ENTENDRE L'ALTRE

La intrusa. Éric Faye

Edicions de 1984 (2013)

Aquest llibre del francès Éric Faye és una petita obra d'art de la qual no s'hauria de privar ningú que tingui un mínim de sensibilitat. Una joia que, alhora, és un cant a la nostàlgia. Ah!, que potser sou d'aquells que el mot us provoca urticària? Doncs, no patiu, perquè l'escriptura de Faye no peca pas de sensiblera ni de mel·líflua. Ens transmet el missatge de tal manera que ens trobem assaborint-ne el gust sense adonar-nos que ens l'hem begut.

El llibre té el format de nouvelle, una novel·la breu, molt breu  (cent pàgines exactes), i la narració llisca àgil en el que comença semblant una història d'intriga: un home s'adona que algú li entra al domicili quan ell no hi és; hi instal·la unes càmeres que controla des de la feina i acaba descobrint una dona que hi viu d'amagat, des de fa un any. L'autor es va basar en un fet real esdevingut al Japó, i és allà on ambienta la narració. Però el suc que n'acaba extraient és tan bo que acaba fent-ne una història universal. No només pel que se'ns revela amb el desenllaç sinó pel retrat que ofereix dels dos protagonistes. Són ells els qui porten el pes de la narració, opció molt ben triada perquè era imprescindible conèixer el punt de vista de tots dos per tal de construir aquesta història. Temes com el gust per la soledat viscuda amb serenor i, sobretot, el sentiment de compassió que, de sobte, es pot sentir per un estrany, omplen aquestes pàgines. I, en realitat, amb una senzillesa genial, ens fa connectar amb els nostres records, els de cadascú de nosaltres, segur. Perquè no es pot ser persona i no sentir una mínima identificació amb el que l'autor està dient amb aquesta obra. No cal que us n'expliqui gaire cosa més, perquè aquesta és una d'aquelles històries a les quals val més la pena que us hi enfronteu sense massa idees preconcebudes ni més informació de la necessària. Tot i això, us hi afegiré dos detalls: que el llibre va guanyar el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa l'any 2010 i que el títol original és Nagasaki; el nom que se li ha donat a la traducció respon a criteris comercials que jo considero desafortunats ja que potencien el vessant intrigant de la història, que hi té un espai, tal com us he dit, però no és el que realment l'omple de contingut. Llegiu aquesta novel·leta i gaudiu-la. Us adonareu que acabeu d'assaborir una petita exquisidesa literària.

Botons de mostra:

"M'agradava la meva habitació, un balcó obert al món, al renaixement d'un món en el qual havien mort alguns dels meus avantpassats un 9 d'agost llunyà. Vuit anys de la meva vida s'havien escolat allà. Com me les estimava aquelles habitacions, aquelles parets..."

"Mentre provo d'agafar el son girat d'un costat i després de l'altre, una idea se'm fa insistent, no la puc foragitar de cap manera. Aquella dona, durant els centenars de nits que ha passat a uns quants metres de mi, es podia haver aixecat i em podia haver matat mentre dormia, amb una ganivetada."

"La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d'agrupar-se al voltant d'un foc, els jo s'aïllen, s'espien. Cadascú creu que se'n sortirà millor que el veí, i això també és probable que sigui la fi de l'home."

HOMES HETERO QUE ES MORREGEN EN PÚBLIC

La foto dels castellers és d'Elena Gavaldà photo & video.

Aquests dies, a Espanya, s’està debatent la investidura per tal d’escollir un nou govern i, des de Catalunya estant, ens ho mirem amb una barreja de curiositat i d’expectació, com qui contempla un espectacle, tenint en compte que fa anys i panys que molts hem fet la desconnexió mental (Ah! —em pregunto, sorpresa— Però és que hi havies estat mai connectada?) i ara ja només estem a l’espera del cop de tisores definitiu que està en mans dels nostres governants (i nostre, és clar, que ja portem temps jugant-hi un paper decisiu). Ahir, però, vam poder gaudir de la repassada que Pablo Iglesias li va fer al candidat Pedro Sánchez. Una repassada plena de dades històriques irrefutables i, sobretot, de dignitat política i humana. I d’aquesta repassada en queda una imatge d’aquelles que retraten més qui les observa i n’opina que no pas qui les protagonitza: la morrejada d’Iglesias i Xavier Domènech entre els escons del Congrés, davant les mirades atònites i impagables dels diputats del PP. Tant se val si, com s’ha dit, va ser un error de sincronia en anar-se a fer un petó a les galtes i per això van acabar fent-se’l a la boca. El resultat és una imatge magnífica, similar a la que van protagonitzar dos castellers, que van petonejar-se celebrant que havien aconseguit descarregar el dos de nou amb folre i manilles, i a la dels cupaires David Fernández i Antonio Baños, que ara no sabria concretar què celebraven però segur que si van unir els llavis amb tanta fruïció va ser perquè els va venir de gust. Aquesta mena d’imatges esdevenen icones perfectes per a la lluita en contra de l’homofòbia.

Perquè quan homes heterosexuals (gosaria dir que ho són tots els fotografiats) es morregen en públic amb aquest desacomplexament tan sa i lluminós, estan fent molt més que expressar un entusiasme momentani o una camaraderia entranyable. Estan contribuint a visibilitzar els petons entre persones del mateix sexe com un fet normal i habitual, propi de persones que s’estimen i que ho celebren amb alegria. I, més encara, estan fent passos endavant per esmicolar tabús, desfer prejudicis i eliminar discriminacions i estigmatizacions de les persones homosexuals.

Tot i que en el nostre país —i també a Espanya i a la resta d’Europa— l’homosexualitat masculina i femenina es pugui viure amb un cert respecte per part de l’entorn, amb una certa tranquil·litat, hi ha molta feina per fer, això és evident. I, de la mateixa manera com les discriminacions que pateix la nostra llengua ens afecten a tots, sigui on sigui que es produeixin d’arreu dels Països Catalans, també ens ha d’afectar, com a persones, la discriminació d’altres éssers humans, la marginació, la humiliació, la persecució, sigui on sigui que es produeixin d’aquest món. Més encara, de la mateixa manera que la lluita feminista necessita dels homes que entenen i respecten les reivindicacions de les dones —tan necessàries, encara, avui dia—, la lluita pels drets dels que viuen una sexualitat diferent també es veu reforçada amb la col·laboració dels que la viuen de maneres "tradicionals". Perquè, tot plegat, al cap i a la fi, es resumeix en una qüestió de reivindicació de drets humans i de respecte a la llibertat de les persones. I, en aquesta lluita, hi estem implicats tots els éssers humans, sense excepció.

La sacsejada que no t'esperes

Los vivos y los muertos. Edmundo Paz Soldán

Alfaguara (2009)

Si ens prenem massa seriosament -o massa superficialment, que també s'hi valdria- el que ens diu la sinopsi a la contraportada d'aquest llibre, correm el risc d'enfrontar-nos a la lectura poc preparats per a les sacsejades que ens anirà provocant. A mi, moltes de les seves pàgines m'han deixat sense alè. M'han fet venir ganes d'obrir el balcó, encara que sigui hivern, encara que alguns d'aquests dies, precisament, han estat més freds del que darrerament és l'habitual, per tal de respirar alenades d'aire sense parar, fins que he aconseguit calmar-me.

Perquè Los vivos y los muertos diu que va de les morts, en circumstàncies tràgiques i diverses, d'alguns adolescents d'una petita localitat nordamericana, ocorregudes en un lapse de pocs mesos. I penses: "D'acord, em disposo a llegir una novel·la d'intriga i potser de por". I no és ben bé així. Sí que és cert que el llibre va atrapant el lector de mica en mica, dins la narració fluïda d'uns fets atroços que no semblen possibles. Sí que és cert que hi apareixen accidents horripilants, violacions, assassinats, automutilacions i suïcidis. Però del que realment tracta aquest llibre és de la pèrdua dels éssers estimats i de com enfrontar-se al fet d'haver-los sobreviscut. I aquesta temàtica -no m'ho negareu pas- fa que trontollin fins les consciències més adormides.

L'autor, Edmundo Paz Soldán, bolivià afincat als Estats Units des dels anys noranta, es basa en uns fets reals esdevinguts en aquella època ben a prop del poble on viu, els quals van desafiar les regles més elementals i bàsiques de l'estadística i que només s'expliquen per una mena de conspiració entre les casualitats, la mala sort i les maneres de ser dels protagonistes. El resultat és aquesta història tremebunda de mesquineses, mentides, falsedats i racons negres de l'ànima, plena de personatges que es coneixen tots els uns als altres, relacionats com estan de les maneres més diverses. Alguns ens expliquen la seva versió dels fets, en una estructura de novel·la coral perfectament construïda. Són nou narradors, cadascun amb la seva manera d'expressar-se, amb les seves idees, les seves dèries, les seves pors, les seves virtuts i els seus defectes, que van desfilant al llarg de trenta-cinc capítols explicant el seu punt de vista. "Això no és res de nou!", podreu dir-me, i tindreu raó. On resideix l'originalitat de l'obra, doncs? Ara us ho explico.

D'una banda, en la identitat dels personatges concrets que ha escollit l'autor per tal que efectuïn aquest rol de narradors i, sobretot, en les circumstàncies en què alguns ho fan (i que no us detallaré perquè us aixafaria la guitarra i em maleiríeu els ossos, si és que mai us ve de gust llegir el llibre). D'altra banda, en la manera excel·lent com està construïda la història perquè, tot i haver-hi introduït tota una sèrie d'elements que haurien pogut fer-la caure en el terreny fangós del pastitx o bé que haurien pogut constituir subtemes que distraguessin l'atenció (adolescents d'institut amb tota la seva problemàtica hormonal, cheerleaders del futbol americà, segregació racial, tota mena d'addicions -a la pornografia, a l'alcohol i les drogues, a les xarxes socials-, fracassos sentimentals, ganes de morir-se, de matar i de sobreviure), l'autor aconsegueix allunyar-se de tòpics i de llocs comuns i, el que és millor encara, de la sensibleria i el sentimentalisme extrem en què els discursos d'alguns personatges podrien incórrer, així com de l'enaltiment de la depravació en què podrien caure alguns altres.

Però hi ha més elements que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari realment singular: primer, el fet lingüístic, perquè l'obra està escrita originalment en castellà (amb un registre que, en algun moment, festeja amb l'spanglish) però la història que construeix està situada a Madison, un poble proper a Nova York, i l'omple de referències culturals pròpies del tipisme nordamericà (des de la música de Green Day fins als Simpsons). I segon, la manera com s'hi entrellacen la quotidianitat dels personatges amb el món virtual de les noves tecnologies, representades pels jocs d'ordinador, la televisió i Internet, fins al punt que, en algunes ocasions, fins i tot juguen un paper destacat dins la trama.

Els vius i els morts. Els que moren i els que lluiten per sobreviure. I, també, els que, feliçment o no, ho aconsegueixen. Un retrat de la classe mitjana ianqui, amb totes les ombres i les misèries i, malgrat tot, revestit d'humanitat. Perquè, després del sotrac d'haver assistit a les circumstàncies emocionalment xocants de cadascuna de les morts esdevingudes, continua planant l'ombra esperançadora de la vida.


Botons de mostra:

"El cielo opresivo de Madison sólo es perfecto para los funerales amargos en cementerios con lápidas semienterradas en la nieve. Las nubes color carbón se amontonan y empujan entre sí como niños en el patio de un kinder a la hora del recreo. Quiero ser fuerte, voy a serlo. Me niego a que se asomen las lágrimas y hagan aquello que saben hacer: resumir mejor que nada la tristeza, la angustia, la desesperación."

"Hernández había visto muchas cosas en sus años de policía; varias veces, mientras jugábamos al póquer, le escuché decir que ya nada le sorprendía de lo que hacían los hombres. Casos como éste le hacían ver que se trataba de una exageración. Estaba bien que fuera así: el comercio diario con la depravación no debía insensibilizarnos ante el descubrimiento de abismos más allá de los abismos."

"Y pienso que en todo este tiempo lo único que he hecho es aprender que la vida es pérdida. Nuestros hijos no son nuestros hijos, nuestros padres no son nuestros padres, nuestros amigos no son nuestros amigos. Cerramos los ojos, los abrimos, y los otros ya no están. Y no debemos lamentar la pérdida, debemos más bien celebrar ese tiempo de compañía que se nos dio."

Vindicació del conte

Scherezade, una de les primeres contistes de la Història

És molt decebedor, per als que gaudim llegint i escrivint contes, que la novel·la continuï sent percebuda com el “gran gènere” mentre que el conte està considerat el germà petit, el gènere menor. Com si no requerís —tant a l’hora d’escriure’l com de llegir-lo— un esforç tant o més gran que el que requereix la novel·la. Hi ha qui diu, en aquest sentit, que el conte és el pas previ de tot aquell que vulgui escriure novel·la, com si el conte fos una mena d’assaig preparatori abans de l’embranzida final que suposaria l’escriptura d’un artefacte literari de debò, com il faut, autèntic i amb pedigrí, que vindria a ser la novel·la.

I la veritat és que en tots dos gèneres l’escriptor/a pot arribar a excel·lir i oferir-nos una obra d’art inoblidable. Se m’acudeixen, per exemple, la novel·la llarga Madame Bovary, de Gustave Flaubert, la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant o el conte “Tristesa”, d’Anton Txèkhov: totes tres obres, amb la seva extensió respectiva, són veritables joies de la literatura.

A més, cada gènere té les seves pròpies regles (una altra cosa és on es troben més còmodes un escriptor o un lector determinats), i és aquí on es contraposen l’extensió de la novel·la a la tensió del conte. Per la seva brevetat, el conte ha de ser intens, ha de captar i mantenir l’interès del lector des de les primeres línies i no deixar-lo anar fins arribar al final. I, si pot ser, fer que continuï pensant més enllà de l’acte de lectura, com passa, per exemple, amb el conte “La habitación de Nona”, de Cristina Fernández Cubas, amb “Radicals lliures”, d’Alice Munro, o amb el mateix “Tristesa”, ja esmentat, de Txèkhov. En això resideix la famosa teoria de l’iceberg promoguda per Hemingway, o la de Ricardo Piglia, referida a les dues històries que sempre explica un conte: la història literal (la que llegim) i la història oculta (la que cal que el lector intueixi d’allò llegit). Aquest procediment requereix d’una gran precisió per part de l’escriptor, que haurà de saber trobar les paraules justes i necessàries, descriure les escenes més precises i imprescindibles (i saber també esborrar tot allò que sobri) per a transmetre la història que es proposa contar i el missatge o la reflexió que pretén desvetllar. Això ho trobem, per exemple, al conte “Turons com elefants blancs”, de Hemingway, on assistim a la conversa aparentment banal entre dos amants que prenen un refresc quan, en realitat, estan plantejant-se si la noia hauria d’avortar.

Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diversos vindicadors del conte com a gènere perfectament vàlid per ell mateix i de gran complexitat, els quals no s’han limitat a fer-ne una defensa teòrica sinó que han predicat amb l’exemple, com ara Gabriel García Márquez, Anton Txèkhov, Edgar Alan Poe, Jorge Luis Borges, Pere Calders, Quim Monzó, Albert Sánchez-Piñol o Jaume Cabré. Un d’aquests grans defensors del gènere va ser Julio Cortázar, que en un assaig titulat “Sobre el cuento” va considerar el conte com un artefacte d’una precisió i un arrodoniment tan perfectes com els d’una esfera:

“[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos.”

Una novel·la pot contenir algunes pàgines sobreres, com ara descripcions d’utilitat dubtosa, que no fan avançar l’acció sinó que ens aturen per tal que contemplem un paisatge o un escenari, o bé digressions del narrador o d’algun personatge que no afectarien gens al resultat final si s’eliminessin (i, amb això, no vull dir que no existeixin, a la història de la novel·lística, paràgrafs amb descripcions d'una gran bellesa i poesia o digressions ben carregades de raó). Un conte no es pot permetre res d’això. Ha d’anar directe cap al final, de tal manera que tot allò que s’hi expliqui, tot el que s’hi narri o es descrigui, tot adquireixi ple sentit en arribar al desenllaç. Així doncs, l'escriptor de contes ha de fer tot un esforç per tal que el conte es revesteixi de la perfecció esfèrica de què parla Cortázar. Però, i com ha de ser, el lector de contes? Intel·ligent i pacient. La idea no és meva, sinó de l’escriptora catalana en llengua castellana Cristina Fernández Cubas —a qui admiro profundament, tot i que ideològicament intueixo que tenim més d’una diferència— que va dir en una entrevista: “El cuento es un género muy misterioso y muy difícil. El cuento exige un lector despierto por la economía del lenguaje y la intensidad que exige el género. El lector de cuentos no tiene prisa por más que pudiera parecer lo contrario.” Efectivament, el lector de contes ha de saber tornar enrere quan li ha semblat que no entenia un fragment, una idea, un concepte. I ho fa esperant trobar aquella sintonia amb l'autor que, amb tota seguretat, es farà present. I és quan això arriba que el lector diu “Oooh!” i es queda amb la boca oberta. Acaba d’aparèixer aquell llaç invisible que uneix la intel·ligència de l’emissor amb la del receptor. S’ha produït la màgia. I això, en un recull de contes perfectament elaborats, rodons com esferes cortazarianes, representa quedar-se bocabadat cada cert nombre de pàgines, ni més ni menys que a cada desenllaç.

Estimar una casa

La casa que vull

que el mar la vegi

i uns arbres amb fruit

que me la festegin 

("La casa que vull", Joan Salvat-Papasseit)

Em causa admiració la gent que sempre ha viscut en una masia o en una altra mena de casa gran, tota la família junta, avis, pares, néts, tots formant part d'una mateixa tribu que troba refugi dins un mateix caliu. On tots plegats viuen, dialoguen, eduquen, estimen, discuteixen, pateixen, s’il·lusionen, s’enfaden, s’entristeixen, s’acomiaden per sempre en pau o són benvinguts a la vida amb alegria. On els mobles, els objectes, els llibres, els retalls de diari, els records de cadascú troben un lloc on raure, ni que sigui a les golfes, i on tot va passant de pares a fills, explicant-ne els detalls amb estima i rebent-los amb interès i curiositat. I ho envejo perquè ja tinc a les espatlles un munt de cases a les quals no puc acudir. De vegades recordo un objecte i veig de manera ben nítida on està exposat, però de sobte tinc una decepció perquè m'adono que només és un record, que allà no puc arribar-hi perquè ni la casa, ni el racó ni l'objecte ja no hi són.

I aquí em ve a la memòria una citació magnífica d’una novel·la breu que és una petita joia literària: "Caldria anotar en totes les constitucions del món el dret imprescriptible de cadascú a tornar quan li plagui als llocs sagrats del seu passat. Li haurien de donar un manat de claus per poder entrar a tots els pisos, casetes i jardinets on va transcórrer la seva infantesa, i hauria de poder romandre hores senceres en aquests palaus d'hivern de la memòria. Els nous propietaris mai no podrien barrar el pas a aquests pelegrins del temps." (La intrusa, d’Éric Faye, Edicions de 1984). No us sembla un somni preciós? Jo m’hi sento plenament identificada.

Dins d’aquest sentiment, ara us explicaré una qüestió personal (molt personal, gairebé íntima): a banda de les “cases perdudes” (i totes les pertinences de les que ens vam haver de desfer amb cada abandó), aquells pisos dels tiets i dels pares que ja he esmentat en alguna altra ocasió en aquest blog, ara puc dir que tinc una casa recuperada. Ho dic amb alegria, amb il·lusió, amb emoció i amb orgull. Una caseta senzilla, de només dos dormitoris, en un terreny tan rústic que no té ni aigua (ens abastim amb dipòsits) ni enllumenat de carrer. És un dels espais on va transcórrer la meva infantesa. Ja de gran, hi anaven només els meus pares. Per circumstàncies, aquesta caseta, aquest terreny que anys ençà havia contingut un hort esplendorós conreat pel meu pare, tot va quedar abandonat. Deixat. No hi anàvem. Mon pare, en la seva desídia (disculpable, ja que era fruit d’una tristor més aviat intuïda que no pas expressada en veu alta) fins i tot en va perdre les claus. Com que sóc filla única, em corresponia a mi agafar les regnes de la recuperació d’aquest espai, si és que em venia de gust. I, quan em va venir de gust, ho vaig fer.

Vaig trobar la casa plena de pols, teranyines i brutícia. També estava plena d’andròmines rescatades del pis dels meus pares que jo mateixa havia dipositat en caixes com si la caseta fos un magatzem (en aquells moments, no m’estimava la caseta com ho faig avui; no cal que m’estengui en els motius). Tot això m’ho esperava. El pitjor, però, va ser que la vaig trobar ultratjada per estranys que hi havien entrat en cerca d’objectes de valor o de diners i que van remenar armaris i calaixos i en van estendre tot el contingut per terra de mala manera. Allò que se’n diu un espectacle dantesc. Però, després del disgust inicial, que no va ser pas petit, em vaig posar immediatament mans a l’obra. Per sort, no ho vaig haver de fer sola. No només vaig comptar amb la meva parella sinó que, providencialment, vaig trobar una professional de la decoració que em va ajudar a fer endreça des d’aquell estat tan lamentable en què estava tot. El primer dia, quan vaig veure com s’arromangava i començava a moure objectes —amb respecte i cura— per tal d’anar decidint què fer-ne i com recol·locar-los, si era el cas, em vaig adonar que no m’havia equivocat. Al final d’aquella primera jornada vam tenir el menjador endreçat. No dic net i polit perquè seria mentida: la instal·lació de l’aigua requeria una reparació exhaustiva i, en aquells moments, l’únic que estàvem fent era obrir-nos pas i començar a retornar-li la dignitat a la caseta per tal que, més endavant, pogués entrar-hi el professional que calgués a treballar-hi.

Tots tres plegats (la meva parella, la decoradora i jo) vam anar buidant la casa d’andròmines trencades (incloent-hi joguines meves de quan era petita), alliberant l’espai i recol·locant els mobles. Cada dia que ens trobàvem fèiem endreça d’una estança. Fins que va poder entrar el lampista i, més endavant, els pintors i, finalment, es va poder netejar tot amb aigua i sabó. Actualment, la caseta està plenament recuperada; li hem retornat la dignitat, fa molt de goig dins de la seva senzillesa i desperta alegria de viure. N'he fet el meu espai, on gaudir de la Natura i on aïllar-me, si em convé, a l'hora d'escriure. Tot això, en la major part, ha estat gràcies a la intervenció de la Begoña, la decoradora de què us he parlat. No és una decoradora a l’ús, com haureu pogut comprovar pel que us he estat explicant. És una persona que s’implica totalment en el que significa el procés d’endreçar des de zero i pels motius que siguin, alguns dels quals poden ser molt estressants i difícils de portar sense ajuda: separacions, caos per acumulació d’objectes, buidatge de pisos per trasllat o per defunció... En el meu cas, era una mica de barreja de tot; moltes vegades he pensat que tant de bo l’hagués trobada quan vaig haver de buidar el pis dels meus pares. La Begoña acompanya com ho faria una amiga, aconsellant millores que s’hi puguin fer i aplicant els seus amplis coneixements de decoració. I tot això ho fa amb un respecte exquisit tant a les decisions que pren la persona que ha de viure entre aquelles quatre parets com als objectes íntims (cartes, dibuixos, roba, manualitats antigues...) que es van trobant durant el procés.

D’aquesta experiència, us puc dir que no només n’he extret la recuperació de la caseta i de l’estima que em desperta, l’emoció de veure com va millorant i l’alegria de poder-la gaudir, sinó també una amistat amb la Begoña, la persona que ha estat al meu costat durant tot aquest temps, gairebé un any, en què hem estat immerses en aquesta tasca tan bonica i reconfortant. Ella disfruta fent aquesta feina, i això es nota plenament en el resultat final. Si mai us cal contactar-hi, us en deixo les senyes perquè us la recomano sense cap mena de dubte: es diu Begoña Gil Egea, la trobareu al web www.makeityours.es, a l’adreça electrònica b.gil@makeityours.es i al telèfon 672624892.

Com a cirereta d’aquesta entrada (i botó de mostra de la feina feta), us ensenyo tres imatges: el menjador de la casa tal com el vam trobar en obrir-la, l’endreça del primer dia i com va quedar després de recol·locar mobles, pintar i netejar.

David Bowie (1947-2016), In Memoriam

Avui la ràdio m'ha despertat amb la notícia inesperada de la mort de l'enorme David Bowie. Faltaven pocs minuts per l'hora en punt i jo esperava escoltar l'editorial de Catalunya Ràdio però, en adonar-me del que acabaven d'anunciar, m'he quedat tan desolada que he desconnectat completament del que han dit després.
Bon actor, gran cantant i excepcional músic i artista, que al llarg dels anys no ha deixat d'innovar i reinventar-se a cada nou treball. M'agrada pensar que també va ser bona persona.
Ningú no sabia que estigués malalt i això ha fet que tots els que, en certa manera, l'estimàvem, perquè estimàvem el seu Art, ens sentim tristos com si hagués desaparegut algú proper. Com a adolescent dels anys 80 i jove dels 90, allò que en diuen "banda sonora de la meva vida" va lligada de manera estretíssima a la seva música i a la seva carrera com a actor. Gràcies als programes musicals de l'època, com l'espanyol Tocata o el català Pleitaguensam, vaig poder gaudir dels vídeos sovint estrambòtics amb què promocionava els seus singles.
Acabava de complir 69 anys el dia 8 de gener i, el mateix dia, havia donat a conèixer el seu darrer treball, Blackstar, amb un single d'uns 10 minuts de duració i un videoclip d'allò més inquietant, com la cançó mateixa. Diuen alguns que això és reflex del que li passava per dins. Ben lluny d'aquell altre vídeo llarg que va fer per promocionar "Blue Jean", una mena de curtmetratge dirigit per Julien Temple, titulat "Jazzin' for Blue Jean", on apareixia fent dos papers ben diferents, el d'estrella del pop i el d'enamorat maldestre i sòmines. Com em va fer xalar! Tant com en la pel·lícula "Labyrinth", que va coprotagonitzar la privilegiada Jennifer Connelly, amb 15 anys (la mateixa edat que jo, aleshores). Després va anar fent altres treballs més complexos, més rics musicalment i menys populars, menys fàcils, fins aquest darrer, on la influència del jazz i la saviesa musical del geni són manifestes. Una nova meravella de Bowie. La darrera.
Descansa en pau, David Bowie, camaleònic Duc blanc, Ziggy Stardust, Starman. Ara ets pols d'estrelles. Retornes a les cendres i a nosaltres ens queda, per sempre, la teva música i el teu Art.

La Plaça de Catalunya, una plaça lletja

Foto 1 - La plaça de Catalunya actualment, un poti-poti d'estils

Avui, això anirà (una mica) d'estirada d'orelles als que han anat malmetent la imatge de Barcelona, cap i casal del nostre país, on vaig tenir la sort -o la desgràcia- de néixer fa alguns anys. M'empara el dret d'haver viscut, per sort o per desgràcia, fins als vint-i-cinc anys, en un dels barris més emblemàtics de la ciutat: la Sagrada Família, al davant mateix de la plaça dels arbres i de la façana de la Passió, que vèiem des del menjador estant. Doncs bé, també per sort o per desgràcia, tota la meva infantesa va alhora lligada a un altre punt neuràlgic: la Plaça de Catalunya (els meus tiets Carmeta i Luis hi vivien a tocar, a la Ronda Universitat). Tots dos pisos, ara irremissiblement perduts i avariciosament enyorats (però d'una manera tal que gairebé sento dolor físic, creieu-me), eren de lloguer, renda antiga, i vaig haver-me'n d'acomiadar -aquí sí: per desgràcia- quan, primer els oncles i, anys més tard, els pares, els van deixar. Són històries tristes i no tinc ganes de comentar-les amb detall. A més, el que m'interessa deixar clar és que, com a visitant del tot assídua que vaig ser dels dos espais barcelonins, com a persona que hi va viure i passejar, entrant a botigues de la mà de la mare o de la tieta, passejant pels carrers amb el pare o el tiet, veient el dia a dia de la quotidianitat durant anys, tinc una opinió més aviat galdosa de com estan ara. Sobretot, de la plaça de Catalunya, la zona més prostituïda de la ciutat. La que més canvis ha experimentat al llarg del temps, cada vegada a pitjor.

Foto 2 - Anys 30: la deessa de Clarà en primer pla

Mireu, si no, la segona fotografia que acompanya aquest text. És dels anys 30, molt abans que jo nasqués, molt abans de la guerra, molt abans de res del que he viscut. I, tanmateix, trobo a faltar aquesta plaça de Catalunya tan diferent de l'actual. I això és el mateix que dir que m'hauria agradat conèixer-la, veure-la de prop amb els meus propis ulls. Però m'he de conformar amb les fotografies antigues (gràcies a blogs com el de Barcelofília, que no només les mostren sinó que les expliquen amb detalls exhaustius). Fixeu-vos què s'hi veu, en aquesta fotografia dels anys 30: una plaça majestuosa, amb edificis d'una gran bellesa arquitectònica. Situem-nos: al fons tenim les cúpules punxegudes de les cases Rocamora (avui dia, sortosament, encara es conserven), a l'esquerra l'Hotel Colón (desaparegut) i a la dreta la casa Vicenç Ferrer, on ara hi ha el mastodòntic Corte Inglés (horrorós, sobretot actualment i tenint en compte quina preciositat d'edifici van enderrocar per construir-lo, però és que fins i tot el Corte Inglés que jo recordo, el dels anys 70, era millor que el búnker actual!). A la foto, gairebé en primer pla, la deessa d'en Clarà enmig d'un jardinet. Avui dia, aquesta estàtua preciosíssima, a banda de ser una còpia (per tal de protegir l'original de possibles actes incívics, cosa que trobo bé), l'han situada mirant cap a l'altra banda (abans mirava cap a mar i ara mira cap a muntanya) perquè li han situat al davant el monument a Francesc Macià (aquella escala invertida monumental on el bust del president homenatjat amb prou feines es veu; fixeu-vos en la foto 3). Aquest canvi de posició de la deessa fa que tingui la llum del sol en contra i que, per això, no llueixi tant, a banda que està amagada pel monument a Macià i que dóna l'esquena als qui entren a la plaça des de la Rambla de Canaletes.

Foto 3 - Monument a Macià, amb deessa i "búnker" al fons

Foto 4 - Anys 40, el que avui és l'edifici del Triangle, entre Pelai i Bergara

A la quarta fotografia d'aquest post hi podeu veure com era, als anys 40, la zona que avui ocupa l'edifici del Triangle, la façana Llobregat, entre Pelai i Bergara. Compareu amb el que es veu avui dia i digueu-me si no us sembla que, abans, aquesta zona era molt més elegant. D'acord: també els nostres avis eren més elegants que no pas nosaltres (només cal veure, justament, fotografies antigues). Però és que els voltants de la plaça han anat enlletgint-se a base de decisions errònies que han obeït més a criteris crematístics que no pas a d'altres d'artístics o funcionals. Fins i tot, als deliris creatius d'un arquitecte com Bohigas (sabeu que, entre el món dels arquitectes, hi ha qui li diu "Boñigues"?), que va perpetrar l'edifici actual del Corte Inglés, el búnker que acaba de desvirtuar una plaça tan estimada pels barcelonins i tan feta malbé pels que han remenat les cireres als consistoris que s'han anat succeint al llarg de generacions.

Ras i curt: la plaça, els seus voltants, és actualment un mostrari d'estils arquitectònics que no guarden cap mena d'equilibri ni relació. No hi ha harmonia. No hi ha elegància, excepte per elements puntuals. Em quedo, per alimentar la meva nostàlgia d'allò no viscut, amb la versió de la plaça abans que hi hagués l'enrajolat central, abans que haguessin enderrocat l'Hotel Colon per fer-hi el Banco Español de Crédito, abans que hi haguessin les dues fonts que sempre he conegut, quan hi havia un únic únic sortidor en forma de copa, com podeu veure a la foto 5 (amb l'Hotel Colon encara dempeus) i a la foto 6 (dels anys 50, poc abans que també es carreguessin el brollador). Una plaça envoltada d'edificis senyorials i plena d'elements arquitectònics que la feien veure's majestuosa. Tot al contrari del que és actualment, Com a mostra, la foto 7, on podeu veure una imatge presa des d'un punt estatègic que permet que la plaça actual sembli un indret mitjanament elegant.

Foto 5 - La plaça amb el brollador amb copa i la font (anys 20)

Foto 6 - Anys 50. Sortidor únic en forma de copa.

Foto 7 - L'angle exacte des d'on mirar-se la plaça i que sembli un indret amb encant (si no fos pel "búnker")