La sacsejada que no t'esperes

Los vivos y los muertos. Edmundo Paz Soldán

Alfaguara (2009)

Si ens prenem massa seriosament -o massa superficialment, que també s'hi valdria- el que ens diu la sinopsi a la contraportada d'aquest llibre, correm el risc d'enfrontar-nos a la lectura poc preparats per a les sacsejades que ens anirà provocant. A mi, moltes de les seves pàgines m'han deixat sense alè. M'han fet venir ganes d'obrir el balcó, encara que sigui hivern, encara que alguns d'aquests dies, precisament, han estat més freds del que darrerament és l'habitual, per tal de respirar alenades d'aire sense parar, fins que he aconseguit calmar-me.

Perquè Los vivos y los muertos diu que va de les morts, en circumstàncies tràgiques i diverses, d'alguns adolescents d'una petita localitat nordamericana, ocorregudes en un lapse de pocs mesos. I penses: "D'acord, em disposo a llegir una novel·la d'intriga i potser de por". I no és ben bé així. Sí que és cert que el llibre va atrapant el lector de mica en mica, dins la narració fluïda d'uns fets atroços que no semblen possibles. Sí que és cert que hi apareixen accidents horripilants, violacions, assassinats, automutilacions i suïcidis. Però del que realment tracta aquest llibre és de la pèrdua dels éssers estimats i de com enfrontar-se al fet d'haver-los sobreviscut. I aquesta temàtica -no m'ho negareu pas- fa que trontollin fins les consciències més adormides.

L'autor, Edmundo Paz Soldán, bolivià afincat als Estats Units des dels anys noranta, es basa en uns fets reals esdevinguts en aquella època ben a prop del poble on viu, els quals van desafiar les regles més elementals i bàsiques de l'estadística i que només s'expliquen per una mena de conspiració entre les casualitats, la mala sort i les maneres de ser dels protagonistes. El resultat és aquesta història tremebunda de mesquineses, mentides, falsedats i racons negres de l'ànima, plena de personatges que es coneixen tots els uns als altres, relacionats com estan de les maneres més diverses. Alguns ens expliquen la seva versió dels fets, en una estructura de novel·la coral perfectament construïda. Són nou narradors, cadascun amb la seva manera d'expressar-se, amb les seves idees, les seves dèries, les seves pors, les seves virtuts i els seus defectes, que van desfilant al llarg de trenta-cinc capítols explicant el seu punt de vista. "Això no és res de nou!", podreu dir-me, i tindreu raó. On resideix l'originalitat de l'obra, doncs? Ara us ho explico.

D'una banda, en la identitat dels personatges concrets que ha escollit l'autor per tal que efectuïn aquest rol de narradors i, sobretot, en les circumstàncies en què alguns ho fan (i que no us detallaré perquè us aixafaria la guitarra i em maleiríeu els ossos, si és que mai us ve de gust llegir el llibre). D'altra banda, en la manera excel·lent com està construïda la història perquè, tot i haver-hi introduït tota una sèrie d'elements que haurien pogut fer-la caure en el terreny fangós del pastitx o bé que haurien pogut constituir subtemes que distraguessin l'atenció (adolescents d'institut amb tota la seva problemàtica hormonal, cheerleaders del futbol americà, segregació racial, tota mena d'addicions -a la pornografia, a l'alcohol i les drogues, a les xarxes socials-, fracassos sentimentals, ganes de morir-se, de matar i de sobreviure), l'autor aconsegueix allunyar-se de tòpics i de llocs comuns i, el que és millor encara, de la sensibleria i el sentimentalisme extrem en què els discursos d'alguns personatges podrien incórrer, així com de l'enaltiment de la depravació en què podrien caure alguns altres.

Però hi ha més elements que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari realment singular: primer, el fet lingüístic, perquè l'obra està escrita originalment en castellà (amb un registre que, en algun moment, festeja amb l'spanglish) però la història que construeix està situada a Madison, un poble proper a Nova York, i l'omple de referències culturals pròpies del tipisme nordamericà (des de la música de Green Day fins als Simpsons). I segon, la manera com s'hi entrellacen la quotidianitat dels personatges amb el món virtual de les noves tecnologies, representades pels jocs d'ordinador, la televisió i Internet, fins al punt que, en algunes ocasions, fins i tot juguen un paper destacat dins la trama.

Els vius i els morts. Els que moren i els que lluiten per sobreviure. I, també, els que, feliçment o no, ho aconsegueixen. Un retrat de la classe mitjana ianqui, amb totes les ombres i les misèries i, malgrat tot, revestit d'humanitat. Perquè, després del sotrac d'haver assistit a les circumstàncies emocionalment xocants de cadascuna de les morts esdevingudes, continua planant l'ombra esperançadora de la vida.


Botons de mostra:

"El cielo opresivo de Madison sólo es perfecto para los funerales amargos en cementerios con lápidas semienterradas en la nieve. Las nubes color carbón se amontonan y empujan entre sí como niños en el patio de un kinder a la hora del recreo. Quiero ser fuerte, voy a serlo. Me niego a que se asomen las lágrimas y hagan aquello que saben hacer: resumir mejor que nada la tristeza, la angustia, la desesperación."

"Hernández había visto muchas cosas en sus años de policía; varias veces, mientras jugábamos al póquer, le escuché decir que ya nada le sorprendía de lo que hacían los hombres. Casos como éste le hacían ver que se trataba de una exageración. Estaba bien que fuera así: el comercio diario con la depravación no debía insensibilizarnos ante el descubrimiento de abismos más allá de los abismos."

"Y pienso que en todo este tiempo lo único que he hecho es aprender que la vida es pérdida. Nuestros hijos no son nuestros hijos, nuestros padres no son nuestros padres, nuestros amigos no son nuestros amigos. Cerramos los ojos, los abrimos, y los otros ya no están. Y no debemos lamentar la pérdida, debemos más bien celebrar ese tiempo de compañía que se nos dio."