"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Columna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Columna. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 de juny del 2020

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

dimecres, 14 de juny del 2017

Wolfgang o com enganxar-se a la lectura

Wolfgang
Laia Aguilar
Premi Carlemany 2016
Columna


Fa poques setmanes va haver-hi molt de rebombori a causa d'una campanya publicitària ben desafortunada que pretenia fomentar la lectura per mitjà de l'enviament massiu de llibres en català al president dels EUA. Un despropòsit com aquest, que s'invalida per ell mateix, va quedar, no cal dir-ho, totalment desarticulat quan llibreters, escriptors, activistes culturals i altres persones amb dos dits de front van posar el crit al cel i van fer que l'Ajuntament de Barcelona (que havia encarregat la campanya a una agència amb un grau tan alt d'inèpcia) s'ho repensés i l'enretirés. Tan fàcil com hauria estat, per exemple, encarregar a les escoles que adquirissin el darrer llibre guardonat amb el Premi Carlemany que el Govern d'Andorra atorga per al Foment de la lectura. No conec les novel·les guardonades en edicions anteriors, i no dubto gens que devien ser igualment reeixides, però el que ens ofereix la Laia Aguilar amb aquesta Wolfgang (extraordinari) és realment excel·lent.

En Wolfgang és un nen d'onze anys, superdotat amb un coeficient intel·lectual de 152, apassionat de la música i del piano, interessat per la ciència i els avenços tècnics però molt poc hàbil socialment i amb un bloqueig emocional important. Té una família petita, amb la mare com a centre i la iaia i la tieta com a satèl·lits, sense que li calgui ningú més (excepte la professora de música, que també li fa de psicòloga i a qui, a la seva manera, té en gran estima). La història s'inicia quan la mare mor de manera sobtada i, segons que ha deixat especificat en el testament, en Wolfgang se n'ha d'anar a viure amb el pare, un home a qui el nen ni tan sols coneix. La manera com conviuran i intentaran adaptar-se a la nova situació aquestes dues persones amb un lligam tan íntim i alhora tan desconegudes i diferents entre elles, és el punt de partida de l'evolució interior que el protagonista experimentarà al llarg de la novel·la.

En Wolfgang se'ns mostra com un nen de respostes i reflexions sorprenents i, en molts casos, no exemptes pas de raó. Un nen intensament lligat al record de la mare, un nen a qui no li agrada estar amb altres nens i que se sent superior a qualsevol persona normal i corrent (als quals ell anomena "sota cent", ja que considera que deuen tenir un coeficient per sota d'aquesta xifra), un nen ple d'obsessions, amb una ment estructurada per compartiments, que fa llistes de tota mena de coses, que somnia a ser el millor concertista de piano del món i que intenta entendre què ha dut la mare a fer que ell i el pare tants anys absent hagin de conviure. La resposta està en un secret familiar que ell intueix i està disposat a esbrinar.

El que més sorprèn en llegir aquesta novel·la és la facilitat amb què l'autora aconsegueix introduir-nos dins la ment d'un nen d'onze anys amb unes característiques tan especials com les del protagonista i la naturalitat amb què el fa parlar, sense que grinyoli res en cap moment. No tothom ho sap fer, això, i realment la Laia Aguilar hi ha excel·lit. Fins al punt que arribem a sentir una gran empatia i, sobretot, simpatia per aquest personatge tan arrogant que molt probablement ens consideraria a tots nosaltres, pobres lectors que gaudim i perdem el temps amb les històries de ficció, uns sota cent acabats. La clau està en la gran tendresa que desperta quan li veiem les mancances emocionals que pateix i la sensació permanent que té d'estar desubicat en la seva nova quotidianitat però també en el món en general.

La novel·la entra dins la categoria del que s'anomena literatura crossover, aquelles històries que no són específicament per a joves ni per a adults, sinó que pretenen agradar a un públic objectiu d'edat indefinida. La veritat és que un dels requisits del Premi Carlemany consisteix a passar el sedàs d'un jurat compost per nou estudiants andorrans d'entre 14 i 16 anys, que escull la guanyadora entre tres obres preseleccionades per part d'un jurat adult. I el resultat final, en aquest cas, és una novel·la veritablement capaç d'interessar tothom, joves i adults. Wolfgang (extraordinari) té tot de raons per atrapar els lectors i fer que s'hi quedin deliciosament enganxats: intriga, emotivitat, humor (amb moments francament hilarants), una escriptura àgil amb uns diàlegs que sonen ben naturals i, sobretot, el retrat tan aconseguit de la personalitat extraordinària d'aquesta mena de Sheldon Cooper pre-adolescent tendre i estimable. 

Si jo estigués en el lloc dels que remenen les cireres en qüestions educatives, em deixaria estar de campanyes publicitàries patètiques i proveiria tots els instituts de novel·les amb trempera com aquesta Wolfgang (extraordinari) que ha escrit la Laia Aguilar. Una novel·la que té un altíssim potencial per fer que els joves s'apassionin per la lectura i esdevinguin lectors habituals, amb totes les repercussions positives que això té per a la nostra societat futura.

Botons de mostra: 

"Tinc onze anys i no sóc una esponja.
El porífer (dit vulgarment esponja marina) és l'animal menys intel·ligent del món aquàtic. Ni té una estructura cranial, ni té teixits diferenciats, ni cap neurona. Per tant, quan dic que no sóc una esponja em refereixo al fet que no sóc com la majoria de gent que m'envolta, que tenen un coeficient intel·lectual més aviat baix.
També m'agrada dir-los curts. O sota cent. O comuns. O normals i corrents, com quasi totes les persones que habiten en aquest món."

"Vaig cap a la taula i dic al senyor Carles que sense el meu piano jo no puc tocar. Ni tampoc puc viure. Perquè el piano me'l va regalar la mare i perquè sense el meu instrument... de cap manera puc existir!
El senyor Carles s'aixeca del sofà i s'adona que tot jo tremolo i començo a suar. Així que es posa en acció, em toca el braç per consolar-me una mica i crido:
-No em toquis!
La veritat és que no suporto que em toqui ningú: excepte la mare, l'àvia Matilde i la tieta (i aquesta darrera, depèn de les circumstàncies i el moment). Així que m'aparto i el miro com si fos un terrorista."

"Et vull fer una pregunta, Wolfgang. Si ens quedéssim tots dos tirats a París, sols, sense diners, sense menjar ni aigua, qui de tots dos sobreviuria millor?
La pregunta m'incomoda. I sempre que una pregunta m'incomoda acostumo a fer exactament el mateix.
-Quina pregunta més estúpida, més ignorant...
-De veritat que et creus que no hi ha ningú superior a tu? -em pregunta.
Penso unes mil·lèsimes de segon. Ho tinc clar.
-No."