Els perills de remenar el passat

Avui aquest blog acull novament un llibre de l’escriptora barcelonina Sílvia Romero i Olea, a qui en una ressenya anterior vaig definir com a “escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres” (podeu llegir-ne més detalls a la ressenya en concret, sobre la novel·la El Jurament, en aquest enllaç). Celebrant que s’acaba de publicar la segona edició d’Ànima mesquina, un llibre molt anterior de la mateixa autora que també vaig ressenyar en el blog (podeu llegir la ressenya aquí), i aprofitant la imminència de la Diada de Sant Jordi, avui parlem de la novel·la La noia del retrat (2022), que és la segona part d’Ànima mesquina i reprèn la historia d’un personatge que va acabar sent secundari davant la força inaudita que va prendre la protagonista.

Els qui hàgiu llegit Ànima mesquina, o bé hàgiu llegit la ressenya feta en aquest blog, recordareu que estava protagonitzada per una dona que es deia Mercè i que era una mala persona, egoista, sense capacitat empàtica ni humanitat. Una de les nombroses mesquineses que aquest personatge cometia al llarg de la novel·la era l’abandonament en un orfenat d’en Josep, el seu fill de mesos, no pas perquè passés penúries sinó perquè, simplement, no volia fer-se’n càrrec. I a La noia del retrat, Romero recupera el personatge d’en Josep i li dóna tot el protagonisme que es mereix i que molts lectors li demanaven.

En Josep, a diferència de la seva mare, és un home bo, un personatge entranyable a qui el narrador de La noia del retrat va seguint des que és abandonat fins que es fa adult. I sempre té dins l’ànima aquell rossec de no haver pogut conèixer la mare. Tant se val que visqui envoltat de l’amor de les persones que l’acullen de petit i l’ajuden a fer-se home: la mancança de la mare desconeguda és un trauma que necessita ser guarit. I, tot i que les persones bones amb qui en Josep estableix vincles familiars malgrat que no hi té parentiu sanguini, algunes de les quals van conèixer de primera mà les característiques abjectes de la mare absent, l’adverteixen dels riscos que corre si s’hi posa en contacte, el noi acaba anant a cercar-la i, per fer-ho, li cal viatjar des de Las Palmas fins a Barcelona.

Com bé li repeteixen les persones que l’envolten, remenar el passat pot ser perillós i també ho és anar-lo a cercar d’una manera potser eixelebrada tot i que sigui una necessitat gairebé vital. I en Josep, finalment, aconsegueix trobar el rastre de la seva mare i acaba coneixent una veritat que li fa encara més mal que l’absència permanent i el desconeixement en què havia viscut tota la vida. Per saber quina és aquesta veritat cruel i despietada, i quina mena de juguesca perversa li té reservat el destí al pobre Josep, cal que llegiu La noia del retrat i que conegueu amb detall tota la confluència de vicissituds per on passa el protagonista.

A La noia del retrat Sílvia Romero ha construït una història imaginativa i entretinguda, ambientada en un arc temporal situat entre el 1940 i el 1970, on no hi manquen les referències a aquella Barcelona de fa molts anys, més grisa i austera però més bonica i catalana que no pas la d’avui. De fet, la novel·la és, també, un cant d’amor al barri de l’autora, el Poble Sec, en les descripcions acurades i rigoroses dels carrers tal com eren en l’època que s’hi retrata. Un dels trets que distingeixen Sílvia Romero com a novel·lista és, precisament, la tasca exhaustiva de cerca documental que sol fer per tal de descriure de manera adient els escenaris i les particularitats quotidianes de les èpoques que li plau reviure damunt del paper.

Sílvia Romero se serveix de La noia del retrat per fer reflexionar el lector sobre la importància del passat, de la nostàlgia i de l’enyor, fins i tot, d’allò no viscut. I també sobre la bondat que es pot trobar en algunes persones, de la compassió, la comprensió i l’estimació, valors que fa temps que estan tan poc en boga i que són tan necessaris si volem sobreviure com a societat. Uns valors que propicien que es creïn aquells fils misteriosos fets d’afinitats i d’estima entre persones diferents que acaben sent molt semblants.

Si us atanseu a la lectura de La noia del retrat, de Sílvia Romero i Olea, trobareu una història amena, narrada amb agilitat i mestria, amb descripcions minucioses i ben construïdes, que us farà passar unes hores ben plaents.

Botons de mostra:

“Josep torna a caminar per Barcelona abandonant rere seu el monument a Colom. Ocupat en l’embrolla de pensaments que el capfica s’oblida de l’itinerari que ha de seguir i avança Rambles amunt, deixant-se seduir per l’estrany ambient del passeig, entre el caràcter urbà de la gran ciutat i l’aroma pintoresc per l’amalgama de personatges que hi circulen, i sense adonar-se que algú va rere les seves passes. Té el cap massa ple de records.”

“Camina a tocar de les façanes: el bar Chicago, remodelat des de fa només quatre anys i ocupant tot el xamfrà; la gelateria Sirvent, amb les copes amb boles de gelats que mai no ha provat; les dues cerveseries, l’una al costat de l’altra: la Moritz, amb l’amora de cervesa que surt en passar-hi pel davant i la Bohemia, de la fàbrica Damm, amb entrada per la Ronda de Sant Pau i pel carrer Marqués del Duero i que té, com a atractiu afegit, un cinema a l’aire lliure a la terrassa de dalt que Gabriel, malgrat haver intentat colar-se, mai no ha aconseguit veure; i a la cantonada amb el carrer d’Aldana la cafeteria Géminis, que des de fa un parell d’anys ha adoptat el nom d’el Jabalí, de la xarcuteria del costat, en unir-se en matrimoni ambdues famílies i unificar el negoci.”

“—Per què et vas fer puta? —pronuncia enmig del silenci, i és conscient d’haver-ho dit en veu alta quan s’escolta la pròpia veu.

La dona abandona l’aguait i es tomba amb ronseria cap al seu interlocutor. A la comissura dels llavis es perfila un inici de ganyota que Pedro no sap detectar, i per aquest motiu s’atribola tot ell, sabedor del despropòsit del comentari. Però en realitat el rictus que Sofía està controlant és el del riure, perquè amb els anys de convivència que porten sota el sostre de la fonda li diverteix el sobtat interès.”

Mireia Vancells i la passió per escriure

Vaig començar a seguir l'escriptora Mireia Vancells en descobrir el compte que té a Instagram, on és molt activa promocionant els seus llibres. Atreta per l'etiqueta de "terror sobrenatural" amb què vaig veure que definia la seva novel·la L'home de Déu, vaig decidir llegir-la. I vaig fer santament perquè em vaig immergir en la lectura d'una novel·la fascinant, plena d'elements atractius (bruixeria, remeieres, fantasia, l'eterna lluita entre el bé i el mal...), de narració àgil, diàlegs fluids i una manera molt intel·ligent de crear intriga i d'atrapar el lector. Aquesta novel·la, en concret, li va valdre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre 2016 i va ser publicada per Cossetània Edicions. 

Però la carrera literària de la Mireia Vancells havia començat uns anys abans, el 2009, quan es va autopublicar El secret de la germandat, una novel·la històrica d'intriga monàstica. I des d'aleshores ha publicat altres novel·les (algunes en editorials reconegudes i d'altres que s'ha autoeditat), ha guanyat altres premis literaris (el Cubelles Noir 2019 per la novel·la negra Artitmètica del crim és el més recent), ha escrit contes per a llibres col·lectius, un parell de peces teatrals que també han obtingut reconeixement i fins i tot s'han representat en escenaris, i  col·laboracions en revistes com “Descobrir”. Mireia Vancells és, doncs, una escriptora experimentada tant en l'art d'escriure com en els aspectes menys literaris de l’ofici: el de bregar amb editorials, drets d'autor, premis, agents i llibreters. I, amb tota aquesta experiència acumulada a còpia d’anys, ara ha escrit una nova novel·la, que avui us presento, editada per ella mateixa i que es ven exclusivament per Amazon. Es titula Escriptors anònims i, a la coberta, d'un vermell granatós ben suggeridor, afegeix una mena de subtítol que és més aviat una dedicatòria: "Una novel·la dedicada a les persones que escriuen i que no han aconseguit que una editorial publiqui la seva obra". Ara bé, Escriptors anònims no és autoficció ni assaig sinó que és una novel·la amb tots els ets i uts, amb una trama molt imaginativa i original de la qual se serveix l'autora per retratar la realitat que coneix al voltant de les alegries, les dificultats i, fins i tot, les tramoies ocultes que envolten el fet de publicar un llibre. 

La novel·la s'ambienta en un futur distòpic, als voltants de l'any 2040, poc després que una gran crisi energètica hagi trasbalsat el planeta. La història que s'hi narra, tanmateix, s'inicia unes dècades abans, durant la infantesa del protagonista, un home marcat per una situació familiar tristíssima que l'ha perseguit durant tota la vida. Ja adult, i havent descobert un secret esborronador on està implicat emocionalment i èticament, emprén un llarg viatge en vaixell on escriu la seva història. La narració que en resulta és un dels dos eixos de la novel·la; l'altre, que discorre en paral·lel a ulls del lector, són les reflexions al voltant de l'escriptura fetes per un grup de personatges que assisteixen a un espai rural de rehabilitació d'escriptors sense èxit per tal de "desintoxicar-se" de la dèria d'escriure. La relació que uneix el protagonista amb aquesta mena de teràpia és un dels enigmes de la novel·la i s'acaba resolent en un desenllaç escruixidor i molt ben resolt.  La novel·la es pot llegir des de diferents perspectives: és, també, un cant a l'amistat, hi apareixen elements de denúncia social i de justícia poètica i, per sobre de tot, és una història de dolor emocional profund i de supervivència.

Amb Escriptors anònims, Mireia Vancells torna a demostrar que és una escriptora d'una inventiva desbordant, capaç de crear unes trames originalíssimes on totes les peces acaben encaixant perfectament i provocant, com tota bona obra de ficció, alguna mena de trasbals en el lector. Com passa sovint en les seves novel·les, a Escriptors anònims el mar és escenari de bona part del desenvolupament de l'acció. La narració és àgil i entretinguda sense que hi manquin espais per a la reflexió, tot plegat amanit sovint amb tocs subtils d'àcida ironia.  

No us perdeu aquesta novel·la de Mireia Vancells, o qualsevol altra que hagi escrit abans. És sempre un gaudi immergir-se en la seva narrativa fresca, enèrgica, trempada i sense pèls a la llengua i deixar-se portar de la seva mà entre els vitricolls de les seves trames. Ja he dit a l'inici que és una escriptora a qui segueixo; de fet, n'he llegit gairebé tota la producció (algunes obres, com les peces de teatre, les ha regalades gentilment per Internet). I m'agrada, francament, m'agrada molt el que escriu i com ho escriu. Per això la segueixo i per això us la recomano. 

Si voleu saber més sobre l'escriptora Mireia Vancells i la seva obra, podeu seguir-la a Instagram o a Facebook, o bé consultar tota la informació que conté la seva pàgina web, que podreu consultar si cliqueu aquí: mireiavancells.wixsite.com/escriptora

Botons de mostra:

"Fa dies que vam passar Gibraltar; va ser una travessa complicada. Mai no hauria dit que en tan poques milles es poguessin concentrar un nombre tan elevat d'embarcacions de totes les eslores, colors, modalitats i banderes. Un tràfic infernal em feia témer per una col·lisió en qualsevol instant. I no tan sols això: el patró es va haver d'esmerçar a vèncer un corrent advers que es va desencadenar i que ens impedia d'avançar a la velocitat desitjada, com si una força sobrehumana estigués fent força damunt nostre, com si el nostre recorregut no complagués els déus i ens volguessin fer navegar enrere, com si quelcom ens volgués retenir en aigües de la Mediterrània i ens impedís creuar a l'altra banda. Com si el nostre desig d'anar cap a ponent agafés el destí a contra-pèl i aquest ens empenyés a recular i reprendre la nostra vida anterior."

"Hi ha records que només la bellesa del mar que m'envolta i la sensació d'esperança que m'impregna em permeten de rememorar sense que em vingui plorera. Si no fos per tot allò que de bo tenen les meves circumstàncies actuals, em seria insuportable evocar aquelles memòries basardoses. L'oceà, el regust de salnitre, la bellesa infinita de les postes de sol, la placidesa de les aigües, el corprenedor espectacle de les fases de la lluna nit a nit, el ritme natural de les hores que s'escolen calmosament sense haver de mirar el rellotge... són coses que em reconcilien amb la vida."

"Un escriptor bloquejat no hauria d'interessar ningú. És el personatge més absurd i pocapena de tot l'univers sencer. Alguna vegada heu vist un cuiner incapaç de cuinar? Que es col·loqui davant la cuina i digui va, avui cuinaré... i que no li surti ni una truita? Ptijor: que no n'hagi feta mai cap, de truita? Mai de la vida? I que tot i així s'anomeni a si mateix "cuiner"? O un taxista que pugui al seu taxi i digui vinga, avui portaré gent amunt i avall de la ciutat... i que sigui incapaç d'aturar-se quan veu un vianant amb el braç enlaire? Doncs a mi em passa això... amb l'escriptura."

L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

Novel·la històrica amb ànima de thriller

Parlar de la Sílvia Romero és parlar d’una escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres. Ha conreat la poesia, el teatre, el conte i la novel·la, tot i que és en aquest darrer vessant on s’ha prodigat més. Treballadora infatigable per la cultura, va ser directora i col·laboradora de “Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura)”, va ser una de les creadores de la “Revista de creació literària Inèdits”, condueix diversos clubs de lectura arreu del territori i exerceix de crítica literària amb l’espai ‘Cafís de lletres’ de Ràdio Sant Celoni. Tot i que té un extens currículum (aquí us n’he citat només quatre dades), el seu nom és encara poc conegut entre el públic més ampli, no és una escriptora mediàtica ni té campanyes ben estructurades de màrqueting al darrere. Ha anat fent-se un espai a base de guanyar premis literaris, entre els quals, i per esmentar-ne només els més recents, el Lector de l’Odissea, amb El plagi (2013), el Francesc Badenes Dalmau pel poemari ABCdari poètic (2015), o el de la Vila de l’Ametlla de Mar, amb el recull A la colònia hidràulica i altres contes (2016). Aquest és també el cas de la novel·la que ens ocupa, El jurament, que va obtenir el premi Blai Bellver de Narrativa el 2017.

De prosa pulcra i detallista, amanida sovint amb tocs d’ironia fina, la narrativa de Sílvia Romero es distingeix per la capacitat amb què construeix històries traslladant-se a diverses èpoques i posant-se en la pell de personatges ben dispars. El joc de ficció que ens proposa amb El jurament ens presenta dues trames paral·leles que acaben confluint i que fan que el lector efectuï salts temporals entre la Catalunya d’avui dia i l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII. En la trama que ens és coetània, una parella formada per una pintora i un antiquari es proposen d’investigar si és cert que, tal com ella sospita, a sota d’una pintura que representa l’incendi de Londres, feta per un autor antic gens rellevant i que li acaba de regalar un catedràtic anglès amic seu, pot amagar-s’hi un fragment de La conspiració de Julius Civilis, obra originalment descomunal de Rembrandt, que el mateix autor va retallar, en ser-li rebutjada per l’Ajuntament d’Amsterdam, per tal d'aprofitar-ne l'escena central, que és la que ha arribat fins als nostres dies. El gruix de la novel·la, tanmateix, tant per extensió com per profunditat de contingut, l’ocupa la trama situada en el segle XVII, on coneixem la família Brooks, del poble d’Eyam, conegut pel fet que els seus habitants, assetjats per la pesta bubònica, van decidir aïllar-se per tal d’evitar que la malaltia es propagués pel país. Poc abans d’aquesta decisió altruista i col·lectiva, els Brooks envien les seves dues filles a Londres a treballar de serventes. Allà coneixeran una família holandesa, vinculada amb els Rembrandt, i altres personatges que acabaran de bastir aquesta part de la història.

Mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics reals —l’aïllament autoimposat del poble d’Eyam, l’incendi de Londres de 1666 i la decisió de Rembrandt d’esquinçar aquella obra rebutjada— la Sílvia Romero tracta diverses temàtiques: la importància de l’atzar en l’esdevenidor de les persones, l’odi basat en la ignorància cap a les remeieres, l’expulsió i posterior readmissió dels jueus a Londres, les maneres de viure a l’Anglaterra del segle XVII i reflexions al voltant de l’art i l’ètica. Tot això, juntament amb la introducció de personalitats verídiques com a personatges actius de la trama —el mateix Rembrandt i sobretot el dietarista anglès Samuel Pepys— palesa l’exhaustiva feina prèvia de documentació que ha fet l’autora per acabar introduint-la de manera sàvia i natural dins la ficció que ha ideat.

El jurament és una entretinguda novel·la històrica d’aires clarament dickensians i amb una lleugera pàtina de thriller que fa gaudir el lector per mitjà de la descripció minuciosa dels ambients i dels escenaris que l’autora recrea —com la brutícia dels carrers de Londres o els contrastos entre els interiors de les tavernes i els de les mansions angleses— i del retrat de personatges, alguns de ben odiosos però d'altres tan fascinants i plens d’humanitat com la Katherine Brooks, protagonista de la trama del passat, que podria haver estat perfectament l'heroïna d'una de les novel·les de la Jane Austen. Una obra ambiciosa, doncs, amb la qual l'escriptora Sílvia Romero puja un graó més en la seva dilatada trajectòria com a novel·lista.

Botons de mostra:

“El pintor estava irat, rabiós com mai no l’havia vist el Hendrik. Voltava d’una banda a l’altra del taller, donava puntades a mobles i cadires, llençava per terra pots, pintures i pinzells. Ni tan sols la pacient i flegmàtica Hendrickje havia aconseguit convèncer-lo perquè aturés aquell terrabastall destructor. L’endemà el Hendrick havia comprovat que l’home havia entrat en raó i, per tal d’aprofitar la tela, l’havia tallada i havia conservat, de la pintura original d’El jurament de Julius Civilis, només l’escena central, tot retocant-la per poder-la vendre com a obra independent de la resta.”

“Feia tot just vint-i-quatre hores s’havia assegut damunt la màrfega, ensonyada, i els somnis s’havien convertit en malson. Perquè poc després de sentir unes veus procedents de la taverna la porta de l’habitació s’havia obert de cop, repicant contra la mateixa paret a causa de l’embranzida, i hi havia entrat un home alt, de cabells llargs agafats en una cua, que ella no coneixia de res, que de seguida havia tancat i travat la porta amb la cadira. Espantada, s’havia aixecat per mirar-se’l, sense entendre el que passava. L’home, que a la llum de l’espelma es veia que era un jove de poc més d’una vintena d’anys, se li havia plantat al davant per agafar-la pels braços amb unes mans fortes com tenalles i, amb una estrebada, els hi havia col·locat a l’esquena tot apropant el seu cos al d’ell, estrenyent-lo i passant-li la llengua pel coll.”

“La Pilar s’havia instal·lat a la taula d’estudi del professor, la que era a tocar de la finestra de la façana principal, on hi havia l’ordinador. S’havia assegut allà amb l’antic quadern que algun avantpassat del Geoffrey havia convertit en diari personal. De seguida s’havia immers en la tasca de desxifrar la lletra i de comprendre el sentit de les paraules que s’escapaven una mica dels seus coneixements d’anglès. Amb tot, i malgrat que faltava alguna pàgina de l’inici i potser alguna cap a la meitat del quadern, i que algunes puntes estaven ratades i malmeses, no era una feina extremament complexa: demanava dedicació, però no presentava dificultats insalvables. Al cap d’una hora de lectura, la Pilar havia optat per connectar l’ordinador, obrir el programa de tractament de textos, i transcriure, amb perfecta puntuació i en un anglès més comprensible, el contingut del diari.”