"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

divendres, 29 de gener del 2016

Estimar una casa






La casa que vull
que el mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin 
("La casa que vull", Joan Salvat-Papasseit)


Em causa admiració la gent que sempre ha viscut en una masia o en una altra mena de casa gran, tota la família junta, avis, pares, néts, tots formant part d'una mateixa tribu que troba refugi dins un mateix caliu. On tots plegats viuen, dialoguen, eduquen, estimen, discuteixen, pateixen, s’il·lusionen, s’enfaden, s’entristeixen, s’acomiaden per sempre en pau o són benvinguts a la vida amb alegria. On els mobles, els objectes, els llibres, els retalls de diari, els records de cadascú troben un lloc on raure, ni que sigui a les golfes, i on tot va passant de pares a fills, explicant-ne els detalls amb estima i rebent-los amb interès i curiositat. I ho envejo perquè ja tinc a les espatlles un munt de cases a les quals no puc acudir. De vegades recordo un objecte i veig de manera ben nítida on està exposat, però de sobte tinc una decepció perquè m'adono que només és un record, que allà no puc arribar-hi perquè ni la casa, ni el racó ni l'objecte ja no hi són.
I aquí em ve a la memòria una citació magnífica d’una novel·la breu que és una petita joia literària: "Caldria anotar en totes les constitucions del món el dret imprescriptible de cadascú a tornar quan li plagui als llocs sagrats del seu passat. Li haurien de donar un manat de claus per poder entrar a tots els pisos, casetes i jardinets on va transcórrer la seva infantesa, i hauria de poder romandre hores senceres en aquests palaus d'hivern de la memòria. Els nous propietaris mai no podrien barrar el pas a aquests pelegrins del temps." (La intrusa, d’Éric Faye, Edicions de 1984). No us sembla un somni preciós? Jo m’hi sento plenament identificada.
Dins d’aquest sentiment, ara us explicaré una qüestió personal (molt personal, gairebé íntima): a banda de les “cases perdudes” (i totes les pertinences de les que ens vam haver de desfer amb cada abandó), aquells pisos dels tiets i dels pares que ja he esmentat en alguna altra ocasió en aquest blog, ara puc dir que tinc una casa recuperada. Ho dic amb alegria, amb il·lusió, amb emoció i amb orgull. Una caseta senzilla, de només dos dormitoris, en un terreny tan rústic que no té ni aigua (ens abastim amb dipòsits) ni enllumenat de carrer. És un dels espais on va transcórrer la meva infantesa. Ja de gran, hi anaven només els meus pares. Per circumstàncies, aquesta caseta, aquest terreny que anys ençà havia contingut un hort esplendorós conreat pel meu pare, tot va quedar abandonat. Deixat. No hi anàvem. Mon pare, en la seva desídia (disculpable, ja que era fruit d’una tristor més aviat intuïda que no pas expressada en veu alta) fins i tot en va perdre les claus. Com que sóc filla única, em corresponia a mi agafar les regnes de la recuperació d’aquest espai, si és que em venia de gust. I, quan em va venir de gust, ho vaig fer.
Vaig trobar la casa plena de pols, teranyines i brutícia. També estava plena d’andròmines rescatades del pis dels meus pares que jo mateixa havia dipositat en caixes com si la caseta fos un magatzem (en aquells moments, no m’estimava la caseta com ho faig avui; no cal que m’estengui en els motius). Tot això m’ho esperava. El pitjor, però, va ser que la vaig trobar ultratjada per estranys que hi havien entrat en cerca d’objectes de valor o de diners i que van remenar armaris i calaixos i en van estendre tot el contingut per terra de mala manera. Allò que se’n diu un espectacle dantesc. Però, després del disgust inicial, que no va ser pas petit, em vaig posar immediatament mans a l’obra. Per sort, no ho vaig haver de fer sola. No només vaig comptar amb la meva parella sinó que, providencialment, vaig trobar una professional de la decoració que em va ajudar a fer endreça des d’aquell estat tan lamentable en què estava tot. El primer dia, quan vaig veure com s’arromangava i començava a moure objectes —amb respecte i cura— per tal d’anar decidint què fer-ne i com recol·locar-los, si era el cas, em vaig adonar que no m’havia equivocat. Al final d’aquella primera jornada vam tenir el menjador endreçat. No dic net i polit perquè seria mentida: la instal·lació de l’aigua requeria una reparació exhaustiva i, en aquells moments, l’únic que estàvem fent era obrir-nos pas i començar a retornar-li la dignitat a la caseta per tal que, més endavant, pogués entrar-hi el professional que calgués a treballar-hi.
Tots tres plegats (la meva parella, la decoradora i jo) vam anar buidant la casa d’andròmines trencades (incloent-hi joguines meves de quan era petita), alliberant l’espai i recol·locant els mobles. Cada dia que ens trobàvem fèiem endreça d’una estança. Fins que va poder entrar el lampista i, més endavant, els pintors i, finalment, es va poder netejar tot amb aigua i sabó. Actualment, la caseta està plenament recuperada; li hem retornat la dignitat, fa molt de goig dins de la seva senzillesa i desperta alegria de viure. N'he fet el meu espai, on gaudir de la Natura i on aïllar-me, si em convé, a l'hora d'escriure. Tot això, en la major part, ha estat gràcies a la intervenció de la Begoña, la decoradora de què us he parlat. No és una decoradora a l’ús, com haureu pogut comprovar pel que us he estat explicant. És una persona que s’implica totalment en el que significa el procés d’endreçar des de zero i pels motius que siguin, alguns dels quals poden ser molt estressants i difícils de portar sense ajuda: separacions, caos per acumulació d’objectes, buidatge de pisos per trasllat o per defunció... En el meu cas, era una mica de barreja de tot; moltes vegades he pensat que tant de bo l’hagués trobada quan vaig haver de buidar el pis dels meus pares. La Begoña acompanya com ho faria una amiga, aconsellant millores que s’hi puguin fer i aplicant els seus amplis coneixements de decoració. I tot això ho fa amb un respecte exquisit tant a les decisions que pren la persona que ha de viure entre aquelles quatre parets com als objectes íntims (cartes, dibuixos, roba, manualitats antigues...) que es van trobant durant el procés.
D’aquesta experiència, us puc dir que no només n’he extret la recuperació de la caseta i de l’estima que em desperta, l’emoció de veure com va millorant i l’alegria de poder-la gaudir, sinó també una amistat amb la Begoña, la persona que ha estat al meu costat durant tot aquest temps, gairebé un any, en què hem estat immerses en aquesta tasca tan bonica i reconfortant. Ella disfruta fent aquesta feina, i això es nota plenament en el resultat final. Si mai us cal contactar-hi, us en deixo les senyes perquè us la recomano sense cap mena de dubte: es diu Begoña Gil Egea, la trobareu al web www.makeityours.es, a l’adreça electrònica b.gil@makeityours.es i al telèfon 672624892.
Com a cirereta d’aquesta entrada (i botó de mostra de la feina feta), us ensenyo tres imatges: el menjador de la casa tal com el vam trobar en obrir-la, l’endreça del primer dia i com va quedar després de recol·locar mobles, pintar i netejar.


dilluns, 11 de gener del 2016

David Bowie (1947-2016), In Memoriam

Avui la ràdio m'ha despertat amb la notícia inesperada de la mort de l'enorme David Bowie. Faltaven pocs minuts per l'hora en punt i jo esperava escoltar l'editorial de Catalunya Ràdio però, en adonar-me del que acabaven d'anunciar, m'he quedat tan desolada que he desconnectat completament del que han dit després.
Bon actor, gran cantant i excepcional músic i artista, que al llarg dels anys no ha deixat d'innovar i reinventar-se a cada nou treball. M'agrada pensar que també va ser bona persona.
Ningú no sabia que estigués malalt i això ha fet que tots els que, en certa manera, l'estimàvem, perquè estimàvem el seu Art, ens sentim tristos com si hagués desaparegut algú proper. Com a adolescent dels anys 80 i jove dels 90, allò que en diuen "banda sonora de la meva vida" va lligada de manera estretíssima a la seva música i a la seva carrera com a actor. Gràcies als programes musicals de l'època, com l'espanyol Tocata o el català Pleitaguensam, vaig poder gaudir dels vídeos sovint estrambòtics amb què promocionava els seus singles.
Acabava de complir 69 anys el dia 8 de gener i, el mateix dia, havia donat a conèixer el seu darrer treball, Blackstar, amb un single d'uns 10 minuts de duració i un videoclip d'allò més inquietant, com la cançó mateixa. Diuen alguns que això és reflex del que li passava per dins. Ben lluny d'aquell altre vídeo llarg que va fer per promocionar "Blue Jean", una mena de curtmetratge dirigit per Julien Temple, titulat "Jazzin' for Blue Jean", on apareixia fent dos papers ben diferents, el d'estrella del pop i el d'enamorat maldestre i sòmines. Com em va fer xalar! Tant com en la pel·lícula "Labyrinth", que va coprotagonitzar la privilegiada Jennifer Connelly, amb 15 anys (la mateixa edat que jo, aleshores). Després va anar fent altres treballs més complexos, més rics musicalment i menys populars, menys fàcils, fins aquest darrer, on la influència del jazz i la saviesa musical del geni són manifestes. Una nova meravella de Bowie. La darrera.
Descansa en pau, David Bowie, camaleònic Duc blanc, Ziggy Stardust, Starman. Ara ets pols d'estrelles. Retornes a les cendres i a nosaltres ens queda, per sempre, la teva música i el teu Art.

dijous, 7 de gener del 2016

La Plaça de Catalunya, una plaça lletja

Foto 1 - La plaça de Catalunya actualment, un poti-poti d'estils
Avui, això anirà (una mica) d'estirada d'orelles als que han anat malmetent la imatge de Barcelona, cap i casal del nostre país, on vaig tenir la sort -o la desgràcia- de néixer fa alguns anys. M'empara el dret d'haver viscut, per sort o per desgràcia, fins als vint-i-cinc anys, en un dels barris més emblemàtics de la ciutat: la Sagrada Família, al davant mateix de la plaça dels arbres i de la façana de la Passió, que vèiem des del menjador estant. Doncs bé, també per sort o per desgràcia, tota la meva infantesa va alhora lligada a un altre punt neuràlgic: la Plaça de Catalunya (els meus tiets Carmeta i Luis hi vivien a tocar, a la Ronda Universitat). Tots dos pisos, ara irremissiblement perduts i avariciosament enyorats (però d'una manera tal que gairebé sento dolor físic, creieu-me), eren de lloguer, renda antiga, i vaig haver-me'n d'acomiadar -aquí sí: per desgràcia- quan, primer els oncles i, anys més tard, els pares, els van deixar. Són històries tristes i no tinc ganes de comentar-les amb detall. A més, el que m'interessa deixar clar és que, com a visitant del tot assídua que vaig ser dels dos espais barcelonins, com a persona que hi va viure i passejar, entrant a botigues de la mà de la mare o de la tieta, passejant pels carrers amb el pare o el tiet, veient el dia a dia de la quotidianitat durant anys, tinc una opinió més aviat galdosa de com estan ara. Sobretot, de la plaça de Catalunya, la zona més prostituïda de la ciutat. La que més canvis ha experimentat al llarg del temps, cada vegada a pitjor.

Foto 2 - Anys 30: la deessa de Clarà en primer pla
Mireu, si no, la segona fotografia que acompanya aquest text. És dels anys 30, molt abans que jo nasqués, molt abans de la guerra, molt abans de res del que he viscut. I, tanmateix, trobo a faltar aquesta plaça de Catalunya tan diferent de l'actual. I això és el mateix que dir que m'hauria agradat conèixer-la, veure-la de prop amb els meus propis ulls. Però m'he de conformar amb les fotografies antigues (gràcies a blogs com el de Barcelofília, que no només les mostren sinó que les expliquen amb detalls exhaustius). Fixeu-vos què s'hi veu, en aquesta fotografia dels anys 30: una plaça majestuosa, amb edificis d'una gran bellesa arquitectònica. Situem-nos: al fons tenim les cúpules punxegudes de les cases Rocamora (avui dia, sortosament, encara es conserven), a l'esquerra l'Hotel Colón (desaparegut) i a la dreta la casa Vicenç Ferrer, on ara hi ha el mastodòntic Corte Inglés (horrorós, sobretot actualment i tenint en compte quina preciositat d'edifici van enderrocar per construir-lo, però és que fins i tot el Corte Inglés que jo recordo, el dels anys 70, era millor que el búnker actual!). A la foto, gairebé en primer pla, la deessa d'en Clarà enmig d'un jardinet. Avui dia, aquesta estàtua preciosíssima, a banda de ser una còpia (per tal de protegir l'original de possibles actes incívics, cosa que trobo bé), l'han situada mirant cap a l'altra banda (abans mirava cap a mar i ara mira cap a muntanya) perquè li han situat al davant el monument a Francesc Macià (aquella escala invertida monumental on el bust del president homenatjat amb prou feines es veu; fixeu-vos en la foto 3). Aquest canvi de posició de la deessa fa que tingui la llum del sol en contra i que, per això, no llueixi tant, a banda que està amagada pel monument a Macià i que dóna l'esquena als qui entren a la plaça des de la Rambla de Canaletes.
Foto 3 - Monument a Macià, amb deessa i "búnker" al fons
Foto 4 - Anys 40, el que avui és l'edifici del Triangle, entre Pelai i Bergara
A la quarta fotografia d'aquest post hi podeu veure com era, als anys 40, la zona que avui ocupa l'edifici del Triangle, la façana Llobregat, entre Pelai i Bergara. Compareu amb el que es veu avui dia i digueu-me si no us sembla que, abans, aquesta zona era molt més elegant. D'acord: també els nostres avis eren més elegants que no pas nosaltres (només cal veure, justament, fotografies antigues). Però és que els voltants de la plaça han anat enlletgint-se a base de decisions errònies que han obeït més a criteris crematístics que no pas a d'altres d'artístics o funcionals. Fins i tot, als deliris creatius d'un arquitecte com Bohigas (sabeu que, entre el món dels arquitectes, hi ha qui li diu "Boñigues"?), que va perpetrar l'edifici actual del Corte Inglés, el búnker que acaba de desvirtuar una plaça tan estimada pels barcelonins i tan feta malbé pels que han remenat les cireres als consistoris que s'han anat succeint al llarg de generacions.
Ras i curt: la plaça, els seus voltants, és actualment un mostrari d'estils arquitectònics que no guarden cap mena d'equilibri ni relació. No hi ha harmonia. No hi ha elegància, excepte per elements puntuals. Em quedo, per alimentar la meva nostàlgia d'allò no viscut, amb la versió de la plaça abans que hi hagués l'enrajolat central, abans que haguessin enderrocat l'Hotel Colon per fer-hi el Banco Español de Crédito, abans que hi haguessin les dues fonts que sempre he conegut, quan hi havia un únic únic sortidor en forma de copa, com podeu veure a la foto 5 (amb l'Hotel Colon encara dempeus) i a la foto 6 (dels anys 50, poc abans que també es carreguessin el brollador). Una plaça envoltada d'edificis senyorials i plena d'elements arquitectònics que la feien veure's majestuosa. Tot al contrari del que és actualment, Com a mostra, la foto 7, on podeu veure una imatge presa des d'un punt estatègic que permet que la plaça actual sembli un indret mitjanament elegant.
Foto 5 - La plaça amb el brollador amb copa i la font (anys 20)


Foto 6 - Anys 50. Sortidor únic en forma de copa.
Foto 7 - L'angle exacte des d'on mirar-se la plaça i que sembli un indret amb encant (si no fos pel "búnker")