La immensitat d'una novel·la molt breu

Coses petites com aquestes és el segon llibre que llegeixo de l’escriptora irlandesa Claire Keegan. Una novel·la breu, com l’anterior, Tres llums, també publicada dins la col·lecció Micra, d’editorial Minúscula, una col·lecció de llepolies, autèntiques llaminadures literàries. La historia és aparentment senzilla, i comença com un retrat costumista d’un poble de la Irlanda rural, un retrat que podríem qualificar d’entranyable si no fos que aquest és un mot amb una càrrega ensucrada que no té res a veure amb el que realment ens transmet el llibre ni amb la manera de narrar de Keegan.

Coses petites com aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim? Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.

L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.

Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit, però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà quedat ben endins.

Botons de mostra

“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en contra de l’estat de les coses...?”

“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se sumen les unes amb les altres, dones una vida.”

“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que potser no arribarien mai.”

Mireia Vancells i la passió per escriure

Vaig començar a seguir l'escriptora Mireia Vancells en descobrir el compte que té a Instagram, on és molt activa promocionant els seus llibres. Atreta per l'etiqueta de "terror sobrenatural" amb què vaig veure que definia la seva novel·la L'home de Déu, vaig decidir llegir-la. I vaig fer santament perquè em vaig immergir en la lectura d'una novel·la fascinant, plena d'elements atractius (bruixeria, remeieres, fantasia, l'eterna lluita entre el bé i el mal...), de narració àgil, diàlegs fluids i una manera molt intel·ligent de crear intriga i d'atrapar el lector. Aquesta novel·la, en concret, li va valdre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre 2016 i va ser publicada per Cossetània Edicions. 

Però la carrera literària de la Mireia Vancells havia començat uns anys abans, el 2009, quan es va autopublicar El secret de la germandat, una novel·la històrica d'intriga monàstica. I des d'aleshores ha publicat altres novel·les (algunes en editorials reconegudes i d'altres que s'ha autoeditat), ha guanyat altres premis literaris (el Cubelles Noir 2019 per la novel·la negra Artitmètica del crim és el més recent), ha escrit contes per a llibres col·lectius, un parell de peces teatrals que també han obtingut reconeixement i fins i tot s'han representat en escenaris, i  col·laboracions en revistes com “Descobrir”. Mireia Vancells és, doncs, una escriptora experimentada tant en l'art d'escriure com en els aspectes menys literaris de l’ofici: el de bregar amb editorials, drets d'autor, premis, agents i llibreters. I, amb tota aquesta experiència acumulada a còpia d’anys, ara ha escrit una nova novel·la, que avui us presento, editada per ella mateixa i que es ven exclusivament per Amazon. Es titula Escriptors anònims i, a la coberta, d'un vermell granatós ben suggeridor, afegeix una mena de subtítol que és més aviat una dedicatòria: "Una novel·la dedicada a les persones que escriuen i que no han aconseguit que una editorial publiqui la seva obra". Ara bé, Escriptors anònims no és autoficció ni assaig sinó que és una novel·la amb tots els ets i uts, amb una trama molt imaginativa i original de la qual se serveix l'autora per retratar la realitat que coneix al voltant de les alegries, les dificultats i, fins i tot, les tramoies ocultes que envolten el fet de publicar un llibre. 

La novel·la s'ambienta en un futur distòpic, als voltants de l'any 2040, poc després que una gran crisi energètica hagi trasbalsat el planeta. La història que s'hi narra, tanmateix, s'inicia unes dècades abans, durant la infantesa del protagonista, un home marcat per una situació familiar tristíssima que l'ha perseguit durant tota la vida. Ja adult, i havent descobert un secret esborronador on està implicat emocionalment i èticament, emprén un llarg viatge en vaixell on escriu la seva història. La narració que en resulta és un dels dos eixos de la novel·la; l'altre, que discorre en paral·lel a ulls del lector, són les reflexions al voltant de l'escriptura fetes per un grup de personatges que assisteixen a un espai rural de rehabilitació d'escriptors sense èxit per tal de "desintoxicar-se" de la dèria d'escriure. La relació que uneix el protagonista amb aquesta mena de teràpia és un dels enigmes de la novel·la i s'acaba resolent en un desenllaç escruixidor i molt ben resolt.  La novel·la es pot llegir des de diferents perspectives: és, també, un cant a l'amistat, hi apareixen elements de denúncia social i de justícia poètica i, per sobre de tot, és una història de dolor emocional profund i de supervivència.

Amb Escriptors anònims, Mireia Vancells torna a demostrar que és una escriptora d'una inventiva desbordant, capaç de crear unes trames originalíssimes on totes les peces acaben encaixant perfectament i provocant, com tota bona obra de ficció, alguna mena de trasbals en el lector. Com passa sovint en les seves novel·les, a Escriptors anònims el mar és escenari de bona part del desenvolupament de l'acció. La narració és àgil i entretinguda sense que hi manquin espais per a la reflexió, tot plegat amanit sovint amb tocs subtils d'àcida ironia.  

No us perdeu aquesta novel·la de Mireia Vancells, o qualsevol altra que hagi escrit abans. És sempre un gaudi immergir-se en la seva narrativa fresca, enèrgica, trempada i sense pèls a la llengua i deixar-se portar de la seva mà entre els vitricolls de les seves trames. Ja he dit a l'inici que és una escriptora a qui segueixo; de fet, n'he llegit gairebé tota la producció (algunes obres, com les peces de teatre, les ha regalades gentilment per Internet). I m'agrada, francament, m'agrada molt el que escriu i com ho escriu. Per això la segueixo i per això us la recomano. 

Si voleu saber més sobre l'escriptora Mireia Vancells i la seva obra, podeu seguir-la a Instagram o a Facebook, o bé consultar tota la informació que conté la seva pàgina web, que podreu consultar si cliqueu aquí: mireiavancells.wixsite.com/escriptora

Botons de mostra:

"Fa dies que vam passar Gibraltar; va ser una travessa complicada. Mai no hauria dit que en tan poques milles es poguessin concentrar un nombre tan elevat d'embarcacions de totes les eslores, colors, modalitats i banderes. Un tràfic infernal em feia témer per una col·lisió en qualsevol instant. I no tan sols això: el patró es va haver d'esmerçar a vèncer un corrent advers que es va desencadenar i que ens impedia d'avançar a la velocitat desitjada, com si una força sobrehumana estigués fent força damunt nostre, com si el nostre recorregut no complagués els déus i ens volguessin fer navegar enrere, com si quelcom ens volgués retenir en aigües de la Mediterrània i ens impedís creuar a l'altra banda. Com si el nostre desig d'anar cap a ponent agafés el destí a contra-pèl i aquest ens empenyés a recular i reprendre la nostra vida anterior."

"Hi ha records que només la bellesa del mar que m'envolta i la sensació d'esperança que m'impregna em permeten de rememorar sense que em vingui plorera. Si no fos per tot allò que de bo tenen les meves circumstàncies actuals, em seria insuportable evocar aquelles memòries basardoses. L'oceà, el regust de salnitre, la bellesa infinita de les postes de sol, la placidesa de les aigües, el corprenedor espectacle de les fases de la lluna nit a nit, el ritme natural de les hores que s'escolen calmosament sense haver de mirar el rellotge... són coses que em reconcilien amb la vida."

"Un escriptor bloquejat no hauria d'interessar ningú. És el personatge més absurd i pocapena de tot l'univers sencer. Alguna vegada heu vist un cuiner incapaç de cuinar? Que es col·loqui davant la cuina i digui va, avui cuinaré... i que no li surti ni una truita? Ptijor: que no n'hagi feta mai cap, de truita? Mai de la vida? I que tot i així s'anomeni a si mateix "cuiner"? O un taxista que pugui al seu taxi i digui vinga, avui portaré gent amunt i avall de la ciutat... i que sigui incapaç d'aturar-se quan veu un vianant amb el braç enlaire? Doncs a mi em passa això... amb l'escriptura."

Bufetades de realitat a totes dues galtes

Reconec que, tot i ser amant declarada dels gèneres breus, m'ha costat atansar-me a aquest recull de relats de l'Antònia Carré-Pons, i ha estat per la temàtica. Sí, perquè el fet de saber que les històries estan basades en uns protagonistes ancians, la majoria dependents i decrèpits, em feia tirar enrere cada vegada que la portada, d'un alegre color taronja, em cridava des del prestatge. Costa molt de llegir res sobre això quan forma part del teu dia a dia. De fet, costa molt de llegir-ho quan sabem que, si vivim prou, arribarem a assemblar-nos força a aquests protagonistes. Però, finalment, ho he fet; he llegit tots i cadascun dels contes del recull. I n'he gaudit. Perquè la manera preciosa i detallista de narrar de l'Antònia Carré-Pons és un regal, perquè m'agrada la manca de pudor de què fa gala per parlar del que s'escaigui en cada moment, i per la tendresa que resideix en els relats, malgrat la pàtina d'humor negre que els amara i que ja s'intueix des del títol. El que més m'ha agradat? L'últim, per tot el que conté i perquè li escau realment el paper de cloenda del recull. I els que més m'han colpit, òbviament, han estat aquells on he vist reflectida la realitat que m'envolta des de fa un temps. Ignoro si l'Antònia Carré-Pons té coneixement d'aquesta temàtica per experiència viscuda i si aquesta vivència ha estat de més a prop o de més lluny; sigui com sigui, l'autora ha construït unes ficcions plenes de realitats i ens les acosta vívides, palpables i sense embuts per tal que ens bufetegin a totes dues galtes convertides en literatura. I, com succeeix quan la literatura és de tan bona qualitat, no en sortim pas indemnes, i tant que no.

Botons de mostra: 

"Que el final de la vida era una puta merda i que ell no volia acabar així, que preferia anar-se'n d'aquest món abans d'hora, però amb totes les facultats intactes. La Maria va dir que ella també preferia morir-se abans de la decrepitud, la Màrcia va replicar que no. Que ella volia arribar als cent anys. Que seria una velleta emprenyadora, però que s'encarregaria de cuidar-los a tots dos."

"Em vénen basques. La bafarada de suor amb regust de ceba se'm passeja per tot el tub digestiu. Això que va ben vestit, el paio. Deu ser d'aquells que es dutxa cada dia però que es posa la mateixa roba dos o tres cops. I a sobre té halitosi, ecs, més hauria valgut que no se m'hagués acostat per demanar-me disculpes quan m'ha tocat les cames en asseure's al meu davant, així potser no me n'hauria adonat. Amb la bafarada de ceba en tinc ben bé prou."

"Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia nascut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt."

La consulta a Tortosa i un conte de la Shirley Jackson

El que es va esdevenir el cap de setmana passat a Tortosa, la consulta popular per decidir si calia o no que es mantingués el monument feixista que el dictador Franco va fer plantificar enmig del riu, és una greu anomalia democràtica. Perquè el feixisme no és un ens neutre i no se’l pot sotmetre a consulta com si es tractés d’una qüestió innòcua (com ara, posem per cas, la conveniència d’obrir una nova biblioteca o la conversió d’un carrer determinat en una illa de vianants). A Tortosa el que s’ha fet és utilitzar un artefacte propi de la democràcia —una consulta al poble— per tal de donar-li al feixisme franquista l’oportunitat de perpetuar-se, per mitjà d’aquest símbol fàl·lic, amb aguilot inclòs, que passa per monument als caiguts en la batalla de l’Ebre (als del bàndol vencedor, tot i que ara ens vulguin fer creure que els inclou a tots; la inscripció ho diu ben clar: observeu la foto 2).

Foto 2: la inscripció indica a qui està dedicat el monument

El feixisme no es consulta, se’l combat. O se l’enderroca a cops de mall, com s’hauria d’haver fet fa molts anys amb el monument del riu. Perquè ara el que s’ha aconseguit és que hagi quedat establert un precedent molt perillós on els espanyolistes més rancis i els nostàlgics del franquisme (gent amb una ètica i unes maneres molt poc desitjables) podran sucar-hi pa. Vés a saber si no hi trobaran, en Tortosa, un lloc de peregrinatge on puguin campar al seu aire. Tant pel fet d’haver consultat al poble com pel resultat obtingut. Perquè ja m’explicareu com es fa per “reinterpretar” (vegeu foto 3) un monument dedicat a honorar les glòries del feixisme. Com es “reinterpreten” els assassinats impunes, els morts a les fosses comunes, la negació a condemnar l’alçament i tot el que va comportar, els afusellaments per qüestions polítiques...?

Foto 3: el text de la consulta

Vol dir, tot plegat, que Tortosa és plena de franquistes (els que van votar perquè el monument es mantingui i els que van passar de tot i es van abstenir)? No, ni de bon tros, però potser la resposta és més greu, encara. Perquè un dels arguments que s’han esgrimit en favor de no tocar el monument és el de l’adhesió sentimental dels tortosins a una cosa que l’han vista sempre, allà al mig del riu. Sempre hi ha estat, per què l’hem de treure? Un argument que ho redueix tot a una qüestió d’identitat local que els de fora no poden entendre (tal com esgrimeixen també en el cas dels correbous). I d’això, senyores i senyors, se’n diu conformisme social. Tot i que, si no volem quedar-nos curts, és millor dir-ne imbecil·litat humana. Apel·lar a la tradició. Es poden causar els més greus estralls en una societat, amb aquesta excusa tan pueril: l’ablació femenina n’és un bon exemple. En voleu un altre, extret de la ficció? Llegiu el conte “The lottery” (La loteria)*, de l’escriptora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Allà també s’hi presenta un poble amb una “tradició” àmpliament seguida pels vilatans. Quan arribeu al final, se us posaran els pèls de punta. Espero que no se’ns acabin posant també, d’aquí a un temps, segons quines siguin les conseqüències del que acaba d’esdevenir-se a Tortosa.

*A Internet està penjat, en versió traduïda al castellà. Si el voleu en català, em sembla que haurem d’esperar-nos fins que L’Altra editorial es decideixi a publicar-lo, tal com ha fet amb La maledicció de Hill House, una de les celebrades novel·les de l’autora. Podeu llegir-ne la versió en castellà en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/jackson/la_loteria.htm

Tres roses grogues (i literàries)

Com que va venir Sant Jordi i, tot badant, no vaig publicar al blog cap felicitació ni menció especial de cap mena, ni recomanació llibretera, ni enviament virtual de roses, abans que s'acabi l'abril i per tal de compensar-vos-ho d'alguna manera, avui us porto "Tres roses grogues", un relat de l'escriptor nordamericà Raymond Carver on narra els darrers dies de la vida d'Anton Txèkhov (1860-1904), l'escriptor i dramaturg rus que va capgirar la manera d'entendre el teatre i la literatura del seu temps.

Raymond Carver (1938-1988), que es va prodigar en poesia i, sobretot, com a contista, reconeixia el mestratge de la literatura de Txèkhov, autor d'obres teatrals i de relats breus on els personatges són persones bones mancades d'empenta, molt reals, molt de carn i ossos que es veuen abocades a un destí que no desitgen i que s'hi resignen d'una manera gairebé mandrosa, amb deixadesa, amb conformitat. Aquesta manca d'artifici dels herois txekhovians, gens idealitzats, el fet que l'autor els doni veu sense jutjar-los, el minimalisme amb què descriu les situacions que els envolten, el que els fa dir i el que els fa callar, la prosa pura i mancada d'afectacions, tota aquesta sèrie d'elements van despertar l'admiració dels escriptors nord-americans, com Katherine Mansfield, Truman Capote, Carson McCullers i tants d'altres, entre els quals el mateix Carver.

El relat que us presento ("Tres roses grogues") és, doncs, un homenatge elegant i magistral que Carver va voler retre a qui considerava mestre de la seva prosa. De fet, Txèkhov està considerat un dels pares del relat modern (d'altres són Edgar Alan Poe i Franz Kafka), d'on beuen autors més propers en el temps com James Salter o Alice Munro.

Per tal d'escriure "Tres roses grogues" Carver es va basar en una anècdota real esdevinguda en els moments finals de Txèkhov. El context és el següent: l'any 1904, Anton Txèkhov tenia quaranta-quatre anys i portava temps afectat de tuberculosi. En un intent que ja devia ser desesperat per recuperar-se, va instal·lar-se al balneari de Badenweiler (a la Selva Negra) juntament amb la seva esposa, l'actriu Olga Knipper, i va ser allà on, una nit de juliol, després de patir una crisi greu, es va morir. Segons que ella va deixar escrit a les seves cartes, el doctor del balneari, que va atendre l'escriptor malalt en aquells moments d'urgència, va demanar que els portessin xampany i, amb aquesta pensada inaudita i potser estrambòtica, Txèkhov va tenir temps de beure'n una copa just en els darrers instants de la seva vida. Fins aquí la realitat que ens ha pervingut a través de les cròniques escrites en l'època (per mitjà de cartes o bé d'entrevistes). Tota la resta, tots els detalls que ens narra Carver en el seu conte (les roses grogues, el tap de suro al terra, l'encàrrec fet per l'esposa al cambrer i les converses mantingudes), formen part de la imaginació de l'escriptor. Perquè Carver no pretenia pas escriure una crònica, sinó que el seu ànim era aprofitar una vivència real i testimoniada i fer-la passar pel sedàs de la ficció -amanint-la, doncs, amb elements de collita pròpia- per tal de crear un artefacte literari ben diferent. I la veritat és que Carver va barrejar realitat i ficció d'una manera tan realista, tan natural i versemblant, que molts dels elements que es va inventar ja es donen per reals en biografies de Txèkhov escrites amb posterioritat a l'escriptura del conte.

Aquí us deixo l'enllaç perquè pugueu llegir el conte sencer (està en castellà):

http://www.cuentosinfin.com/tres-rosas-amarillas/

I aquí el podeu llegir en versió original en anglès, a la pàgina del The New Yorker (només l'inici, ja que cal ser-ne subscriptor per poder accedir als continguts complets):

http://www.newyorker.com/magazine/1987/06/01/errand 

Per cert, com veureu, el conte es titula originàriament "Errand" (el títol de "Tres roses grogues" és el de la traducció al castellà). Podria traduir-se per "Encàrrec", en referència a la petició que l'Olga Knipper del conte fa al jove cambrer (i segurament era més adient, que per això el va escollir Carver, tot i que cal reconèixer que l'altre és més bucòlic). 

Llegiu-lo i gaudiu-lo. La veritat és que no se m'acudeix un homenatge millor, per al mestre de contistes, que el de veure la darrera anècdota de la seva vida engrandida i tergiversada, amb elegància i respecte, per tal de fer-ne un conte tan preciós.

Un relat esfèric de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques")

Si seguiu habitualment aquest blog, ja us deveu haver adonat que sóc una amant apassionada dels gèneres narratius breus. En un dels meus posts on defensava aquesta forma de literatura, vaig incloure-hi una cita del magnífic escriptor argentí Julio Cortázar (1914-1984), que va ser també un teòric excel·lent, extreta de l'assaig titulat Sobre el cuento. Us la recordo:

"[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos."

Doncs bé, avui m'ha vingut de gust recordar un conte fantàstic (en totes les seves accepcions) d'aquest gran escriptor. Es titula "Continuidad de los parques" i és un exemple perfecte del que el mateix Cortázar, com hem vist, considerava l'esfericitat del conte. La primera vegada que el vaig llegir vaig quedar-ne meravellada per la manera com en tan poques línies (és un relat brevíssim, que amb prou feines ocupa una pàgina) aconsegueix atrapar el lector i fer-lo anar per on vol. És un d'aquells textos que, un cop l'has descobert, ja no pots oblidar-lo i es queda per sempre més com un referent del que és bona literatura. Podeu llegir-lo en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continuidad_de_los_parques.htm

Dono per fet que si esteu llegint aquest paràgraf del meu post és perquè ja heu llegit el conte de Cortázar (sigui fa temps o bé ara, en l'enllaç de més amunt). Si no és així, per vosaltres feu i no tindreu dret a acusar-me d'estar-vos aixafant la guitarra, perquè tot seguit em permeto la llibertat de comentar-vos-en algunes qüestions (mínimes, atesos l'espai escàs de què disposem i el suc immens que es pot extreure d'aquest conte).

Com us deia, aquest és un conte esfèric per excel·lència. Comença com una història costumista on un senyor es disposa a reprendre la lectura d'un llibre, que té una mica deixat de banda a causa d'un seguit d'ocupacions. De seguida ens porta cap al terreny de la intriga, ja que ens manté tota l'estona pendents del que passarà dins de la novel·la que el protagonista està llegint (i això, alhora, és un exemple de metaliteratura, de ficció dins la ficció). I, al final, ens adonem que l'autor ens ha tingut immersos en una història de caire fantàstic, un exemple de realisme màgic on la ficció i la realitat s'acaben superposant de manera perfectament circular. 

Una qüestió important o, si més no, força intrigant i que em va cridar l'atenció ja en el primer moment de llegir el conte: què vol dir, el títol? Doncs bé, això té a veure amb els tres plans de la realitat que apareixen en el conte: primer, la realitat -ficcional- del lector de la novel·la, és a dir, del protagonista cortazarià; segon, la realitat -de debò- del lector real, és a dir la vostra i la d'una servidora; i tercer, la realitat -també ficcional- on viuen els personatges de la novel·la que llegeix el protagonista del conte. És a aquests plans diferents que es refereix Cortázar quan parla de "parques"; per tant, la "continuidad de los parques" és aquesta mena d'interrelació entre les tres realitats, el punt de fuga per mitjà del qual es passa d'una ficció a una altra, fent un joc de mons paral·lels, en aquell desenllaç sorprenent al qual arribem d'una manera tan natural, de tan ben escrit com està el relat.

La literatura és un joc, tal com el mateix Cortázar postulava. I l'exemple d'aquest conte seu tan celebrat em serveix per fer un elogi dels relats breus alhora que del gènere fantàstic. Perquè és per mitjà d'aquest gènere, del fantàstic, que el joc de la ficció s'engrandeix i traspassa tots els límits, ja que permet la introducció d'elements sobrenaturals, percepcions alterades de la realitat, somnis i altres elements provinents del que no és tangible i de la imaginació, sempre tan lliure, de l'autor. Com us deia a l'inici, doncs, i segur que hi estareu d'acord, aquest conte de Cortázar és un relat fantàstic en totes les accepcions del terme. En té d'altres, tant o més impactants que aquest (penso en "Casa tomada", ara mateix). I també, sortosament, podem gaudir de molts altres autors que s'han apropat al gènere fantàstic servint-se del relat breu com a instrument i aconseguint uns resultats també excel·lents (penso en Borges, en Calders, en Fernández Cubas, en Sánchez-Piñol i en tants d'altres). De tot plegat, ja miraré d'anar-ne parlant en properes ocasions, perquè amb aquesta teca literària n'hi ha per delectar-s'hi durant estones ben llargues.

ENTENDRE L'ALTRE

La intrusa. Éric Faye

Edicions de 1984 (2013)

Aquest llibre del francès Éric Faye és una petita obra d'art de la qual no s'hauria de privar ningú que tingui un mínim de sensibilitat. Una joia que, alhora, és un cant a la nostàlgia. Ah!, que potser sou d'aquells que el mot us provoca urticària? Doncs, no patiu, perquè l'escriptura de Faye no peca pas de sensiblera ni de mel·líflua. Ens transmet el missatge de tal manera que ens trobem assaborint-ne el gust sense adonar-nos que ens l'hem begut.

El llibre té el format de nouvelle, una novel·la breu, molt breu  (cent pàgines exactes), i la narració llisca àgil en el que comença semblant una història d'intriga: un home s'adona que algú li entra al domicili quan ell no hi és; hi instal·la unes càmeres que controla des de la feina i acaba descobrint una dona que hi viu d'amagat, des de fa un any. L'autor es va basar en un fet real esdevingut al Japó, i és allà on ambienta la narració. Però el suc que n'acaba extraient és tan bo que acaba fent-ne una història universal. No només pel que se'ns revela amb el desenllaç sinó pel retrat que ofereix dels dos protagonistes. Són ells els qui porten el pes de la narració, opció molt ben triada perquè era imprescindible conèixer el punt de vista de tots dos per tal de construir aquesta història. Temes com el gust per la soledat viscuda amb serenor i, sobretot, el sentiment de compassió que, de sobte, es pot sentir per un estrany, omplen aquestes pàgines. I, en realitat, amb una senzillesa genial, ens fa connectar amb els nostres records, els de cadascú de nosaltres, segur. Perquè no es pot ser persona i no sentir una mínima identificació amb el que l'autor està dient amb aquesta obra. No cal que us n'expliqui gaire cosa més, perquè aquesta és una d'aquelles històries a les quals val més la pena que us hi enfronteu sense massa idees preconcebudes ni més informació de la necessària. Tot i això, us hi afegiré dos detalls: que el llibre va guanyar el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa l'any 2010 i que el títol original és Nagasaki; el nom que se li ha donat a la traducció respon a criteris comercials que jo considero desafortunats ja que potencien el vessant intrigant de la història, que hi té un espai, tal com us he dit, però no és el que realment l'omple de contingut. Llegiu aquesta novel·leta i gaudiu-la. Us adonareu que acabeu d'assaborir una petita exquisidesa literària.

Botons de mostra:

"M'agradava la meva habitació, un balcó obert al món, al renaixement d'un món en el qual havien mort alguns dels meus avantpassats un 9 d'agost llunyà. Vuit anys de la meva vida s'havien escolat allà. Com me les estimava aquelles habitacions, aquelles parets..."

"Mentre provo d'agafar el son girat d'un costat i després de l'altre, una idea se'm fa insistent, no la puc foragitar de cap manera. Aquella dona, durant els centenars de nits que ha passat a uns quants metres de mi, es podia haver aixecat i em podia haver matat mentre dormia, amb una ganivetada."

"La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d'agrupar-se al voltant d'un foc, els jo s'aïllen, s'espien. Cadascú creu que se'n sortirà millor que el veí, i això també és probable que sigui la fi de l'home."

(No) res a dir?

Fa un dies, passejant per la Rambla del poble, em vaig trobar amb una amiga a qui feia temps que no veia. I, enmig de la conversa que vam encetar sobre llibres, clubs de lectura i escrits propis i aliens, em va demanar per l’evolució del meu blog. Vet aquí la pregunta del milió. I no podria trobar ningú més apropiat que aquesta amiga per fer-me-la, perquè ella va ser qui em va encoratjar a encetar aquesta mena de diari virtual (gens íntim, sinó del tot obert a la curiositat golafre de qualsevol que navegui per aquests móns virtuals). Encara gràcies que vaig aconseguir respondre-li, sense perdre el capteniment, que no hi havia escrit res de nou, des de la primera entrada (i li vaig agrair infinitament, sense paraules, que semblés entendre-ho i no s’entretingués a burxar-me més la ferida). Res de nou, doncs, des de la primera entrada. I, en arribar a casa, em vaig adonar que la primera entrada és de gener d’enguany, i ara som a setembre. Vuit mesos sense escriure-hi res. Vuit mesos! Com és això? “No deus haver tingut res a dir”, podríeu respondre’m, ànimes caritatives que (potser) em llegiu. I us equivocaríeu, perquè sóc de les que creuen fermament —ho proclamo ben fort, allà on calgui!— que no es pot viure en aquest món i no tenir-hi res a dir. Hi ha motius a dojo, per tot arreu i per a tots els gustos. I és per això que els temes i les idees al voltant de cadascun em bullen dins del cap, s’amunteguen els uns damunts dels altres, desordenats, caòtics, i van desfilant, fent-se caducs, més ràpids que no pas jo a l’hora d’asseure’m a exposar-los sobre el paper o de traspassar-los a la pantalla per mitjà del teclat. I acabo pensant: i què? Si tampoc no sé si existeix algú a qui li pugui interessar el que jo tingui a dir. I com que, a més, el meu cap està farcit d’idees i de personatges de ficció que em criden i em demanen atenció com nadons acabats de néixer, els hi concedeixo dedicació prioritària. Em sembla que ells s’expressen molt bé i probablement les històries que els faig viure reflecteixen amb més encert que no pas jo mateixa el que realment em corre per dins. També se m’acut que, potser, el que em passa és que, en realitat, sóc dona de poques paraules. Perquè sovint m’adono que, quan parlo, no em cal allargassar les explicacions, tendeixo a ser pragmàtica, a enllestir-ho ràpid. En canvi, quan em submergeixo dins les ficcions que el meu subconscient em brinda (perquè les intuïcions, la inspiració, les muses —digueu-ne com vulgueu— vénen de la part més recòndita de l’ànima); dins les ficcions que jo mateixa m’empesco, deia, sí que m’esplaio, m’engrandeixo, em faig ama i senyora de tot el meu univers, deessa creadora i mare nutrícia de tot un seguit de personatges i vivències que no tenen a veure amb res en particular i que, en canvi, beuen de tot el que m’envolta o m’ha envoltat en algun moment de la vida. Perquè les ficcions estan plenes de realitat, això és un fet. I en això estic, doncs: a mig camí entre la realitat, que em desperta un seguit de reflexions accelerades a les quals no dono abast, i la ficció, on m’esperen les històries i els personatges que viuen dins meu i que em reclamen l’atenció.