"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

dissabte, 9 de març del 2019

Novel·la històrica amb ànima de thriller



Parlar de la Sílvia Romero és parlar d’una escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres. Ha conreat la poesia, el teatre, el conte i la novel·la, tot i que és en aquest darrer vessant on s’ha prodigat més. Treballadora infatigable per la cultura, va ser directora i col·laboradora de “Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura)”, va ser una de les creadores de la “Revista de creació literària Inèdits”, condueix diversos clubs de lectura arreu del territori i exerceix de crítica literària amb l’espai ‘Cafís de lletres’ de Ràdio Sant Celoni. Tot i que té un extens currículum (aquí us n’he citat només quatre dades), el seu nom és encara poc conegut entre el públic més ampli, no és una escriptora mediàtica ni té campanyes ben estructurades de màrqueting al darrere. Ha anat fent-se un espai a base de guanyar premis literaris, entre els quals, i per esmentar-ne només els més recents, el Lector de l’Odissea, amb El plagi (2013), el Francesc Badenes Dalmau pel poemari ABCdari poètic (2015), o el de la Vila de l’Ametlla de Mar, amb el recull A la colònia hidràulica i altres contes (2016). Aquest és també el cas de la novel·la que ens ocupa, El jurament, que va obtenir el premi Blai Bellver de Narrativa el 2017.

De prosa pulcra i detallista, amanida sovint amb tocs d’ironia fina, la narrativa de Sílvia Romero es distingeix per la capacitat amb què construeix històries traslladant-se a diverses èpoques i posant-se en la pell de personatges ben dispars. El joc de ficció que ens proposa amb El jurament ens presenta dues trames paral·leles que acaben confluint i que fan que el lector efectuï salts temporals entre la Catalunya d’avui dia i l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII. En la trama que ens és coetània, una parella formada per una pintora i un antiquari es proposen d’investigar si és cert que, tal com ella sospita, a sota d’una pintura que representa l’incendi de Londres, feta per un autor antic gens rellevant i que li acaba de regalar un catedràtic anglès amic seu, pot amagar-s’hi un fragment de La conspiració de Julius Civilis, obra originalment descomunal de Rembrandt, que el mateix autor va retallar, en ser-li rebutjada per l’Ajuntament d’Amsterdam, per tal d'aprofitar-ne l'escena central, que és la que ha arribat fins als nostres dies. El gruix de la novel·la, tanmateix, tant per extensió com per profunditat de contingut, l’ocupa la trama situada en el segle XVII, on coneixem la família Brooks, del poble d’Eyam, conegut pel fet que els seus habitants, assetjats per la pesta bubònica, van decidir aïllar-se per tal d’evitar que la malaltia es propagués pel país. Poc abans d’aquesta decisió altruista i col·lectiva, els Brooks envien les seves dues filles a Londres a treballar de serventes. Allà coneixeran una família holandesa, vinculada amb els Rembrandt, i altres personatges que acabaran de bastir aquesta part de la història.

Mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics reals —l’aïllament autoimposat del poble d’Eyam, l’incendi de Londres de 1666 i la decisió de Rembrandt d’esquinçar aquella obra rebutjada— la Sílvia Romero tracta diverses temàtiques: la importància de l’atzar en l’esdevenidor de les persones, l’odi basat en la ignorància cap a les remeieres, l’expulsió i posterior readmissió dels jueus a Londres, les maneres de viure a l’Anglaterra del segle XVII i reflexions al voltant de l’art i l’ètica. Tot això, juntament amb la introducció de personalitats verídiques com a personatges actius de la trama —el mateix Rembrandt i sobretot el dietarista anglès Samuel Pepys— palesa l’exhaustiva feina prèvia de documentació que ha fet l’autora per acabar introduint-la de manera sàvia i natural dins la ficció que ha ideat.

El jurament és una entretinguda novel·la històrica d’aires clarament dickensians i amb una lleugera pàtina de thriller que fa gaudir el lector per mitjà de la descripció minuciosa dels ambients i dels escenaris que l’autora recrea —com la brutícia dels carrers de Londres o els contrastos entre els interiors de les tavernes i els de les mansions angleses— i del retrat de personatges, alguns de ben odiosos però d'altres tan fascinants i plens d’humanitat com la Katherine Brooks, protagonista de la trama del passat, que podria haver estat perfectament l'heroïna d'una de les novel·les de la Jane Austen. Una obra ambiciosa, doncs, amb la qual l'escriptora Sílvia Romero puja un graó més en la seva dilatada trajectòria com a novel·lista.


Botons de mostra:


“El pintor estava irat, rabiós com mai no l’havia vist el Hendrik. Voltava d’una banda a l’altra del taller, donava puntades a mobles i cadires, llençava per terra pots, pintures i pinzells. Ni tan sols la pacient i flegmàtica Hendrickje havia aconseguit convèncer-lo perquè aturés aquell terrabastall destructor. L’endemà el Hendrick havia comprovat que l’home havia entrat en raó i, per tal d’aprofitar la tela, l’havia tallada i havia conservat, de la pintura original d’El jurament de Julius Civilis, només l’escena central, tot retocant-la per poder-la vendre com a obra independent de la resta.”


“Feia tot just vint-i-quatre hores s’havia assegut damunt la màrfega, ensonyada, i els somnis s’havien convertit en malson. Perquè poc després de sentir unes veus procedents de la taverna la porta de l’habitació s’havia obert de cop, repicant contra la mateixa paret a causa de l’embranzida, i hi havia entrat un home alt, de cabells llargs agafats en una cua, que ella no coneixia de res, que de seguida havia tancat i travat la porta amb la cadira. Espantada, s’havia aixecat per mirar-se’l, sense entendre el que passava. L’home, que a la llum de l’espelma es veia que era un jove de poc més d’una vintena d’anys, se li havia plantat al davant per agafar-la pels braços amb unes mans fortes com tenalles i, amb una estrebada, els hi havia col·locat a l’esquena tot apropant el seu cos al d’ell, estrenyent-lo i passant-li la llengua pel coll.”


“La Pilar s’havia instal·lat a la taula d’estudi del professor, la que era a tocar de la finestra de la façana principal, on hi havia l’ordinador. S’havia assegut allà amb l’antic quadern que algun avantpassat del Geoffrey havia convertit en diari personal. De seguida s’havia immers en la tasca de desxifrar la lletra i de comprendre el sentit de les paraules que s’escapaven una mica dels seus coneixements d’anglès. Amb tot, i malgrat que faltava alguna pàgina de l’inici i potser alguna cap a la meitat del quadern, i que algunes puntes estaven ratades i malmeses, no era una feina extremament complexa: demanava dedicació, però no presentava dificultats insalvables. Al cap d’una hora de lectura, la Pilar havia optat per connectar l’ordinador, obrir el programa de tractament de textos, i transcriure, amb perfecta puntuació i en un anglès més comprensible, el contingut del diari.”