"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Dones que no ens tenyim



“Tíñete, mujer!”, em va dir la mare d’un company d’escola del meu fill en veure que m’havia deixat els cabells de color natural. Que m’havia deixat de tenyir, per dir-ho amb més propietat. Em va sorprendre la seva impertinència (allò que en castellà se’n diu “desfachatez”, que és una paraula que envejo d’aquell idioma perquè la pronunciació de les seves quatre síl·labes equival a quatre escopinades d’indignació). Què es pensava? Que no sabia el que em feia? Que havia estat víctima d’un atac sobtat i prolongat de vagància i deixadesa? I em va sorprendre, sobretot, perquè uns instants abans, quan jo l’havia distingida a distància, m’havia quedat parada (feia temps que no la veia) en veure-li la cara solcada d’arrugues com mai abans l’havia vista (devien ser de prendre el sol, segurament, que és el motiu més estúpid que podríem trobar per tenir arrugues). No li vaig respondre “doncs tu, fes-te un lífting” perquè no sóc d’aquesta manera, però bé que s’ho mereixia. Quin és el problema, de portar els cabells naturals? “Fa deixat”, diuen algunes. “Et fa gran”, diuen d’altres. Una, fins i tot, em va dir que em feia semblar una dona gran ben conservada. Ai, senyor! Posa una “dona gran” tenyida al meu costat i ja ho veurem, si això és veritat. Per sort, hi ha d’altra gent que els semblen tan bonics, els meus cabells al natural, perquè hi porto els reflexes incorporats, dins d’una gamma de grisos i blancs força afortunada (si em permeteu la immodèstia. Que no són quatre cabells blancs mal comptats enmig d’una cabellera castany clar o ros fosc (mai no vaig acabar d’escatir quina era la definició escaient) com em passava quan vaig prendre la decisió de tenyir-me’ls, fa molts anys, sinó que, ara, tot i la meva edat encara jovençana (quaranta-llargs, confesso), tinc gairebé tots els cabells d’aquell to plata argentat tan autèntic, tan difícil que cap tint aconsegueixi igualar. Però, tant se val: el que em convé que quedi clar és que jo no em tenyeixo —més ben dit: jo he deixat de tenyir-me— perquè m’ha vingut de gust. És una decisió personal, com qui escull de quin color pintar casa seva, de quina manera vol anar vestida o quina mena de queviures no ompliran mai el seu rebost. Com si no ho hagués volgut fer mai, ni quan els cabells blancs eren, realment, només quatre de mal comptats. Ningú no hi té res a dir, i menys de segons quines maneres i amb una certa insistència. És una qüestió de respecte, ni més ni menys. Una qualitat de què la societat no sembla anar gaire sobrada, precisament.