"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

diumenge, 27 de juny del 2021

Aloma i Adolphe, o Rodoreda i Constant


A setze anys vaig començar a endinsar-me en el món de la Mercè Rodoreda per mitjà d'Aloma. Eren els anys vuitanta i no recordo que me la fessin llegir a l'institut; suposo que hi vaig arribar per curiositat. Vaig rellegir-la per pur plaer unes quantes vegades, subjugada per la història que s'hi narra i per la gran descoberta que per a mi foren, en aquella època, el llenguatge rodoredià i la percepció que el català és una llengua literària de primera magnitud. Em va fascinar que cada capítol de la novel·la anés encapçalat per una cita literària. Una de les cites que Rodoreda inclou en aquesta novel·la em va quedar fixada a la memòria; era de la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant. N'hi havia d'altres provinents de la mateixa font, però la que em va cridar tant l'atenció va ser la següent: 

        "Maleït aquell qui, en els primers moments d'una unió amorosa, no cregui que aquesta             unió ha d'ésser eterna."

És ben plausible que la traducció fos de la mateixa Rodoreda. Per fi, en una Setmana del llibre en català, en concret la de 2002, quan encara se celebrava a les Drassanes, vaig poder aconseguir la novel·la de Constant i, en llegir-la, vaig entendre per què la Rodoreda la tenia en tanta estima. I no em vaig estar d'escriure-hi una referència al record de com n'havia tingut notícia. Perquè sóc de les que escriuen, subratllen i marquen els llibres. I més quan m'aporten tanta felicitat lectora.

I vosaltres, com us vau atansar a la literatura de Rodoreda? Vau arribar-hi perquè era lectura obligatòria o bé per interès lector?  Coneixíeu la novel·la de Constant? Us agrada que els llibres incloguin cites literàries? I sou dels qui escriviu en els llibres? I si ho feu, és en llapis o en bolígraf o retolador? Jo sempre hi escric en llapis, excepte si és en l'espai de la dedicatòria; i, en alguna ocasió, marco amb retolador florescent. 

Us agrairé que, si us ve de gust, deixeu els vostres comentaris més avall.


dilluns, 21 de juny del 2021

Un film francès amb reivindicació del català inclosa

L'any 2002 es va estrenar el film francès L'auberge espagnole, desafortunadament conegut entre nosaltres per Una casa de locos (i per Una casa de bojos, amb el servilisme acostumat a casa nostra), escrit i dirigit per Cédric Klapisch. És molt recomanable per diverses raons: perquè és una comèdia sense astracanades ni carrinclonades i amb algun toc profund, perquè està ben rodada i és agradable de veure, perquè hi apareix Barcelona (un grup d'estudiants d'Erasmus s'estan en un pis del Raval i se'n descriuen les vivències durant un any), i perquè conté una escena clau, que s'hauria de passar a totes les televisions i a totes les escoles, i sobretot als estudiants estrangers que es plantegen venir a estudiar a casa nostra, per tal que entenguessin que a les terres de parla catalana, el català és la llengua vehicular. L'escena consisteix en què un professor d'universitat es nega a fer la classe en castellà quan li ho demana una estudiant estrangera (crec recordar que era sudamericana) i el professor li contesta que si volia que li fessin classe en castellà podia haver escollit qualsevol universitat espanyola, i evidentment continua fent la classe en català. Us confesso que vaig anar al cinema a veure aquest film quan el van estrenar només per poder veure aquesta escena. Tractant-se d'una pel·lícula francesa, l'escena esdevé una rara avis molt reconfortant i necessària. Tant de bo que el nostre cinema, el que es fa a casa nostra, i els programes i les sèries que es fan a TV3 continguessin escenes i moments d'aquest nivell de conscienciació lingüística. Ens hi va la llengua, ens hi va la vida del català.

Com us he dit, el film és altament recomanable per tot de raons. Si podeu aconseguir-lo en DVD (o si el trobeu en alguna plataforma) us farà passar una bona estona. Hi surten bons actors, entre els quals la francesa Audrey Tatou (quan encara no era gens coneguda) i les nostres Cristina Brondo i Irene Montalà. I també hi tenen molt de protagonisme els carrers de Barcelona, retratats tal com són, amb pixats de turistes inclosos, sense fer-ne un pastitx turístic i poca-solta com el que perpetraria el senyor Allen uns anys després.