"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

dijous, 24 de setembre de 2020

Els contes de Carme Alerm o l'exquisidesa del llenguatge


Els qui seguiu aquest blog sabeu que sóc entusiasta dels contes literaris i dels llibres que n’apleguen, tant si són d’autoria col·lectiva com individual. Avui tinc el goig de presentar-vos el recull ‘A sota veu’, de l’escriptora barcelonina Carme Alerm, publicat per l’editorial Stonberg. Un recull que m’ha fet gaudir de bones històries tant pel contingut i les giragonses de les trames com per la forma en què estan escrites, amb un estil de llengua pulcre i ple de bellesa. El llibre va tenir la mala sort de sortir en ple confinament, sense la possibilitat de fer presentacions presencials. A aquesta dificultat malaurada s’afegeixen les circumstàncies que és el primer llibre d’una autora encara desconeguda i que l’editorial és molt petita, d'aquelles que van fent feina de formigueta per tal de donar veu a nous talents i donar oportunitat a bons textos, sense prejudicis. És per tot plegat que considero que cal difondre’l sense treva per tal que arribi al major nombre de lectors i que no es perdi en la voràgine de novetats amb què ens inunden les editorials amb més mitjans.

Llegir la Carme Alerm és llegir bones històries, narrativament molt ben travades i protagonitzades per personatges amb unes vivències amb les quals es fàcil d’identificar-se perquè ens són ben properes. Alerm coneix bé els misteris i les eines del gènere conte, aquesta esfera perfecta cortazariana que constitueix un bon artefacte literari, i per això domina la manera de fer bons inicis i bons desenllaços, sap com dosificar la informació i com crear intriga i expectatives. Però llegir la Carme Alerm és també llegir en un català gairebé perfecte, genuí, amb ressons d’altres èpoques, quan cal, i sense grinyols. Aquest domini esplèndid de la llengua permet l’autora de fer jocs amb el llenguatge i utilitzar-lo en ocasions de manera simbòlica per enriquir encara més les seves històries.

‘A sota veu’ aplega onze relats que han estat guanyadors, al llarg dels anys, en diferents certàmens literaris o bé s’han publicat prèviament a la Internet. No us penseu, però, que és un recull heterogeni sense un nexe concret. El títol ‘A sota veu’ fa referència a la manera com les dones han hagut d’explicar, al llarg del temps, les seves vivències i neguits, sempre en murmuris, sense queixes ni escarafalls; el  subtítol “Relats en femení” evidencia el fet que gairebé totes les protagonistes dels relats són dones, en diferents períodes de la vida. Hi sovintegen dones velles amb les vides marcades per la guerra i la postguerra, amb ferides que encara sagnen i retrets que encara els omplen els paps, i que continuen lluitant, com les més joves, per adaptar-se i sobreviure als mals de la societat actual, però també hi apareixen nenes desconcertades, adolescents que s’esforcen per comprendre les àvies o dones fetes i dretes amb càrrec de consciència. La memòria històrica i la vellesa són dues temàtiques molt presents en aquest recull, juntament amb d’altres com les malalties poc conegudes, la crisi econòmica i els voltors que se n’aprofiten, la solitud, les ruptures conjugals o el suïcidi.

Més avall veureu els tres botons de mostra que solc afegir com a colofó a les meves ressenyes perquè tingueu un tast de la literatura que trobareu en el llibre en qüestió. Però en aquesta ocasió vull destacar-ne també tres perletes, tres contes que m’han entusiasmat i que em ve de gust comentar breument: “Blanca Montsan”, una història molt suggeridora inspirada en un personatge real històric del qual no us revelo el nom perquè val la pena que el descobriu per mitjà de la nota final de l’autora; “Capítol en blanc”, l’últim conte del recull i el més llarg, que esdevé una oda d’amor a la lectura i als llibres, molt especialment als heretats després del buidatge de les cases familiars; aquest conte és molt atractiu pel component metaliterari, del relat dins del relat i per la descripció del procés creatiu; i “La fressa del riu”, un dels millors contes del recull, amb el qual Carme Alerm va guanyar el Primer premi del ‘Premi de Narrativa Montserrat Roig’ de Martorelles l’any 2014, on fa un retrat psicològic esplèndid de l'ambiciosa i atribolada protagonista.

Vull destacar, també, la bona edició feta per l’editorial Sondberg. Un llibre agradable de llegir i de tenir entre les mans, amb un format i mida de lletra adequats i una portada al·legòrica molt elegant. Una edició que fa honor a la cura i l’exquisidesa amb què Carme Alerm ha escrit els relats.

Botons de mostra:

“Van trobar el cos del senyor Vicenç, entre els udols del gos, a uns dos kilòmetres de la vila, en un polígon industrial que anys enrere havia estat el mas de Can Pagell. Els resultats de l’autòpsia no van sorprendre ningú: que a un home de més de vuitanta anys i malalt com estava li agafés un infart després d’un sobreesforç com aquell era d’allò més previsible. Tothom se’n va fer creus, això sí, de com havia pogut arribar tan lluny si amb prou feines s’aguantava dret.”

“Una ràfega de vent s’escola per les finestres. Planen uns quants fulls, que han aixecat el vol amb una dansa capriciosa. Els nens, enjogassats, els empaiten per tot arreu. Creix l’aldarull i ningú no es fixa en la Clara, que resta immòbil, amb els cabells voleiant i el cos atuït per l’esgarrifança. No, no és l’alenada d’un vent entremaliat el que l’ha corpresa; és l’esbufec del record, d’aquell maleït record que la bruixa de la tempesta li ha tornat a revifar. Sí, sí, la bruixa de la tempesta, que des del dia que va eixir del bosc i li va llençar el malefici no para de turmentar-la. És aquí, n’està segura. Ha vingut a esguerrar-li el dibuix. És clar, no és aquest el que ella vol; en vol un altre. Vol el seu. Un dibuix monstruós, empastifat de pluja, de ferralla i de sang.”

“Al començament deixava anar a raig tot el que em passava pel cap: omplia fulls i fulls de lletra tremolosa que acabaven ben xops de llàgrimes; un devessall de retòrica autocompassiva que fluïa i fluïa sense parar i que em deixava completament esgotada però sense treure cap a res; si de cas, a fer-me encara més mal, especialment quan en rellegir-lo em topava amb un seguit de banalitats d’un dramatisme grandiloqüent i carrincló que, per acabar-ho d’adobar, no encertaven a expressar el que de debò sentia. En definitiva, no m’ajudaven a fer net.”

 

divendres, 7 d’agost de 2020

L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

dimarts, 7 de juliol de 2020

Un film francès

Hi ha un film francès que m'agrada molt: La délicatesse (2011), basat en una novel·la de David Foenkinos que va ser un best seller a França (se'n van vendre cap a set-cents mil exemplars). A l'hora de traslladar-lo al cinema, Foenkinos va decidir que ell mateix s'encarregaria de dirigir-lo, juntament amb el seu germà Stéphane. No us penseu pas que els dos germans fossin del tot neòfits en el camp audiovisual: havien escrit alguns guions i havien rodat junts un curtmetratge (Une histoire de pieds, 2005). 


La trama de La délicatesse s'inicia d'una manera semblant a Bleu, de Kristof Kieslowski, ja que a la protagonista (Audrey Tatou) se li capgira la vida a causa d'un accident on perd el marit. Però, així com el film protagonitzat per Juliette Binoche sempre em deixa un regust amarg, La délicatesse té algunes pinzellades d'humor (en ocasions, fins i tot, amb un pèl d'absurditat que fareu bé de passar per alt) i un final senzill i bonic que et deixa amb un somriure beneit al rostre. Acceptar l'altre, tan senzill com això, que és el que fa un dels personatges més entranyables del film. 

La cinta va ser nominada a dos premis César en les categories de millor film de debut i millor guió adaptat. La banda sonora és de la compositora francesa de música electrònica Émilie Simon, a qui els germans Foenkinos van escriure una carta on li demanaven que s'unís al projecte. Simon, en un paral·lelisme curiós amb la vivència inicial de la protagonista, feia poc que havia perdut la seva parella i va rebutjar l'oferta, però ells van acabar convencent-la, fins al punt que també fa una breu aparició, fent allò que se'n diu un "cameo", en un dels moments de la cinta. 

La délicatesse és una pel·lícula que veritablement fa honor al seu nom, per la delicadesa amb què tracta la història, per la bellesa de les imatges i per la noblesa de sentiments que inspira, sense que sigui, en cap moment, carn de sensibleria. Ben allunyada d'algunes carrincloneries hollywoodenques o de la barroeria de segons quines pel·lícules espanyoles o catalanes (i alguna de francesa, això tampoc no ho podem negar). I jo, què voleu que us digui, de debò que trobo que en aquests temps que vivim és molt necessari imbuir-se d'històries com aquesta, de personatges senzills, amb bons sentiments i normals com la majoria de nosaltres.


dimecres, 3 de juny de 2020

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

dissabte, 23 de maig de 2020

Retorn


Fa més d’un any que no escric res al blog i ara he decidit reprendre’l. Tenim una relació curiosa, el meu blog i jo, amb moltes anades i vingudes, moltes aturades i moltes represes. Sé que hi ha persones que el segueixen i els agrada el que hi escric, però escriure-hi és esmerçar-hi un temps de què no sempre disposo. Tot i això, he decidit que, per poc que pugui, i encara que el meu sigui un granet de sorra minúscul entremig del maremàgnum de continguts que representa Internet, vull continuar contribuint a visibilitzar el català a les xarxes. Hi ha molts youtubers i bloguers catalanoparlants que opten pel castellà perquè així “arriben a més gent”. A mi això em sembla una versió moderna d’aquell “hace más fino” d’èpoques passades (o potser no ho són tant?). És un prejudici fruit de la inconsciència lingüística. Per poc que hi pensessin una mica, posarien per davant la dignitat de la llengua. Però amb el català tothom s'hi atreveix, tothom el menysprea. Són molts anys de suportar la subordinació lingüística i s’han anat creant una sèrie d’actituds de submissió que estan plenament esteses, com aquella que diu que és de “mala educació” mantenir el català quan algú se’ns adreça en castellà, encara que l'entengui. I crec que és molt noble que tots i cadascun de nosaltres mirem de contrarestar aquesta manera de fer. Així doncs, per part meva, reprenc el blog i hi aniré escrivint de qüestions diverses amb més o menys assiduïtat, com solia. I, com sempre he fet en totes les facetes de la vida, en català. Pels tres motius que va esmentar fa anys la Montserrat Roig: perquè és la meva llengua, perquè és una llengua literària i perquè em dóna la gana. No sabria dir quina raó em sembla més poderosa, francament. La mateixa Roig, en un llibre on conversava amb la Isabel-Clara Simó i que es va titular “Diàlegs a Barcelona”, publicat el 1986, va expressar-se en aquests termes: "¿Tu no tens la impressió que nosaltres dues estem practicant l'ofici de novel·listes que desapareixerà en una llengua que desapareixerà?". La por que el català acabi desapareixent no és nova ni infundada, tot i que últimament s'hi afegeix el temor de veure-la convertida en una mena de dialecte del castellà, de tant que la perverteixen, en diversos mitjans, gent que es guanya el sou escrivint o bé parlant i adreçant-se al gran públic. Que el català no desaparegui depèn de molts factors, el més important dels quals és l'ús social que en fem els mateixos catalanoparlants. Per això crec que val la pena mantenir el blog i continuar contribuint a visibilitzar la nostra llengua a les xarxes. Que si em dóna per escriure sobre, posem per cas, en Ray Bradbury o Barcelona o la Shakira o en George Michael, algú que faci una cerca sobre algun d'aquests noms des de qualsevol lloc del món pugui anar a parar al meu article i veure que està escrit en una llengua que no entén però que existeix. I vull continuar contribuint a normalitzar el català com una llengua que és apta per parlar i per escriure sobre tota mena de continguts. Concretament, de tots els continguts que als catalanoparlants ens doni la gana.

La nit dels ignorants a Twitter: "❓Aleix, Horta. "Per què la ...
La Norma, l'entranyable protagonista de la campanya en favor de l'ús social del català als anys 80, creada per l'il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, malauradament mort aquesta mateixa setmana. 

dissabte, 9 de març de 2019

Novel·la històrica amb ànima de thriller



Parlar de la Sílvia Romero és parlar d’una escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres. Ha conreat la poesia, el teatre, el conte i la novel·la, tot i que és en aquest darrer vessant on s’ha prodigat més. Treballadora infatigable per la cultura, va ser directora i col·laboradora de “Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura)”, va ser una de les creadores de la “Revista de creació literària Inèdits”, condueix diversos clubs de lectura arreu del territori i exerceix de crítica literària amb l’espai ‘Cafís de lletres’ de Ràdio Sant Celoni. Tot i que té un extens currículum (aquí us n’he citat només quatre dades), el seu nom és encara poc conegut entre el públic més ampli, no és una escriptora mediàtica ni té campanyes ben estructurades de màrqueting al darrere. Ha anat fent-se un espai a base de guanyar premis literaris, entre els quals, i per esmentar-ne només els més recents, el Lector de l’Odissea, amb El plagi (2013), el Francesc Badenes Dalmau pel poemari ABCdari poètic (2015), o el de la Vila de l’Ametlla de Mar, amb el recull A la colònia hidràulica i altres contes (2016). Aquest és també el cas de la novel·la que ens ocupa, El jurament, que va obtenir el premi Blai Bellver de Narrativa el 2017.

De prosa pulcra i detallista, amanida sovint amb tocs d’ironia fina, la narrativa de Sílvia Romero es distingeix per la capacitat amb què construeix històries traslladant-se a diverses èpoques i posant-se en la pell de personatges ben dispars. El joc de ficció que ens proposa amb El jurament ens presenta dues trames paral·leles que acaben confluint i que fan que el lector efectuï salts temporals entre la Catalunya d’avui dia i l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII. En la trama que ens és coetània, una parella formada per una pintora i un antiquari es proposen d’investigar si és cert que, tal com ella sospita, a sota d’una pintura que representa l’incendi de Londres, feta per un autor antic gens rellevant i que li acaba de regalar un catedràtic anglès amic seu, pot amagar-s’hi un fragment de La conspiració de Julius Civilis, obra originalment descomunal de Rembrandt, que el mateix autor va retallar, en ser-li rebutjada per l’Ajuntament d’Amsterdam, per tal d'aprofitar-ne l'escena central, que és la que ha arribat fins als nostres dies. El gruix de la novel·la, tanmateix, tant per extensió com per profunditat de contingut, l’ocupa la trama situada en el segle XVII, on coneixem la família Brooks, del poble d’Eyam, conegut pel fet que els seus habitants, assetjats per la pesta bubònica, van decidir aïllar-se per tal d’evitar que la malaltia es propagués pel país. Poc abans d’aquesta decisió altruista i col·lectiva, els Brooks envien les seves dues filles a Londres a treballar de serventes. Allà coneixeran una família holandesa, vinculada amb els Rembrandt, i altres personatges que acabaran de bastir aquesta part de la història.

Mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics reals —l’aïllament autoimposat del poble d’Eyam, l’incendi de Londres de 1666 i la decisió de Rembrandt d’esquinçar aquella obra rebutjada— la Sílvia Romero tracta diverses temàtiques: la importància de l’atzar en l’esdevenidor de les persones, l’odi basat en la ignorància cap a les remeieres, l’expulsió i posterior readmissió dels jueus a Londres, les maneres de viure a l’Anglaterra del segle XVII i reflexions al voltant de l’art i l’ètica. Tot això, juntament amb la introducció de personalitats verídiques com a personatges actius de la trama —el mateix Rembrandt i sobretot el dietarista anglès Samuel Pepys— palesa l’exhaustiva feina prèvia de documentació que ha fet l’autora per acabar introduint-la de manera sàvia i natural dins la ficció que ha ideat.

El jurament és una entretinguda novel·la històrica d’aires clarament dickensians i amb una lleugera pàtina de thriller que fa gaudir el lector per mitjà de la descripció minuciosa dels ambients i dels escenaris que l’autora recrea —com la brutícia dels carrers de Londres o els contrastos entre els interiors de les tavernes i els de les mansions angleses— i del retrat de personatges, alguns de ben odiosos però d'altres tan fascinants i plens d’humanitat com la Katherine Brooks, protagonista de la trama del passat, que podria haver estat perfectament l'heroïna d'una de les novel·les de la Jane Austen. Una obra ambiciosa, doncs, amb la qual l'escriptora Sílvia Romero puja un graó més en la seva dilatada trajectòria com a novel·lista.


Botons de mostra:


“El pintor estava irat, rabiós com mai no l’havia vist el Hendrik. Voltava d’una banda a l’altra del taller, donava puntades a mobles i cadires, llençava per terra pots, pintures i pinzells. Ni tan sols la pacient i flegmàtica Hendrickje havia aconseguit convèncer-lo perquè aturés aquell terrabastall destructor. L’endemà el Hendrick havia comprovat que l’home havia entrat en raó i, per tal d’aprofitar la tela, l’havia tallada i havia conservat, de la pintura original d’El jurament de Julius Civilis, només l’escena central, tot retocant-la per poder-la vendre com a obra independent de la resta.”


“Feia tot just vint-i-quatre hores s’havia assegut damunt la màrfega, ensonyada, i els somnis s’havien convertit en malson. Perquè poc després de sentir unes veus procedents de la taverna la porta de l’habitació s’havia obert de cop, repicant contra la mateixa paret a causa de l’embranzida, i hi havia entrat un home alt, de cabells llargs agafats en una cua, que ella no coneixia de res, que de seguida havia tancat i travat la porta amb la cadira. Espantada, s’havia aixecat per mirar-se’l, sense entendre el que passava. L’home, que a la llum de l’espelma es veia que era un jove de poc més d’una vintena d’anys, se li havia plantat al davant per agafar-la pels braços amb unes mans fortes com tenalles i, amb una estrebada, els hi havia col·locat a l’esquena tot apropant el seu cos al d’ell, estrenyent-lo i passant-li la llengua pel coll.”


“La Pilar s’havia instal·lat a la taula d’estudi del professor, la que era a tocar de la finestra de la façana principal, on hi havia l’ordinador. S’havia assegut allà amb l’antic quadern que algun avantpassat del Geoffrey havia convertit en diari personal. De seguida s’havia immers en la tasca de desxifrar la lletra i de comprendre el sentit de les paraules que s’escapaven una mica dels seus coneixements d’anglès. Amb tot, i malgrat que faltava alguna pàgina de l’inici i potser alguna cap a la meitat del quadern, i que algunes puntes estaven ratades i malmeses, no era una feina extremament complexa: demanava dedicació, però no presentava dificultats insalvables. Al cap d’una hora de lectura, la Pilar havia optat per connectar l’ordinador, obrir el programa de tractament de textos, i transcriure, amb perfecta puntuació i en un anglès més comprensible, el contingut del diari.”

diumenge, 17 de febrer de 2019

La casa d'en Ray Bradbury


La façana, de color groc, de la casa d'en Ray Bradbury
Si llegiu habitualment aquest blog ja deveu saber que una de les meves dèries són les cases, els espais viscuts i estimats del passat que ens desvetllen les més tendres de les nostàlgies, en els quals desitjaríem poder tornar-hi a entrar per reviure la nostra vida, el caliu de la infantesa, les persones estimades que ja no hi són, aquells qui vam ser i no tornarem a ser mai més. I suposo que també us deveu haver adonat que un dels meus escriptors més admirats és en Ray Bradbury, el poeta de la ciència ficció i la fantasia, autor dels contes meravellosos de Les pomes daurades del sol (1953) o els d’aquella al·legoria profundíssima que són Les cròniques marcianes (1951), i del tribut a la lectura i els llibres —i a la llibertat— que suposa Fahrenheit 451 (1953). Doncs bé, amb ell serà que avui inauguri una nova secció dins el blog, on parlaré dels escriptors i les seves cases, els seus espais creatius, on escrivien les ficcions (els assaigs, en algunes ocasions) que tant ens han admirat.


Diverses estances i jardí posterior de la casa
He escollit començar amb la casa d’en Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920-Los Àngeles, 2012) perquè em sembla un cas ben trist i perquè tenia una casa ben bonica, de l'estil de les que m'agraden a mi. Potser hi haurà algú que cregui que pensar tant en les cases és ser materialista; jo tinc clar que no, perquè quan s’hi pensa des de la nostàlgia i l’estimació, s’està ben lluny d’allò purament material. Deia que el cas d’en Ray Bradbury i la seva casa és ben trist, i ho és perquè ja fa temps que no en queda res. Així és, ras i curt: la casa on l’admirat escriptor va viure i escriure durant cinquanta anys va ser enderrocada el 2015, tres anys després que ell es morís.

La casa estava situada a Los Àngeles, ciutat on Bradbury va arribar amb tretze anys i on va viure fins a la mort, al número 10265 de Cheviot Drive. Era una construcció de 1937, de quatre dormitoris, amb llar de foc i grans finestrals, amb la façana pintada d’un càlid color groc i envoltada per un jardí de 880 metres quadrats. No era pas una mansió, era una casa prou normal; al cap i a la fi, Bradbury, tot i que famosíssim, no era més que un escriptor, si em permeteu la broma. Els Bradbury la van adquirir entusiasmats amb el fet que tingués un soterrani, peça de la casa on l’escriptor instal·laria el seu estudi i que també li seria útil per emmagatzemar tota la mena d’andròmines variades que col·leccionava i de les quals es resistia a desempallegar-se. En aquest aspecte, Bradbury era un autèntic friqui al més pur estil Big Bang Theory: assidu de les Comic Cons, acumulava joguines  i maquetes, tant de dinosaures com de prototips de la NASA que ell mateix va ajudar a dissenyar. 

Bradbury en el menjador de casa, l'any 2000.
Foto de Kirk McKoy, Los Angeles Times
El lligam de Bradbury amb la ciutat on vivia i l’admiració que la seva obra despertava arreu eren indiscutibles: té una estrella al Passeig de la fama de Hollywood, dóna nom a una plaça situada entre els carrers West 5th i South Flower i, per si això fos poc, també hi ha un asteroide batejat en el seu honor (el 9766 Bradbury, descobert el 1992, tot i que no van posar-li el nom fins el 2000). La importància que la NASA donava al geni de la ciència ficció va quedar demostrada quan el 2004 va decidir que fos ell qui anunciés al món que la nau robot Spirit s’havia posat a Mart. En contrast amb tot això, sobta que no se’n volgués conservar la casa intacta i que es bandegés la idea d'utilitzar-la per tal de reconvertir-la en un museu, un espai on honorar la seva memòria i gaudir del seu llegat més personal. El 2014, una agència immobiliària la va posar a la venda i al cap d'un temps la va adquirir l’arquitecte Thom Mayne, molt reconegut i guanyador de diversos premis. Ell i la seva dona no sabien que la casa havia pertangut a en Ray Bradbury. Tanmateix, la seva idea en comprar-la era enderrocar-la per fer-ne una de moderna, ja que ells consideraven la casa construïda el 1937 com “una de les pitjors cases del veïnat, extraordinàriament banal”, i que el seu aspecte poc atractiu, segons ells, no feia justícia a la figura magnífica de Bradbury.  L’Ajuntament de Los Ángeles i la Fundació Ray Bradbury no hi van tenir cap inconvenient. Al cap i a la fi, l’extensa biblioteca que havien contingut aquelles parets, juntament amb els arxivadors de documentació i les relíquies friquis acumulades al llarg dels anys no s’han malmès pas, és clar, sinó que es conserven al Centre d’estudis Ray Bradbury, a Indiana, on pensen a fer una rèplica del seu estudi i on, de ben segur, gaudiran de les condicions més apropiades per a la conservació i la recuperació per part dels investigadors. Quan els admiradors  més acèrrims i fidels de Bradbury van saber que la casa havia de ser destruïda, van organitzar-se per fer-ne les darreres fotografies, algunes també del procés d’enderroc. Al Google Maps, ara mateix, la versió satèl·lit encara mostra el solar buit i ple de maquinària però en versió peu de carrer ja es veu la casa nova tota construïda, tan moderna i mastodòntica, i tan anodina i impersonal com era d’esperar.
 
Bradbury al seu estudi, envoltat d'andròmines diverses

Les cases dels escriptors són espais venerats, i és lògic que sigui així. També ho són les dels actors i altres personatges "famosos", però en aquest cas és més per la mitificació que acostuma envoltar-los. Sovint, tot i que les cases hagin canviat d'amos i les pertinences de l'escriptor hagin estat traslladades a un altre espai, ostenten una placa que homenatja i recorda la persona que hi va viure i va crear-hi les seves obres. En canvi, si la casa s’enderroca, no queda ni la possibilitat d’imaginar-se l’autor en la seva quotidianitat, assegut al porxo mentre rumia en un passatge del llibre que el manté ocupat o bé deixant a terra la mànega amb què rega les plantes i entrant a correcuita a l’interior de la casa perquè acaba de venir-li una idea al cap. Quan l’arquitecte que ara ocupa l'espai que va pertànyer a Bradbury, en aquella casa nova i moderna feta al seu gust, va saber qui havia estat l'anterior inquil·lí, va tenir la voluntat de construir-hi un mur de forja al carrer, que forma part de la tanca de la finca, on hi consten diverses citacions de llibres de Bradbury com a homenatge. És el mínim que ha pogut fer, i és una decisió que l’honora, certament. Tanmateix, no sé què en pensarien els Bradbury, ni si en Ray s'hi sentiria tan inspirat, en una casa tan marcadament futurista però mancada de caliu, com es va sentir en la seva més modesta i anticuada casa, aquella on va viure i escriure durant la major part de la seva vida i on va crear totes les fantasies que conformen el seu llegat. 


La tanca de forja amb cites de Bradbury, a l'exterior de la casa de l'arquitecte Thom Mayne