diumenge, 19 de març de 2023
Maleïts humans!
dimecres, 8 de març de 2023
Diada Internacional de la Dona
Estimem-nos, avui, cada dia i tothora, a nosaltres mateixes i les unes a les altres. Al costat dels homes bons que ens respecten i fan camí a prop nostre. I recordem, sempre, la lluita de les qui ens han precedit: si nosaltres, ara, estem una mica bé, és gràcies a elles. 💜
dissabte, 13 d’agost de 2022
La immensitat d'una novel·la molt breu
Coses petites com
aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens
interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com
s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions
que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim?
Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per
això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell
desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens
situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del
protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els
silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent
per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.
L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he
sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en
realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és
perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen
la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers
de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels
personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de
novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que
involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la
societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.
Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per
tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos
venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit,
però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà
quedat ben endins.
Botons de mostra
“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit
estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg
dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en
contra de l’estat de les coses...?”
“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats
quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit
i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se
sumen les unes amb les altres, dones una vida.”
“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una
vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar
sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que
potser no arribarien mai.”
dimecres, 22 de juny de 2022
El que ens endurem
Em considero encara immergida en el procés d’intentar ser una bona persona. Recordo que en Lluís Llach, en el seu concert de comiat a Verges, l’any 2007, va dir que el dia que a una criatura se li pregunti què vol ser de gran i contesti “una bona persona” segurament la societat que somniem estarà molt més a la vora. Crec que aquest ha de ser un dels objectius més importants de la vida de tothom. Cal que intentem ser bones persones, en el sentit autèntic del terme, perquè això és el que veritablement ens endurem de la vida." (Anna Porquet Botey - Fragment del text "Qui sóc")
Fa uns quants mesos, en concret el passat 22 de novembre de 2021, la locutora Eugènia Oliveras em va entrevistar al seu programa Món Global, de Ràdio Vallromanes. Va iniciar el programa llegint aquest fragment d'un escrit meu mentre de fons sonava la cançó Your Song, d'Elton John. Les músiques que apareixen en el programa van ser escollides per mi i durant la conversa en vaig anar explicant els motius. Vam parlar de diverses qüestions, fent una mica de miscel·lània, i després ens vam centrar en l'escriptura i en els llibres que he publicat fins ara*. També en vaig llegir alguns fragments en veu alta. Podeu escoltar l'entrevista sencera clicant en aquest enllaç: http://radio.vallromanes.cat/radios/mon-global/2021/11/22/anna-porquet-mp3
*Canviar la realitat, Els Grups de Defensa de la Llengua i l'aplicació de la teoria sociolingüística a l'activisme lingüístic (Ed. del 1979), La segona dona i altres criatures ferides (Espai Literari, 2018), Descalces per casa (El Punt Volat, 2021)
diumenge, 27 de juny de 2021
Aloma i Adolphe, o Rodoreda i Constant
A setze anys vaig començar a endinsar-me en el món de la Mercè Rodoreda per mitjà d'Aloma. Eren els anys vuitanta i no recordo que me la fessin llegir a l'institut; suposo que hi vaig arribar per curiositat. Vaig rellegir-la per pur plaer unes quantes vegades, subjugada per la història que s'hi narra i per la gran descoberta que per a mi foren, en aquella època, el llenguatge rodoredià i la percepció que el català és una llengua literària de primera magnitud. Em va fascinar que cada capítol de la novel·la anés encapçalat per una cita literària. Una de les cites que Rodoreda inclou en aquesta novel·la em va quedar fixada a la memòria; era de la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant. N'hi havia d'altres provinents de la mateixa font, però la que em va cridar tant l'atenció va ser la següent:
dilluns, 21 de juny de 2021
Un film francès amb reivindicació del català inclosa
Com us he dit, el film és altament recomanable per tot de raons. Si podeu aconseguir-lo en DVD (o si el trobeu en alguna plataforma) us farà passar una bona estona. Hi surten bons actors, entre els quals la francesa Audrey Tatou (quan encara no era gens coneguda) i les nostres Cristina Brondo i Irene Montalà. I també hi tenen molt de protagonisme els carrers de Barcelona, retratats tal com són, amb pixats de turistes inclosos, sense fer-ne un pastitx turístic i poca-solta com el que perpetraria el senyor Allen uns anys després.
diumenge, 13 de desembre de 2020
Mireia Vancells i la passió per escriure
Però la carrera literària de la Mireia Vancells havia començat uns anys abans, el 2009, quan es va autopublicar El secret de la germandat, una novel·la històrica d'intriga monàstica. I des d'aleshores ha publicat altres novel·les (algunes en editorials reconegudes i d'altres que s'ha autoeditat), ha guanyat altres premis literaris (el Cubelles Noir 2019 per la novel·la negra Artitmètica del crim és el més recent), ha escrit contes per a llibres col·lectius, un parell de peces teatrals que també han obtingut reconeixement i fins i tot s'han representat en escenaris, i col·laboracions en revistes com “Descobrir”. Mireia Vancells és, doncs, una escriptora experimentada tant en l'art d'escriure com en els aspectes menys literaris de l’ofici: el de bregar amb editorials, drets d'autor, premis, agents i llibreters. I, amb tota aquesta experiència acumulada a còpia d’anys, ara ha escrit una nova novel·la, que avui us presento, editada per ella mateixa i que es ven exclusivament per Amazon. Es titula Escriptors anònims i, a la coberta, d'un vermell granatós ben suggeridor, afegeix una mena de subtítol que és més aviat una dedicatòria: "Una novel·la dedicada a les persones que escriuen i que no han aconseguit que una editorial publiqui la seva obra". Ara bé, Escriptors anònims no és autoficció ni assaig sinó que és una novel·la amb tots els ets i uts, amb una trama molt imaginativa i original de la qual se serveix l'autora per retratar la realitat que coneix al voltant de les alegries, les dificultats i, fins i tot, les tramoies ocultes que envolten el fet de publicar un llibre.
La novel·la s'ambienta en un futur distòpic, als voltants de l'any 2040, poc després que una gran crisi energètica hagi trasbalsat el planeta. La història que s'hi narra, tanmateix, s'inicia unes dècades abans, durant la infantesa del protagonista, un home marcat per una situació familiar tristíssima que l'ha perseguit durant tota la vida. Ja adult, i havent descobert un secret esborronador on està implicat emocionalment i èticament, emprén un llarg viatge en vaixell on escriu la seva història. La narració que en resulta és un dels dos eixos de la novel·la; l'altre, que discorre en paral·lel a ulls del lector, són les reflexions al voltant de l'escriptura fetes per un grup de personatges que assisteixen a un espai rural de rehabilitació d'escriptors sense èxit per tal de "desintoxicar-se" de la dèria d'escriure. La relació que uneix el protagonista amb aquesta mena de teràpia és un dels enigmes de la novel·la i s'acaba resolent en un desenllaç escruixidor i molt ben resolt. La novel·la es pot llegir des de diferents perspectives: és, també, un cant a l'amistat, hi apareixen elements de denúncia social i de justícia poètica i, per sobre de tot, és una història de dolor emocional profund i de supervivència.
Amb Escriptors anònims, Mireia Vancells torna a demostrar que és una escriptora d'una inventiva desbordant, capaç de crear unes trames originalíssimes on totes les peces acaben encaixant perfectament i provocant, com tota bona obra de ficció, alguna mena de trasbals en el lector. Com passa sovint en les seves novel·les, a Escriptors anònims el mar és escenari de bona part del desenvolupament de l'acció. La narració és àgil i entretinguda sense que hi manquin espais per a la reflexió, tot plegat amanit sovint amb tocs subtils d'àcida ironia.
No us perdeu aquesta novel·la de Mireia Vancells, o qualsevol altra que hagi escrit abans. És sempre un gaudi immergir-se en la seva narrativa fresca, enèrgica, trempada i sense pèls a la llengua i deixar-se portar de la seva mà entre els vitricolls de les seves trames. Ja he dit a l'inici que és una escriptora a qui segueixo; de fet, n'he llegit gairebé tota la producció (algunes obres, com les peces de teatre, les ha regalades gentilment per Internet). I m'agrada, francament, m'agrada molt el que escriu i com ho escriu. Per això la segueixo i per això us la recomano.
Si voleu saber més sobre l'escriptora Mireia Vancells i la seva obra, podeu seguir-la a Instagram o a Facebook, o bé consultar tota la informació que conté la seva pàgina web, que podreu consultar si cliqueu aquí: mireiavancells.wixsite.com/escriptora
Botons de mostra:
"Fa dies que vam passar Gibraltar; va ser una travessa complicada. Mai no hauria dit que en tan poques milles es poguessin concentrar un nombre tan elevat d'embarcacions de totes les eslores, colors, modalitats i banderes. Un tràfic infernal em feia témer per una col·lisió en qualsevol instant. I no tan sols això: el patró es va haver d'esmerçar a vèncer un corrent advers que es va desencadenar i que ens impedia d'avançar a la velocitat desitjada, com si una força sobrehumana estigués fent força damunt nostre, com si el nostre recorregut no complagués els déus i ens volguessin fer navegar enrere, com si quelcom ens volgués retenir en aigües de la Mediterrània i ens impedís creuar a l'altra banda. Com si el nostre desig d'anar cap a ponent agafés el destí a contra-pèl i aquest ens empenyés a recular i reprendre la nostra vida anterior."
"Hi
ha records que només la bellesa del mar que m'envolta i la sensació d'esperança
que m'impregna em permeten de rememorar sense que em vingui plorera. Si no fos
per tot allò que de bo tenen les meves circumstàncies actuals, em seria
insuportable evocar aquelles memòries basardoses. L'oceà, el regust de
salnitre, la bellesa infinita de les postes de sol, la placidesa de les aigües,
el corprenedor espectacle de les fases de la lluna nit a nit, el ritme natural
de les hores que s'escolen calmosament sense haver de mirar el rellotge... són
coses que em reconcilien amb la vida."
"Un escriptor bloquejat no hauria d'interessar ningú. És el personatge més absurd i pocapena de tot l'univers sencer. Alguna vegada heu vist un cuiner incapaç de cuinar? Que es col·loqui davant la cuina i digui va, avui cuinaré... i que no li surti ni una truita? Ptijor: que no n'hagi feta mai cap, de truita? Mai de la vida? I que tot i així s'anomeni a si mateix "cuiner"? O un taxista que pugui al seu taxi i digui vinga, avui portaré gent amunt i avall de la ciutat... i que sigui incapaç d'aturar-se quan veu un vianant amb el braç enlaire? Doncs a mi em passa això... amb l'escriptura."