El que ens endurem

"No suporto la injustícia, el racisme, la intolerància, l’homofòbia, el feixisme, tot això que sembla obvi... però tampoc suporto el bonisme estúpid, la correcció política estèril; en definitiva, l’estupidesa humana. La bondat ben entesa, la de debò, la compassió, l’amabilitat, el respecte i la paciència amb els altres, aquests valors tan poc “de moda”, aquests sí que són importants i són els que ens distingeixen com a éssers humans realment evolucionats. 

Em considero encara immergida en el procés d’intentar ser una bona persona. Recordo que en Lluís Llach, en el seu concert de comiat a Verges, l’any 2007, va dir que el dia que a una criatura se li pregunti què vol ser de gran i contesti “una bona persona” segurament la societat que somniem estarà molt més a la vora. Crec que aquest ha de ser un dels objectius més importants de la vida de tothom. Cal que intentem ser bones persones, en el sentit autèntic del terme, perquè això és el que veritablement ens endurem de la vida."  (Anna Porquet Botey - Fragment del text "Qui sóc")

Fa uns quants mesos, en concret el passat 22 de novembre de 2021, la locutora Eugènia Oliveras em va entrevistar al seu programa Món Global, de Ràdio Vallromanes. Va iniciar el programa llegint aquest fragment d'un escrit meu mentre de fons sonava la cançó Your Song, d'Elton John. Les músiques que apareixen en el programa van ser escollides per mi i durant la conversa en vaig anar explicant els motius. Vam parlar de diverses qüestions, fent una mica de miscel·lània, i després ens vam centrar en l'escriptura i en els llibres que he publicat fins ara*. També en vaig llegir alguns fragments en veu alta. Podeu escoltar l'entrevista sencera clicant en aquest enllaç: http://radio.vallromanes.cat/radios/mon-global/2021/11/22/anna-porquet-mp3

*Canviar la realitat, Els Grups de Defensa de la Llengua i l'aplicació de la teoria sociolingüística a l'activisme lingüístic (Ed. del 1979), La segona dona i altres criatures ferides (Espai Literari, 2018), Descalces per casa (El Punt Volat, 2021)

Aloma i Adolphe, o Rodoreda i Constant

A setze anys vaig començar a endinsar-me en el món de la Mercè Rodoreda per mitjà d'Aloma. Eren els anys vuitanta i no recordo que me la fessin llegir a l'institut; suposo que hi vaig arribar per curiositat. Vaig rellegir-la per pur plaer unes quantes vegades, subjugada per la història que s'hi narra i per la gran descoberta que per a mi foren, en aquella època, el llenguatge rodoredià i la percepció que el català és una llengua literària de primera magnitud. Em va fascinar que cada capítol de la novel·la anés encapçalat per una cita literària. Una de les cites que Rodoreda inclou en aquesta novel·la em va quedar fixada a la memòria; era de la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant. N'hi havia d'altres provinents de la mateixa font, però la que em va cridar tant l'atenció va ser la següent: 

        "Maleït aquell qui, en els primers moments d'una unió amorosa, no cregui que aquesta             unió ha d'ésser eterna."

És ben plausible que la traducció fos de la mateixa Rodoreda. Per fi, en una Setmana del llibre en català, en concret la de 2002, quan encara se celebrava a les Drassanes, vaig poder aconseguir la novel·la de Constant i, en llegir-la, vaig entendre per què la Rodoreda la tenia en tanta estima. I no em vaig estar d'escriure-hi una referència al record de com n'havia tingut notícia. Perquè sóc de les que escriuen, subratllen i marquen els llibres. I més quan m'aporten tanta felicitat lectora.

I vosaltres, com us vau atansar a la literatura de Rodoreda? Vau arribar-hi perquè era lectura obligatòria o bé per interès lector?  Coneixíeu la novel·la de Constant? Us agrada que els llibres incloguin cites literàries? I sou dels qui escriviu en els llibres? I si ho feu, és en llapis o en bolígraf o retolador? Jo sempre hi escric en llapis, excepte si és en l'espai de la dedicatòria; i, en alguna ocasió, marco amb retolador florescent. 

Us agrairé que, si us ve de gust, deixeu els vostres comentaris més avall.

L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol