"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

dilluns, 23 de juliol del 2018

Lema

Fa temps que no escric res en aquest espai però ara he decidit tornar-hi. Espero que pugui tornar a ser amb força i assiduïtat. Els qui em seguiu sabreu que aquest blog és molt eclèctic i per això tracta, habitualment, de llibres però també de la Barcelona d'abans, de gèneres literaris i, en algunes ocasions, de qüestions actuals. I, si pot ser parlar de tot relacionant-ho amb llibres, encara millor. En definitiva, hi parlo de les meves dèries, que són diverses i variades. L'espai domèstic, la casa on vivim i, especialment, allà on ja no vivim i que enyorem, és una d'aquestes dèries. Per això el que avui us deixo, com a preludi dels posts que intentaré anar penjant amb un ritme més sovintejat, és una reflexió amb la qual coincideixo al cent per cent, procedent de la novel·la La ciutat i la casa, de l'escriptora italiana Natalia Ginzburg (1916-1991); si no l'heu llegida, correu a cercar-la a la biblioteca o a la llibreria del barri o a qualsevol llibreria de vell. És una novel·la esplèndida, d'aquelles que es queden dins del cor i a la lleixa dels llibres als quals cal retornar sovint. La cita que n'he seleccionat podria ser perfectament un dels lemes d'aquest blog i, per què no, de la meva vida mateixa.