La consulta a Tortosa i un conte de la Shirley Jackson

El que es va esdevenir el cap de setmana passat a Tortosa, la consulta popular per decidir si calia o no que es mantingués el monument feixista que el dictador Franco va fer plantificar enmig del riu, és una greu anomalia democràtica. Perquè el feixisme no és un ens neutre i no se’l pot sotmetre a consulta com si es tractés d’una qüestió innòcua (com ara, posem per cas, la conveniència d’obrir una nova biblioteca o la conversió d’un carrer determinat en una illa de vianants). A Tortosa el que s’ha fet és utilitzar un artefacte propi de la democràcia —una consulta al poble— per tal de donar-li al feixisme franquista l’oportunitat de perpetuar-se, per mitjà d’aquest símbol fàl·lic, amb aguilot inclòs, que passa per monument als caiguts en la batalla de l’Ebre (als del bàndol vencedor, tot i que ara ens vulguin fer creure que els inclou a tots; la inscripció ho diu ben clar: observeu la foto 2).

Foto 2: la inscripció indica a qui està dedicat el monument

El feixisme no es consulta, se’l combat. O se l’enderroca a cops de mall, com s’hauria d’haver fet fa molts anys amb el monument del riu. Perquè ara el que s’ha aconseguit és que hagi quedat establert un precedent molt perillós on els espanyolistes més rancis i els nostàlgics del franquisme (gent amb una ètica i unes maneres molt poc desitjables) podran sucar-hi pa. Vés a saber si no hi trobaran, en Tortosa, un lloc de peregrinatge on puguin campar al seu aire. Tant pel fet d’haver consultat al poble com pel resultat obtingut. Perquè ja m’explicareu com es fa per “reinterpretar” (vegeu foto 3) un monument dedicat a honorar les glòries del feixisme. Com es “reinterpreten” els assassinats impunes, els morts a les fosses comunes, la negació a condemnar l’alçament i tot el que va comportar, els afusellaments per qüestions polítiques...?

Foto 3: el text de la consulta

Vol dir, tot plegat, que Tortosa és plena de franquistes (els que van votar perquè el monument es mantingui i els que van passar de tot i es van abstenir)? No, ni de bon tros, però potser la resposta és més greu, encara. Perquè un dels arguments que s’han esgrimit en favor de no tocar el monument és el de l’adhesió sentimental dels tortosins a una cosa que l’han vista sempre, allà al mig del riu. Sempre hi ha estat, per què l’hem de treure? Un argument que ho redueix tot a una qüestió d’identitat local que els de fora no poden entendre (tal com esgrimeixen també en el cas dels correbous). I d’això, senyores i senyors, se’n diu conformisme social. Tot i que, si no volem quedar-nos curts, és millor dir-ne imbecil·litat humana. Apel·lar a la tradició. Es poden causar els més greus estralls en una societat, amb aquesta excusa tan pueril: l’ablació femenina n’és un bon exemple. En voleu un altre, extret de la ficció? Llegiu el conte “The lottery” (La loteria)*, de l’escriptora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Allà també s’hi presenta un poble amb una “tradició” àmpliament seguida pels vilatans. Quan arribeu al final, se us posaran els pèls de punta. Espero que no se’ns acabin posant també, d’aquí a un temps, segons quines siguin les conseqüències del que acaba d’esdevenir-se a Tortosa.

*A Internet està penjat, en versió traduïda al castellà. Si el voleu en català, em sembla que haurem d’esperar-nos fins que L’Altra editorial es decideixi a publicar-lo, tal com ha fet amb La maledicció de Hill House, una de les celebrades novel·les de l’autora. Podeu llegir-ne la versió en castellà en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/jackson/la_loteria.htm

Banalització del feixisme espanyol

Tenen tota la raó els que en aquests darrers dies s’han queixat que un programa de TVE, la televisió pública espanyola que paguen tots els espanyols, catalans inclosos (de moment), hagi entrevistat la néta més famosa del dictador Franco en un ambient distès i amical, com si s’estigués entrevistant una persona respectable amb vivències interessants per explicar. Tenen tota la raó els que se’n queixen, perquè es va parlar del feixista sanguinari que dies abans de morir encara tenia pols per signar sentències de mort, com si s’hagués tractat d’un avi venerable. L’amic de Hitler i de Mussolini. El que es va fer dir “Caudillo por la gracia de Dios” i es va passejar sota pali. El que va anorrear culturalment, socialment, humanament el nostre país. Durant tot el programa va ser tractat de “persona normal”, que estimava els néts i els abraçava, que gaudia amb la família, que era simpàtic en el tracte. Com si estiguessin parlant d’un home qualsevol, d'una bona persona. Banalitzant el feixisme, sense anomenar res del que va representar i continua representant per a tantes famílies que encara cerquen els seus morts a les cunetes i a les fosses comunes. Tenen tota la raó els que se’n queixen, evidentment. I la comparació que puguem fer amb els familiars dels criminals nazis, que han comparegut en diferents televisions alemanyes demanant perdó pels horrors que ells no van cometre, no fa més que afegir sal a la nostra ferida.

Però, tot i que tinguin tota la raó els que se'n queixen, tot i que aquest programa actual ens hagi estampat una bufetada de realitat en plena cara i ens hagi cridat marcant bé les síl·labes: “nosotros vencimos y os lo restregaremos por los morros siempre que queramos” (en la llengua de l’imperio, ens ho diuen, és clar, no n’admeten d’altra), no vull estar-me de recordar un altre cas flagrant i igual de punyent, per no dir més: l’any 1996, la periodista catalana Àngels Barceló, a TV3 (la televisió pública de Catalunya, la que es diu “nostra” i que paguem tots els catalans), també va entrevistar la mateixa dona, la néta més famosa del dictador Franco, en un programa que es deia “Àngels de nit”. Va ser una conversa igual de distesa i d’amical. Com si s’estigués entrevistant una persona respectable amb vivències interessants per explicar. I, en finalitzar, la mateixa Àngels Barceló li va regalar un ram de flors, enmig de somriures i escarafalls d’alegria. Aquella nit, l’audiència de TV3 va ser de rècord. A costa de banalitzar el feixisme i de continuar fent-li el joc sense cap mena d’esperit crític. Sense cap intenció de denúncia. Només frivolitat. Una frivolitat indigna que encara és viva i continua nodrint-se del dolor de milions de persones.