L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

Una joia de la Barcelona perduda. Els bancs biblioteca del Pg. de Sant Joan

Avui toca ració de nostàlgia. Però d'aquella no viscuda, que potser és la més estranya. Perquè en el moment en què vaig saber de l'existència actualment inexistent dels bancs biblioteca del Passeig de Sant Joan, entre Provença i Diagonal -tan a prop de casa que gairebé em fa mal d'imaginar-m'ho- vaig refermar-me en la meva idea que la Barcelona d'unes quantes dècades abans que jo nasqués era molt més bonica, o com a mínim més civilitzada i culta, que l'actual. Que els bancs estiguessin en actiu als anys 30 i que perdessin la funció amb la guerra i s'acabessin desmantellant en els franquistes anys 50 no fa més que refermar la meva refermació.


Com expliquen en el blog Barcelofília, que és d'on he obtingut les fotografies que us mostro (allà n'hi tenen alguna més), el gran passeig central que encara coneixem avui dia i que està situat al tram superior del Passeig de Sant Joan (el que va des de la Diagonal fins a la Travessera de Gràcia), es va inaugurar l'any 1930. La nova urbanització incloïa la construcció d'uns bancs de rajola ceràmica i també la d'un conjunt més monumental i de tall clàssic de bancs (dissenyat per l'arquitecte Félix de Azúa) que disposava d'una mena d'armariets amb portes de vidre que contenien lleixes de llibres. Un funcionari uniformat s'encarregava d'anar prestant els llibres als veïns o transeünts que ho sol·licitessin, que podien llegir-los asseguts allà mateix prenent la fresca. En acabar l'estona de lectura, o bé la jornada laboral del funcionari, aquest recollia els llibres i els ficava de nou a les lleixes fins un altre moment. No se'ls enduia enlloc. Recollia la paradeta i els llibres es quedaven allà, dormien en aquells armaris, cal suposar que ben protegits de la intempèrie. Allò era una biblioteca. La primera biblioteca pública a l'aire lliure que va tenir Barcelona. I va ser als anys 30. És clar. I el Franquisme s'ho va carregar. És clar, també. Ni tan sols ho tenim com a record o com a decoració. No cal dir, com a objecte amb una funció recuperada. Res, no en queda, si no és la memòria de ben pocs que ho puguin recordar de primera mà. I l'esforç que fem molts perquè no s'oblidi res. Res de res. Que no s'oblidin les obres arquitectòniques enderrocades sense miraments per construir-hi monstres de ciment (parlo de la Casa Vicente Ferrer de la placa de Catalunya, substituïda pel búnker horrorós del Corte Inglés) però que tampoc s'oblidi que va existir fa molts anys una Barcelona molt més neta, ni que fos grisa, ni que la coneguem a través de fotografies en blanc i negre o de to sèpia, i sobretot molt més culta, molt més protectora de la cultura, la Cultura, en majúscules. Que no s'oblidi que tot allò va ser anihilat pel Franquisme i per tots els anys de foscor que van venir després (rieu-vos de la grisor de les fotografies o dels edificis; la de la realitat era molt més punyent).

No sé vosaltres, però a mi tot això em produeix un neguit. Potser no és un "gran neguit", però sí un neguit prou important perquè hi pari atenció. O perquè hi dediqui una estona escrivint aquest post. Tant de bo que pugui contribuir a obrir els ulls d'algú que no entengui per què del Franquisme se'n diu "la llarga nit" o bé "el llarg hivern". O també la gran desfeta, el nostre genocidi, els quaranta anys perduts, la involució cultural imposada...
Proposaria des d'aquí, des d'aquesta talaia humil i que probablement passa desapercebuda, que de la mateixa manera que es van recuperar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, es mirés per recuperar també el banc biblioteca, ni que fos en "edició facsímil", reconstruït a través dels plànols i les fotografies que es conserven. Passa que no goso fer-ho, no goso proposar-ho seriosament perquè no em refio que la Barcelona d'avui estigui preparada, com sí que ho estava la dels anys 30, per tenir un objecte preciós com aquest, amb unes vitrines plenes de joies literàries, a plena intempèrie. Perquè la Barcelona d'avui, que rendeix culte i llepa els peus dels turistes de patacada i de creuers de luxe, no em sembla la Barcelona civilitzada i neta de què van gaudir els nostres avis.

La Plaça de Catalunya, una plaça lletja

Foto 1 - La plaça de Catalunya actualment, un poti-poti d'estils

Avui, això anirà (una mica) d'estirada d'orelles als que han anat malmetent la imatge de Barcelona, cap i casal del nostre país, on vaig tenir la sort -o la desgràcia- de néixer fa alguns anys. M'empara el dret d'haver viscut, per sort o per desgràcia, fins als vint-i-cinc anys, en un dels barris més emblemàtics de la ciutat: la Sagrada Família, al davant mateix de la plaça dels arbres i de la façana de la Passió, que vèiem des del menjador estant. Doncs bé, també per sort o per desgràcia, tota la meva infantesa va alhora lligada a un altre punt neuràlgic: la Plaça de Catalunya (els meus tiets Carmeta i Luis hi vivien a tocar, a la Ronda Universitat). Tots dos pisos, ara irremissiblement perduts i avariciosament enyorats (però d'una manera tal que gairebé sento dolor físic, creieu-me), eren de lloguer, renda antiga, i vaig haver-me'n d'acomiadar -aquí sí: per desgràcia- quan, primer els oncles i, anys més tard, els pares, els van deixar. Són històries tristes i no tinc ganes de comentar-les amb detall. A més, el que m'interessa deixar clar és que, com a visitant del tot assídua que vaig ser dels dos espais barcelonins, com a persona que hi va viure i passejar, entrant a botigues de la mà de la mare o de la tieta, passejant pels carrers amb el pare o el tiet, veient el dia a dia de la quotidianitat durant anys, tinc una opinió més aviat galdosa de com estan ara. Sobretot, de la plaça de Catalunya, la zona més prostituïda de la ciutat. La que més canvis ha experimentat al llarg del temps, cada vegada a pitjor.

Foto 2 - Anys 30: la deessa de Clarà en primer pla

Mireu, si no, la segona fotografia que acompanya aquest text. És dels anys 30, molt abans que jo nasqués, molt abans de la guerra, molt abans de res del que he viscut. I, tanmateix, trobo a faltar aquesta plaça de Catalunya tan diferent de l'actual. I això és el mateix que dir que m'hauria agradat conèixer-la, veure-la de prop amb els meus propis ulls. Però m'he de conformar amb les fotografies antigues (gràcies a blogs com el de Barcelofília, que no només les mostren sinó que les expliquen amb detalls exhaustius). Fixeu-vos què s'hi veu, en aquesta fotografia dels anys 30: una plaça majestuosa, amb edificis d'una gran bellesa arquitectònica. Situem-nos: al fons tenim les cúpules punxegudes de les cases Rocamora (avui dia, sortosament, encara es conserven), a l'esquerra l'Hotel Colón (desaparegut) i a la dreta la casa Vicenç Ferrer, on ara hi ha el mastodòntic Corte Inglés (horrorós, sobretot actualment i tenint en compte quina preciositat d'edifici van enderrocar per construir-lo, però és que fins i tot el Corte Inglés que jo recordo, el dels anys 70, era millor que el búnker actual!). A la foto, gairebé en primer pla, la deessa d'en Clarà enmig d'un jardinet. Avui dia, aquesta estàtua preciosíssima, a banda de ser una còpia (per tal de protegir l'original de possibles actes incívics, cosa que trobo bé), l'han situada mirant cap a l'altra banda (abans mirava cap a mar i ara mira cap a muntanya) perquè li han situat al davant el monument a Francesc Macià (aquella escala invertida monumental on el bust del president homenatjat amb prou feines es veu; fixeu-vos en la foto 3). Aquest canvi de posició de la deessa fa que tingui la llum del sol en contra i que, per això, no llueixi tant, a banda que està amagada pel monument a Macià i que dóna l'esquena als qui entren a la plaça des de la Rambla de Canaletes.

Foto 3 - Monument a Macià, amb deessa i "búnker" al fons

Foto 4 - Anys 40, el que avui és l'edifici del Triangle, entre Pelai i Bergara

A la quarta fotografia d'aquest post hi podeu veure com era, als anys 40, la zona que avui ocupa l'edifici del Triangle, la façana Llobregat, entre Pelai i Bergara. Compareu amb el que es veu avui dia i digueu-me si no us sembla que, abans, aquesta zona era molt més elegant. D'acord: també els nostres avis eren més elegants que no pas nosaltres (només cal veure, justament, fotografies antigues). Però és que els voltants de la plaça han anat enlletgint-se a base de decisions errònies que han obeït més a criteris crematístics que no pas a d'altres d'artístics o funcionals. Fins i tot, als deliris creatius d'un arquitecte com Bohigas (sabeu que, entre el món dels arquitectes, hi ha qui li diu "Boñigues"?), que va perpetrar l'edifici actual del Corte Inglés, el búnker que acaba de desvirtuar una plaça tan estimada pels barcelonins i tan feta malbé pels que han remenat les cireres als consistoris que s'han anat succeint al llarg de generacions.

Ras i curt: la plaça, els seus voltants, és actualment un mostrari d'estils arquitectònics que no guarden cap mena d'equilibri ni relació. No hi ha harmonia. No hi ha elegància, excepte per elements puntuals. Em quedo, per alimentar la meva nostàlgia d'allò no viscut, amb la versió de la plaça abans que hi hagués l'enrajolat central, abans que haguessin enderrocat l'Hotel Colon per fer-hi el Banco Español de Crédito, abans que hi haguessin les dues fonts que sempre he conegut, quan hi havia un únic únic sortidor en forma de copa, com podeu veure a la foto 5 (amb l'Hotel Colon encara dempeus) i a la foto 6 (dels anys 50, poc abans que també es carreguessin el brollador). Una plaça envoltada d'edificis senyorials i plena d'elements arquitectònics que la feien veure's majestuosa. Tot al contrari del que és actualment, Com a mostra, la foto 7, on podeu veure una imatge presa des d'un punt estatègic que permet que la plaça actual sembli un indret mitjanament elegant.

Foto 5 - La plaça amb el brollador amb copa i la font (anys 20)

Foto 6 - Anys 50. Sortidor únic en forma de copa.

Foto 7 - L'angle exacte des d'on mirar-se la plaça i que sembli un indret amb encant (si no fos pel "búnker")

Com que sóc nena dels anys 70 he escollit una imatge típica de l’època per desitjar-vos bones festes de Nadal: l’arbre que es posava al Portal de l’Àngel, davant de Can Jorba, a Barcelona, amb totes les lluminàries enceses. Tot i que sigui en blanc i negre, la fotografía (de Francesc Català Roca) transmet molt bé l’esperit de tota una època, de quan Barcelona encara era dels barcelonins.