Els perills de remenar el passat

Avui aquest blog acull novament un llibre de l’escriptora barcelonina Sílvia Romero i Olea, a qui en una ressenya anterior vaig definir com a “escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres” (podeu llegir-ne més detalls a la ressenya en concret, sobre la novel·la El Jurament, en aquest enllaç). Celebrant que s’acaba de publicar la segona edició d’Ànima mesquina, un llibre molt anterior de la mateixa autora que també vaig ressenyar en el blog (podeu llegir la ressenya aquí), i aprofitant la imminència de la Diada de Sant Jordi, avui parlem de la novel·la La noia del retrat (2022), que és la segona part d’Ànima mesquina i reprèn la historia d’un personatge que va acabar sent secundari davant la força inaudita que va prendre la protagonista.

Els qui hàgiu llegit Ànima mesquina, o bé hàgiu llegit la ressenya feta en aquest blog, recordareu que estava protagonitzada per una dona que es deia Mercè i que era una mala persona, egoista, sense capacitat empàtica ni humanitat. Una de les nombroses mesquineses que aquest personatge cometia al llarg de la novel·la era l’abandonament en un orfenat d’en Josep, el seu fill de mesos, no pas perquè passés penúries sinó perquè, simplement, no volia fer-se’n càrrec. I a La noia del retrat, Romero recupera el personatge d’en Josep i li dóna tot el protagonisme que es mereix i que molts lectors li demanaven.

En Josep, a diferència de la seva mare, és un home bo, un personatge entranyable a qui el narrador de La noia del retrat va seguint des que és abandonat fins que es fa adult. I sempre té dins l’ànima aquell rossec de no haver pogut conèixer la mare. Tant se val que visqui envoltat de l’amor de les persones que l’acullen de petit i l’ajuden a fer-se home: la mancança de la mare desconeguda és un trauma que necessita ser guarit. I, tot i que les persones bones amb qui en Josep estableix vincles familiars malgrat que no hi té parentiu sanguini, algunes de les quals van conèixer de primera mà les característiques abjectes de la mare absent, l’adverteixen dels riscos que corre si s’hi posa en contacte, el noi acaba anant a cercar-la i, per fer-ho, li cal viatjar des de Las Palmas fins a Barcelona.

Com bé li repeteixen les persones que l’envolten, remenar el passat pot ser perillós i també ho és anar-lo a cercar d’una manera potser eixelebrada tot i que sigui una necessitat gairebé vital. I en Josep, finalment, aconsegueix trobar el rastre de la seva mare i acaba coneixent una veritat que li fa encara més mal que l’absència permanent i el desconeixement en què havia viscut tota la vida. Per saber quina és aquesta veritat cruel i despietada, i quina mena de juguesca perversa li té reservat el destí al pobre Josep, cal que llegiu La noia del retrat i que conegueu amb detall tota la confluència de vicissituds per on passa el protagonista.

A La noia del retrat Sílvia Romero ha construït una història imaginativa i entretinguda, ambientada en un arc temporal situat entre el 1940 i el 1970, on no hi manquen les referències a aquella Barcelona de fa molts anys, més grisa i austera però més bonica i catalana que no pas la d’avui. De fet, la novel·la és, també, un cant d’amor al barri de l’autora, el Poble Sec, en les descripcions acurades i rigoroses dels carrers tal com eren en l’època que s’hi retrata. Un dels trets que distingeixen Sílvia Romero com a novel·lista és, precisament, la tasca exhaustiva de cerca documental que sol fer per tal de descriure de manera adient els escenaris i les particularitats quotidianes de les èpoques que li plau reviure damunt del paper.

Sílvia Romero se serveix de La noia del retrat per fer reflexionar el lector sobre la importància del passat, de la nostàlgia i de l’enyor, fins i tot, d’allò no viscut. I també sobre la bondat que es pot trobar en algunes persones, de la compassió, la comprensió i l’estimació, valors que fa temps que estan tan poc en boga i que són tan necessaris si volem sobreviure com a societat. Uns valors que propicien que es creïn aquells fils misteriosos fets d’afinitats i d’estima entre persones diferents que acaben sent molt semblants.

Si us atanseu a la lectura de La noia del retrat, de Sílvia Romero i Olea, trobareu una història amena, narrada amb agilitat i mestria, amb descripcions minucioses i ben construïdes, que us farà passar unes hores ben plaents.

Botons de mostra:

“Josep torna a caminar per Barcelona abandonant rere seu el monument a Colom. Ocupat en l’embrolla de pensaments que el capfica s’oblida de l’itinerari que ha de seguir i avança Rambles amunt, deixant-se seduir per l’estrany ambient del passeig, entre el caràcter urbà de la gran ciutat i l’aroma pintoresc per l’amalgama de personatges que hi circulen, i sense adonar-se que algú va rere les seves passes. Té el cap massa ple de records.”

“Camina a tocar de les façanes: el bar Chicago, remodelat des de fa només quatre anys i ocupant tot el xamfrà; la gelateria Sirvent, amb les copes amb boles de gelats que mai no ha provat; les dues cerveseries, l’una al costat de l’altra: la Moritz, amb l’amora de cervesa que surt en passar-hi pel davant i la Bohemia, de la fàbrica Damm, amb entrada per la Ronda de Sant Pau i pel carrer Marqués del Duero i que té, com a atractiu afegit, un cinema a l’aire lliure a la terrassa de dalt que Gabriel, malgrat haver intentat colar-se, mai no ha aconseguit veure; i a la cantonada amb el carrer d’Aldana la cafeteria Géminis, que des de fa un parell d’anys ha adoptat el nom d’el Jabalí, de la xarcuteria del costat, en unir-se en matrimoni ambdues famílies i unificar el negoci.”

“—Per què et vas fer puta? —pronuncia enmig del silenci, i és conscient d’haver-ho dit en veu alta quan s’escolta la pròpia veu.

La dona abandona l’aguait i es tomba amb ronseria cap al seu interlocutor. A la comissura dels llavis es perfila un inici de ganyota que Pedro no sap detectar, i per aquest motiu s’atribola tot ell, sabedor del despropòsit del comentari. Però en realitat el rictus que Sofía està controlant és el del riure, perquè amb els anys de convivència que porten sota el sostre de la fonda li diverteix el sobtat interès.”

La immensitat d'una novel·la molt breu

Coses petites com aquestes és el segon llibre que llegeixo de l’escriptora irlandesa Claire Keegan. Una novel·la breu, com l’anterior, Tres llums, també publicada dins la col·lecció Micra, d’editorial Minúscula, una col·lecció de llepolies, autèntiques llaminadures literàries. La historia és aparentment senzilla, i comença com un retrat costumista d’un poble de la Irlanda rural, un retrat que podríem qualificar d’entranyable si no fos que aquest és un mot amb una càrrega ensucrada que no té res a veure amb el que realment ens transmet el llibre ni amb la manera de narrar de Keegan.

Coses petites com aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim? Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.

L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.

Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit, però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà quedat ben endins.

Botons de mostra

“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en contra de l’estat de les coses...?”

“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se sumen les unes amb les altres, dones una vida.”

“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que potser no arribarien mai.”

Els contes de Carme Alerm o l'exquisidesa del llenguatge

Els qui seguiu aquest blog sabeu que sóc entusiasta dels contes literaris i dels llibres que n’apleguen, tant si són d’autoria col·lectiva com individual. Avui tinc el goig de presentar-vos el recull ‘A sota veu’, de l’escriptora barcelonina Carme Alerm, publicat per l’editorial Stonberg. Un recull que m’ha fet gaudir de bones històries tant pel contingut i les giragonses de les trames com per la forma en què estan escrites, amb un estil de llengua pulcre i ple de bellesa. El llibre va tenir la mala sort de sortir en ple confinament, sense la possibilitat de fer presentacions presencials. A aquesta dificultat malaurada s’afegeixen les circumstàncies que és el primer llibre d’una autora encara desconeguda i que l’editorial és molt petita, d'aquelles que van fent feina de formigueta per tal de donar veu a nous talents i donar oportunitat a bons textos, sense prejudicis. És per tot plegat que considero que cal difondre’l sense treva per tal que arribi al major nombre de lectors i que no es perdi en la voràgine de novetats amb què ens inunden les editorials amb més mitjans.

Llegir la Carme Alerm és llegir bones històries, narrativament molt ben travades i protagonitzades per personatges amb unes vivències amb les quals es fàcil d’identificar-se perquè ens són ben properes. Alerm coneix bé els misteris i les eines del gènere conte, aquesta esfera perfecta cortazariana que constitueix un bon artefacte literari, i per això domina la manera de fer bons inicis i bons desenllaços, sap com dosificar la informació i com crear intriga i expectatives. Però llegir la Carme Alerm és també llegir en un català gairebé perfecte, genuí, amb ressons d’altres èpoques, quan cal, i sense grinyols. Aquest domini esplèndid de la llengua permet l’autora de fer jocs amb el llenguatge i utilitzar-lo en ocasions de manera simbòlica per enriquir encara més les seves històries.

‘A sota veu’ aplega onze relats que han estat guanyadors, al llarg dels anys, en diferents certàmens literaris o bé s’han publicat prèviament a la Internet. No us penseu, però, que és un recull heterogeni sense un nexe concret. El títol ‘A sota veu’ fa referència a la manera com les dones han hagut d’explicar, al llarg del temps, les seves vivències i neguits, sempre en murmuris, sense queixes ni escarafalls; el  subtítol “Relats en femení” evidencia el fet que gairebé totes les protagonistes dels relats són dones, en diferents períodes de la vida. Hi sovintegen dones velles amb les vides marcades per la guerra i la postguerra, amb ferides que encara sagnen i retrets que encara els omplen els paps, i que continuen lluitant, com les més joves, per adaptar-se i sobreviure als mals de la societat actual, però també hi apareixen nenes desconcertades, adolescents que s’esforcen per comprendre les àvies o dones fetes i dretes amb càrrec de consciència. La memòria històrica i la vellesa són dues temàtiques molt presents en aquest recull, juntament amb d’altres com les malalties poc conegudes, la crisi econòmica i els voltors que se n’aprofiten, la solitud, les ruptures conjugals o el suïcidi.

Més avall veureu els tres botons de mostra que solc afegir com a colofó a les meves ressenyes perquè tingueu un tast de la literatura que trobareu en el llibre en qüestió. Però en aquesta ocasió vull destacar-ne també tres perletes, tres contes que m’han entusiasmat i que em ve de gust comentar breument: “Blanca Montsan”, una història molt suggeridora inspirada en un personatge real històric del qual no us revelo el nom perquè val la pena que el descobriu per mitjà de la nota final de l’autora; “Capítol en blanc”, l’últim conte del recull i el més llarg, que esdevé una oda d’amor a la lectura i als llibres, molt especialment als heretats després del buidatge de les cases familiars; aquest conte és molt atractiu pel component metaliterari, del relat dins del relat i per la descripció del procés creatiu; i “La fressa del riu”, un dels millors contes del recull, amb el qual Carme Alerm va guanyar el Primer premi del ‘Premi de Narrativa Montserrat Roig’ de Martorelles l’any 2014, on fa un retrat psicològic esplèndid de l'ambiciosa i atribolada protagonista.

Vull destacar, també, la bona edició feta per l’editorial Sondberg. Un llibre agradable de llegir i de tenir entre les mans, amb un format i mida de lletra adequats i una portada al·legòrica molt elegant. Una edició que fa honor a la cura i l’exquisidesa amb què Carme Alerm ha escrit els relats.

Botons de mostra:

“Van trobar el cos del senyor Vicenç, entre els udols del gos, a uns dos kilòmetres de la vila, en un polígon industrial que anys enrere havia estat el mas de Can Pagell. Els resultats de l’autòpsia no van sorprendre ningú: que a un home de més de vuitanta anys i malalt com estava li agafés un infart després d’un sobreesforç com aquell era d’allò més previsible. Tothom se’n va fer creus, això sí, de com havia pogut arribar tan lluny si amb prou feines s’aguantava dret.”

“Una ràfega de vent s’escola per les finestres. Planen uns quants fulls, que han aixecat el vol amb una dansa capriciosa. Els nens, enjogassats, els empaiten per tot arreu. Creix l’aldarull i ningú no es fixa en la Clara, que resta immòbil, amb els cabells voleiant i el cos atuït per l’esgarrifança. No, no és l’alenada d’un vent entremaliat el que l’ha corpresa; és l’esbufec del record, d’aquell maleït record que la bruixa de la tempesta li ha tornat a revifar. Sí, sí, la bruixa de la tempesta, que des del dia que va eixir del bosc i li va llençar el malefici no para de turmentar-la. És aquí, n’està segura. Ha vingut a esguerrar-li el dibuix. És clar, no és aquest el que ella vol; en vol un altre. Vol el seu. Un dibuix monstruós, empastifat de pluja, de ferralla i de sang.”

“Al començament deixava anar a raig tot el que em passava pel cap: omplia fulls i fulls de lletra tremolosa que acabaven ben xops de llàgrimes; un devessall de retòrica autocompassiva que fluïa i fluïa sense parar i que em deixava completament esgotada però sense treure cap a res; si de cas, a fer-me encara més mal, especialment quan en rellegir-lo em topava amb un seguit de banalitats d’un dramatisme grandiloqüent i carrincló que, per acabar-ho d’adobar, no encertaven a expressar el que de debò sentia. En definitiva, no m’ajudaven a fer net.”

 

L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

Novel·la històrica amb ànima de thriller

Parlar de la Sílvia Romero és parlar d’una escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres. Ha conreat la poesia, el teatre, el conte i la novel·la, tot i que és en aquest darrer vessant on s’ha prodigat més. Treballadora infatigable per la cultura, va ser directora i col·laboradora de “Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura)”, va ser una de les creadores de la “Revista de creació literària Inèdits”, condueix diversos clubs de lectura arreu del territori i exerceix de crítica literària amb l’espai ‘Cafís de lletres’ de Ràdio Sant Celoni. Tot i que té un extens currículum (aquí us n’he citat només quatre dades), el seu nom és encara poc conegut entre el públic més ampli, no és una escriptora mediàtica ni té campanyes ben estructurades de màrqueting al darrere. Ha anat fent-se un espai a base de guanyar premis literaris, entre els quals, i per esmentar-ne només els més recents, el Lector de l’Odissea, amb El plagi (2013), el Francesc Badenes Dalmau pel poemari ABCdari poètic (2015), o el de la Vila de l’Ametlla de Mar, amb el recull A la colònia hidràulica i altres contes (2016). Aquest és també el cas de la novel·la que ens ocupa, El jurament, que va obtenir el premi Blai Bellver de Narrativa el 2017.

De prosa pulcra i detallista, amanida sovint amb tocs d’ironia fina, la narrativa de Sílvia Romero es distingeix per la capacitat amb què construeix històries traslladant-se a diverses èpoques i posant-se en la pell de personatges ben dispars. El joc de ficció que ens proposa amb El jurament ens presenta dues trames paral·leles que acaben confluint i que fan que el lector efectuï salts temporals entre la Catalunya d’avui dia i l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII. En la trama que ens és coetània, una parella formada per una pintora i un antiquari es proposen d’investigar si és cert que, tal com ella sospita, a sota d’una pintura que representa l’incendi de Londres, feta per un autor antic gens rellevant i que li acaba de regalar un catedràtic anglès amic seu, pot amagar-s’hi un fragment de La conspiració de Julius Civilis, obra originalment descomunal de Rembrandt, que el mateix autor va retallar, en ser-li rebutjada per l’Ajuntament d’Amsterdam, per tal d'aprofitar-ne l'escena central, que és la que ha arribat fins als nostres dies. El gruix de la novel·la, tanmateix, tant per extensió com per profunditat de contingut, l’ocupa la trama situada en el segle XVII, on coneixem la família Brooks, del poble d’Eyam, conegut pel fet que els seus habitants, assetjats per la pesta bubònica, van decidir aïllar-se per tal d’evitar que la malaltia es propagués pel país. Poc abans d’aquesta decisió altruista i col·lectiva, els Brooks envien les seves dues filles a Londres a treballar de serventes. Allà coneixeran una família holandesa, vinculada amb els Rembrandt, i altres personatges que acabaran de bastir aquesta part de la història.

Mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics reals —l’aïllament autoimposat del poble d’Eyam, l’incendi de Londres de 1666 i la decisió de Rembrandt d’esquinçar aquella obra rebutjada— la Sílvia Romero tracta diverses temàtiques: la importància de l’atzar en l’esdevenidor de les persones, l’odi basat en la ignorància cap a les remeieres, l’expulsió i posterior readmissió dels jueus a Londres, les maneres de viure a l’Anglaterra del segle XVII i reflexions al voltant de l’art i l’ètica. Tot això, juntament amb la introducció de personalitats verídiques com a personatges actius de la trama —el mateix Rembrandt i sobretot el dietarista anglès Samuel Pepys— palesa l’exhaustiva feina prèvia de documentació que ha fet l’autora per acabar introduint-la de manera sàvia i natural dins la ficció que ha ideat.

El jurament és una entretinguda novel·la històrica d’aires clarament dickensians i amb una lleugera pàtina de thriller que fa gaudir el lector per mitjà de la descripció minuciosa dels ambients i dels escenaris que l’autora recrea —com la brutícia dels carrers de Londres o els contrastos entre els interiors de les tavernes i els de les mansions angleses— i del retrat de personatges, alguns de ben odiosos però d'altres tan fascinants i plens d’humanitat com la Katherine Brooks, protagonista de la trama del passat, que podria haver estat perfectament l'heroïna d'una de les novel·les de la Jane Austen. Una obra ambiciosa, doncs, amb la qual l'escriptora Sílvia Romero puja un graó més en la seva dilatada trajectòria com a novel·lista.

Botons de mostra:

“El pintor estava irat, rabiós com mai no l’havia vist el Hendrik. Voltava d’una banda a l’altra del taller, donava puntades a mobles i cadires, llençava per terra pots, pintures i pinzells. Ni tan sols la pacient i flegmàtica Hendrickje havia aconseguit convèncer-lo perquè aturés aquell terrabastall destructor. L’endemà el Hendrick havia comprovat que l’home havia entrat en raó i, per tal d’aprofitar la tela, l’havia tallada i havia conservat, de la pintura original d’El jurament de Julius Civilis, només l’escena central, tot retocant-la per poder-la vendre com a obra independent de la resta.”

“Feia tot just vint-i-quatre hores s’havia assegut damunt la màrfega, ensonyada, i els somnis s’havien convertit en malson. Perquè poc després de sentir unes veus procedents de la taverna la porta de l’habitació s’havia obert de cop, repicant contra la mateixa paret a causa de l’embranzida, i hi havia entrat un home alt, de cabells llargs agafats en una cua, que ella no coneixia de res, que de seguida havia tancat i travat la porta amb la cadira. Espantada, s’havia aixecat per mirar-se’l, sense entendre el que passava. L’home, que a la llum de l’espelma es veia que era un jove de poc més d’una vintena d’anys, se li havia plantat al davant per agafar-la pels braços amb unes mans fortes com tenalles i, amb una estrebada, els hi havia col·locat a l’esquena tot apropant el seu cos al d’ell, estrenyent-lo i passant-li la llengua pel coll.”

“La Pilar s’havia instal·lat a la taula d’estudi del professor, la que era a tocar de la finestra de la façana principal, on hi havia l’ordinador. S’havia assegut allà amb l’antic quadern que algun avantpassat del Geoffrey havia convertit en diari personal. De seguida s’havia immers en la tasca de desxifrar la lletra i de comprendre el sentit de les paraules que s’escapaven una mica dels seus coneixements d’anglès. Amb tot, i malgrat que faltava alguna pàgina de l’inici i potser alguna cap a la meitat del quadern, i que algunes puntes estaven ratades i malmeses, no era una feina extremament complexa: demanava dedicació, però no presentava dificultats insalvables. Al cap d’una hora de lectura, la Pilar havia optat per connectar l’ordinador, obrir el programa de tractament de textos, i transcriure, amb perfecta puntuació i en un anglès més comprensible, el contingut del diari.”

Caramels de gingebre

Avui aquest humil blog es vesteix de festa per celebrar la publicació de Pell, escates i altres camises de força, recull de contes de l’escriptora gironina Gemma Santaló, companya i amiga de cuites literàries, amb qui fa temps que compartim molt bones estones, habitualment virtuals però també sovint presencials, juntament amb altres creadors de ficcions que també estan tocats per la bogeria de l’escriptura. Va ser una alegria, per a tots nosaltres, saber que el segell Trípode, editorial nova i valenta que aposta sense complexes pels gèneres breus i pels autors desconeguts, decidia publicar-li el llibre.

Les trenta històries que conformen Pell, escates i altres camises de força parteixen d’una aparent quotidianitat on, de sobte, sura el pòsit d’irrealitat que les amara. S’hi descriuen vides o retalls de vides, de la més anodina a la més tèrbola, de la més tendra a la més sòrdida, que desfilen davant els ulls del lector i li desvetllen tota mena de sensacions. Ens entendrim amb “Nico”, vivim una alegria trista amb “Circ”, ens causa repulsa “La cadernera”, patim una perplexitat incòmoda amb “Panegíric a l’Olimp” o sentim compassió amb “La via”. Aquestes trenta històries són llaminadures punyents que, com els caramels de gingebre confitat, deixen un regust entre agredolç i coent que ens plau i ens desplau alhora però sempre ens convida a voler-ne més.

Festejant amb el realisme màgic a cada gir de pàgina, llegir els contes de Pell, escates i altres camises de força és introduir-se en el món, a voltes oníric a voltes virulent i sempre poètic, de la Gemma Santaló. La seva prosa seductora llisca àgil i acolorida i ens captiva sense remei dins el seu univers ple d’emocions i simbolisme. Algun dels contes us sorprendrà de tal manera que us preguntareu si heu entès bé el que hi volia dir l’autora. Tant se val, perquè a qui realment pertanyen les creacions literàries, al capdavall, és als lectors, que en poden fer les interpretacions que més els plaguin, depenent de tota una sèrie de factors. El que podeu tenir per segur és que el viatge a través de les paraules que ens proposa la Gemma Santaló és tan plaent, les imatges que crea tenen tant de poder i tanta força, que la lectura esdevé un autèntic gaudi. I, finalment, com passa amb la bona literatura, us adonareu que està parlant de nosaltres mateixos, de la condició humana, del que ens passa per dins i que no deixem que es vegi per fora. I el sacseig que us haurà provocat, i la bellesa amb què ho haurà aconseguit, us faran veure que esteu davant d’una grandíssima escriptora de qui esperareu amb ànsia tot el que, d'ara endavant, ens pugui oferir.

Botons de mostra

"Quan va veure que s'aixecava del seient i es disposava a sortir, en Rafel va decidir entrar en acció. Es va alçar, va inflar el pit i va posar el palmell de la mà damunt del dors de la mà d'ella, que s'agafava a la barra mentre desava les ulleres dins la bossa. Amb les galtes enrogides, la noia va apuntar el nassarró cap a ell, i li va dirigir els ulls, petits i foscos, plens d'un esguard interrogatiu que va quedar respost amb un 'perdó' i una pudorosa recol·locació d'en Rafel a la barra de l'autobús."

"En aquell moment ja era negra nit, no hi havia estrelles. Els fanals il·luminaven el carrer i repartien la foscor. El cel es carregava de tempesta. Es va aixecar un vent fort i ho va regirar tot: fulles, rètols, papers. Les ombres romanien quietes. El cotxe avançava i nosaltres callàvem; neguitosos i amb por: tant de trobar-lo com de no trobar-lo; cada u amb la seva versió. Els ulls posats a la vorera, i a la carretera. Mira que si ara... Així, fins arribar al punt que els vaig indicar."

"L'hivern va ser fred, tothom ho deia. Els paisatges es projectaven en blanc i negre, els jardins es despullaven, i els marges del camí de casa estaven permanentment gelats. Res no es movia, ni el vent ni les hores. Tot i la poca estona de llum, els dies es feien llargs. A les nits, els minuts s'arrossegaven per dissoldre's, gastats i buits, en l'endemà; en una alba morta."

Una obra menor i peculiar d'Stephen King

La caja de botones de Gwendy
Stephen King i Richard Chizmar
Editorial Suma de letras, 2018

He llegit aquest llibre en poques hores. Allò que es diu: l'he devorat. És una novel·la breu i va signada per Stephen King, escriptor de culte a qui sempre és plaent de llegir, i per Richard Chizmar, propietari de Cemetery Dance Publications, una editorial especialitzada en literatura de terror. El motiu pel qual King comparteix autoria amb aquest altre senyor m’ha semblat d’allò més sorprenent: el de Maine va anar escrivint la història fins que va arribar un moment en què no sabia com acabar-la i li ho va demanar al seu amic. Per correu electrònic es van anar passant les idees i ho van acabar fent a dues mans. Tanmateix, el resultat final, enlloc de ser una obra millorada, ha acabat sent una obra millorable. Poqueta cosa, per ser de King. Ara, això sí, amb tots els trets característics que admiro tant de la seva narrativa, com ara la capacitat de penetració psicològica en la ment femenina adolescent.

'La caja de botones de Gwendy' relata la història d’una noia que viu en un poble fictici, Castle Rock, part indestriable de l’imaginari mític de King. Quan la història comença, la Gwendy Peterson és grassoneta, menja compulsivament, està acomplexada i pateix bullying a l'escola. Un home misteriós l'aborda un dia per donar-li una caixa de botons (dels que es pitgen, no pas dels de merceria). La caixa és màgica i ella haurà de conservar-la fins que ell la hi demani, més endavant; mentrestant, la Gwendy podrà utilitzar-la com li vingui de gust, tenint en compte que la caixa, segons com la faci anar, pot tenir uns efectes literalment devastadors. En les primeres pàgines, la Gwendy ens remet al personatge de la Carrie White per la propensió a ser marginada pels espècimens de torn, però l’aparició de la caixa de botons modifica les circumstàncies i li fa experimentar uns canvis espectaculars en tots els aspectes. Al llarg de l'obra, el lector acompanyarà la Gwendy des de la preadolescència fins a la universitat, moment en què el senyor misteriós torna per reclamar la capseta i es clou la novel·la. Ambientada en els anys 70 però escrita ara mateix, l'obra té una deliciosa pàgina vintage que sempre ve molt de gust. No és pas una novel·la de terror, tot i que conté algunes escenes truculentes, sinó més aviat fantàstica i de tocs sobrenaturals però, com sovint passa en les novel·les de gènere quan estan ben fetes, del que ens acaba parlant és de la condició humana en general i, particularment, del procés d'aprenentatge de la protagonista al llarg dels anys, influït per la presència de la caixa misteriosa.

És veritat que aquesta és una novel·la "devorable" en poques hores, no només per la brevetat sinó perquè juga amb les expectatives de tal manera que el lector no té més remei que quedar-se enxarxat en el joc de la ficció i l'únic que desitja és arribar al desenllaç per saber com s’acaba. A més, la protagonista és una noia a qui l'autor —escriptor mascle gens masclista— dota d’una intel·ligència i un capteniment que la fan molt atractiva. Ara bé, no aporta gaire cosa nova. És una història que es veu molt simple per la manera com està narrada, podrien haver-li tret molt més suc. Es passa per l’adolescència de la protagonista d’una manera massa ràpida. Ja sabeu que m’agraden les novel·les breus, però quan juguen com cal amb els tempos; aquesta no acaba de resoldre bé aquest aspecte. Els esdeveniments se succeeixen de manera una mica precipitada i se salten moments de la vida de la protagonista que haurien pogut donar molt de joc si s’hi haguessin entretingut una mica més. Es desaprofita l’ocasió per descriure les vivències de la protagonista, tan bé com narra King aquesta mena de personatges; tot i això, la Gwendy és un personatge molt més ben traçat que no pas la resta, que acaben difuminats en l'estereotip. 

Pel que fa a l'edició, la novel·la té una factura impecable. Tapa dura amb sobrecoberta, inclou unes il·lustracions interiors ben reeixides en blanc i negre i unes d'esplèndides en colors a la portada i la contraportada. Tot i això, el preu no és gens elevat. Una novel·la per passar l’estona (cosa que, per ella mateixa, ja és prou bona) i per adonar-se que fins i tot els escriptors més merescudament encimbellats poden tenir defectes o moments en què no són tan genials.

Botons de mostra:

"-A lo mejor te ves gordita, porque las chicas y mujeres de este país nuestro tienen ideas extrañas sobre su aspecto. Los medios... ¿Sabes a qué me refiero con "los medios"?
-Claro. Los periódicos, la tele, la revista Time i la Newsweek.
-Lo has clavado. Pues bien, los medios dicen: "Chicas, mujeres, en este nuevo y valiente mundo de igualdad, podéis ser lo que queráis mientras no dejéis de veros los dedos de los pies cuando os ponéis derechas".
Es verdad que ha estado observándome, piensa Gwendy, porque hago eso todos los días al llegar arriba. Se ruboriza."

"La preocupación de Gwendy por que alguien descubra o robe la caja es como un constante murmullo de fondo en su cabeza, pero en ningún momento llega a regir su vida. Se le ocurre que esa quizá sea una de las razones de que el señor Ferris se la diera, de que la hubiera nombrado la elegida."

"A principios de junio, la señora Peterson y Gwendy fueron a la galería comercial del centro de Castle Rock y volvieron a casa con un par de coloridos bikinis -uno, amarillo canario; el otro, de un intenso color rojo con lunares blancos- y chanclas a juego. El bikini amarillo pronto se convierte en el favorito de Gwendy. Nunca lo admitiá ante nadie, pero en la intimidad de su cuarto, cuando se contempla en el espejo de cuerpo entero, piensa en su fuero interno que se parece a la chica que anuncia el protector solar de Coppertone. Esto nunca deja de complacerla."

Bufetades de realitat a totes dues galtes

Reconec que, tot i ser amant declarada dels gèneres breus, m'ha costat atansar-me a aquest recull de relats de l'Antònia Carré-Pons, i ha estat per la temàtica. Sí, perquè el fet de saber que les històries estan basades en uns protagonistes ancians, la majoria dependents i decrèpits, em feia tirar enrere cada vegada que la portada, d'un alegre color taronja, em cridava des del prestatge. Costa molt de llegir res sobre això quan forma part del teu dia a dia. De fet, costa molt de llegir-ho quan sabem que, si vivim prou, arribarem a assemblar-nos força a aquests protagonistes. Però, finalment, ho he fet; he llegit tots i cadascun dels contes del recull. I n'he gaudit. Perquè la manera preciosa i detallista de narrar de l'Antònia Carré-Pons és un regal, perquè m'agrada la manca de pudor de què fa gala per parlar del que s'escaigui en cada moment, i per la tendresa que resideix en els relats, malgrat la pàtina d'humor negre que els amara i que ja s'intueix des del títol. El que més m'ha agradat? L'últim, per tot el que conté i perquè li escau realment el paper de cloenda del recull. I els que més m'han colpit, òbviament, han estat aquells on he vist reflectida la realitat que m'envolta des de fa un temps. Ignoro si l'Antònia Carré-Pons té coneixement d'aquesta temàtica per experiència viscuda i si aquesta vivència ha estat de més a prop o de més lluny; sigui com sigui, l'autora ha construït unes ficcions plenes de realitats i ens les acosta vívides, palpables i sense embuts per tal que ens bufetegin a totes dues galtes convertides en literatura. I, com succeeix quan la literatura és de tan bona qualitat, no en sortim pas indemnes, i tant que no.

Botons de mostra: 

"Que el final de la vida era una puta merda i que ell no volia acabar així, que preferia anar-se'n d'aquest món abans d'hora, però amb totes les facultats intactes. La Maria va dir que ella també preferia morir-se abans de la decrepitud, la Màrcia va replicar que no. Que ella volia arribar als cent anys. Que seria una velleta emprenyadora, però que s'encarregaria de cuidar-los a tots dos."

"Em vénen basques. La bafarada de suor amb regust de ceba se'm passeja per tot el tub digestiu. Això que va ben vestit, el paio. Deu ser d'aquells que es dutxa cada dia però que es posa la mateixa roba dos o tres cops. I a sobre té halitosi, ecs, més hauria valgut que no se m'hagués acostat per demanar-me disculpes quan m'ha tocat les cames en asseure's al meu davant, així potser no me n'hauria adonat. Amb la bafarada de ceba en tinc ben bé prou."

"Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia nascut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt."

No diguis res

No havia llegit res de l'escriptora Raquel Gámez Serrano, autora que publica habitualment amb Llibres del Delicte i que manté el blog "En clau de negre", i No diguis res ha estat una molt bona estrena. Aquesta no és una novel·la de tipus procedimental ja que el gruix de la història que s'hi narra no parteix d'un fet delictiu al qual li calgui una investigació policial sinó que es tracta d'una novel·la psicològica durant la qual, tanmateix, el lector no pot deixar de tenir la impressió que en qualsevol moment en passarà una de grossa. Fins que passa, és clar.

No diguis res és una novel·la de personatges molt ben construïda que narra la vida d'una parella al llarg d'un període d'anys força ampli. Els protagonistes, dibuixats amb precisió, arrosseguen uns passats emocionalment tèrbols i es mouen obsedits en cerca de la felicitat però, a causa d'una sèrie d'incapacitats afectives, acaben endinsant-se en la misèria moral més absoluta. A més, tothora sembla que es complaguin en unes actituds de vegades absurdes, marcades per la incomunicació, els silencis i la incomprensió. L'autora va fent, al llarg de la narració, un in crescendo del desassossec turmentós on viuen instal·lats aquests personatges fins que arriba el desenllaç, absolutament esborronador. 

On ens porten les fugides endavant en cerca de la felicitat somniada? Fins on estem disposats a arribar per tal de protegir els qui estimem? Aquestes són algunes de les preguntes a què ens aboca la lectura d'aquesta novel·la. Actual per la temàtica (sobre la qual crec que és millor no revelar res) però també pel tractament de la trama, d'una negror oberta de mires segons les tendències més modernes del gènere, i tan inquietant que atrapa el lector dins la mena de bogeria dels personatges, que el van empenyent pel pedregar alhora que hi cauen ells, sense poder-ho evitar, No diguis res és una novel·la de lectura plaent i absolutament recomanable.

Botons de mostra:

"Volia pujar una família. Perquè, d’això, es podria dir que ell ja no en tenia. Els havia decebut i d’alguna manera, incapaç també ara d’engendrar, seguia refermant la creença que tenia d’ell mateix: era una persona mediocre, com tantes vegades li havia retret el seu pare."

"Des de petita, l’havien posicionat entre els marges d’algú, d’un pare autoritari, d’una mare histriònica. D’un germà mort. I no s’havia adonat fins aleshores que no estava preparada per a la solitud."

"Tot restava encara per construir: tenia una casa, tenia un marit, només hi faltava un fill. Va forçar el gest i intentà somriure, de primer amb els llavis i després amb els ulls ja contagiats. Li esqueia més ser feliç i va decidir que no es permetria estar trista. Mai més. Hauria de mantenir a ratlla els records o inventar-los perquè no fessin mal."

Mandarines, un film d'història agredolça

Avui us parlaré d'un film que em té el cor robat: Mandarines (Mandarïinid), una producció estoniano-georgiana de 2013, dirigida, produïda i escrita pel director de cinema i guionista georgià Zaza Urushadze. El context del film és la guerra que es va esdevenir el 1992 entre les antigues províncies soviètiques de Geòrgia i Abkhàzia (també es pot escriure Abcàsia), quan aquesta darrera cercava el reconeixement com a republica independent, després de la desintegració de la Unió Soviètica.
En un llogaret d'Abkhàzia han romàs només dos vilatans, veïns i amics de tota la vida; l'un es dedica al conreu de la mandarina i l'altre, que és fuster, li confecciona les caixes amb què transportar-les. Allà coincideixen dos guerrillers, un de cada bàndol, enemics mortals, per tant, que han caigut ferits i són atesos pels dos amics, dins d'un pacte de no agressió mentre romanguin dins la casa del fuster. La relació que s'estableix entre aquests quatre homes durant algunes setmanes és l'eix central del film. Una història senzilla en aparença però amb un contingut molt profund i ple d'humanitat. Un cant a la pau, a la inutilitat de les guerres, a l'esperança. Amb una fotografia preciosa, amb pinzellades d'humor i amb una seqüència final bellíssima, quan ja apareixen els crèdits, on es veu un dels protagonistes conduint per una carretera enmig del paisatge mentre sona la darrera cançó, pertanyent a la banda sonora de tocs orientals creada pel compositor georgià Niaz Diazamidze. Un film absolutament commovedor que he vist unes quantes vegades i que sempre em desperta les millors de les emocions.

Wolfgang o com enganxar-se a la lectura

Wolfgang
Laia Aguilar

Premi Carlemany 2016

Columna

Fa poques setmanes va haver-hi molt de rebombori a causa d'una campanya publicitària ben desafortunada que pretenia fomentar la lectura per mitjà de l'enviament massiu de llibres en català al president dels EUA. Un despropòsit com aquest, que s'invalida per ell mateix, va quedar, no cal dir-ho, totalment desarticulat quan llibreters, escriptors, activistes culturals i altres persones amb dos dits de front van posar el crit al cel i van fer que l'Ajuntament de Barcelona (que havia encarregat la campanya a una agència amb un grau tan alt d'inèpcia) s'ho repensés i l'enretirés. Tan fàcil com hauria estat, per exemple, encarregar a les escoles que adquirissin el darrer llibre guardonat amb el Premi Carlemany que el Govern d'Andorra atorga per al Foment de la lectura. No conec les novel·les guardonades en edicions anteriors, i no dubto gens que devien ser igualment reeixides, però el que ens ofereix la Laia Aguilar amb aquesta Wolfgang (extraordinari) és realment excel·lent.

En Wolfgang és un nen d'onze anys, superdotat amb un coeficient intel·lectual de 152, apassionat de la música i del piano, interessat per la ciència i els avenços tècnics però molt poc hàbil socialment i amb un bloqueig emocional important. Té una família petita, amb la mare com a centre i la iaia i la tieta com a satèl·lits, sense que li calgui ningú més (excepte la professora de música, que també li fa de psicòloga i a qui, a la seva manera, té en gran estima). La història s'inicia quan la mare mor de manera sobtada i, segons que ha deixat especificat en el testament, en Wolfgang se n'ha d'anar a viure amb el pare, un home a qui el nen ni tan sols coneix. La manera com conviuran i intentaran adaptar-se a la nova situació aquestes dues persones amb un lligam tan íntim i alhora tan desconegudes i diferents entre elles, és el punt de partida de l'evolució interior que el protagonista experimentarà al llarg de la novel·la.

En Wolfgang se'ns mostra com un nen de respostes i reflexions sorprenents i, en molts casos, no exemptes pas de raó. Un nen intensament lligat al record de la mare, un nen a qui no li agrada estar amb altres nens i que se sent superior a qualsevol persona normal i corrent (als quals ell anomena "sota cent", ja que considera que deuen tenir un coeficient per sota d'aquesta xifra), un nen ple d'obsessions, amb una ment estructurada per compartiments, que fa llistes de tota mena de coses, que somnia a ser el millor concertista de piano del món i que intenta entendre què ha dut la mare a fer que ell i el pare tants anys absent hagin de conviure. La resposta està en un secret familiar que ell intueix i està disposat a esbrinar.

El que més sorprèn en llegir aquesta novel·la és la facilitat amb què l'autora aconsegueix introduir-nos dins la ment d'un nen d'onze anys amb unes característiques tan especials com les del protagonista i la naturalitat amb què el fa parlar, sense que grinyoli res en cap moment. No tothom ho sap fer, això, i realment la Laia Aguilar hi ha excel·lit. Fins al punt que arribem a sentir una gran empatia i, sobretot, simpatia per aquest personatge tan arrogant que molt probablement ens consideraria a tots nosaltres, pobres lectors que gaudim i perdem el temps amb les històries de ficció, uns sota cent acabats. La clau està en la gran tendresa que desperta quan li veiem les mancances emocionals que pateix i la sensació permanent que té d'estar desubicat en la seva nova quotidianitat però també en el món en general.

La novel·la entra dins la categoria del que s'anomena literatura crossover, aquelles històries que no són específicament per a joves ni per a adults, sinó que pretenen agradar a un públic objectiu d'edat indefinida. La veritat és que un dels requisits del Premi Carlemany consisteix a passar el sedàs d'un jurat compost per nou estudiants andorrans d'entre 14 i 16 anys, que escull la guanyadora entre tres obres preseleccionades per part d'un jurat adult. I el resultat final, en aquest cas, és una novel·la veritablement capaç d'interessar tothom, joves i adults. Wolfgang (extraordinari) té tot de raons per atrapar els lectors i fer que s'hi quedin deliciosament enganxats: intriga, emotivitat, humor (amb moments francament hilarants), una escriptura àgil amb uns diàlegs que sonen ben naturals i, sobretot, el retrat tan aconseguit de la personalitat extraordinària d'aquesta mena de Sheldon Cooper pre-adolescent tendre i estimable. 

Si jo estigués en el lloc dels que remenen les cireres en qüestions educatives, em deixaria estar de campanyes publicitàries patètiques i proveiria tots els instituts de novel·les amb trempera com aquesta Wolfgang (extraordinari) que ha escrit la Laia Aguilar. Una novel·la que té un altíssim potencial per fer que els joves s'apassionin per la lectura i esdevinguin lectors habituals, amb totes les repercussions positives que això té per a la nostra societat futura.

Botons de mostra: 

"Tinc onze anys i no sóc una esponja.

El porífer (dit vulgarment esponja marina) és l'animal menys intel·ligent del món aquàtic. Ni té una estructura cranial, ni té teixits diferenciats, ni cap neurona. Per tant, quan dic que no sóc una esponja em refereixo al fet que no sóc com la majoria de gent que m'envolta, que tenen un coeficient intel·lectual més aviat baix.

També m'agrada dir-los curts. O sota cent. O comuns. O normals i corrents, com quasi totes les persones que habiten en aquest món."

"Vaig cap a la taula i dic al senyor Carles que sense el meu piano jo no puc tocar. Ni tampoc puc viure. Perquè el piano me'l va regalar la mare i perquè sense el meu instrument... de cap manera puc existir!

El senyor Carles s'aixeca del sofà i s'adona que tot jo tremolo i començo a suar. Així que es posa en acció, em toca el braç per consolar-me una mica i crido:

-No em toquis!

La veritat és que no suporto que em toqui ningú: excepte la mare, l'àvia Matilde i la tieta (i aquesta darrera, depèn de les circumstàncies i el moment). Així que m'aparto i el miro com si fos un terrorista."

"Et vull fer una pregunta, Wolfgang. Si ens quedéssim tots dos tirats a París, sols, sense diners, sense menjar ni aigua, qui de tots dos sobreviuria millor?

La pregunta m'incomoda. I sempre que una pregunta m'incomoda acostumo a fer exactament el mateix.

-Quina pregunta més estúpida, més ignorant...

-De veritat que et creus que no hi ha ningú superior a tu? -em pregunta.

Penso unes mil·lèsimes de segon. Ho tinc clar.

-No."