Un film francès amb reivindicació del català inclosa

L'any 2002 es va estrenar el film francès L'auberge espagnole, desafortunadament conegut entre nosaltres per Una casa de locos (i per Una casa de bojos, amb el servilisme acostumat a casa nostra), escrit i dirigit per Cédric Klapisch. És molt recomanable per diverses raons: perquè és una comèdia sense astracanades ni carrinclonades i amb algun toc profund, perquè està ben rodada i és agradable de veure, perquè hi apareix Barcelona (un grup d'estudiants d'Erasmus s'estan en un pis del Raval i se'n descriuen les vivències durant un any), i perquè conté una escena clau, que s'hauria de passar a totes les televisions i a totes les escoles, i sobretot als estudiants estrangers que es plantegen venir a estudiar a casa nostra, per tal que entenguessin que a les terres de parla catalana, el català és la llengua vehicular. L'escena consisteix en què un professor d'universitat es nega a fer la classe en castellà quan li ho demana una estudiant estrangera (crec recordar que era sudamericana) i el professor li contesta que si volia que li fessin classe en castellà podia haver escollit qualsevol universitat espanyola, i evidentment continua fent la classe en català. Us confesso que vaig anar al cinema a veure aquest film quan el van estrenar només per poder veure aquesta escena. Tractant-se d'una pel·lícula francesa, l'escena esdevé una rara avis molt reconfortant i necessària. Tant de bo que el nostre cinema, el que es fa a casa nostra, i els programes i les sèries que es fan a TV3 continguessin escenes i moments d'aquest nivell de conscienciació lingüística. Ens hi va la llengua, ens hi va la vida del català.

Com us he dit, el film és altament recomanable per tot de raons. Si podeu aconseguir-lo en DVD (o si el trobeu en alguna plataforma) us farà passar una bona estona. Hi surten bons actors, entre els quals la francesa Audrey Tatou (quan encara no era gens coneguda) i les nostres Cristina Brondo i Irene Montalà. I també hi tenen molt de protagonisme els carrers de Barcelona, retratats tal com són, amb pixats de turistes inclosos, sense fer-ne un pastitx turístic i poca-solta com el que perpetraria el senyor Allen uns anys després.

Retorn

Fa més d’un any que no escric res al blog i ara he decidit reprendre’l. Tenim una relació curiosa, el meu blog i jo, amb moltes anades i vingudes, moltes aturades i moltes represes. Sé que hi ha persones que el segueixen i els agrada el que hi escric, però escriure-hi és esmerçar-hi un temps de què no sempre disposo. Tot i això, he decidit que, per poc que pugui, i encara que el meu sigui un granet de sorra minúscul entremig del maremàgnum de continguts que representa Internet, vull continuar contribuint a visibilitzar el català a les xarxes. Hi ha molts youtubers i bloguers catalanoparlants que opten pel castellà perquè així “arriben a més gent”. A mi això em sembla una versió moderna d’aquell “hace más fino” d’èpoques passades (o potser no ho són tant?). És un prejudici fruit de la inconsciència lingüística. Per poc que hi pensessin una mica, posarien per davant la dignitat de la llengua. Però amb el català tothom s'hi atreveix, tothom el menysprea. Són molts anys de suportar la subordinació lingüística i s’han anat creant una sèrie d’actituds de submissió que estan plenament esteses, com aquella que diu que és de “mala educació” mantenir el català quan algú se’ns adreça en castellà, encara que l'entengui. I crec que és molt noble que tots i cadascun de nosaltres mirem de contrarestar aquesta manera de fer. Així doncs, per part meva, reprenc el blog i hi aniré escrivint de qüestions diverses amb més o menys assiduïtat, com solia. I, com sempre he fet en totes les facetes de la vida, en català. Pels tres motius que va esmentar fa anys la Montserrat Roig: perquè és la meva llengua, perquè és una llengua literària i perquè em dóna la gana. No sabria dir quina raó em sembla més poderosa, francament. La mateixa Roig, en un llibre on conversava amb la Isabel-Clara Simó i que es va titular “Diàlegs a Barcelona”, publicat el 1986, va expressar-se en aquests termes: "¿Tu no tens la impressió que nosaltres dues estem practicant l'ofici de novel·listes que desapareixerà en una llengua que desapareixerà?". La por que el català acabi desapareixent no és nova ni infundada, tot i que últimament s'hi afegeix el temor de veure-la convertida en una mena de dialecte del castellà, de tant que la perverteixen, en diversos mitjans, gent que es guanya el sou escrivint o bé parlant i adreçant-se al gran públic. Que el català no desaparegui depèn de molts factors, el més important dels quals és l'ús social que en fem els mateixos catalanoparlants. Per això crec que val la pena mantenir el blog i continuar contribuint a visibilitzar la nostra llengua a les xarxes. Que si em dóna per escriure sobre, posem per cas, en Ray Bradbury o Barcelona o la Shakira o en George Michael, algú que faci una cerca sobre algun d'aquests noms des de qualsevol lloc del món pugui anar a parar al meu article i veure que està escrit en una llengua que no entén però que existeix. I vull continuar contribuint a normalitzar el català com una llengua que és apta per parlar i per escriure sobre tota mena de continguts. Concretament, de tots els continguts que als catalanoparlants ens doni la gana.

La Norma, l'entranyable protagonista de la campanya en favor de l'ús social del català als anys 80, creada per l'il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, malauradament mort aquesta mateixa setmana.