Una obra menor i peculiar d'Stephen King

La caja de botones de Gwendy
Stephen King i Richard Chizmar
Editorial Suma de letras, 2018

He llegit aquest llibre en poques hores. Allò que es diu: l'he devorat. És una novel·la breu i va signada per Stephen King, escriptor de culte a qui sempre és plaent de llegir, i per Richard Chizmar, propietari de Cemetery Dance Publications, una editorial especialitzada en literatura de terror. El motiu pel qual King comparteix autoria amb aquest altre senyor m’ha semblat d’allò més sorprenent: el de Maine va anar escrivint la història fins que va arribar un moment en què no sabia com acabar-la i li ho va demanar al seu amic. Per correu electrònic es van anar passant les idees i ho van acabar fent a dues mans. Tanmateix, el resultat final, enlloc de ser una obra millorada, ha acabat sent una obra millorable. Poqueta cosa, per ser de King. Ara, això sí, amb tots els trets característics que admiro tant de la seva narrativa, com ara la capacitat de penetració psicològica en la ment femenina adolescent.

'La caja de botones de Gwendy' relata la història d’una noia que viu en un poble fictici, Castle Rock, part indestriable de l’imaginari mític de King. Quan la història comença, la Gwendy Peterson és grassoneta, menja compulsivament, està acomplexada i pateix bullying a l'escola. Un home misteriós l'aborda un dia per donar-li una caixa de botons (dels que es pitgen, no pas dels de merceria). La caixa és màgica i ella haurà de conservar-la fins que ell la hi demani, més endavant; mentrestant, la Gwendy podrà utilitzar-la com li vingui de gust, tenint en compte que la caixa, segons com la faci anar, pot tenir uns efectes literalment devastadors. En les primeres pàgines, la Gwendy ens remet al personatge de la Carrie White per la propensió a ser marginada pels espècimens de torn, però l’aparició de la caixa de botons modifica les circumstàncies i li fa experimentar uns canvis espectaculars en tots els aspectes. Al llarg de l'obra, el lector acompanyarà la Gwendy des de la preadolescència fins a la universitat, moment en què el senyor misteriós torna per reclamar la capseta i es clou la novel·la. Ambientada en els anys 70 però escrita ara mateix, l'obra té una deliciosa pàgina vintage que sempre ve molt de gust. No és pas una novel·la de terror, tot i que conté algunes escenes truculentes, sinó més aviat fantàstica i de tocs sobrenaturals però, com sovint passa en les novel·les de gènere quan estan ben fetes, del que ens acaba parlant és de la condició humana en general i, particularment, del procés d'aprenentatge de la protagonista al llarg dels anys, influït per la presència de la caixa misteriosa.

És veritat que aquesta és una novel·la "devorable" en poques hores, no només per la brevetat sinó perquè juga amb les expectatives de tal manera que el lector no té més remei que quedar-se enxarxat en el joc de la ficció i l'únic que desitja és arribar al desenllaç per saber com s’acaba. A més, la protagonista és una noia a qui l'autor —escriptor mascle gens masclista— dota d’una intel·ligència i un capteniment que la fan molt atractiva. Ara bé, no aporta gaire cosa nova. És una història que es veu molt simple per la manera com està narrada, podrien haver-li tret molt més suc. Es passa per l’adolescència de la protagonista d’una manera massa ràpida. Ja sabeu que m’agraden les novel·les breus, però quan juguen com cal amb els tempos; aquesta no acaba de resoldre bé aquest aspecte. Els esdeveniments se succeeixen de manera una mica precipitada i se salten moments de la vida de la protagonista que haurien pogut donar molt de joc si s’hi haguessin entretingut una mica més. Es desaprofita l’ocasió per descriure les vivències de la protagonista, tan bé com narra King aquesta mena de personatges; tot i això, la Gwendy és un personatge molt més ben traçat que no pas la resta, que acaben difuminats en l'estereotip. 

Pel que fa a l'edició, la novel·la té una factura impecable. Tapa dura amb sobrecoberta, inclou unes il·lustracions interiors ben reeixides en blanc i negre i unes d'esplèndides en colors a la portada i la contraportada. Tot i això, el preu no és gens elevat. Una novel·la per passar l’estona (cosa que, per ella mateixa, ja és prou bona) i per adonar-se que fins i tot els escriptors més merescudament encimbellats poden tenir defectes o moments en què no són tan genials.

Botons de mostra:

"-A lo mejor te ves gordita, porque las chicas y mujeres de este país nuestro tienen ideas extrañas sobre su aspecto. Los medios... ¿Sabes a qué me refiero con "los medios"?
-Claro. Los periódicos, la tele, la revista Time i la Newsweek.
-Lo has clavado. Pues bien, los medios dicen: "Chicas, mujeres, en este nuevo y valiente mundo de igualdad, podéis ser lo que queráis mientras no dejéis de veros los dedos de los pies cuando os ponéis derechas".
Es verdad que ha estado observándome, piensa Gwendy, porque hago eso todos los días al llegar arriba. Se ruboriza."

"La preocupación de Gwendy por que alguien descubra o robe la caja es como un constante murmullo de fondo en su cabeza, pero en ningún momento llega a regir su vida. Se le ocurre que esa quizá sea una de las razones de que el señor Ferris se la diera, de que la hubiera nombrado la elegida."

"A principios de junio, la señora Peterson y Gwendy fueron a la galería comercial del centro de Castle Rock y volvieron a casa con un par de coloridos bikinis -uno, amarillo canario; el otro, de un intenso color rojo con lunares blancos- y chanclas a juego. El bikini amarillo pronto se convierte en el favorito de Gwendy. Nunca lo admitiá ante nadie, pero en la intimidad de su cuarto, cuando se contempla en el espejo de cuerpo entero, piensa en su fuero interno que se parece a la chica que anuncia el protector solar de Coppertone. Esto nunca deja de complacerla."

Ets la meva vida i la meva mort. Els Lais de Maria de França

Coneixeu els Lais de Maria de França? Si no els coneixeu, espero que amb la vindicació que penso fer-ne tot seguit, correu cap a la vostra llibreria o a la biblioteca més propera a cercar-ne el llibre i disposar-vos a passar una bona estona. Perquè són moltes les virtuts d'aquest recull de contes. Sabeu, si em seguiu, com defenso aquest gènere. I ho faig en les formes modernes com en les antigues. I una forma antiga de conte és, precisament, el "lai" narratiu.

I és que, de fet, no us estic parlant de cap novetat. Aquest és un recull de dotze contes medievals, escrits a finals del segle XII. Espero que això no us espanti; altrament, us estaríeu perdent una obra deliciosa. Al cap i a la fi, el vilipendi del que s'anomena edat mitjana respon a tota una colla de prejudicis que fan que l'època es vegi, en el seu conjunt, com un temps fosc i tenebrós. I, en realitat, va ser un moment d'esplendor per a la cultura i la literatura de l'Occident europeu (a banda que es van començar a formar la llengua i la nació catalanes, en contacte molt estret amb Occitània, fins que el rumb de la història ho va capgirar). En el període situat entre els segles XI-XIV (el que s'anomena baixa edat mitjana) va ser quan els laics van accedir al saber (que fins aleshores estava en mans dels clergues) i quan les llengües vernacles van començar a veure's com a instruments vàlids per a fer literatura i per a difondre ciència, al costat del llatí. Així va néixer i es va consolidar la literatura romànica en vulgar i un gènere nou: la novel·la, inaugurada per les històries de Chrétien de Troyes, que estaven emmarcades en el context de la Taula Rodona del rei Artur i els seus cavallers.

Vull aclarir-vos, però, que tot i que estigui vindicant l'època des del punt de vista cultural i literari, això no vol dir que us la vulgui vendre com un moment de flors i violes (hi ha hagut mai cap època així, en aquest món?), i menys des del punt de vista de la dona, sotmesa aleshores a la societat patriarcal i als costums feudals estrictes, injustos i cruels respecte al matrimoni. De tota manera, també és cert que va haver-hi dones que, per la seva condició social privilegiada, van poder accedir a la cultura, fins al punt que algunes es van aplicar a traduir i, fins i tot, a escriure, sense cap pretensió de caire feminista ni reivindicatiu, per suposat, tot i que probablement no és gens agosarat que suposem que van obrir el pas a les dones que vindrien més tard, amb el que s'anomena època moderna (com Christina de Pizan o Isabel de Villena) i que sí que van dedicar els seus esforços i la seva literatura a l'intent de capgirar la situació anòmala de les dones del seu temps.

Maria de França va ser una d'aquelles dones privilegiades que a l'Edat mitjana van tenir accés a la cultura. En realitat, se'n sap ben poca cosa amb certesa. Només el nom i la procedència perquè ella mateixa s'anomena d'aquesta manera a l'epíleg d'una de les seves obres (una traducció de l'anglès al normand que va fer d'una col·lecció de faules d'Esop): "Em dic Maria i sóc de França", hi deia, referint-se a una França que en aquell moment s'identificava amb l'Illa de França, és a dir, la regió que comprèn París i els seus voltants. És molt plausible que Maria hagués pertangut a la cort de dames de la poderosa reina Elionor d'Aquitània. Va ser coetània de De Troyes i, com ell, escrivia a càrrec del seu senyor. Enric II Plantagenet, marit d'Elionor, és el rei "noble, valerós i cortès" a qui Maria va dedicar els seus contes o lais.

I per què se'n diu lais? El mot lai és d'arrel celta i significa "cançó", en referència a les històries que els cantaires bretons, joglars que es movien per la Petita i la Gran Bretanya, anaven recitant pels pobles amb l'acompanyament d'instruments musicals. No cantaven a l'amor ni al desamor, com feia el lai líric, sinó que hi narraven les aventures esdevingudes a la Bretanya en un passat remot, situades en l'univers ple de meravelles i fets sobrenaturals de les llegendes cèltiques. La transmissió d'aquestes històries, doncs, era oral. Maria de França va voler recuperar-les i plasmar-les per escrit per tal que no es perdessin. Aquesta voluntat fa que, com diu Jaume Vallcorba a la presentació dels Lais editats per Quaderns Crema, puguem considerar que Maria va ser la primera "folklorista" europea. Ella mateixa dóna fe d'aquesta voluntat en el pròleg: "Aquell a qui Déu ha donat ciència [...] de molt bon grat ho ha de mostrar [...] I vaig pensar en els lais que havia sentit [...] Els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d'unes aventures de les quals havien sentit parlar. N'he sentit contar moltes i no les vull deixar en oblit".

Tot i això, Maria de França no es va dedicar simplement a recopilar aquestes petites joies de la saviesa popular, sinó que va efectuar una feina d'autèntica creadora, ja que les va elaborar, els va atorgar el segell propi, guiada per una voluntat creadora, d'escriptora que vol transcendir i anar més enllà de la tasca traductora i que no vol limitar-se a escriure sobre el que altres ja havien escrit abans. El seu desig d'originalitat la va portar a abandonar la font escrita de què la fornien els textos clàssics per dedicar-se a la font oral proporcionada pels lais, fixar-la per escrit, afegint-hi per tant tot allò que li va venir de gust de collita pròpia, fer-la rimar i difondre-la. La seva va ser una de les primeres obres de ficció escrites en llengua vernacle, concretament en anglonormand, amb la qual va donar una forma nova als materials folklòrics i tradicionals de la cultura cèltica que els joglars bretons cantaven a les places dels pobles. Els lais eren originalment escrits en versos octosíl·labs, amb rima consonant apariada. La versió de Quaderns Crema, en traducció de Joan Jubany, presenta els textos en prosa: "si els hagués traduïts mantenint-ne la versificació ens sonarien com les auques i no pas com els contes, que és el que són", tot i que en manté l'estil delicat i el lèxic dels objectes que avui dia han desaparegut (de tota manera, un glossari al final del llibre aclareix aquest aspecte).

Els dotze lais recollits per Maria de França contenen tot d'elements comuns a la matèria de Bretanya: el cicle artúric, la llegenda del Tristany i la meravella bretona, poblada d'éssers fantàstics com ara fades, fonts màgiques, ocells meravellosos i homes llop. A diferència de De Troyes, però, Maria no dóna tanta importància al fet cavalleresc de lluites d'honor i d'assoliment de glòria sinó que se centra més en l'aspecte amorós i en els sentiments que s'hi relacionen. Tot allò de què es devia parlar a les "corts d'amor" de la reina Elionor però enquadrat en un món de meravella. Triangles amorosos, amor entre un mortal i un ésser sobrenatural, marits gelosos, dones tancades dalt d'una torre, dones que es volen desfer del marit, amants que es moren d'amor... Els lais presenten històries que es mouen entre la simplicitat dels contes de fades i l'aprofundiment del caràcter dels personatges de la novel·la psicològica. Perquè un aspecte que sobta molt en llegir aquestes històries és la manera com els personatges expressen les emocions, sobretot els femenins. Ho fan d'una manera ingènua i gens moderna, si voleu, però amb una gran vivesa i naturalitat. No em puc estar de reproduir una de les frases més belles d'expressió d'amor que s'inclouen en aquests lais, i que hi apareix pronunciada per boca d'un home: "Ets la meva vida i la meva mort". Aquesta virulència abrusadora en l'expressió d'un sentiment pertany, però, a la ploma d'una dona, l'enigmàtica Maria de França, que ens parla des del segle XII d'un tema tan universal i atemporal com és l'amor.

Botons de mostra:

Abans del vespre arribarà al lloc on cobrarà la salut: al peu d'una antiga ciutat, que era la capital d'aquell regne. El senyor que la governava era un home molt vell i tenia per muller una dama d'alt paratge, noble, cortesa, bella i prudent. Era gelós amb desmesura, perquè ja ho porta la natura, que tots els vells siguin gelosos. Els horroritza ser cornuts. És el peatge de l'edat!

Temps ha, hom podia sentir contar, i solia passar sovint, que molts homes es convertien en garwaf i habitaven els boscos. El garwaf és una bèstia salvatge, un home-llop. Mentre li dura l'estat de ràbia, devora la gent i fa malvestats, i va i ve per les boscúries. Deixem, però, aquest tema de banda, que us vull parlar de Bisclavret.

Fa temps, succeí a Normandia una aventura molt divulgada de dos joves que es varen estimar i van morir, tots dos, a causa del seu amor. Els bretons en van fer un lai. Es diu el Lai dels dos amants.

Un relat esfèric de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques")

Si seguiu habitualment aquest blog, ja us deveu haver adonat que sóc una amant apassionada dels gèneres narratius breus. En un dels meus posts on defensava aquesta forma de literatura, vaig incloure-hi una cita del magnífic escriptor argentí Julio Cortázar (1914-1984), que va ser també un teòric excel·lent, extreta de l'assaig titulat Sobre el cuento. Us la recordo:

"[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos."

Doncs bé, avui m'ha vingut de gust recordar un conte fantàstic (en totes les seves accepcions) d'aquest gran escriptor. Es titula "Continuidad de los parques" i és un exemple perfecte del que el mateix Cortázar, com hem vist, considerava l'esfericitat del conte. La primera vegada que el vaig llegir vaig quedar-ne meravellada per la manera com en tan poques línies (és un relat brevíssim, que amb prou feines ocupa una pàgina) aconsegueix atrapar el lector i fer-lo anar per on vol. És un d'aquells textos que, un cop l'has descobert, ja no pots oblidar-lo i es queda per sempre més com un referent del que és bona literatura. Podeu llegir-lo en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continuidad_de_los_parques.htm

Dono per fet que si esteu llegint aquest paràgraf del meu post és perquè ja heu llegit el conte de Cortázar (sigui fa temps o bé ara, en l'enllaç de més amunt). Si no és així, per vosaltres feu i no tindreu dret a acusar-me d'estar-vos aixafant la guitarra, perquè tot seguit em permeto la llibertat de comentar-vos-en algunes qüestions (mínimes, atesos l'espai escàs de què disposem i el suc immens que es pot extreure d'aquest conte).

Com us deia, aquest és un conte esfèric per excel·lència. Comença com una història costumista on un senyor es disposa a reprendre la lectura d'un llibre, que té una mica deixat de banda a causa d'un seguit d'ocupacions. De seguida ens porta cap al terreny de la intriga, ja que ens manté tota l'estona pendents del que passarà dins de la novel·la que el protagonista està llegint (i això, alhora, és un exemple de metaliteratura, de ficció dins la ficció). I, al final, ens adonem que l'autor ens ha tingut immersos en una història de caire fantàstic, un exemple de realisme màgic on la ficció i la realitat s'acaben superposant de manera perfectament circular. 

Una qüestió important o, si més no, força intrigant i que em va cridar l'atenció ja en el primer moment de llegir el conte: què vol dir, el títol? Doncs bé, això té a veure amb els tres plans de la realitat que apareixen en el conte: primer, la realitat -ficcional- del lector de la novel·la, és a dir, del protagonista cortazarià; segon, la realitat -de debò- del lector real, és a dir la vostra i la d'una servidora; i tercer, la realitat -també ficcional- on viuen els personatges de la novel·la que llegeix el protagonista del conte. És a aquests plans diferents que es refereix Cortázar quan parla de "parques"; per tant, la "continuidad de los parques" és aquesta mena d'interrelació entre les tres realitats, el punt de fuga per mitjà del qual es passa d'una ficció a una altra, fent un joc de mons paral·lels, en aquell desenllaç sorprenent al qual arribem d'una manera tan natural, de tan ben escrit com està el relat.

La literatura és un joc, tal com el mateix Cortázar postulava. I l'exemple d'aquest conte seu tan celebrat em serveix per fer un elogi dels relats breus alhora que del gènere fantàstic. Perquè és per mitjà d'aquest gènere, del fantàstic, que el joc de la ficció s'engrandeix i traspassa tots els límits, ja que permet la introducció d'elements sobrenaturals, percepcions alterades de la realitat, somnis i altres elements provinents del que no és tangible i de la imaginació, sempre tan lliure, de l'autor. Com us deia a l'inici, doncs, i segur que hi estareu d'acord, aquest conte de Cortázar és un relat fantàstic en totes les accepcions del terme. En té d'altres, tant o més impactants que aquest (penso en "Casa tomada", ara mateix). I també, sortosament, podem gaudir de molts altres autors que s'han apropat al gènere fantàstic servint-se del relat breu com a instrument i aconseguint uns resultats també excel·lents (penso en Borges, en Calders, en Fernández Cubas, en Sánchez-Piñol i en tants d'altres). De tot plegat, ja miraré d'anar-ne parlant en properes ocasions, perquè amb aquesta teca literària n'hi ha per delectar-s'hi durant estones ben llargues.