No diguis res

No havia llegit res de l'escriptora Raquel Gámez Serrano, autora que publica habitualment amb Llibres del Delicte i que manté el blog "En clau de negre", i No diguis res ha estat una molt bona estrena. Aquesta no és una novel·la de tipus procedimental ja que el gruix de la història que s'hi narra no parteix d'un fet delictiu al qual li calgui una investigació policial sinó que es tracta d'una novel·la psicològica durant la qual, tanmateix, el lector no pot deixar de tenir la impressió que en qualsevol moment en passarà una de grossa. Fins que passa, és clar.

No diguis res és una novel·la de personatges molt ben construïda que narra la vida d'una parella al llarg d'un període d'anys força ampli. Els protagonistes, dibuixats amb precisió, arrosseguen uns passats emocionalment tèrbols i es mouen obsedits en cerca de la felicitat però, a causa d'una sèrie d'incapacitats afectives, acaben endinsant-se en la misèria moral més absoluta. A més, tothora sembla que es complaguin en unes actituds de vegades absurdes, marcades per la incomunicació, els silencis i la incomprensió. L'autora va fent, al llarg de la narració, un in crescendo del desassossec turmentós on viuen instal·lats aquests personatges fins que arriba el desenllaç, absolutament esborronador. 

On ens porten les fugides endavant en cerca de la felicitat somniada? Fins on estem disposats a arribar per tal de protegir els qui estimem? Aquestes són algunes de les preguntes a què ens aboca la lectura d'aquesta novel·la. Actual per la temàtica (sobre la qual crec que és millor no revelar res) però també pel tractament de la trama, d'una negror oberta de mires segons les tendències més modernes del gènere, i tan inquietant que atrapa el lector dins la mena de bogeria dels personatges, que el van empenyent pel pedregar alhora que hi cauen ells, sense poder-ho evitar, No diguis res és una novel·la de lectura plaent i absolutament recomanable.

Botons de mostra:

"Volia pujar una família. Perquè, d’això, es podria dir que ell ja no en tenia. Els havia decebut i d’alguna manera, incapaç també ara d’engendrar, seguia refermant la creença que tenia d’ell mateix: era una persona mediocre, com tantes vegades li havia retret el seu pare."

"Des de petita, l’havien posicionat entre els marges d’algú, d’un pare autoritari, d’una mare histriònica. D’un germà mort. I no s’havia adonat fins aleshores que no estava preparada per a la solitud."

"Tot restava encara per construir: tenia una casa, tenia un marit, només hi faltava un fill. Va forçar el gest i intentà somriure, de primer amb els llavis i després amb els ulls ja contagiats. Li esqueia més ser feliç i va decidir que no es permetria estar trista. Mai més. Hauria de mantenir a ratlla els records o inventar-los perquè no fessin mal."

Un retrat social ple d'humanitat. El somriure de Darwin

Una novel·la que comença amb una dedicatòria personal plena d'amor i que es complementa amb una cita d'Eduardo Galeano adreçada als més desvalguts de la Terra ha de ser necessàriament un llibre ple d'humanitat. Aquest és el cas d'El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga. Amb un dibuix psicològicament acurat i profund dels personatges, l'autora desgrana una història emotiva i emocionant, plena de valors humans.

La novel·la s'adscriu al gènere negre (Llibres del Delicte n'és l'editorial) perquè, efectivament, hi apareix un crim, del qual en sabem l'autor des del mateix instant en què es comet, molt avançada la lectura, un cop els personatges ens han estat presentats amb detall i ja ens desperten sensacions que poden anar de la identificació més absoluta a la més gran de les repulses. Perquè El somriure de Darwin no és una novel·la del tipus procedimental (on el que interessa és la resolució d'un misteri i el descobriment del culpable) sinó que el que pretén és fer un retrat de la societat per mitjà de l'estudi de personatges, que es presenten plens de dubtes, de contradiccions, de sentiments de culpa per fets del passat, de secrets, de pors, de prejudicis i de mesquineses. Com qualsevol de nosaltres, o com qualsevol de les persones que ens envolten, dins la família, a la feina o al barri. I aquests personatges, de sobte, de manera més o menys circumstancial, es veuen involucrats en un fet delictiu que no havien pas programat. El somriure de Darwin s'adscriu, doncs, dins del gènere negre, en el subgènere que darrerament es coneix com a "gris-asfalt", com han convingut a anomenar-lo la mateixa Villalonga i una altra mestra del gènere, Empar Fernández (autora de La mujer que no bajó del avión, entre d'altres novel·les). 

Sèneca va dir que aquell qui és valent és lliure. I amb El somriure de Darwin queda clar que Anna Maria Villalonga té totes dues qualitats: és valenta perquè hi retrata un vessant de la societat que no acostuma a gaudir d'altaveus (el dels sense sostre que omplen els carrers i les zones marginals de Barcelona, aquells que resulten tan incòmodes a les persones "de bé") i és lliure perquè no segueix consignes ni modes a l'hora d'escriure. La novel·la se centra en la relació entranyable entre en Max, un rodamón, i en Darwin, el gos que l'acompanya, i entre ells dos i la Noemí, una noia solitària amb un secret familiar que li tenalla la consciència i li ha condicionat la vida. Un quart personatge, l'Ivan, que els és antagònic en valors, serà l'espurna que els acabarà de lligar de manera dramàtica i definitiva.

Amb una manera de narrar fluïda, una estructura molt ben pensada que dota la història d'una gran agilitat, i amb un desenllaç molt ben trobat on es fa justícia sense que calguin heroïcitats inversemblants, El somriure de Darwin és una novel·la que destil·la sentiments, sense que hi apareguin mel·lifluositats empipadores ni paternalismes embafadors. Les circumstàncies i les interioritats dels personatges se'ns expliquen tal com raja, en alguns casos en primera persona. En aquest sentit, és remarcable la capacitat de l'autora per introduir-se en els pensaments del personatge més indesitjable (fill d'aquesta societat malalta, tanmateix). 

Si calgués definir aquest petit retrat de l'ànima humana amb només tres mots, aquests serien compassió, empatia i dignitat. Valors tots que sovintegen en la literatura i en la persona d'Anna Maria Villalonga.

Botons de mostra:

"Noemí el va veure, perdut allà al mig, palplantat de gairell entre un munt de desconeguts que s'estrenyien i s'agafaven com si fossin amics de tota la vida. Dret com un pal, fent unes passes curtes a dreta i esquerra, desconcertat, invisible. Només va ser un instant. L'home va reaccionar de pressa, va picar uns copets al llom del seu gos i va marxar carrer avall. A ella li va saber greu. Potser perquè en el fons se sentia tan rara i diferent com aquell rodamón."

"Ha comentat que venien de Zàmbia, o de Botswana, o de Zimbabwe. D'algun país d'aquests, perdut enmig de la selva, amb un nom que té moltes b i z i w. Com pot ser que aquells negres treballin a Europa, en una multinacional? I són peixos grossos, ha especificat el director, tan tranquil i tan normal. Peixos grossos! No, si ara resultarà que els negres també ocparan els llocs de poder. Però, com pot ser?"

"Dins del petit recinte hi ha un home que sembla molt vell, abillat amb uns parracs espellifats i una gorra que li tapa les celles. Té els ulls mig clucs i està en una postura malgirbada, com encastat contra la paret. S'arrapa amb una mà guerxa a un carro de súper, tot deformat, que vessa de trastos d'aspecte inútil.El carro té les rodes tortes, hi sobresurten ferros i trossos de fusta, i el seu considerable volum impedeix que la porta es pugui tancar. L'home desprèn una intensa fetor de pixum, una pestilència agra i nauseabunda que colpeja els narius d'Ivan com una punyada."