"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

dijous, 24 de setembre de 2020

Els contes de Carme Alerm o l'exquisidesa del llenguatge


Els qui seguiu aquest blog sabeu que sóc entusiasta dels contes literaris i dels llibres que n’apleguen, tant si són d’autoria col·lectiva com individual. Avui tinc el goig de presentar-vos el recull ‘A sota veu’, de l’escriptora barcelonina Carme Alerm, publicat per l’editorial Stonberg. Un recull que m’ha fet gaudir de bones històries tant pel contingut i les giragonses de les trames com per la forma en què estan escrites, amb un estil de llengua pulcre i ple de bellesa. El llibre va tenir la mala sort de sortir en ple confinament, sense la possibilitat de fer presentacions presencials. A aquesta dificultat malaurada s’afegeixen les circumstàncies que és el primer llibre d’una autora encara desconeguda i que l’editorial és molt petita, d'aquelles que van fent feina de formigueta per tal de donar veu a nous talents i donar oportunitat a bons textos, sense prejudicis. És per tot plegat que considero que cal difondre’l sense treva per tal que arribi al major nombre de lectors i que no es perdi en la voràgine de novetats amb què ens inunden les editorials amb més mitjans.

Llegir la Carme Alerm és llegir bones històries, narrativament molt ben travades i protagonitzades per personatges amb unes vivències amb les quals es fàcil d’identificar-se perquè ens són ben properes. Alerm coneix bé els misteris i les eines del gènere conte, aquesta esfera perfecta cortazariana que constitueix un bon artefacte literari, i per això domina la manera de fer bons inicis i bons desenllaços, sap com dosificar la informació i com crear intriga i expectatives. Però llegir la Carme Alerm és també llegir en un català gairebé perfecte, genuí, amb ressons d’altres èpoques, quan cal, i sense grinyols. Aquest domini esplèndid de la llengua permet l’autora de fer jocs amb el llenguatge i utilitzar-lo en ocasions de manera simbòlica per enriquir encara més les seves històries.

‘A sota veu’ aplega onze relats que han estat guanyadors, al llarg dels anys, en diferents certàmens literaris o bé s’han publicat prèviament a la Internet. No us penseu, però, que és un recull heterogeni sense un nexe concret. El títol ‘A sota veu’ fa referència a la manera com les dones han hagut d’explicar, al llarg del temps, les seves vivències i neguits, sempre en murmuris, sense queixes ni escarafalls; el  subtítol “Relats en femení” evidencia el fet que gairebé totes les protagonistes dels relats són dones, en diferents períodes de la vida. Hi sovintegen dones velles amb les vides marcades per la guerra i la postguerra, amb ferides que encara sagnen i retrets que encara els omplen els paps, i que continuen lluitant, com les més joves, per adaptar-se i sobreviure als mals de la societat actual, però també hi apareixen nenes desconcertades, adolescents que s’esforcen per comprendre les àvies o dones fetes i dretes amb càrrec de consciència. La memòria històrica i la vellesa són dues temàtiques molt presents en aquest recull, juntament amb d’altres com les malalties poc conegudes, la crisi econòmica i els voltors que se n’aprofiten, la solitud, les ruptures conjugals o el suïcidi.

Més avall veureu els tres botons de mostra que solc afegir com a colofó a les meves ressenyes perquè tingueu un tast de la literatura que trobareu en el llibre en qüestió. Però en aquesta ocasió vull destacar-ne també tres perletes, tres contes que m’han entusiasmat i que em ve de gust comentar breument: “Blanca Montsan”, una història molt suggeridora inspirada en un personatge real històric del qual no us revelo el nom perquè val la pena que el descobriu per mitjà de la nota final de l’autora; “Capítol en blanc”, l’últim conte del recull i el més llarg, que esdevé una oda d’amor a la lectura i als llibres, molt especialment als heretats després del buidatge de les cases familiars; aquest conte és molt atractiu pel component metaliterari, del relat dins del relat i per la descripció del procés creatiu; i “La fressa del riu”, un dels millors contes del recull, amb el qual Carme Alerm va guanyar el Primer premi del ‘Premi de Narrativa Montserrat Roig’ de Martorelles l’any 2014, on fa un retrat psicològic esplèndid de l'ambiciosa i atribolada protagonista.

Vull destacar, també, la bona edició feta per l’editorial Sondberg. Un llibre agradable de llegir i de tenir entre les mans, amb un format i mida de lletra adequats i una portada al·legòrica molt elegant. Una edició que fa honor a la cura i l’exquisidesa amb què Carme Alerm ha escrit els relats.

Botons de mostra:

“Van trobar el cos del senyor Vicenç, entre els udols del gos, a uns dos kilòmetres de la vila, en un polígon industrial que anys enrere havia estat el mas de Can Pagell. Els resultats de l’autòpsia no van sorprendre ningú: que a un home de més de vuitanta anys i malalt com estava li agafés un infart després d’un sobreesforç com aquell era d’allò més previsible. Tothom se’n va fer creus, això sí, de com havia pogut arribar tan lluny si amb prou feines s’aguantava dret.”

“Una ràfega de vent s’escola per les finestres. Planen uns quants fulls, que han aixecat el vol amb una dansa capriciosa. Els nens, enjogassats, els empaiten per tot arreu. Creix l’aldarull i ningú no es fixa en la Clara, que resta immòbil, amb els cabells voleiant i el cos atuït per l’esgarrifança. No, no és l’alenada d’un vent entremaliat el que l’ha corpresa; és l’esbufec del record, d’aquell maleït record que la bruixa de la tempesta li ha tornat a revifar. Sí, sí, la bruixa de la tempesta, que des del dia que va eixir del bosc i li va llençar el malefici no para de turmentar-la. És aquí, n’està segura. Ha vingut a esguerrar-li el dibuix. És clar, no és aquest el que ella vol; en vol un altre. Vol el seu. Un dibuix monstruós, empastifat de pluja, de ferralla i de sang.”

“Al començament deixava anar a raig tot el que em passava pel cap: omplia fulls i fulls de lletra tremolosa que acabaven ben xops de llàgrimes; un devessall de retòrica autocompassiva que fluïa i fluïa sense parar i que em deixava completament esgotada però sense treure cap a res; si de cas, a fer-me encara més mal, especialment quan en rellegir-lo em topava amb un seguit de banalitats d’un dramatisme grandiloqüent i carrincló que, per acabar-ho d’adobar, no encertaven a expressar el que de debò sentia. En definitiva, no m’ajudaven a fer net.”

 

divendres, 7 d’agost de 2020

L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

dimarts, 7 de juliol de 2020

Un film francès

Hi ha un film francès que m'agrada molt: La délicatesse (2011), basat en una novel·la de David Foenkinos que va ser un best seller a França (se'n van vendre cap a set-cents mil exemplars). A l'hora de traslladar-lo al cinema, Foenkinos va decidir que ell mateix s'encarregaria de dirigir-lo, juntament amb el seu germà Stéphane. No us penseu pas que els dos germans fossin del tot neòfits en el camp audiovisual: havien escrit alguns guions i havien rodat junts un curtmetratge (Une histoire de pieds, 2005). 


La trama de La délicatesse s'inicia d'una manera semblant a Bleu, de Kristof Kieslowski, ja que a la protagonista (Audrey Tatou) se li capgira la vida a causa d'un accident on perd el marit. Però, així com el film protagonitzat per Juliette Binoche sempre em deixa un regust amarg, La délicatesse té algunes pinzellades d'humor (en ocasions, fins i tot, amb un pèl d'absurditat que fareu bé de passar per alt) i un final senzill i bonic que et deixa amb un somriure beneit al rostre. Acceptar l'altre, tan senzill com això, que és el que fa un dels personatges més entranyables del film. 

La cinta va ser nominada a dos premis César en les categories de millor film de debut i millor guió adaptat. La banda sonora és de la compositora francesa de música electrònica Émilie Simon, a qui els germans Foenkinos van escriure una carta on li demanaven que s'unís al projecte. Simon, en un paral·lelisme curiós amb la vivència inicial de la protagonista, feia poc que havia perdut la seva parella i va rebutjar l'oferta, però ells van acabar convencent-la, fins al punt que també fa una breu aparició, fent allò que se'n diu un "cameo", en un dels moments de la cinta. 

La délicatesse és una pel·lícula que veritablement fa honor al seu nom, per la delicadesa amb què tracta la història, per la bellesa de les imatges i per la noblesa de sentiments que inspira, sense que sigui, en cap moment, carn de sensibleria. Ben allunyada d'algunes carrincloneries hollywoodenques o de la barroeria de segons quines pel·lícules espanyoles o catalanes (i alguna de francesa, això tampoc no ho podem negar). I jo, què voleu que us digui, de debò que trobo que en aquests temps que vivim és molt necessari imbuir-se d'històries com aquesta, de personatges senzills, amb bons sentiments i normals com la majoria de nosaltres.


dimecres, 3 de juny de 2020

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

dissabte, 23 de maig de 2020

Retorn


Fa més d’un any que no escric res al blog i ara he decidit reprendre’l. Tenim una relació curiosa, el meu blog i jo, amb moltes anades i vingudes, moltes aturades i moltes represes. Sé que hi ha persones que el segueixen i els agrada el que hi escric, però escriure-hi és esmerçar-hi un temps de què no sempre disposo. Tot i això, he decidit que, per poc que pugui, i encara que el meu sigui un granet de sorra minúscul entremig del maremàgnum de continguts que representa Internet, vull continuar contribuint a visibilitzar el català a les xarxes. Hi ha molts youtubers i bloguers catalanoparlants que opten pel castellà perquè així “arriben a més gent”. A mi això em sembla una versió moderna d’aquell “hace más fino” d’èpoques passades (o potser no ho són tant?). És un prejudici fruit de la inconsciència lingüística. Per poc que hi pensessin una mica, posarien per davant la dignitat de la llengua. Però amb el català tothom s'hi atreveix, tothom el menysprea. Són molts anys de suportar la subordinació lingüística i s’han anat creant una sèrie d’actituds de submissió que estan plenament esteses, com aquella que diu que és de “mala educació” mantenir el català quan algú se’ns adreça en castellà, encara que l'entengui. I crec que és molt noble que tots i cadascun de nosaltres mirem de contrarestar aquesta manera de fer. Així doncs, per part meva, reprenc el blog i hi aniré escrivint de qüestions diverses amb més o menys assiduïtat, com solia. I, com sempre he fet en totes les facetes de la vida, en català. Pels tres motius que va esmentar fa anys la Montserrat Roig: perquè és la meva llengua, perquè és una llengua literària i perquè em dóna la gana. No sabria dir quina raó em sembla més poderosa, francament. La mateixa Roig, en un llibre on conversava amb la Isabel-Clara Simó i que es va titular “Diàlegs a Barcelona”, publicat el 1986, va expressar-se en aquests termes: "¿Tu no tens la impressió que nosaltres dues estem practicant l'ofici de novel·listes que desapareixerà en una llengua que desapareixerà?". La por que el català acabi desapareixent no és nova ni infundada, tot i que últimament s'hi afegeix el temor de veure-la convertida en una mena de dialecte del castellà, de tant que la perverteixen, en diversos mitjans, gent que es guanya el sou escrivint o bé parlant i adreçant-se al gran públic. Que el català no desaparegui depèn de molts factors, el més important dels quals és l'ús social que en fem els mateixos catalanoparlants. Per això crec que val la pena mantenir el blog i continuar contribuint a visibilitzar la nostra llengua a les xarxes. Que si em dóna per escriure sobre, posem per cas, en Ray Bradbury o Barcelona o la Shakira o en George Michael, algú que faci una cerca sobre algun d'aquests noms des de qualsevol lloc del món pugui anar a parar al meu article i veure que està escrit en una llengua que no entén però que existeix. I vull continuar contribuint a normalitzar el català com una llengua que és apta per parlar i per escriure sobre tota mena de continguts. Concretament, de tots els continguts que als catalanoparlants ens doni la gana.

La nit dels ignorants a Twitter: "❓Aleix, Horta. "Per què la ...
La Norma, l'entranyable protagonista de la campanya en favor de l'ús social del català als anys 80, creada per l'il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, malauradament mort aquesta mateixa setmana.