"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

diumenge, 13 de desembre de 2020

Mireia Vancells i la passió per escriure

Vaig començar a seguir l'escriptora Mireia Vancells en descobrir el compte que té a Instagram, on és molt activa promocionant els seus llibres. Atreta per l'etiqueta de "terror sobrenatural" amb què vaig veure que definia la seva novel·la L'home de Déu, vaig decidir llegir-la. I vaig fer santament perquè em vaig immergir en la lectura d'una novel·la fascinant, plena d'elements atractius (bruixeria, remeieres, fantasia, l'eterna lluita entre el bé i el mal...), de narració àgil, diàlegs fluids i una manera molt intel·ligent de crear intriga i d'atrapar el lector. Aquesta novel·la, en concret, li va valdre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre 2016 i va ser publicada per Cossetània Edicions. 

Però la carrera literària de la Mireia Vancells havia començat uns anys abans, el 2009, quan es va autopublicar El secret de la germandat, una novel·la històrica d'intriga monàstica. I des d'aleshores ha publicat altres novel·les (algunes en editorials reconegudes i d'altres que s'ha autoeditat), ha guanyat altres premis literaris (el Cubelles Noir 2019 per la novel·la negra Artitmètica del crim és el més recent), ha escrit contes per a llibres col·lectius, un parell de peces teatrals que també han obtingut reconeixement i fins i tot s'han representat en escenaris, i  col·laboracions en revistes com “Descobrir”. Mireia Vancells és, doncs, una escriptora experimentada tant en l'art d'escriure com en els aspectes menys literaris de l’ofici: el de bregar amb editorials, drets d'autor, premis, agents i llibreters. I, amb tota aquesta experiència acumulada a còpia d’anys, ara ha escrit una nova novel·la, que avui us presento, editada per ella mateixa i que es ven exclusivament per Amazon. Es titula Escriptors anònims i, a la coberta, d'un vermell granatós ben suggeridor, afegeix una mena de subtítol que és més aviat una dedicatòria: "Una novel·la dedicada a les persones que escriuen i que no han aconseguit que una editorial publiqui la seva obra". Ara bé, Escriptors anònims no és autoficció ni assaig sinó que és una novel·la amb tots els ets i uts, amb una trama molt imaginativa i original de la qual se serveix l'autora per retratar la realitat que coneix al voltant de les alegries, les dificultats i, fins i tot, les tramoies ocultes que envolten el fet de publicar un llibre. 

La novel·la s'ambienta en un futur distòpic, als voltants de l'any 2040, poc després que una gran crisi energètica hagi trasbalsat el planeta. La història que s'hi narra, tanmateix, s'inicia unes dècades abans, durant la infantesa del protagonista, un home marcat per una situació familiar tristíssima que l'ha perseguit durant tota la vida. Ja adult, i havent descobert un secret esborronador on està implicat emocionalment i èticament, emprén un llarg viatge en vaixell on escriu la seva història. La narració que en resulta és un dels dos eixos de la novel·la; l'altre, que discorre en paral·lel a ulls del lector, són les reflexions al voltant de l'escriptura fetes per un grup de personatges que assisteixen a un espai rural de rehabilitació d'escriptors sense èxit per tal de "desintoxicar-se" de la dèria d'escriure. La relació que uneix el protagonista amb aquesta mena de teràpia és un dels enigmes de la novel·la i s'acaba resolent en un desenllaç escruixidor i molt ben resolt.  La novel·la es pot llegir des de diferents perspectives: és, també, un cant a l'amistat, hi apareixen elements de denúncia social i de justícia poètica i, per sobre de tot, és una història de dolor emocional profund i de supervivència.

Amb Escriptors anònims, Mireia Vancells torna a demostrar que és una escriptora d'una inventiva desbordant, capaç de crear unes trames originalíssimes on totes les peces acaben encaixant perfectament i provocant, com tota bona obra de ficció, alguna mena de trasbals en el lector. Com passa sovint en les seves novel·les, a Escriptors anònims el mar és escenari de bona part del desenvolupament de l'acció. La narració és àgil i entretinguda sense que hi manquin espais per a la reflexió, tot plegat amanit sovint amb tocs subtils d'àcida ironia.  

No us perdeu aquesta novel·la de Mireia Vancells, o qualsevol altra que hagi escrit abans. És sempre un gaudi immergir-se en la seva narrativa fresca, enèrgica, trempada i sense pèls a la llengua i deixar-se portar de la seva mà entre els vitricolls de les seves trames. Ja he dit a l'inici que és una escriptora a qui segueixo; de fet, n'he llegit gairebé tota la producció (algunes obres, com les peces de teatre, les ha regalades gentilment per Internet). I m'agrada, francament, m'agrada molt el que escriu i com ho escriu. Per això la segueixo i per això us la recomano. 

Si voleu saber més sobre l'escriptora Mireia Vancells i la seva obra, podeu seguir-la a Instagram o a Facebook, o bé consultar tota la informació que conté la seva pàgina web, que podreu consultar si cliqueu aquí: mireiavancells.wixsite.com/escriptora

Botons de mostra:

"Fa dies que vam passar Gibraltar; va ser una travessa complicada. Mai no hauria dit que en tan poques milles es poguessin concentrar un nombre tan elevat d'embarcacions de totes les eslores, colors, modalitats i banderes. Un tràfic infernal em feia témer per una col·lisió en qualsevol instant. I no tan sols això: el patró es va haver d'esmerçar a vèncer un corrent advers que es va desencadenar i que ens impedia d'avançar a la velocitat desitjada, com si una força sobrehumana estigués fent força damunt nostre, com si el nostre recorregut no complagués els déus i ens volguessin fer navegar enrere, com si quelcom ens volgués retenir en aigües de la Mediterrània i ens impedís creuar a l'altra banda. Com si el nostre desig d'anar cap a ponent agafés el destí a contra-pèl i aquest ens empenyés a recular i reprendre la nostra vida anterior."

"Hi ha records que només la bellesa del mar que m'envolta i la sensació d'esperança que m'impregna em permeten de rememorar sense que em vingui plorera. Si no fos per tot allò que de bo tenen les meves circumstàncies actuals, em seria insuportable evocar aquelles memòries basardoses. L'oceà, el regust de salnitre, la bellesa infinita de les postes de sol, la placidesa de les aigües, el corprenedor espectacle de les fases de la lluna nit a nit, el ritme natural de les hores que s'escolen calmosament sense haver de mirar el rellotge... són coses que em reconcilien amb la vida."

"Un escriptor bloquejat no hauria d'interessar ningú. És el personatge més absurd i pocapena de tot l'univers sencer. Alguna vegada heu vist un cuiner incapaç de cuinar? Que es col·loqui davant la cuina i digui va, avui cuinaré... i que no li surti ni una truita? Ptijor: que no n'hagi feta mai cap, de truita? Mai de la vida? I que tot i així s'anomeni a si mateix "cuiner"? O un taxista que pugui al seu taxi i digui vinga, avui portaré gent amunt i avall de la ciutat... i que sigui incapaç d'aturar-se quan veu un vianant amb el braç enlaire? Doncs a mi em passa això... amb l'escriptura."


Cap comentari:

Publica un comentari