Una joia de la Barcelona perduda. Els bancs biblioteca del Pg. de Sant Joan

Avui toca ració de nostàlgia. Però d'aquella no viscuda, que potser és la més estranya. Perquè en el moment en què vaig saber de l'existència actualment inexistent dels bancs biblioteca del Passeig de Sant Joan, entre Provença i Diagonal -tan a prop de casa que gairebé em fa mal d'imaginar-m'ho- vaig refermar-me en la meva idea que la Barcelona d'unes quantes dècades abans que jo nasqués era molt més bonica, o com a mínim més civilitzada i culta, que l'actual. Que els bancs estiguessin en actiu als anys 30 i que perdessin la funció amb la guerra i s'acabessin desmantellant en els franquistes anys 50 no fa més que refermar la meva refermació.


Com expliquen en el blog Barcelofília, que és d'on he obtingut les fotografies que us mostro (allà n'hi tenen alguna més), el gran passeig central que encara coneixem avui dia i que està situat al tram superior del Passeig de Sant Joan (el que va des de la Diagonal fins a la Travessera de Gràcia), es va inaugurar l'any 1930. La nova urbanització incloïa la construcció d'uns bancs de rajola ceràmica i també la d'un conjunt més monumental i de tall clàssic de bancs (dissenyat per l'arquitecte Félix de Azúa) que disposava d'una mena d'armariets amb portes de vidre que contenien lleixes de llibres. Un funcionari uniformat s'encarregava d'anar prestant els llibres als veïns o transeünts que ho sol·licitessin, que podien llegir-los asseguts allà mateix prenent la fresca. En acabar l'estona de lectura, o bé la jornada laboral del funcionari, aquest recollia els llibres i els ficava de nou a les lleixes fins un altre moment. No se'ls enduia enlloc. Recollia la paradeta i els llibres es quedaven allà, dormien en aquells armaris, cal suposar que ben protegits de la intempèrie. Allò era una biblioteca. La primera biblioteca pública a l'aire lliure que va tenir Barcelona. I va ser als anys 30. És clar. I el Franquisme s'ho va carregar. És clar, també. Ni tan sols ho tenim com a record o com a decoració. No cal dir, com a objecte amb una funció recuperada. Res, no en queda, si no és la memòria de ben pocs que ho puguin recordar de primera mà. I l'esforç que fem molts perquè no s'oblidi res. Res de res. Que no s'oblidin les obres arquitectòniques enderrocades sense miraments per construir-hi monstres de ciment (parlo de la Casa Vicente Ferrer de la placa de Catalunya, substituïda pel búnker horrorós del Corte Inglés) però que tampoc s'oblidi que va existir fa molts anys una Barcelona molt més neta, ni que fos grisa, ni que la coneguem a través de fotografies en blanc i negre o de to sèpia, i sobretot molt més culta, molt més protectora de la cultura, la Cultura, en majúscules. Que no s'oblidi que tot allò va ser anihilat pel Franquisme i per tots els anys de foscor que van venir després (rieu-vos de la grisor de les fotografies o dels edificis; la de la realitat era molt més punyent).

No sé vosaltres, però a mi tot això em produeix un neguit. Potser no és un "gran neguit", però sí un neguit prou important perquè hi pari atenció. O perquè hi dediqui una estona escrivint aquest post. Tant de bo que pugui contribuir a obrir els ulls d'algú que no entengui per què del Franquisme se'n diu "la llarga nit" o bé "el llarg hivern". O també la gran desfeta, el nostre genocidi, els quaranta anys perduts, la involució cultural imposada...
Proposaria des d'aquí, des d'aquesta talaia humil i que probablement passa desapercebuda, que de la mateixa manera que es van recuperar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, es mirés per recuperar també el banc biblioteca, ni que fos en "edició facsímil", reconstruït a través dels plànols i les fotografies que es conserven. Passa que no goso fer-ho, no goso proposar-ho seriosament perquè no em refio que la Barcelona d'avui estigui preparada, com sí que ho estava la dels anys 30, per tenir un objecte preciós com aquest, amb unes vitrines plenes de joies literàries, a plena intempèrie. Perquè la Barcelona d'avui, que rendeix culte i llepa els peus dels turistes de patacada i de creuers de luxe, no em sembla la Barcelona civilitzada i neta de què van gaudir els nostres avis.

La consulta a Tortosa i un conte de la Shirley Jackson

El que es va esdevenir el cap de setmana passat a Tortosa, la consulta popular per decidir si calia o no que es mantingués el monument feixista que el dictador Franco va fer plantificar enmig del riu, és una greu anomalia democràtica. Perquè el feixisme no és un ens neutre i no se’l pot sotmetre a consulta com si es tractés d’una qüestió innòcua (com ara, posem per cas, la conveniència d’obrir una nova biblioteca o la conversió d’un carrer determinat en una illa de vianants). A Tortosa el que s’ha fet és utilitzar un artefacte propi de la democràcia —una consulta al poble— per tal de donar-li al feixisme franquista l’oportunitat de perpetuar-se, per mitjà d’aquest símbol fàl·lic, amb aguilot inclòs, que passa per monument als caiguts en la batalla de l’Ebre (als del bàndol vencedor, tot i que ara ens vulguin fer creure que els inclou a tots; la inscripció ho diu ben clar: observeu la foto 2).

Foto 2: la inscripció indica a qui està dedicat el monument

El feixisme no es consulta, se’l combat. O se l’enderroca a cops de mall, com s’hauria d’haver fet fa molts anys amb el monument del riu. Perquè ara el que s’ha aconseguit és que hagi quedat establert un precedent molt perillós on els espanyolistes més rancis i els nostàlgics del franquisme (gent amb una ètica i unes maneres molt poc desitjables) podran sucar-hi pa. Vés a saber si no hi trobaran, en Tortosa, un lloc de peregrinatge on puguin campar al seu aire. Tant pel fet d’haver consultat al poble com pel resultat obtingut. Perquè ja m’explicareu com es fa per “reinterpretar” (vegeu foto 3) un monument dedicat a honorar les glòries del feixisme. Com es “reinterpreten” els assassinats impunes, els morts a les fosses comunes, la negació a condemnar l’alçament i tot el que va comportar, els afusellaments per qüestions polítiques...?

Foto 3: el text de la consulta

Vol dir, tot plegat, que Tortosa és plena de franquistes (els que van votar perquè el monument es mantingui i els que van passar de tot i es van abstenir)? No, ni de bon tros, però potser la resposta és més greu, encara. Perquè un dels arguments que s’han esgrimit en favor de no tocar el monument és el de l’adhesió sentimental dels tortosins a una cosa que l’han vista sempre, allà al mig del riu. Sempre hi ha estat, per què l’hem de treure? Un argument que ho redueix tot a una qüestió d’identitat local que els de fora no poden entendre (tal com esgrimeixen també en el cas dels correbous). I d’això, senyores i senyors, se’n diu conformisme social. Tot i que, si no volem quedar-nos curts, és millor dir-ne imbecil·litat humana. Apel·lar a la tradició. Es poden causar els més greus estralls en una societat, amb aquesta excusa tan pueril: l’ablació femenina n’és un bon exemple. En voleu un altre, extret de la ficció? Llegiu el conte “The lottery” (La loteria)*, de l’escriptora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Allà també s’hi presenta un poble amb una “tradició” àmpliament seguida pels vilatans. Quan arribeu al final, se us posaran els pèls de punta. Espero que no se’ns acabin posant també, d’aquí a un temps, segons quines siguin les conseqüències del que acaba d’esdevenir-se a Tortosa.

*A Internet està penjat, en versió traduïda al castellà. Si el voleu en català, em sembla que haurem d’esperar-nos fins que L’Altra editorial es decideixi a publicar-lo, tal com ha fet amb La maledicció de Hill House, una de les celebrades novel·les de l’autora. Podeu llegir-ne la versió en castellà en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/jackson/la_loteria.htm