"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

divendres, 29 de gener de 2016

Estimar una casa






La casa que vull
que el mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin 
("La casa que vull", Joan Salvat-Papasseit)


Em causa admiració la gent que sempre ha viscut en una masia o en una altra mena de casa gran, tota la família junta, avis, pares, néts, tots formant part d'una mateixa tribu que troba refugi dins un mateix caliu. On tots plegats viuen, dialoguen, eduquen, estimen, discuteixen, pateixen, s’il·lusionen, s’enfaden, s’entristeixen, s’acomiaden per sempre en pau o són benvinguts a la vida amb alegria. On els mobles, els objectes, els llibres, els retalls de diari, els records de cadascú troben un lloc on raure, ni que sigui a les golfes, i on tot va passant de pares a fills, explicant-ne els detalls amb estima i rebent-los amb interès i curiositat. I ho envejo perquè ja tinc a les espatlles un munt de cases a les quals no puc acudir. De vegades recordo un objecte i veig de manera ben nítida on està exposat, però de sobte tinc una decepció perquè m'adono que només és un record, que allà no puc arribar-hi perquè ni la casa, ni el racó ni l'objecte ja no hi són.
I aquí em ve a la memòria una citació magnífica d’una novel·la breu que és una petita joia literària: "Caldria anotar en totes les constitucions del món el dret imprescriptible de cadascú a tornar quan li plagui als llocs sagrats del seu passat. Li haurien de donar un manat de claus per poder entrar a tots els pisos, casetes i jardinets on va transcórrer la seva infantesa, i hauria de poder romandre hores senceres en aquests palaus d'hivern de la memòria. Els nous propietaris mai no podrien barrar el pas a aquests pelegrins del temps." (La intrusa, d’Éric Faye, Edicions de 1984). No us sembla un somni preciós? Jo m’hi sento plenament identificada.
Dins d’aquest sentiment, ara us explicaré una qüestió personal (molt personal, gairebé íntima): a banda de les “cases perdudes” (i totes les pertinences de les que ens vam haver de desfer amb cada abandó), aquells pisos dels tiets i dels pares que ja he esmentat en alguna altra ocasió en aquest blog, ara puc dir que tinc una casa recuperada. Ho dic amb alegria, amb il·lusió, amb emoció i amb orgull. Una caseta senzilla, de només dos dormitoris, en un terreny tan rústic que no té ni aigua (ens abastim amb dipòsits) ni enllumenat de carrer. És un dels espais on va transcórrer la meva infantesa. Ja de gran, hi anaven només els meus pares. Per circumstàncies, aquesta caseta, aquest terreny que anys ençà havia contingut un hort esplendorós conreat pel meu pare, tot va quedar abandonat. Deixat. No hi anàvem. Mon pare, en la seva desídia (disculpable, ja que era fruit d’una tristor més aviat intuïda que no pas expressada en veu alta) fins i tot en va perdre les claus. Com que sóc filla única, em corresponia a mi agafar les regnes de la recuperació d’aquest espai, si és que em venia de gust. I, quan em va venir de gust, ho vaig fer.
Vaig trobar la casa plena de pols, teranyines i brutícia. També estava plena d’andròmines rescatades del pis dels meus pares que jo mateixa havia dipositat en caixes com si la caseta fos un magatzem (en aquells moments, no m’estimava la caseta com ho faig avui; no cal que m’estengui en els motius). Tot això m’ho esperava. El pitjor, però, va ser que la vaig trobar ultratjada per estranys que hi havien entrat en cerca d’objectes de valor o de diners i que van remenar armaris i calaixos i en van estendre tot el contingut per terra de mala manera. Allò que se’n diu un espectacle dantesc. Però, després del disgust inicial, que no va ser pas petit, em vaig posar immediatament mans a l’obra. Per sort, no ho vaig haver de fer sola. No només vaig comptar amb la meva parella sinó que, providencialment, vaig trobar una professional de la decoració que em va ajudar a fer endreça des d’aquell estat tan lamentable en què estava tot. El primer dia, quan vaig veure com s’arromangava i començava a moure objectes —amb respecte i cura— per tal d’anar decidint què fer-ne i com recol·locar-los, si era el cas, em vaig adonar que no m’havia equivocat. Al final d’aquella primera jornada vam tenir el menjador endreçat. No dic net i polit perquè seria mentida: la instal·lació de l’aigua requeria una reparació exhaustiva i, en aquells moments, l’únic que estàvem fent era obrir-nos pas i començar a retornar-li la dignitat a la caseta per tal que, més endavant, pogués entrar-hi el professional que calgués a treballar-hi.
Tots tres plegats (la meva parella, la decoradora i jo) vam anar buidant la casa d’andròmines trencades (incloent-hi joguines meves de quan era petita), alliberant l’espai i recol·locant els mobles. Cada dia que ens trobàvem fèiem endreça d’una estança. Fins que va poder entrar el lampista i, més endavant, els pintors i, finalment, es va poder netejar tot amb aigua i sabó. Actualment, la caseta està plenament recuperada; li hem retornat la dignitat, fa molt de goig dins de la seva senzillesa i desperta alegria de viure. N'he fet el meu espai, on gaudir de la Natura i on aïllar-me, si em convé, a l'hora d'escriure. Tot això, en la major part, ha estat gràcies a la intervenció de la Begoña, la decoradora de què us he parlat. No és una decoradora a l’ús, com haureu pogut comprovar pel que us he estat explicant. És una persona que s’implica totalment en el que significa el procés d’endreçar des de zero i pels motius que siguin, alguns dels quals poden ser molt estressants i difícils de portar sense ajuda: separacions, caos per acumulació d’objectes, buidatge de pisos per trasllat o per defunció... En el meu cas, era una mica de barreja de tot; moltes vegades he pensat que tant de bo l’hagués trobada quan vaig haver de buidar el pis dels meus pares. La Begoña acompanya com ho faria una amiga, aconsellant millores que s’hi puguin fer i aplicant els seus amplis coneixements de decoració. I tot això ho fa amb un respecte exquisit tant a les decisions que pren la persona que ha de viure entre aquelles quatre parets com als objectes íntims (cartes, dibuixos, roba, manualitats antigues...) que es van trobant durant el procés.
D’aquesta experiència, us puc dir que no només n’he extret la recuperació de la caseta i de l’estima que em desperta, l’emoció de veure com va millorant i l’alegria de poder-la gaudir, sinó també una amistat amb la Begoña, la persona que ha estat al meu costat durant tot aquest temps, gairebé un any, en què hem estat immerses en aquesta tasca tan bonica i reconfortant. Ella disfruta fent aquesta feina, i això es nota plenament en el resultat final. Si mai us cal contactar-hi, us en deixo les senyes perquè us la recomano sense cap mena de dubte: es diu Begoña Gil Egea, la trobareu al web www.makeityours.es, a l’adreça electrònica b.gil@makeityours.es i al telèfon 672624892.
Com a cirereta d’aquesta entrada (i botó de mostra de la feina feta), us ensenyo tres imatges: el menjador de la casa tal com el vam trobar en obrir-la, l’endreça del primer dia i com va quedar després de recol·locar mobles, pintar i netejar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada