Un retrat social ple d'humanitat. El somriure de Darwin

Una novel·la que comença amb una dedicatòria personal plena d'amor i que es complementa amb una cita d'Eduardo Galeano adreçada als més desvalguts de la Terra ha de ser necessàriament un llibre ple d'humanitat. Aquest és el cas d'El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga. Amb un dibuix psicològicament acurat i profund dels personatges, l'autora desgrana una història emotiva i emocionant, plena de valors humans.

La novel·la s'adscriu al gènere negre (Llibres del Delicte n'és l'editorial) perquè, efectivament, hi apareix un crim, del qual en sabem l'autor des del mateix instant en què es comet, molt avançada la lectura, un cop els personatges ens han estat presentats amb detall i ja ens desperten sensacions que poden anar de la identificació més absoluta a la més gran de les repulses. Perquè El somriure de Darwin no és una novel·la del tipus procedimental (on el que interessa és la resolució d'un misteri i el descobriment del culpable) sinó que el que pretén és fer un retrat de la societat per mitjà de l'estudi de personatges, que es presenten plens de dubtes, de contradiccions, de sentiments de culpa per fets del passat, de secrets, de pors, de prejudicis i de mesquineses. Com qualsevol de nosaltres, o com qualsevol de les persones que ens envolten, dins la família, a la feina o al barri. I aquests personatges, de sobte, de manera més o menys circumstancial, es veuen involucrats en un fet delictiu que no havien pas programat. El somriure de Darwin s'adscriu, doncs, dins del gènere negre, en el subgènere que darrerament es coneix com a "gris-asfalt", com han convingut a anomenar-lo la mateixa Villalonga i una altra mestra del gènere, Empar Fernández (autora de La mujer que no bajó del avión, entre d'altres novel·les). 

Sèneca va dir que aquell qui és valent és lliure. I amb El somriure de Darwin queda clar que Anna Maria Villalonga té totes dues qualitats: és valenta perquè hi retrata un vessant de la societat que no acostuma a gaudir d'altaveus (el dels sense sostre que omplen els carrers i les zones marginals de Barcelona, aquells que resulten tan incòmodes a les persones "de bé") i és lliure perquè no segueix consignes ni modes a l'hora d'escriure. La novel·la se centra en la relació entranyable entre en Max, un rodamón, i en Darwin, el gos que l'acompanya, i entre ells dos i la Noemí, una noia solitària amb un secret familiar que li tenalla la consciència i li ha condicionat la vida. Un quart personatge, l'Ivan, que els és antagònic en valors, serà l'espurna que els acabarà de lligar de manera dramàtica i definitiva.

Amb una manera de narrar fluïda, una estructura molt ben pensada que dota la història d'una gran agilitat, i amb un desenllaç molt ben trobat on es fa justícia sense que calguin heroïcitats inversemblants, El somriure de Darwin és una novel·la que destil·la sentiments, sense que hi apareguin mel·lifluositats empipadores ni paternalismes embafadors. Les circumstàncies i les interioritats dels personatges se'ns expliquen tal com raja, en alguns casos en primera persona. En aquest sentit, és remarcable la capacitat de l'autora per introduir-se en els pensaments del personatge més indesitjable (fill d'aquesta societat malalta, tanmateix). 

Si calgués definir aquest petit retrat de l'ànima humana amb només tres mots, aquests serien compassió, empatia i dignitat. Valors tots que sovintegen en la literatura i en la persona d'Anna Maria Villalonga.

Botons de mostra:

"Noemí el va veure, perdut allà al mig, palplantat de gairell entre un munt de desconeguts que s'estrenyien i s'agafaven com si fossin amics de tota la vida. Dret com un pal, fent unes passes curtes a dreta i esquerra, desconcertat, invisible. Només va ser un instant. L'home va reaccionar de pressa, va picar uns copets al llom del seu gos i va marxar carrer avall. A ella li va saber greu. Potser perquè en el fons se sentia tan rara i diferent com aquell rodamón."

"Ha comentat que venien de Zàmbia, o de Botswana, o de Zimbabwe. D'algun país d'aquests, perdut enmig de la selva, amb un nom que té moltes b i z i w. Com pot ser que aquells negres treballin a Europa, en una multinacional? I són peixos grossos, ha especificat el director, tan tranquil i tan normal. Peixos grossos! No, si ara resultarà que els negres també ocparan els llocs de poder. Però, com pot ser?"

"Dins del petit recinte hi ha un home que sembla molt vell, abillat amb uns parracs espellifats i una gorra que li tapa les celles. Té els ulls mig clucs i està en una postura malgirbada, com encastat contra la paret. S'arrapa amb una mà guerxa a un carro de súper, tot deformat, que vessa de trastos d'aspecte inútil.El carro té les rodes tortes, hi sobresurten ferros i trossos de fusta, i el seu considerable volum impedeix que la porta es pugui tancar. L'home desprèn una intensa fetor de pixum, una pestilència agra i nauseabunda que colpeja els narius d'Ivan com una punyada."

Escollir la vida, però de veritat

Que el dia de Nadal de 2016 es morís en George Michael va ser una broma cruel del destí i una desgràcia per a la música (en un any que ja havia començat marcat per l'adéu a en David Bowie). Un autor que va compondre èxits entre el pop, el rock suau i el jazz més intimista, que tenia un físic especialment agraciat, una veu vellutada i sensual i la manera de moure's d'un déu pagà desacomplexat estava destinat a aportar obres encara més grans a la música. Morir-se a 53 anys implica que t'han quedat encara moltes coses per a dir i per a donar. El problema és quan tens un enemic que resideix dins teu mateix. Perquè la mort d'en Giorgios Kyriacos Panayiotou no es va deure a un accident ni a una malaltia malaurada sinó a un infart de miocardi provocat per anys d'excessos amb l'alcohol, les drogues i tota mena de merdes. I si és cruel que l'autor d'una cançó nadalenca per excel·lència es mori justament el dia de Nadal, amb els altaveus dels carrers i de les botigues emetent-la tothora, també ho és que als inicis de la seva carrera, quan formava part del duet Wham, es vestís amb una samarreta que duia el missatge explícit "Choose life". No tinc cap dubte que en George Michael, com altres tantes persones, no necessàriament riques ni famoses, que potser es creuen que estan per sobre del bé i del mal i que els excessos no els passaran factura, realment es pensava que vivia d'acord amb el missatge legítim i saludable d'escollir la vida, però la realitat el va contradir.

* Nota a banda: els que seguiu el blog ja us haureu adonat que fa molt de temps que no hi escrivia res. De fet, aquest articlet sobre en George Michael va quedar a mig fer en haver-me sobrevingut un grapat de circumstàncies que m'han tingut una mica allunyada (del blog, no pas de l'escriptura). Espero reprendre, doncs, a partir d'ara, el ritme de publicacions habitual.

Una joia de la Barcelona perduda. Els bancs biblioteca del Pg. de Sant Joan

Avui toca ració de nostàlgia. Però d'aquella no viscuda, que potser és la més estranya. Perquè en el moment en què vaig saber de l'existència actualment inexistent dels bancs biblioteca del Passeig de Sant Joan, entre Provença i Diagonal -tan a prop de casa que gairebé em fa mal d'imaginar-m'ho- vaig refermar-me en la meva idea que la Barcelona d'unes quantes dècades abans que jo nasqués era molt més bonica, o com a mínim més civilitzada i culta, que l'actual. Que els bancs estiguessin en actiu als anys 30 i que perdessin la funció amb la guerra i s'acabessin desmantellant en els franquistes anys 50 no fa més que refermar la meva refermació.


Com expliquen en el blog Barcelofília, que és d'on he obtingut les fotografies que us mostro (allà n'hi tenen alguna més), el gran passeig central que encara coneixem avui dia i que està situat al tram superior del Passeig de Sant Joan (el que va des de la Diagonal fins a la Travessera de Gràcia), es va inaugurar l'any 1930. La nova urbanització incloïa la construcció d'uns bancs de rajola ceràmica i també la d'un conjunt més monumental i de tall clàssic de bancs (dissenyat per l'arquitecte Félix de Azúa) que disposava d'una mena d'armariets amb portes de vidre que contenien lleixes de llibres. Un funcionari uniformat s'encarregava d'anar prestant els llibres als veïns o transeünts que ho sol·licitessin, que podien llegir-los asseguts allà mateix prenent la fresca. En acabar l'estona de lectura, o bé la jornada laboral del funcionari, aquest recollia els llibres i els ficava de nou a les lleixes fins un altre moment. No se'ls enduia enlloc. Recollia la paradeta i els llibres es quedaven allà, dormien en aquells armaris, cal suposar que ben protegits de la intempèrie. Allò era una biblioteca. La primera biblioteca pública a l'aire lliure que va tenir Barcelona. I va ser als anys 30. És clar. I el Franquisme s'ho va carregar. És clar, també. Ni tan sols ho tenim com a record o com a decoració. No cal dir, com a objecte amb una funció recuperada. Res, no en queda, si no és la memòria de ben pocs que ho puguin recordar de primera mà. I l'esforç que fem molts perquè no s'oblidi res. Res de res. Que no s'oblidin les obres arquitectòniques enderrocades sense miraments per construir-hi monstres de ciment (parlo de la Casa Vicente Ferrer de la placa de Catalunya, substituïda pel búnker horrorós del Corte Inglés) però que tampoc s'oblidi que va existir fa molts anys una Barcelona molt més neta, ni que fos grisa, ni que la coneguem a través de fotografies en blanc i negre o de to sèpia, i sobretot molt més culta, molt més protectora de la cultura, la Cultura, en majúscules. Que no s'oblidi que tot allò va ser anihilat pel Franquisme i per tots els anys de foscor que van venir després (rieu-vos de la grisor de les fotografies o dels edificis; la de la realitat era molt més punyent).

No sé vosaltres, però a mi tot això em produeix un neguit. Potser no és un "gran neguit", però sí un neguit prou important perquè hi pari atenció. O perquè hi dediqui una estona escrivint aquest post. Tant de bo que pugui contribuir a obrir els ulls d'algú que no entengui per què del Franquisme se'n diu "la llarga nit" o bé "el llarg hivern". O també la gran desfeta, el nostre genocidi, els quaranta anys perduts, la involució cultural imposada...
Proposaria des d'aquí, des d'aquesta talaia humil i que probablement passa desapercebuda, que de la mateixa manera que es van recuperar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, es mirés per recuperar també el banc biblioteca, ni que fos en "edició facsímil", reconstruït a través dels plànols i les fotografies que es conserven. Passa que no goso fer-ho, no goso proposar-ho seriosament perquè no em refio que la Barcelona d'avui estigui preparada, com sí que ho estava la dels anys 30, per tenir un objecte preciós com aquest, amb unes vitrines plenes de joies literàries, a plena intempèrie. Perquè la Barcelona d'avui, que rendeix culte i llepa els peus dels turistes de patacada i de creuers de luxe, no em sembla la Barcelona civilitzada i neta de què van gaudir els nostres avis.

Quinze anys amb tu

"Em fa feliç tenir-te per poder estimar-te". Aquest és un pensament que vaig escriure al febrer passat pensant en tu. No sabia que marxaries tan d'hora. No podia ni tan sols imaginar-m'ho, en aquell moment. És una frase que resumeix totes les sensacions precioses que he viscut tenint-te a prop tots aquests anys. Quinze anys plens de la teva estimada presència. Tota la teva vida.

Sentir els teus miols mentre obria la porta i trobar-te esperant-me al rebedor de casa. Asseure'm a la butaca, sentir les teves passes baixant l'escala de fusta i veure la corredissa que feies per posar-te'm a sobre. Gaudir d'aquest plaer que m'oferies. Que m'esperessis al passadís mentre jo era asseguda a la tassa del vàter. Cridar-te quan no sabia on eres i que vinguessis de seguida. Si et cridava i no venies i t'havia de cercar sota el llit o el sofà també tenia la seva gràcia. El gest que feies amb el cap reclamant-me carícies. El petit ensurt quan pujaves de sobte al meu llit. La manera com t'arraulies contra el meu cos mentre jo t'abraçava. La confiança infinita amb què ho feies. Sentir que el cor se m'esponjava amb aquests instants que compartíem. Els teus ulls verds fixos en mi, encuriosida com estaves amb qualsevol cosa que jo fes. La teva carona preciosa ben a prop de la meva. Els petons que em permeties que et fes. Que em deixessis tocar-te els coixinets dels peus. Agafar-te com a un nadó i que et deixessis fer. Els sons que feies en llepar-te. La placidesa amb què dormies. L'amor tan gran que em feies sentir...

Finalment, consolar-me perquè hem trobat un indret preciós on tenir-te. Ben a prop nostre. Ben endins nostre. Per sempre, Lluna amorosa. He estat feliç perquè t'he tingut per poder estimar-te.

Ets la meva vida i la meva mort. Els Lais de Maria de França

Coneixeu els Lais de Maria de França? Si no els coneixeu, espero que amb la vindicació que penso fer-ne tot seguit, correu cap a la vostra llibreria o a la biblioteca més propera a cercar-ne el llibre i disposar-vos a passar una bona estona. Perquè són moltes les virtuts d'aquest recull de contes. Sabeu, si em seguiu, com defenso aquest gènere. I ho faig en les formes modernes com en les antigues. I una forma antiga de conte és, precisament, el "lai" narratiu.

I és que, de fet, no us estic parlant de cap novetat. Aquest és un recull de dotze contes medievals, escrits a finals del segle XII. Espero que això no us espanti; altrament, us estaríeu perdent una obra deliciosa. Al cap i a la fi, el vilipendi del que s'anomena edat mitjana respon a tota una colla de prejudicis que fan que l'època es vegi, en el seu conjunt, com un temps fosc i tenebrós. I, en realitat, va ser un moment d'esplendor per a la cultura i la literatura de l'Occident europeu (a banda que es van començar a formar la llengua i la nació catalanes, en contacte molt estret amb Occitània, fins que el rumb de la història ho va capgirar). En el període situat entre els segles XI-XIV (el que s'anomena baixa edat mitjana) va ser quan els laics van accedir al saber (que fins aleshores estava en mans dels clergues) i quan les llengües vernacles van començar a veure's com a instruments vàlids per a fer literatura i per a difondre ciència, al costat del llatí. Així va néixer i es va consolidar la literatura romànica en vulgar i un gènere nou: la novel·la, inaugurada per les històries de Chrétien de Troyes, que estaven emmarcades en el context de la Taula Rodona del rei Artur i els seus cavallers.

Vull aclarir-vos, però, que tot i que estigui vindicant l'època des del punt de vista cultural i literari, això no vol dir que us la vulgui vendre com un moment de flors i violes (hi ha hagut mai cap època així, en aquest món?), i menys des del punt de vista de la dona, sotmesa aleshores a la societat patriarcal i als costums feudals estrictes, injustos i cruels respecte al matrimoni. De tota manera, també és cert que va haver-hi dones que, per la seva condició social privilegiada, van poder accedir a la cultura, fins al punt que algunes es van aplicar a traduir i, fins i tot, a escriure, sense cap pretensió de caire feminista ni reivindicatiu, per suposat, tot i que probablement no és gens agosarat que suposem que van obrir el pas a les dones que vindrien més tard, amb el que s'anomena època moderna (com Christina de Pizan o Isabel de Villena) i que sí que van dedicar els seus esforços i la seva literatura a l'intent de capgirar la situació anòmala de les dones del seu temps.

Maria de França va ser una d'aquelles dones privilegiades que a l'Edat mitjana van tenir accés a la cultura. En realitat, se'n sap ben poca cosa amb certesa. Només el nom i la procedència perquè ella mateixa s'anomena d'aquesta manera a l'epíleg d'una de les seves obres (una traducció de l'anglès al normand que va fer d'una col·lecció de faules d'Esop): "Em dic Maria i sóc de França", hi deia, referint-se a una França que en aquell moment s'identificava amb l'Illa de França, és a dir, la regió que comprèn París i els seus voltants. És molt plausible que Maria hagués pertangut a la cort de dames de la poderosa reina Elionor d'Aquitània. Va ser coetània de De Troyes i, com ell, escrivia a càrrec del seu senyor. Enric II Plantagenet, marit d'Elionor, és el rei "noble, valerós i cortès" a qui Maria va dedicar els seus contes o lais.

I per què se'n diu lais? El mot lai és d'arrel celta i significa "cançó", en referència a les històries que els cantaires bretons, joglars que es movien per la Petita i la Gran Bretanya, anaven recitant pels pobles amb l'acompanyament d'instruments musicals. No cantaven a l'amor ni al desamor, com feia el lai líric, sinó que hi narraven les aventures esdevingudes a la Bretanya en un passat remot, situades en l'univers ple de meravelles i fets sobrenaturals de les llegendes cèltiques. La transmissió d'aquestes històries, doncs, era oral. Maria de França va voler recuperar-les i plasmar-les per escrit per tal que no es perdessin. Aquesta voluntat fa que, com diu Jaume Vallcorba a la presentació dels Lais editats per Quaderns Crema, puguem considerar que Maria va ser la primera "folklorista" europea. Ella mateixa dóna fe d'aquesta voluntat en el pròleg: "Aquell a qui Déu ha donat ciència [...] de molt bon grat ho ha de mostrar [...] I vaig pensar en els lais que havia sentit [...] Els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d'unes aventures de les quals havien sentit parlar. N'he sentit contar moltes i no les vull deixar en oblit".

Tot i això, Maria de França no es va dedicar simplement a recopilar aquestes petites joies de la saviesa popular, sinó que va efectuar una feina d'autèntica creadora, ja que les va elaborar, els va atorgar el segell propi, guiada per una voluntat creadora, d'escriptora que vol transcendir i anar més enllà de la tasca traductora i que no vol limitar-se a escriure sobre el que altres ja havien escrit abans. El seu desig d'originalitat la va portar a abandonar la font escrita de què la fornien els textos clàssics per dedicar-se a la font oral proporcionada pels lais, fixar-la per escrit, afegint-hi per tant tot allò que li va venir de gust de collita pròpia, fer-la rimar i difondre-la. La seva va ser una de les primeres obres de ficció escrites en llengua vernacle, concretament en anglonormand, amb la qual va donar una forma nova als materials folklòrics i tradicionals de la cultura cèltica que els joglars bretons cantaven a les places dels pobles. Els lais eren originalment escrits en versos octosíl·labs, amb rima consonant apariada. La versió de Quaderns Crema, en traducció de Joan Jubany, presenta els textos en prosa: "si els hagués traduïts mantenint-ne la versificació ens sonarien com les auques i no pas com els contes, que és el que són", tot i que en manté l'estil delicat i el lèxic dels objectes que avui dia han desaparegut (de tota manera, un glossari al final del llibre aclareix aquest aspecte).

Els dotze lais recollits per Maria de França contenen tot d'elements comuns a la matèria de Bretanya: el cicle artúric, la llegenda del Tristany i la meravella bretona, poblada d'éssers fantàstics com ara fades, fonts màgiques, ocells meravellosos i homes llop. A diferència de De Troyes, però, Maria no dóna tanta importància al fet cavalleresc de lluites d'honor i d'assoliment de glòria sinó que se centra més en l'aspecte amorós i en els sentiments que s'hi relacionen. Tot allò de què es devia parlar a les "corts d'amor" de la reina Elionor però enquadrat en un món de meravella. Triangles amorosos, amor entre un mortal i un ésser sobrenatural, marits gelosos, dones tancades dalt d'una torre, dones que es volen desfer del marit, amants que es moren d'amor... Els lais presenten històries que es mouen entre la simplicitat dels contes de fades i l'aprofundiment del caràcter dels personatges de la novel·la psicològica. Perquè un aspecte que sobta molt en llegir aquestes històries és la manera com els personatges expressen les emocions, sobretot els femenins. Ho fan d'una manera ingènua i gens moderna, si voleu, però amb una gran vivesa i naturalitat. No em puc estar de reproduir una de les frases més belles d'expressió d'amor que s'inclouen en aquests lais, i que hi apareix pronunciada per boca d'un home: "Ets la meva vida i la meva mort". Aquesta virulència abrusadora en l'expressió d'un sentiment pertany, però, a la ploma d'una dona, l'enigmàtica Maria de França, que ens parla des del segle XII d'un tema tan universal i atemporal com és l'amor.

Botons de mostra:

Abans del vespre arribarà al lloc on cobrarà la salut: al peu d'una antiga ciutat, que era la capital d'aquell regne. El senyor que la governava era un home molt vell i tenia per muller una dama d'alt paratge, noble, cortesa, bella i prudent. Era gelós amb desmesura, perquè ja ho porta la natura, que tots els vells siguin gelosos. Els horroritza ser cornuts. És el peatge de l'edat!

Temps ha, hom podia sentir contar, i solia passar sovint, que molts homes es convertien en garwaf i habitaven els boscos. El garwaf és una bèstia salvatge, un home-llop. Mentre li dura l'estat de ràbia, devora la gent i fa malvestats, i va i ve per les boscúries. Deixem, però, aquest tema de banda, que us vull parlar de Bisclavret.

Fa temps, succeí a Normandia una aventura molt divulgada de dos joves que es varen estimar i van morir, tots dos, a causa del seu amor. Els bretons en van fer un lai. Es diu el Lai dels dos amants.

Contes amb frescor cítrica

Estic segura que us va passar per alt aquest llibre de l'Albert Roca Enrich que avui us recomano. És un recull de contes que el 2009 va guanyar el Premi Joan Marquès Arbona de relats de la Vall de Sóller. El va publicar, tres anys més tard, Edicions Documenta Balear. Aquesta mena de desconsideració només s'explica per la poca importància que, en certs sectors editorials (i també entre el públic en general), es dóna al gènere del relat curt. Ja sabeu, els que seguiu el meu blog, com em deleixo pels gèneres breus, especialment pels contes, i com els vindico de manera aferrissada. Avui us recomano vivament la lectura d'aquest llibre.

Són vint-i-tres contes molt breus que llisquen amb agilitat, plens de poesia en molts casos, i que deixen un regust molt especial, com molt allimonat, tal com indica el títol. Però més aviat podríem definir-lo com a molt cítric. Perquè no tots tenen l'acidesa de la llimona; també n'hi ha d'amargs com l'aranja i d'altres que deixen aquell regust tan agradable de les taronges al punt.

Tendresa, crueltat, crítica social, por al desconegut, amistat, amor, imbecil·litat humana... Un còctel eclèctic de temàtiques i de sensacions molt diverses amara les pàgines d'aquest recull. Hi trobem realisme descarnat, surrealisme, quotidianitat, distopies, realisme màgic i fantasia alienígena, ben amanit tot plegat amb dosis d'humor i d'ironia marca de l'autor.

Una mostra d'ironia i originalitat és la repetició d'un mateix conte amb dos finals alternatius, ben diferents, sense avisar-ho gaire. Com les cares A i B dels discos de vinil, com les dues cares d'una mateixa moneda. Un és taronja i l'altre aranja. Contradictoris, com la condició humana mateixa, i per aquesta raó, ben versemblants, tant l'un com l'altre.

Aquest recull aplega unes històries plenament recomanables, escrites amb un llenguatge fresc i desacomplexat. Convé paladejar-les d'una en una i a poc a poc, com si fossin els petits glops amb què s'assaboreix una llimonada en ple estiu.

Una novel·la aclaparadora