Una novel·la aclaparadora

La consulta a Tortosa i un conte de la Shirley Jackson

El que es va esdevenir el cap de setmana passat a Tortosa, la consulta popular per decidir si calia o no que es mantingués el monument feixista que el dictador Franco va fer plantificar enmig del riu, és una greu anomalia democràtica. Perquè el feixisme no és un ens neutre i no se’l pot sotmetre a consulta com si es tractés d’una qüestió innòcua (com ara, posem per cas, la conveniència d’obrir una nova biblioteca o la conversió d’un carrer determinat en una illa de vianants). A Tortosa el que s’ha fet és utilitzar un artefacte propi de la democràcia —una consulta al poble— per tal de donar-li al feixisme franquista l’oportunitat de perpetuar-se, per mitjà d’aquest símbol fàl·lic, amb aguilot inclòs, que passa per monument als caiguts en la batalla de l’Ebre (als del bàndol vencedor, tot i que ara ens vulguin fer creure que els inclou a tots; la inscripció ho diu ben clar: observeu la foto 2).

Foto 2: la inscripció indica a qui està dedicat el monument

El feixisme no es consulta, se’l combat. O se l’enderroca a cops de mall, com s’hauria d’haver fet fa molts anys amb el monument del riu. Perquè ara el que s’ha aconseguit és que hagi quedat establert un precedent molt perillós on els espanyolistes més rancis i els nostàlgics del franquisme (gent amb una ètica i unes maneres molt poc desitjables) podran sucar-hi pa. Vés a saber si no hi trobaran, en Tortosa, un lloc de peregrinatge on puguin campar al seu aire. Tant pel fet d’haver consultat al poble com pel resultat obtingut. Perquè ja m’explicareu com es fa per “reinterpretar” (vegeu foto 3) un monument dedicat a honorar les glòries del feixisme. Com es “reinterpreten” els assassinats impunes, els morts a les fosses comunes, la negació a condemnar l’alçament i tot el que va comportar, els afusellaments per qüestions polítiques...?

Foto 3: el text de la consulta

Vol dir, tot plegat, que Tortosa és plena de franquistes (els que van votar perquè el monument es mantingui i els que van passar de tot i es van abstenir)? No, ni de bon tros, però potser la resposta és més greu, encara. Perquè un dels arguments que s’han esgrimit en favor de no tocar el monument és el de l’adhesió sentimental dels tortosins a una cosa que l’han vista sempre, allà al mig del riu. Sempre hi ha estat, per què l’hem de treure? Un argument que ho redueix tot a una qüestió d’identitat local que els de fora no poden entendre (tal com esgrimeixen també en el cas dels correbous). I d’això, senyores i senyors, se’n diu conformisme social. Tot i que, si no volem quedar-nos curts, és millor dir-ne imbecil·litat humana. Apel·lar a la tradició. Es poden causar els més greus estralls en una societat, amb aquesta excusa tan pueril: l’ablació femenina n’és un bon exemple. En voleu un altre, extret de la ficció? Llegiu el conte “The lottery” (La loteria)*, de l’escriptora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Allà també s’hi presenta un poble amb una “tradició” àmpliament seguida pels vilatans. Quan arribeu al final, se us posaran els pèls de punta. Espero que no se’ns acabin posant també, d’aquí a un temps, segons quines siguin les conseqüències del que acaba d’esdevenir-se a Tortosa.

*A Internet està penjat, en versió traduïda al castellà. Si el voleu en català, em sembla que haurem d’esperar-nos fins que L’Altra editorial es decideixi a publicar-lo, tal com ha fet amb La maledicció de Hill House, una de les celebrades novel·les de l’autora. Podeu llegir-ne la versió en castellà en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/jackson/la_loteria.htm

Tres roses grogues (i literàries)

Com que va venir Sant Jordi i, tot badant, no vaig publicar al blog cap felicitació ni menció especial de cap mena, ni recomanació llibretera, ni enviament virtual de roses, abans que s'acabi l'abril i per tal de compensar-vos-ho d'alguna manera, avui us porto "Tres roses grogues", un relat de l'escriptor nordamericà Raymond Carver on narra els darrers dies de la vida d'Anton Txèkhov (1860-1904), l'escriptor i dramaturg rus que va capgirar la manera d'entendre el teatre i la literatura del seu temps.

Raymond Carver (1938-1988), que es va prodigar en poesia i, sobretot, com a contista, reconeixia el mestratge de la literatura de Txèkhov, autor d'obres teatrals i de relats breus on els personatges són persones bones mancades d'empenta, molt reals, molt de carn i ossos que es veuen abocades a un destí que no desitgen i que s'hi resignen d'una manera gairebé mandrosa, amb deixadesa, amb conformitat. Aquesta manca d'artifici dels herois txekhovians, gens idealitzats, el fet que l'autor els doni veu sense jutjar-los, el minimalisme amb què descriu les situacions que els envolten, el que els fa dir i el que els fa callar, la prosa pura i mancada d'afectacions, tota aquesta sèrie d'elements van despertar l'admiració dels escriptors nord-americans, com Katherine Mansfield, Truman Capote, Carson McCullers i tants d'altres, entre els quals el mateix Carver.

El relat que us presento ("Tres roses grogues") és, doncs, un homenatge elegant i magistral que Carver va voler retre a qui considerava mestre de la seva prosa. De fet, Txèkhov està considerat un dels pares del relat modern (d'altres són Edgar Alan Poe i Franz Kafka), d'on beuen autors més propers en el temps com James Salter o Alice Munro.

Per tal d'escriure "Tres roses grogues" Carver es va basar en una anècdota real esdevinguda en els moments finals de Txèkhov. El context és el següent: l'any 1904, Anton Txèkhov tenia quaranta-quatre anys i portava temps afectat de tuberculosi. En un intent que ja devia ser desesperat per recuperar-se, va instal·lar-se al balneari de Badenweiler (a la Selva Negra) juntament amb la seva esposa, l'actriu Olga Knipper, i va ser allà on, una nit de juliol, després de patir una crisi greu, es va morir. Segons que ella va deixar escrit a les seves cartes, el doctor del balneari, que va atendre l'escriptor malalt en aquells moments d'urgència, va demanar que els portessin xampany i, amb aquesta pensada inaudita i potser estrambòtica, Txèkhov va tenir temps de beure'n una copa just en els darrers instants de la seva vida. Fins aquí la realitat que ens ha pervingut a través de les cròniques escrites en l'època (per mitjà de cartes o bé d'entrevistes). Tota la resta, tots els detalls que ens narra Carver en el seu conte (les roses grogues, el tap de suro al terra, l'encàrrec fet per l'esposa al cambrer i les converses mantingudes), formen part de la imaginació de l'escriptor. Perquè Carver no pretenia pas escriure una crònica, sinó que el seu ànim era aprofitar una vivència real i testimoniada i fer-la passar pel sedàs de la ficció -amanint-la, doncs, amb elements de collita pròpia- per tal de crear un artefacte literari ben diferent. I la veritat és que Carver va barrejar realitat i ficció d'una manera tan realista, tan natural i versemblant, que molts dels elements que es va inventar ja es donen per reals en biografies de Txèkhov escrites amb posterioritat a l'escriptura del conte.

Aquí us deixo l'enllaç perquè pugueu llegir el conte sencer (està en castellà):

http://www.cuentosinfin.com/tres-rosas-amarillas/

I aquí el podeu llegir en versió original en anglès, a la pàgina del The New Yorker (només l'inici, ja que cal ser-ne subscriptor per poder accedir als continguts complets):

http://www.newyorker.com/magazine/1987/06/01/errand 

Per cert, com veureu, el conte es titula originàriament "Errand" (el títol de "Tres roses grogues" és el de la traducció al castellà). Podria traduir-se per "Encàrrec", en referència a la petició que l'Olga Knipper del conte fa al jove cambrer (i segurament era més adient, que per això el va escollir Carver, tot i que cal reconèixer que l'altre és més bucòlic). 

Llegiu-lo i gaudiu-lo. La veritat és que no se m'acudeix un homenatge millor, per al mestre de contistes, que el de veure la darrera anècdota de la seva vida engrandida i tergiversada, amb elegància i respecte, per tal de fer-ne un conte tan preciós.

Un relat esfèric de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques")

Si seguiu habitualment aquest blog, ja us deveu haver adonat que sóc una amant apassionada dels gèneres narratius breus. En un dels meus posts on defensava aquesta forma de literatura, vaig incloure-hi una cita del magnífic escriptor argentí Julio Cortázar (1914-1984), que va ser també un teòric excel·lent, extreta de l'assaig titulat Sobre el cuento. Us la recordo:

"[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos."

Doncs bé, avui m'ha vingut de gust recordar un conte fantàstic (en totes les seves accepcions) d'aquest gran escriptor. Es titula "Continuidad de los parques" i és un exemple perfecte del que el mateix Cortázar, com hem vist, considerava l'esfericitat del conte. La primera vegada que el vaig llegir vaig quedar-ne meravellada per la manera com en tan poques línies (és un relat brevíssim, que amb prou feines ocupa una pàgina) aconsegueix atrapar el lector i fer-lo anar per on vol. És un d'aquells textos que, un cop l'has descobert, ja no pots oblidar-lo i es queda per sempre més com un referent del que és bona literatura. Podeu llegir-lo en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continuidad_de_los_parques.htm

Dono per fet que si esteu llegint aquest paràgraf del meu post és perquè ja heu llegit el conte de Cortázar (sigui fa temps o bé ara, en l'enllaç de més amunt). Si no és així, per vosaltres feu i no tindreu dret a acusar-me d'estar-vos aixafant la guitarra, perquè tot seguit em permeto la llibertat de comentar-vos-en algunes qüestions (mínimes, atesos l'espai escàs de què disposem i el suc immens que es pot extreure d'aquest conte).

Com us deia, aquest és un conte esfèric per excel·lència. Comença com una història costumista on un senyor es disposa a reprendre la lectura d'un llibre, que té una mica deixat de banda a causa d'un seguit d'ocupacions. De seguida ens porta cap al terreny de la intriga, ja que ens manté tota l'estona pendents del que passarà dins de la novel·la que el protagonista està llegint (i això, alhora, és un exemple de metaliteratura, de ficció dins la ficció). I, al final, ens adonem que l'autor ens ha tingut immersos en una història de caire fantàstic, un exemple de realisme màgic on la ficció i la realitat s'acaben superposant de manera perfectament circular. 

Una qüestió important o, si més no, força intrigant i que em va cridar l'atenció ja en el primer moment de llegir el conte: què vol dir, el títol? Doncs bé, això té a veure amb els tres plans de la realitat que apareixen en el conte: primer, la realitat -ficcional- del lector de la novel·la, és a dir, del protagonista cortazarià; segon, la realitat -de debò- del lector real, és a dir la vostra i la d'una servidora; i tercer, la realitat -també ficcional- on viuen els personatges de la novel·la que llegeix el protagonista del conte. És a aquests plans diferents que es refereix Cortázar quan parla de "parques"; per tant, la "continuidad de los parques" és aquesta mena d'interrelació entre les tres realitats, el punt de fuga per mitjà del qual es passa d'una ficció a una altra, fent un joc de mons paral·lels, en aquell desenllaç sorprenent al qual arribem d'una manera tan natural, de tan ben escrit com està el relat.

La literatura és un joc, tal com el mateix Cortázar postulava. I l'exemple d'aquest conte seu tan celebrat em serveix per fer un elogi dels relats breus alhora que del gènere fantàstic. Perquè és per mitjà d'aquest gènere, del fantàstic, que el joc de la ficció s'engrandeix i traspassa tots els límits, ja que permet la introducció d'elements sobrenaturals, percepcions alterades de la realitat, somnis i altres elements provinents del que no és tangible i de la imaginació, sempre tan lliure, de l'autor. Com us deia a l'inici, doncs, i segur que hi estareu d'acord, aquest conte de Cortázar és un relat fantàstic en totes les accepcions del terme. En té d'altres, tant o més impactants que aquest (penso en "Casa tomada", ara mateix). I també, sortosament, podem gaudir de molts altres autors que s'han apropat al gènere fantàstic servint-se del relat breu com a instrument i aconseguint uns resultats també excel·lents (penso en Borges, en Calders, en Fernández Cubas, en Sánchez-Piñol i en tants d'altres). De tot plegat, ja miraré d'anar-ne parlant en properes ocasions, perquè amb aquesta teca literària n'hi ha per delectar-s'hi durant estones ben llargues.

ENTENDRE L'ALTRE

La intrusa. Éric Faye

Edicions de 1984 (2013)

Aquest llibre del francès Éric Faye és una petita obra d'art de la qual no s'hauria de privar ningú que tingui un mínim de sensibilitat. Una joia que, alhora, és un cant a la nostàlgia. Ah!, que potser sou d'aquells que el mot us provoca urticària? Doncs, no patiu, perquè l'escriptura de Faye no peca pas de sensiblera ni de mel·líflua. Ens transmet el missatge de tal manera que ens trobem assaborint-ne el gust sense adonar-nos que ens l'hem begut.

El llibre té el format de nouvelle, una novel·la breu, molt breu  (cent pàgines exactes), i la narració llisca àgil en el que comença semblant una història d'intriga: un home s'adona que algú li entra al domicili quan ell no hi és; hi instal·la unes càmeres que controla des de la feina i acaba descobrint una dona que hi viu d'amagat, des de fa un any. L'autor es va basar en un fet real esdevingut al Japó, i és allà on ambienta la narració. Però el suc que n'acaba extraient és tan bo que acaba fent-ne una història universal. No només pel que se'ns revela amb el desenllaç sinó pel retrat que ofereix dels dos protagonistes. Són ells els qui porten el pes de la narració, opció molt ben triada perquè era imprescindible conèixer el punt de vista de tots dos per tal de construir aquesta història. Temes com el gust per la soledat viscuda amb serenor i, sobretot, el sentiment de compassió que, de sobte, es pot sentir per un estrany, omplen aquestes pàgines. I, en realitat, amb una senzillesa genial, ens fa connectar amb els nostres records, els de cadascú de nosaltres, segur. Perquè no es pot ser persona i no sentir una mínima identificació amb el que l'autor està dient amb aquesta obra. No cal que us n'expliqui gaire cosa més, perquè aquesta és una d'aquelles històries a les quals val més la pena que us hi enfronteu sense massa idees preconcebudes ni més informació de la necessària. Tot i això, us hi afegiré dos detalls: que el llibre va guanyar el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa l'any 2010 i que el títol original és Nagasaki; el nom que se li ha donat a la traducció respon a criteris comercials que jo considero desafortunats ja que potencien el vessant intrigant de la història, que hi té un espai, tal com us he dit, però no és el que realment l'omple de contingut. Llegiu aquesta novel·leta i gaudiu-la. Us adonareu que acabeu d'assaborir una petita exquisidesa literària.

Botons de mostra:

"M'agradava la meva habitació, un balcó obert al món, al renaixement d'un món en el qual havien mort alguns dels meus avantpassats un 9 d'agost llunyà. Vuit anys de la meva vida s'havien escolat allà. Com me les estimava aquelles habitacions, aquelles parets..."

"Mentre provo d'agafar el son girat d'un costat i després de l'altre, una idea se'm fa insistent, no la puc foragitar de cap manera. Aquella dona, durant els centenars de nits que ha passat a uns quants metres de mi, es podia haver aixecat i em podia haver matat mentre dormia, amb una ganivetada."

"La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d'agrupar-se al voltant d'un foc, els jo s'aïllen, s'espien. Cadascú creu que se'n sortirà millor que el veí, i això també és probable que sigui la fi de l'home."

HOMES HETERO QUE ES MORREGEN EN PÚBLIC

La foto dels castellers és d'Elena Gavaldà photo & video.

Aquests dies, a Espanya, s’està debatent la investidura per tal d’escollir un nou govern i, des de Catalunya estant, ens ho mirem amb una barreja de curiositat i d’expectació, com qui contempla un espectacle, tenint en compte que fa anys i panys que molts hem fet la desconnexió mental (Ah! —em pregunto, sorpresa— Però és que hi havies estat mai connectada?) i ara ja només estem a l’espera del cop de tisores definitiu que està en mans dels nostres governants (i nostre, és clar, que ja portem temps jugant-hi un paper decisiu). Ahir, però, vam poder gaudir de la repassada que Pablo Iglesias li va fer al candidat Pedro Sánchez. Una repassada plena de dades històriques irrefutables i, sobretot, de dignitat política i humana. I d’aquesta repassada en queda una imatge d’aquelles que retraten més qui les observa i n’opina que no pas qui les protagonitza: la morrejada d’Iglesias i Xavier Domènech entre els escons del Congrés, davant les mirades atònites i impagables dels diputats del PP. Tant se val si, com s’ha dit, va ser un error de sincronia en anar-se a fer un petó a les galtes i per això van acabar fent-se’l a la boca. El resultat és una imatge magnífica, similar a la que van protagonitzar dos castellers, que van petonejar-se celebrant que havien aconseguit descarregar el dos de nou amb folre i manilles, i a la dels cupaires David Fernández i Antonio Baños, que ara no sabria concretar què celebraven però segur que si van unir els llavis amb tanta fruïció va ser perquè els va venir de gust. Aquesta mena d’imatges esdevenen icones perfectes per a la lluita en contra de l’homofòbia.

Perquè quan homes heterosexuals (gosaria dir que ho són tots els fotografiats) es morregen en públic amb aquest desacomplexament tan sa i lluminós, estan fent molt més que expressar un entusiasme momentani o una camaraderia entranyable. Estan contribuint a visibilitzar els petons entre persones del mateix sexe com un fet normal i habitual, propi de persones que s’estimen i que ho celebren amb alegria. I, més encara, estan fent passos endavant per esmicolar tabús, desfer prejudicis i eliminar discriminacions i estigmatizacions de les persones homosexuals.

Tot i que en el nostre país —i també a Espanya i a la resta d’Europa— l’homosexualitat masculina i femenina es pugui viure amb un cert respecte per part de l’entorn, amb una certa tranquil·litat, hi ha molta feina per fer, això és evident. I, de la mateixa manera com les discriminacions que pateix la nostra llengua ens afecten a tots, sigui on sigui que es produeixin d’arreu dels Països Catalans, també ens ha d’afectar, com a persones, la discriminació d’altres éssers humans, la marginació, la humiliació, la persecució, sigui on sigui que es produeixin d’aquest món. Més encara, de la mateixa manera que la lluita feminista necessita dels homes que entenen i respecten les reivindicacions de les dones —tan necessàries, encara, avui dia—, la lluita pels drets dels que viuen una sexualitat diferent també es veu reforçada amb la col·laboració dels que la viuen de maneres "tradicionals". Perquè, tot plegat, al cap i a la fi, es resumeix en una qüestió de reivindicació de drets humans i de respecte a la llibertat de les persones. I, en aquesta lluita, hi estem implicats tots els éssers humans, sense excepció.

La sacsejada que no t'esperes

Los vivos y los muertos. Edmundo Paz Soldán

Alfaguara (2009)

Si ens prenem massa seriosament -o massa superficialment, que també s'hi valdria- el que ens diu la sinopsi a la contraportada d'aquest llibre, correm el risc d'enfrontar-nos a la lectura poc preparats per a les sacsejades que ens anirà provocant. A mi, moltes de les seves pàgines m'han deixat sense alè. M'han fet venir ganes d'obrir el balcó, encara que sigui hivern, encara que alguns d'aquests dies, precisament, han estat més freds del que darrerament és l'habitual, per tal de respirar alenades d'aire sense parar, fins que he aconseguit calmar-me.

Perquè Los vivos y los muertos diu que va de les morts, en circumstàncies tràgiques i diverses, d'alguns adolescents d'una petita localitat nordamericana, ocorregudes en un lapse de pocs mesos. I penses: "D'acord, em disposo a llegir una novel·la d'intriga i potser de por". I no és ben bé així. Sí que és cert que el llibre va atrapant el lector de mica en mica, dins la narració fluïda d'uns fets atroços que no semblen possibles. Sí que és cert que hi apareixen accidents horripilants, violacions, assassinats, automutilacions i suïcidis. Però del que realment tracta aquest llibre és de la pèrdua dels éssers estimats i de com enfrontar-se al fet d'haver-los sobreviscut. I aquesta temàtica -no m'ho negareu pas- fa que trontollin fins les consciències més adormides.

L'autor, Edmundo Paz Soldán, bolivià afincat als Estats Units des dels anys noranta, es basa en uns fets reals esdevinguts en aquella època ben a prop del poble on viu, els quals van desafiar les regles més elementals i bàsiques de l'estadística i que només s'expliquen per una mena de conspiració entre les casualitats, la mala sort i les maneres de ser dels protagonistes. El resultat és aquesta història tremebunda de mesquineses, mentides, falsedats i racons negres de l'ànima, plena de personatges que es coneixen tots els uns als altres, relacionats com estan de les maneres més diverses. Alguns ens expliquen la seva versió dels fets, en una estructura de novel·la coral perfectament construïda. Són nou narradors, cadascun amb la seva manera d'expressar-se, amb les seves idees, les seves dèries, les seves pors, les seves virtuts i els seus defectes, que van desfilant al llarg de trenta-cinc capítols explicant el seu punt de vista. "Això no és res de nou!", podreu dir-me, i tindreu raó. On resideix l'originalitat de l'obra, doncs? Ara us ho explico.

D'una banda, en la identitat dels personatges concrets que ha escollit l'autor per tal que efectuïn aquest rol de narradors i, sobretot, en les circumstàncies en què alguns ho fan (i que no us detallaré perquè us aixafaria la guitarra i em maleiríeu els ossos, si és que mai us ve de gust llegir el llibre). D'altra banda, en la manera excel·lent com està construïda la història perquè, tot i haver-hi introduït tota una sèrie d'elements que haurien pogut fer-la caure en el terreny fangós del pastitx o bé que haurien pogut constituir subtemes que distraguessin l'atenció (adolescents d'institut amb tota la seva problemàtica hormonal, cheerleaders del futbol americà, segregació racial, tota mena d'addicions -a la pornografia, a l'alcohol i les drogues, a les xarxes socials-, fracassos sentimentals, ganes de morir-se, de matar i de sobreviure), l'autor aconsegueix allunyar-se de tòpics i de llocs comuns i, el que és millor encara, de la sensibleria i el sentimentalisme extrem en què els discursos d'alguns personatges podrien incórrer, així com de l'enaltiment de la depravació en què podrien caure alguns altres.

Però hi ha més elements que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari realment singular: primer, el fet lingüístic, perquè l'obra està escrita originalment en castellà (amb un registre que, en algun moment, festeja amb l'spanglish) però la història que construeix està situada a Madison, un poble proper a Nova York, i l'omple de referències culturals pròpies del tipisme nordamericà (des de la música de Green Day fins als Simpsons). I segon, la manera com s'hi entrellacen la quotidianitat dels personatges amb el món virtual de les noves tecnologies, representades pels jocs d'ordinador, la televisió i Internet, fins al punt que, en algunes ocasions, fins i tot juguen un paper destacat dins la trama.

Els vius i els morts. Els que moren i els que lluiten per sobreviure. I, també, els que, feliçment o no, ho aconsegueixen. Un retrat de la classe mitjana ianqui, amb totes les ombres i les misèries i, malgrat tot, revestit d'humanitat. Perquè, després del sotrac d'haver assistit a les circumstàncies emocionalment xocants de cadascuna de les morts esdevingudes, continua planant l'ombra esperançadora de la vida.


Botons de mostra:

"El cielo opresivo de Madison sólo es perfecto para los funerales amargos en cementerios con lápidas semienterradas en la nieve. Las nubes color carbón se amontonan y empujan entre sí como niños en el patio de un kinder a la hora del recreo. Quiero ser fuerte, voy a serlo. Me niego a que se asomen las lágrimas y hagan aquello que saben hacer: resumir mejor que nada la tristeza, la angustia, la desesperación."

"Hernández había visto muchas cosas en sus años de policía; varias veces, mientras jugábamos al póquer, le escuché decir que ya nada le sorprendía de lo que hacían los hombres. Casos como éste le hacían ver que se trataba de una exageración. Estaba bien que fuera así: el comercio diario con la depravación no debía insensibilizarnos ante el descubrimiento de abismos más allá de los abismos."

"Y pienso que en todo este tiempo lo único que he hecho es aprender que la vida es pérdida. Nuestros hijos no son nuestros hijos, nuestros padres no son nuestros padres, nuestros amigos no son nuestros amigos. Cerramos los ojos, los abrimos, y los otros ya no están. Y no debemos lamentar la pérdida, debemos más bien celebrar ese tiempo de compañía que se nos dio."