Els perills de remenar el passat

Avui aquest blog acull novament un llibre de l’escriptora barcelonina Sílvia Romero i Olea, a qui en una ressenya anterior vaig definir com a “escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres” (podeu llegir-ne més detalls a la ressenya en concret, sobre la novel·la El Jurament, en aquest enllaç). Celebrant que s’acaba de publicar la segona edició d’Ànima mesquina, un llibre molt anterior de la mateixa autora que també vaig ressenyar en el blog (podeu llegir la ressenya aquí), i aprofitant la imminència de la Diada de Sant Jordi, avui parlem de la novel·la La noia del retrat (2022), que és la segona part d’Ànima mesquina i reprèn la historia d’un personatge que va acabar sent secundari davant la força inaudita que va prendre la protagonista.

Els qui hàgiu llegit Ànima mesquina, o bé hàgiu llegit la ressenya feta en aquest blog, recordareu que estava protagonitzada per una dona que es deia Mercè i que era una mala persona, egoista, sense capacitat empàtica ni humanitat. Una de les nombroses mesquineses que aquest personatge cometia al llarg de la novel·la era l’abandonament en un orfenat d’en Josep, el seu fill de mesos, no pas perquè passés penúries sinó perquè, simplement, no volia fer-se’n càrrec. I a La noia del retrat, Romero recupera el personatge d’en Josep i li dóna tot el protagonisme que es mereix i que molts lectors li demanaven.

En Josep, a diferència de la seva mare, és un home bo, un personatge entranyable a qui el narrador de La noia del retrat va seguint des que és abandonat fins que es fa adult. I sempre té dins l’ànima aquell rossec de no haver pogut conèixer la mare. Tant se val que visqui envoltat de l’amor de les persones que l’acullen de petit i l’ajuden a fer-se home: la mancança de la mare desconeguda és un trauma que necessita ser guarit. I, tot i que les persones bones amb qui en Josep estableix vincles familiars malgrat que no hi té parentiu sanguini, algunes de les quals van conèixer de primera mà les característiques abjectes de la mare absent, l’adverteixen dels riscos que corre si s’hi posa en contacte, el noi acaba anant a cercar-la i, per fer-ho, li cal viatjar des de Las Palmas fins a Barcelona.

Com bé li repeteixen les persones que l’envolten, remenar el passat pot ser perillós i també ho és anar-lo a cercar d’una manera potser eixelebrada tot i que sigui una necessitat gairebé vital. I en Josep, finalment, aconsegueix trobar el rastre de la seva mare i acaba coneixent una veritat que li fa encara més mal que l’absència permanent i el desconeixement en què havia viscut tota la vida. Per saber quina és aquesta veritat cruel i despietada, i quina mena de juguesca perversa li té reservat el destí al pobre Josep, cal que llegiu La noia del retrat i que conegueu amb detall tota la confluència de vicissituds per on passa el protagonista.

A La noia del retrat Sílvia Romero ha construït una història imaginativa i entretinguda, ambientada en un arc temporal situat entre el 1940 i el 1970, on no hi manquen les referències a aquella Barcelona de fa molts anys, més grisa i austera però més bonica i catalana que no pas la d’avui. De fet, la novel·la és, també, un cant d’amor al barri de l’autora, el Poble Sec, en les descripcions acurades i rigoroses dels carrers tal com eren en l’època que s’hi retrata. Un dels trets que distingeixen Sílvia Romero com a novel·lista és, precisament, la tasca exhaustiva de cerca documental que sol fer per tal de descriure de manera adient els escenaris i les particularitats quotidianes de les èpoques que li plau reviure damunt del paper.

Sílvia Romero se serveix de La noia del retrat per fer reflexionar el lector sobre la importància del passat, de la nostàlgia i de l’enyor, fins i tot, d’allò no viscut. I també sobre la bondat que es pot trobar en algunes persones, de la compassió, la comprensió i l’estimació, valors que fa temps que estan tan poc en boga i que són tan necessaris si volem sobreviure com a societat. Uns valors que propicien que es creïn aquells fils misteriosos fets d’afinitats i d’estima entre persones diferents que acaben sent molt semblants.

Si us atanseu a la lectura de La noia del retrat, de Sílvia Romero i Olea, trobareu una història amena, narrada amb agilitat i mestria, amb descripcions minucioses i ben construïdes, que us farà passar unes hores ben plaents.

Botons de mostra:

“Josep torna a caminar per Barcelona abandonant rere seu el monument a Colom. Ocupat en l’embrolla de pensaments que el capfica s’oblida de l’itinerari que ha de seguir i avança Rambles amunt, deixant-se seduir per l’estrany ambient del passeig, entre el caràcter urbà de la gran ciutat i l’aroma pintoresc per l’amalgama de personatges que hi circulen, i sense adonar-se que algú va rere les seves passes. Té el cap massa ple de records.”

“Camina a tocar de les façanes: el bar Chicago, remodelat des de fa només quatre anys i ocupant tot el xamfrà; la gelateria Sirvent, amb les copes amb boles de gelats que mai no ha provat; les dues cerveseries, l’una al costat de l’altra: la Moritz, amb l’amora de cervesa que surt en passar-hi pel davant i la Bohemia, de la fàbrica Damm, amb entrada per la Ronda de Sant Pau i pel carrer Marqués del Duero i que té, com a atractiu afegit, un cinema a l’aire lliure a la terrassa de dalt que Gabriel, malgrat haver intentat colar-se, mai no ha aconseguit veure; i a la cantonada amb el carrer d’Aldana la cafeteria Géminis, que des de fa un parell d’anys ha adoptat el nom d’el Jabalí, de la xarcuteria del costat, en unir-se en matrimoni ambdues famílies i unificar el negoci.”

“—Per què et vas fer puta? —pronuncia enmig del silenci, i és conscient d’haver-ho dit en veu alta quan s’escolta la pròpia veu.

La dona abandona l’aguait i es tomba amb ronseria cap al seu interlocutor. A la comissura dels llavis es perfila un inici de ganyota que Pedro no sap detectar, i per aquest motiu s’atribola tot ell, sabedor del despropòsit del comentari. Però en realitat el rictus que Sofía està controlant és el del riure, perquè amb els anys de convivència que porten sota el sostre de la fonda li diverteix el sobtat interès.”

Maleïts humans!

Fa tres anys estàvem confinats, arreu del Planeta. Feia pocs dies que havia començat aquella situació tan atípica, tan distòpica, tan desconcertant. Hi va haver gent que deia que d'allò en sortiríem havent-nos fet millors persones (sempre hi ha veus farigoleres), però no ha estat així ni sembla que n'hàgim extret cap lliçó. Avui he decidit recuperar aquest article que vaig escriure a mitjan 2017, tres anys abans de la distopia global, on expressava la meva ràbia davant el que estava passant amb el nostre Planeta, un sentiment del tot alineat amb el que manifesta l'esplèndida cantautora catalana Marta Shanti a la seva cançó Terra (no us la perdeu, podeu escoltar-la al seu canal de YouTube clicant 

aquí). Pel que fa al meu article, el vaig intitular "Maleïts humans" i podeu llegir-lo tot seguit, sense que hi hagi modificat ni una coma:

Maleïts humans

Permeteu-me que avui sigui destralera, políticament incorrecta i molt, molt derrotista, però és que em sembla que aquí, en aquest planeta nostre, el que cal és una bona escabetxada general. Fa uns dies que he vist les imatges d’unes inundacions a les Canàries, on la zona costera ha quedat pràcticament arrasada, ben bé arran d’uns xalets que hi ha per allà. La mar recuperant els seus dominis mil·lenaris, això és el que he vist. I després hi ha les inundacions recents a París i al Regne Unit, a banda de tota mena de catàstrofes naturals que s'esdevenen cada dos per tres arreu del planeta. Cada vegada que se’ns informa d'aquesta mena de notícies me'n recordo del film “El planeta dels simis” (el bo, l’original del 1968, el d’en Charlton Heston, ja ens entenem). Com fa el protagonista al final, de vegades jo també maleeixo els humans, tota la raça sencera. Perquè no és només que el canvi climàtic sigui una realitat esgarrifosa causada per nosaltres mateixos i de la qual tenim proves diàriament. És que, per acabar-ho d’adobar, només cal veure les notícies o una estona de no res de telescombraria o com es comporta certa gent pel carrer, per adonar-se de la manca de valors, d’ètica, de compassió, de seny, de totes les coses bones que calen per ser persona, que pateix la societat en general, en tots els àmbits en general, a tot el món en general. I això porta a la manca de respecte per la Natura, a desestimar les veus que clamen per aturar el canvi climàtic, a continuar vivint d'aquesta manera insostenible. Per això sovint penso que no hi perdríem gaire si la Natura, revoltada d’una vegada per totes i farta de tots nosaltres, es cruspís amb avidesa tot el mal que la nostra espècie ha produït al Planeta i a la humanitat mateixa, per tal de renéixer i que en quedés una Terra sense humans, amb els simis fent el seu paper de simis, amb els cavalls fent de cavalls en llibertat, perquè ningú —ni humà ni simi— no té dret a pujar-s’hi a les gropes. Que ho fes d’un cop sec, si pot ser. Perquè a base de tsunamis, terratrèmols, inundacions i altres desastres l’únic que s’aconsegueix són petites agonies que, massa sovint, perjudiquen als més humils, als que en tenen menys culpa, i commocionen les persones de bona voluntat. Si estigués a la meva mà (vull dir, si jo fos la Natura mateixa, no pas algú amb poder i diners, que no són res), jo el que faria és adormir pietosament en un son etern els humans més justos i fer sucumbir, sota l’aigua, el foc o el que s’escaigui i sense gaires miraments, els malvats per acció o per omissió i els que més culpa tinguin de tot plegat. I, a partir d’aquí, fos en negre per a la Humanitat i aires nous al resplendent planeta blau.

Diada Internacional de la Dona

Estimem-nos, avui, cada dia i tothora, a nosaltres mateixes i les unes a les altres. Al costat dels homes bons que ens respecten i fan camí a prop nostre. I recordem, sempre, la lluita de les qui ens han precedit: si nosaltres, ara, estem una mica bé, és gràcies a elles. 💜

La immensitat d'una novel·la molt breu

Coses petites com aquestes és el segon llibre que llegeixo de l’escriptora irlandesa Claire Keegan. Una novel·la breu, com l’anterior, Tres llums, també publicada dins la col·lecció Micra, d’editorial Minúscula, una col·lecció de llepolies, autèntiques llaminadures literàries. La historia és aparentment senzilla, i comença com un retrat costumista d’un poble de la Irlanda rural, un retrat que podríem qualificar d’entranyable si no fos que aquest és un mot amb una càrrega ensucrada que no té res a veure amb el que realment ens transmet el llibre ni amb la manera de narrar de Keegan.

Coses petites com aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim? Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.

L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.

Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit, però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà quedat ben endins.

Botons de mostra

“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en contra de l’estat de les coses...?”

“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se sumen les unes amb les altres, dones una vida.”

“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que potser no arribarien mai.”

El que ens endurem

"No suporto la injustícia, el racisme, la intolerància, l’homofòbia, el feixisme, tot això que sembla obvi... però tampoc suporto el bonisme estúpid, la correcció política estèril; en definitiva, l’estupidesa humana. La bondat ben entesa, la de debò, la compassió, l’amabilitat, el respecte i la paciència amb els altres, aquests valors tan poc “de moda”, aquests sí que són importants i són els que ens distingeixen com a éssers humans realment evolucionats. 

Em considero encara immergida en el procés d’intentar ser una bona persona. Recordo que en Lluís Llach, en el seu concert de comiat a Verges, l’any 2007, va dir que el dia que a una criatura se li pregunti què vol ser de gran i contesti “una bona persona” segurament la societat que somniem estarà molt més a la vora. Crec que aquest ha de ser un dels objectius més importants de la vida de tothom. Cal que intentem ser bones persones, en el sentit autèntic del terme, perquè això és el que veritablement ens endurem de la vida."  (Anna Porquet Botey - Fragment del text "Qui sóc")

Fa uns quants mesos, en concret el passat 22 de novembre de 2021, la locutora Eugènia Oliveras em va entrevistar al seu programa Món Global, de Ràdio Vallromanes. Va iniciar el programa llegint aquest fragment d'un escrit meu mentre de fons sonava la cançó Your Song, d'Elton John. Les músiques que apareixen en el programa van ser escollides per mi i durant la conversa en vaig anar explicant els motius. Vam parlar de diverses qüestions, fent una mica de miscel·lània, i després ens vam centrar en l'escriptura i en els llibres que he publicat fins ara*. També en vaig llegir alguns fragments en veu alta. Podeu escoltar l'entrevista sencera clicant en aquest enllaç: http://radio.vallromanes.cat/radios/mon-global/2021/11/22/anna-porquet-mp3

*Canviar la realitat, Els Grups de Defensa de la Llengua i l'aplicació de la teoria sociolingüística a l'activisme lingüístic (Ed. del 1979), La segona dona i altres criatures ferides (Espai Literari, 2018), Descalces per casa (El Punt Volat, 2021)

Aloma i Adolphe, o Rodoreda i Constant

A setze anys vaig començar a endinsar-me en el món de la Mercè Rodoreda per mitjà d'Aloma. Eren els anys vuitanta i no recordo que me la fessin llegir a l'institut; suposo que hi vaig arribar per curiositat. Vaig rellegir-la per pur plaer unes quantes vegades, subjugada per la història que s'hi narra i per la gran descoberta que per a mi foren, en aquella època, el llenguatge rodoredià i la percepció que el català és una llengua literària de primera magnitud. Em va fascinar que cada capítol de la novel·la anés encapçalat per una cita literària. Una de les cites que Rodoreda inclou en aquesta novel·la em va quedar fixada a la memòria; era de la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant. N'hi havia d'altres provinents de la mateixa font, però la que em va cridar tant l'atenció va ser la següent: 

        "Maleït aquell qui, en els primers moments d'una unió amorosa, no cregui que aquesta             unió ha d'ésser eterna."

És ben plausible que la traducció fos de la mateixa Rodoreda. Per fi, en una Setmana del llibre en català, en concret la de 2002, quan encara se celebrava a les Drassanes, vaig poder aconseguir la novel·la de Constant i, en llegir-la, vaig entendre per què la Rodoreda la tenia en tanta estima. I no em vaig estar d'escriure-hi una referència al record de com n'havia tingut notícia. Perquè sóc de les que escriuen, subratllen i marquen els llibres. I més quan m'aporten tanta felicitat lectora.

I vosaltres, com us vau atansar a la literatura de Rodoreda? Vau arribar-hi perquè era lectura obligatòria o bé per interès lector?  Coneixíeu la novel·la de Constant? Us agrada que els llibres incloguin cites literàries? I sou dels qui escriviu en els llibres? I si ho feu, és en llapis o en bolígraf o retolador? Jo sempre hi escric en llapis, excepte si és en l'espai de la dedicatòria; i, en alguna ocasió, marco amb retolador florescent. 

Us agrairé que, si us ve de gust, deixeu els vostres comentaris més avall.

Un film francès amb reivindicació del català inclosa

L'any 2002 es va estrenar el film francès L'auberge espagnole, desafortunadament conegut entre nosaltres per Una casa de locos (i per Una casa de bojos, amb el servilisme acostumat a casa nostra), escrit i dirigit per Cédric Klapisch. És molt recomanable per diverses raons: perquè és una comèdia sense astracanades ni carrinclonades i amb algun toc profund, perquè està ben rodada i és agradable de veure, perquè hi apareix Barcelona (un grup d'estudiants d'Erasmus s'estan en un pis del Raval i se'n descriuen les vivències durant un any), i perquè conté una escena clau, que s'hauria de passar a totes les televisions i a totes les escoles, i sobretot als estudiants estrangers que es plantegen venir a estudiar a casa nostra, per tal que entenguessin que a les terres de parla catalana, el català és la llengua vehicular. L'escena consisteix en què un professor d'universitat es nega a fer la classe en castellà quan li ho demana una estudiant estrangera (crec recordar que era sudamericana) i el professor li contesta que si volia que li fessin classe en castellà podia haver escollit qualsevol universitat espanyola, i evidentment continua fent la classe en català. Us confesso que vaig anar al cinema a veure aquest film quan el van estrenar només per poder veure aquesta escena. Tractant-se d'una pel·lícula francesa, l'escena esdevé una rara avis molt reconfortant i necessària. Tant de bo que el nostre cinema, el que es fa a casa nostra, i els programes i les sèries que es fan a TV3 continguessin escenes i moments d'aquest nivell de conscienciació lingüística. Ens hi va la llengua, ens hi va la vida del català.

Com us he dit, el film és altament recomanable per tot de raons. Si podeu aconseguir-lo en DVD (o si el trobeu en alguna plataforma) us farà passar una bona estona. Hi surten bons actors, entre els quals la francesa Audrey Tatou (quan encara no era gens coneguda) i les nostres Cristina Brondo i Irene Montalà. I també hi tenen molt de protagonisme els carrers de Barcelona, retratats tal com són, amb pixats de turistes inclosos, sense fer-ne un pastitx turístic i poca-solta com el que perpetraria el senyor Allen uns anys després.

Mireia Vancells i la passió per escriure

Vaig començar a seguir l'escriptora Mireia Vancells en descobrir el compte que té a Instagram, on és molt activa promocionant els seus llibres. Atreta per l'etiqueta de "terror sobrenatural" amb què vaig veure que definia la seva novel·la L'home de Déu, vaig decidir llegir-la. I vaig fer santament perquè em vaig immergir en la lectura d'una novel·la fascinant, plena d'elements atractius (bruixeria, remeieres, fantasia, l'eterna lluita entre el bé i el mal...), de narració àgil, diàlegs fluids i una manera molt intel·ligent de crear intriga i d'atrapar el lector. Aquesta novel·la, en concret, li va valdre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre 2016 i va ser publicada per Cossetània Edicions. 

Però la carrera literària de la Mireia Vancells havia començat uns anys abans, el 2009, quan es va autopublicar El secret de la germandat, una novel·la històrica d'intriga monàstica. I des d'aleshores ha publicat altres novel·les (algunes en editorials reconegudes i d'altres que s'ha autoeditat), ha guanyat altres premis literaris (el Cubelles Noir 2019 per la novel·la negra Artitmètica del crim és el més recent), ha escrit contes per a llibres col·lectius, un parell de peces teatrals que també han obtingut reconeixement i fins i tot s'han representat en escenaris, i  col·laboracions en revistes com “Descobrir”. Mireia Vancells és, doncs, una escriptora experimentada tant en l'art d'escriure com en els aspectes menys literaris de l’ofici: el de bregar amb editorials, drets d'autor, premis, agents i llibreters. I, amb tota aquesta experiència acumulada a còpia d’anys, ara ha escrit una nova novel·la, que avui us presento, editada per ella mateixa i que es ven exclusivament per Amazon. Es titula Escriptors anònims i, a la coberta, d'un vermell granatós ben suggeridor, afegeix una mena de subtítol que és més aviat una dedicatòria: "Una novel·la dedicada a les persones que escriuen i que no han aconseguit que una editorial publiqui la seva obra". Ara bé, Escriptors anònims no és autoficció ni assaig sinó que és una novel·la amb tots els ets i uts, amb una trama molt imaginativa i original de la qual se serveix l'autora per retratar la realitat que coneix al voltant de les alegries, les dificultats i, fins i tot, les tramoies ocultes que envolten el fet de publicar un llibre. 

La novel·la s'ambienta en un futur distòpic, als voltants de l'any 2040, poc després que una gran crisi energètica hagi trasbalsat el planeta. La història que s'hi narra, tanmateix, s'inicia unes dècades abans, durant la infantesa del protagonista, un home marcat per una situació familiar tristíssima que l'ha perseguit durant tota la vida. Ja adult, i havent descobert un secret esborronador on està implicat emocionalment i èticament, emprén un llarg viatge en vaixell on escriu la seva història. La narració que en resulta és un dels dos eixos de la novel·la; l'altre, que discorre en paral·lel a ulls del lector, són les reflexions al voltant de l'escriptura fetes per un grup de personatges que assisteixen a un espai rural de rehabilitació d'escriptors sense èxit per tal de "desintoxicar-se" de la dèria d'escriure. La relació que uneix el protagonista amb aquesta mena de teràpia és un dels enigmes de la novel·la i s'acaba resolent en un desenllaç escruixidor i molt ben resolt.  La novel·la es pot llegir des de diferents perspectives: és, també, un cant a l'amistat, hi apareixen elements de denúncia social i de justícia poètica i, per sobre de tot, és una història de dolor emocional profund i de supervivència.

Amb Escriptors anònims, Mireia Vancells torna a demostrar que és una escriptora d'una inventiva desbordant, capaç de crear unes trames originalíssimes on totes les peces acaben encaixant perfectament i provocant, com tota bona obra de ficció, alguna mena de trasbals en el lector. Com passa sovint en les seves novel·les, a Escriptors anònims el mar és escenari de bona part del desenvolupament de l'acció. La narració és àgil i entretinguda sense que hi manquin espais per a la reflexió, tot plegat amanit sovint amb tocs subtils d'àcida ironia.  

No us perdeu aquesta novel·la de Mireia Vancells, o qualsevol altra que hagi escrit abans. És sempre un gaudi immergir-se en la seva narrativa fresca, enèrgica, trempada i sense pèls a la llengua i deixar-se portar de la seva mà entre els vitricolls de les seves trames. Ja he dit a l'inici que és una escriptora a qui segueixo; de fet, n'he llegit gairebé tota la producció (algunes obres, com les peces de teatre, les ha regalades gentilment per Internet). I m'agrada, francament, m'agrada molt el que escriu i com ho escriu. Per això la segueixo i per això us la recomano. 

Si voleu saber més sobre l'escriptora Mireia Vancells i la seva obra, podeu seguir-la a Instagram o a Facebook, o bé consultar tota la informació que conté la seva pàgina web, que podreu consultar si cliqueu aquí: mireiavancells.wixsite.com/escriptora

Botons de mostra:

"Fa dies que vam passar Gibraltar; va ser una travessa complicada. Mai no hauria dit que en tan poques milles es poguessin concentrar un nombre tan elevat d'embarcacions de totes les eslores, colors, modalitats i banderes. Un tràfic infernal em feia témer per una col·lisió en qualsevol instant. I no tan sols això: el patró es va haver d'esmerçar a vèncer un corrent advers que es va desencadenar i que ens impedia d'avançar a la velocitat desitjada, com si una força sobrehumana estigués fent força damunt nostre, com si el nostre recorregut no complagués els déus i ens volguessin fer navegar enrere, com si quelcom ens volgués retenir en aigües de la Mediterrània i ens impedís creuar a l'altra banda. Com si el nostre desig d'anar cap a ponent agafés el destí a contra-pèl i aquest ens empenyés a recular i reprendre la nostra vida anterior."

"Hi ha records que només la bellesa del mar que m'envolta i la sensació d'esperança que m'impregna em permeten de rememorar sense que em vingui plorera. Si no fos per tot allò que de bo tenen les meves circumstàncies actuals, em seria insuportable evocar aquelles memòries basardoses. L'oceà, el regust de salnitre, la bellesa infinita de les postes de sol, la placidesa de les aigües, el corprenedor espectacle de les fases de la lluna nit a nit, el ritme natural de les hores que s'escolen calmosament sense haver de mirar el rellotge... són coses que em reconcilien amb la vida."

"Un escriptor bloquejat no hauria d'interessar ningú. És el personatge més absurd i pocapena de tot l'univers sencer. Alguna vegada heu vist un cuiner incapaç de cuinar? Que es col·loqui davant la cuina i digui va, avui cuinaré... i que no li surti ni una truita? Ptijor: que no n'hagi feta mai cap, de truita? Mai de la vida? I que tot i així s'anomeni a si mateix "cuiner"? O un taxista que pugui al seu taxi i digui vinga, avui portaré gent amunt i avall de la ciutat... i que sigui incapaç d'aturar-se quan veu un vianant amb el braç enlaire? Doncs a mi em passa això... amb l'escriptura."

Els contes de Carme Alerm o l'exquisidesa del llenguatge

Els qui seguiu aquest blog sabeu que sóc entusiasta dels contes literaris i dels llibres que n’apleguen, tant si són d’autoria col·lectiva com individual. Avui tinc el goig de presentar-vos el recull ‘A sota veu’, de l’escriptora barcelonina Carme Alerm, publicat per l’editorial Stonberg. Un recull que m’ha fet gaudir de bones històries tant pel contingut i les giragonses de les trames com per la forma en què estan escrites, amb un estil de llengua pulcre i ple de bellesa. El llibre va tenir la mala sort de sortir en ple confinament, sense la possibilitat de fer presentacions presencials. A aquesta dificultat malaurada s’afegeixen les circumstàncies que és el primer llibre d’una autora encara desconeguda i que l’editorial és molt petita, d'aquelles que van fent feina de formigueta per tal de donar veu a nous talents i donar oportunitat a bons textos, sense prejudicis. És per tot plegat que considero que cal difondre’l sense treva per tal que arribi al major nombre de lectors i que no es perdi en la voràgine de novetats amb què ens inunden les editorials amb més mitjans.

Llegir la Carme Alerm és llegir bones històries, narrativament molt ben travades i protagonitzades per personatges amb unes vivències amb les quals es fàcil d’identificar-se perquè ens són ben properes. Alerm coneix bé els misteris i les eines del gènere conte, aquesta esfera perfecta cortazariana que constitueix un bon artefacte literari, i per això domina la manera de fer bons inicis i bons desenllaços, sap com dosificar la informació i com crear intriga i expectatives. Però llegir la Carme Alerm és també llegir en un català gairebé perfecte, genuí, amb ressons d’altres èpoques, quan cal, i sense grinyols. Aquest domini esplèndid de la llengua permet l’autora de fer jocs amb el llenguatge i utilitzar-lo en ocasions de manera simbòlica per enriquir encara més les seves històries.

‘A sota veu’ aplega onze relats que han estat guanyadors, al llarg dels anys, en diferents certàmens literaris o bé s’han publicat prèviament a la Internet. No us penseu, però, que és un recull heterogeni sense un nexe concret. El títol ‘A sota veu’ fa referència a la manera com les dones han hagut d’explicar, al llarg del temps, les seves vivències i neguits, sempre en murmuris, sense queixes ni escarafalls; el  subtítol “Relats en femení” evidencia el fet que gairebé totes les protagonistes dels relats són dones, en diferents períodes de la vida. Hi sovintegen dones velles amb les vides marcades per la guerra i la postguerra, amb ferides que encara sagnen i retrets que encara els omplen els paps, i que continuen lluitant, com les més joves, per adaptar-se i sobreviure als mals de la societat actual, però també hi apareixen nenes desconcertades, adolescents que s’esforcen per comprendre les àvies o dones fetes i dretes amb càrrec de consciència. La memòria històrica i la vellesa són dues temàtiques molt presents en aquest recull, juntament amb d’altres com les malalties poc conegudes, la crisi econòmica i els voltors que se n’aprofiten, la solitud, les ruptures conjugals o el suïcidi.

Més avall veureu els tres botons de mostra que solc afegir com a colofó a les meves ressenyes perquè tingueu un tast de la literatura que trobareu en el llibre en qüestió. Però en aquesta ocasió vull destacar-ne també tres perletes, tres contes que m’han entusiasmat i que em ve de gust comentar breument: “Blanca Montsan”, una història molt suggeridora inspirada en un personatge real històric del qual no us revelo el nom perquè val la pena que el descobriu per mitjà de la nota final de l’autora; “Capítol en blanc”, l’últim conte del recull i el més llarg, que esdevé una oda d’amor a la lectura i als llibres, molt especialment als heretats després del buidatge de les cases familiars; aquest conte és molt atractiu pel component metaliterari, del relat dins del relat i per la descripció del procés creatiu; i “La fressa del riu”, un dels millors contes del recull, amb el qual Carme Alerm va guanyar el Primer premi del ‘Premi de Narrativa Montserrat Roig’ de Martorelles l’any 2014, on fa un retrat psicològic esplèndid de l'ambiciosa i atribolada protagonista.

Vull destacar, també, la bona edició feta per l’editorial Sondberg. Un llibre agradable de llegir i de tenir entre les mans, amb un format i mida de lletra adequats i una portada al·legòrica molt elegant. Una edició que fa honor a la cura i l’exquisidesa amb què Carme Alerm ha escrit els relats.

Botons de mostra:

“Van trobar el cos del senyor Vicenç, entre els udols del gos, a uns dos kilòmetres de la vila, en un polígon industrial que anys enrere havia estat el mas de Can Pagell. Els resultats de l’autòpsia no van sorprendre ningú: que a un home de més de vuitanta anys i malalt com estava li agafés un infart després d’un sobreesforç com aquell era d’allò més previsible. Tothom se’n va fer creus, això sí, de com havia pogut arribar tan lluny si amb prou feines s’aguantava dret.”

“Una ràfega de vent s’escola per les finestres. Planen uns quants fulls, que han aixecat el vol amb una dansa capriciosa. Els nens, enjogassats, els empaiten per tot arreu. Creix l’aldarull i ningú no es fixa en la Clara, que resta immòbil, amb els cabells voleiant i el cos atuït per l’esgarrifança. No, no és l’alenada d’un vent entremaliat el que l’ha corpresa; és l’esbufec del record, d’aquell maleït record que la bruixa de la tempesta li ha tornat a revifar. Sí, sí, la bruixa de la tempesta, que des del dia que va eixir del bosc i li va llençar el malefici no para de turmentar-la. És aquí, n’està segura. Ha vingut a esguerrar-li el dibuix. És clar, no és aquest el que ella vol; en vol un altre. Vol el seu. Un dibuix monstruós, empastifat de pluja, de ferralla i de sang.”

“Al començament deixava anar a raig tot el que em passava pel cap: omplia fulls i fulls de lletra tremolosa que acabaven ben xops de llàgrimes; un devessall de retòrica autocompassiva que fluïa i fluïa sense parar i que em deixava completament esgotada però sense treure cap a res; si de cas, a fer-me encara més mal, especialment quan en rellegir-lo em topava amb un seguit de banalitats d’un dramatisme grandiloqüent i carrincló que, per acabar-ho d’adobar, no encertaven a expressar el que de debò sentia. En definitiva, no m’ajudaven a fer net.”

 

L'eterna nostàlgia per una Barcelona que ja no existeix

Avui us faig una ressenya molt breu, en forma de píndola. Us recomano aquesta novel·la del malaguanyat escriptor i prescriptor Robert Saladrigas (recordeu les recomanacions literàries que feia a Catalunya Ràdio?). L'estiu de la pluja, publicada per Edicions 62 el 2012, és una novel·la que parla  sobre la solitud i la incomunicació, amb un rerefons destacat de desarrelament on he vist reflectida la meva nostàlgia per la Barcelona on vaig viure i que ja no existeix. Un llibre de fa uns quants anys que us recomano avui perquè crec fermament que la literatura no caduca mai i que la ficció és un mitjà ideal per entendre la realitat que ens envolta. No sé si la novel·la està descatalogada o si encara es troba en llibreries -en biblioteques segur que sí-, però fareu ben fet si la cerqueu on considereu oportú i la llegiu per tal que la veu lúcida i la narrativa sàvia de Saladrigas continuïn existint. 

Afegeix un títol

Un film francès

Hi ha un film francès que m'agrada molt: La délicatesse (2011), basat en una novel·la de David Foenkinos que va ser un best seller a França (se'n van vendre cap a set-cents mil exemplars). A l'hora de traslladar-lo al cinema, Foenkinos va decidir que ell mateix s'encarregaria de dirigir-lo, juntament amb el seu germà Stéphane. No us penseu pas que els dos germans fossin del tot neòfits en el camp audiovisual: havien escrit alguns guions i havien rodat junts un curtmetratge (Une histoire de pieds, 2005). 

La trama de La délicatesse s'inicia d'una manera semblant a Bleu, de Kristof Kieslowski, ja que a la protagonista (Audrey Tatou) se li capgira la vida a causa d'un accident on perd el marit. Però, així com el film protagonitzat per Juliette Binoche sempre em deixa un regust amarg, La délicatesse té algunes pinzellades d'humor (en ocasions, fins i tot, amb un pèl d'absurditat que fareu bé de passar per alt) i un final senzill i bonic que et deixa amb un somriure beneit al rostre. Acceptar l'altre, tan senzill com això, que és el que fa un dels personatges més entranyables del film. 

La cinta va ser nominada a dos premis César en les categories de millor film de debut i millor guió adaptat. La banda sonora és de la compositora francesa de música electrònica Émilie Simon, a qui els germans Foenkinos van escriure una carta on li demanaven que s'unís al projecte. Simon, en un paral·lelisme curiós amb la vivència inicial de la protagonista, feia poc que havia perdut la seva parella i va rebutjar l'oferta, però ells van acabar convencent-la, fins al punt que també fa una breu aparició, fent allò que se'n diu un "cameo", en un dels moments de la cinta. 

La délicatesse és una pel·lícula que veritablement fa honor al seu nom, per la delicadesa amb què tracta la història, per la bellesa de les imatges i per la noblesa de sentiments que inspira, sense que sigui, en cap moment, carn de sensibleria. Ben allunyada d'algunes carrincloneries hollywoodenques o de la barroeria de segons quines pel·lícules espanyoles o catalanes (i alguna de francesa, això tampoc no ho podem negar). I jo, què voleu que us digui, de debò que trobo que en aquests temps que vivim és molt necessari imbuir-se d'històries com aquesta, de personatges senzills, amb bons sentiments i normals com la majoria de nosaltres.

Mercè és un nom molt bonic...

Com us vaig comentar en una entrada anterior, l'escriptora barcelonina Sílvia Romero, tot i que ha escrit desenes de llibres, la majoria guanyadors de diversos premis d'arreu dels Països Catalans, i que es prodiga gairebé en tots els gèneres, és bastant desconeguda entre el públic més general. Avui torno a ressenyar un dels seus llibres i, fidel al lema que la bona literatura i els bons llibres no caduquen mai, em remunto a l'any 2006, quan l'autora va publicar, sota el segell de Columna, la novel·la Ànima mesquina, que dos anys abans havia guanyat el XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó.

En aquesta novel·la, l'autora ens narra la vida d'una dona perversa, manipuladora i gens empàtica que es diu Mercè. Un nom molt bonic per a algú tan mala persona. És un personatge molt ben dibuixat, amb matisos dins l'estereotip d'una malànima, amb clarobscurs que fan que el lector no pugui deixar de veure-la com un ésser fràgil i vulnerable dins la immensa negror que cova a dintre. Ambientada, majoritàriament, a la Barcelona dels temps de la República i dels voltants del cop d'estat franquista i posteriors, en aquesta novel·la Romero s'esplaia a base de bé en una qualitat que m'agrada molt: la manca de pudor per construir escenes escabroses, cosa que fa només quan cal i sense que semblin ficades amb calçador. Ni inversemblants ni exagerades, sinó al punt just. Tots els comportaments de la protagonista, tot allò que fa o sent la Mercè, poden donar-se perfectament en una persona de les seves característiques, que voreja la psicopatia.

L'autora ha explicat en alguna ocasió que ella va començar a escriure la novel·la pensant en la història d'un dels personatges (en Josep, un nen abandonat en un orfenat), que finalment va esdevendir secundari perquè la Mercè, amb tota la seva força, va passar a primer pla. I, feliçment, ara se sap que Romero ha estat treballant en la història concreta del personatge deixat de banda i l'ha fet protagonista d'una pròxima novel·la. Ja veurem quan arribarà al format paper però, mentre això no passa, us recomano que cerqueu Ànima mesquina en qualsevol llibreria, de vell o no, o bé a la biblioteca que tingueu més a prop, tot i que és probable que encara pugui trobar-se a la web de l'editorial. No només podreu gaudir de la traça amb què la Sílvia Romero dibuixa personatges i crea trames sinó que, a més, com passa sovint a les seves obres i gràcies a la feina de documentació prèvia que sempre fa l'autora, us passejareu per alguns indrets d'una Barcelona que fa molts anys que ja no existeix i que, de la seva mà, veureu recreats i tan vívids com si encara estiguessin al nostre abast.  

Retorn

Fa més d’un any que no escric res al blog i ara he decidit reprendre’l. Tenim una relació curiosa, el meu blog i jo, amb moltes anades i vingudes, moltes aturades i moltes represes. Sé que hi ha persones que el segueixen i els agrada el que hi escric, però escriure-hi és esmerçar-hi un temps de què no sempre disposo. Tot i això, he decidit que, per poc que pugui, i encara que el meu sigui un granet de sorra minúscul entremig del maremàgnum de continguts que representa Internet, vull continuar contribuint a visibilitzar el català a les xarxes. Hi ha molts youtubers i bloguers catalanoparlants que opten pel castellà perquè així “arriben a més gent”. A mi això em sembla una versió moderna d’aquell “hace más fino” d’èpoques passades (o potser no ho són tant?). És un prejudici fruit de la inconsciència lingüística. Per poc que hi pensessin una mica, posarien per davant la dignitat de la llengua. Però amb el català tothom s'hi atreveix, tothom el menysprea. Són molts anys de suportar la subordinació lingüística i s’han anat creant una sèrie d’actituds de submissió que estan plenament esteses, com aquella que diu que és de “mala educació” mantenir el català quan algú se’ns adreça en castellà, encara que l'entengui. I crec que és molt noble que tots i cadascun de nosaltres mirem de contrarestar aquesta manera de fer. Així doncs, per part meva, reprenc el blog i hi aniré escrivint de qüestions diverses amb més o menys assiduïtat, com solia. I, com sempre he fet en totes les facetes de la vida, en català. Pels tres motius que va esmentar fa anys la Montserrat Roig: perquè és la meva llengua, perquè és una llengua literària i perquè em dóna la gana. No sabria dir quina raó em sembla més poderosa, francament. La mateixa Roig, en un llibre on conversava amb la Isabel-Clara Simó i que es va titular “Diàlegs a Barcelona”, publicat el 1986, va expressar-se en aquests termes: "¿Tu no tens la impressió que nosaltres dues estem practicant l'ofici de novel·listes que desapareixerà en una llengua que desapareixerà?". La por que el català acabi desapareixent no és nova ni infundada, tot i que últimament s'hi afegeix el temor de veure-la convertida en una mena de dialecte del castellà, de tant que la perverteixen, en diversos mitjans, gent que es guanya el sou escrivint o bé parlant i adreçant-se al gran públic. Que el català no desaparegui depèn de molts factors, el més important dels quals és l'ús social que en fem els mateixos catalanoparlants. Per això crec que val la pena mantenir el blog i continuar contribuint a visibilitzar la nostra llengua a les xarxes. Que si em dóna per escriure sobre, posem per cas, en Ray Bradbury o Barcelona o la Shakira o en George Michael, algú que faci una cerca sobre algun d'aquests noms des de qualsevol lloc del món pugui anar a parar al meu article i veure que està escrit en una llengua que no entén però que existeix. I vull continuar contribuint a normalitzar el català com una llengua que és apta per parlar i per escriure sobre tota mena de continguts. Concretament, de tots els continguts que als catalanoparlants ens doni la gana.

La Norma, l'entranyable protagonista de la campanya en favor de l'ús social del català als anys 80, creada per l'il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, malauradament mort aquesta mateixa setmana. 

Novel·la històrica amb ànima de thriller

Parlar de la Sílvia Romero és parlar d’una escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres. Ha conreat la poesia, el teatre, el conte i la novel·la, tot i que és en aquest darrer vessant on s’ha prodigat més. Treballadora infatigable per la cultura, va ser directora i col·laboradora de “Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura)”, va ser una de les creadores de la “Revista de creació literària Inèdits”, condueix diversos clubs de lectura arreu del territori i exerceix de crítica literària amb l’espai ‘Cafís de lletres’ de Ràdio Sant Celoni. Tot i que té un extens currículum (aquí us n’he citat només quatre dades), el seu nom és encara poc conegut entre el públic més ampli, no és una escriptora mediàtica ni té campanyes ben estructurades de màrqueting al darrere. Ha anat fent-se un espai a base de guanyar premis literaris, entre els quals, i per esmentar-ne només els més recents, el Lector de l’Odissea, amb El plagi (2013), el Francesc Badenes Dalmau pel poemari ABCdari poètic (2015), o el de la Vila de l’Ametlla de Mar, amb el recull A la colònia hidràulica i altres contes (2016). Aquest és també el cas de la novel·la que ens ocupa, El jurament, que va obtenir el premi Blai Bellver de Narrativa el 2017.

De prosa pulcra i detallista, amanida sovint amb tocs d’ironia fina, la narrativa de Sílvia Romero es distingeix per la capacitat amb què construeix històries traslladant-se a diverses èpoques i posant-se en la pell de personatges ben dispars. El joc de ficció que ens proposa amb El jurament ens presenta dues trames paral·leles que acaben confluint i que fan que el lector efectuï salts temporals entre la Catalunya d’avui dia i l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII. En la trama que ens és coetània, una parella formada per una pintora i un antiquari es proposen d’investigar si és cert que, tal com ella sospita, a sota d’una pintura que representa l’incendi de Londres, feta per un autor antic gens rellevant i que li acaba de regalar un catedràtic anglès amic seu, pot amagar-s’hi un fragment de La conspiració de Julius Civilis, obra originalment descomunal de Rembrandt, que el mateix autor va retallar, en ser-li rebutjada per l’Ajuntament d’Amsterdam, per tal d'aprofitar-ne l'escena central, que és la que ha arribat fins als nostres dies. El gruix de la novel·la, tanmateix, tant per extensió com per profunditat de contingut, l’ocupa la trama situada en el segle XVII, on coneixem la família Brooks, del poble d’Eyam, conegut pel fet que els seus habitants, assetjats per la pesta bubònica, van decidir aïllar-se per tal d’evitar que la malaltia es propagués pel país. Poc abans d’aquesta decisió altruista i col·lectiva, els Brooks envien les seves dues filles a Londres a treballar de serventes. Allà coneixeran una família holandesa, vinculada amb els Rembrandt, i altres personatges que acabaran de bastir aquesta part de la història.

Mitjançant la recreació d’esdeveniments històrics reals —l’aïllament autoimposat del poble d’Eyam, l’incendi de Londres de 1666 i la decisió de Rembrandt d’esquinçar aquella obra rebutjada— la Sílvia Romero tracta diverses temàtiques: la importància de l’atzar en l’esdevenidor de les persones, l’odi basat en la ignorància cap a les remeieres, l’expulsió i posterior readmissió dels jueus a Londres, les maneres de viure a l’Anglaterra del segle XVII i reflexions al voltant de l’art i l’ètica. Tot això, juntament amb la introducció de personalitats verídiques com a personatges actius de la trama —el mateix Rembrandt i sobretot el dietarista anglès Samuel Pepys— palesa l’exhaustiva feina prèvia de documentació que ha fet l’autora per acabar introduint-la de manera sàvia i natural dins la ficció que ha ideat.

El jurament és una entretinguda novel·la històrica d’aires clarament dickensians i amb una lleugera pàtina de thriller que fa gaudir el lector per mitjà de la descripció minuciosa dels ambients i dels escenaris que l’autora recrea —com la brutícia dels carrers de Londres o els contrastos entre els interiors de les tavernes i els de les mansions angleses— i del retrat de personatges, alguns de ben odiosos però d'altres tan fascinants i plens d’humanitat com la Katherine Brooks, protagonista de la trama del passat, que podria haver estat perfectament l'heroïna d'una de les novel·les de la Jane Austen. Una obra ambiciosa, doncs, amb la qual l'escriptora Sílvia Romero puja un graó més en la seva dilatada trajectòria com a novel·lista.

Botons de mostra:

“El pintor estava irat, rabiós com mai no l’havia vist el Hendrik. Voltava d’una banda a l’altra del taller, donava puntades a mobles i cadires, llençava per terra pots, pintures i pinzells. Ni tan sols la pacient i flegmàtica Hendrickje havia aconseguit convèncer-lo perquè aturés aquell terrabastall destructor. L’endemà el Hendrick havia comprovat que l’home havia entrat en raó i, per tal d’aprofitar la tela, l’havia tallada i havia conservat, de la pintura original d’El jurament de Julius Civilis, només l’escena central, tot retocant-la per poder-la vendre com a obra independent de la resta.”

“Feia tot just vint-i-quatre hores s’havia assegut damunt la màrfega, ensonyada, i els somnis s’havien convertit en malson. Perquè poc després de sentir unes veus procedents de la taverna la porta de l’habitació s’havia obert de cop, repicant contra la mateixa paret a causa de l’embranzida, i hi havia entrat un home alt, de cabells llargs agafats en una cua, que ella no coneixia de res, que de seguida havia tancat i travat la porta amb la cadira. Espantada, s’havia aixecat per mirar-se’l, sense entendre el que passava. L’home, que a la llum de l’espelma es veia que era un jove de poc més d’una vintena d’anys, se li havia plantat al davant per agafar-la pels braços amb unes mans fortes com tenalles i, amb una estrebada, els hi havia col·locat a l’esquena tot apropant el seu cos al d’ell, estrenyent-lo i passant-li la llengua pel coll.”

“La Pilar s’havia instal·lat a la taula d’estudi del professor, la que era a tocar de la finestra de la façana principal, on hi havia l’ordinador. S’havia assegut allà amb l’antic quadern que algun avantpassat del Geoffrey havia convertit en diari personal. De seguida s’havia immers en la tasca de desxifrar la lletra i de comprendre el sentit de les paraules que s’escapaven una mica dels seus coneixements d’anglès. Amb tot, i malgrat que faltava alguna pàgina de l’inici i potser alguna cap a la meitat del quadern, i que algunes puntes estaven ratades i malmeses, no era una feina extremament complexa: demanava dedicació, però no presentava dificultats insalvables. Al cap d’una hora de lectura, la Pilar havia optat per connectar l’ordinador, obrir el programa de tractament de textos, i transcriure, amb perfecta puntuació i en un anglès més comprensible, el contingut del diari.”