"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Enyor de tu

Avui fa tres anys. Però, en certa manera, encara fa més temps que no hi ets. La teva essència es va anar diluint molt abans que el teu cor s'aturés. La memòria que fugia, les paraules que no arribaven, els embarbussaments constants. Però res d'això no va poder amb la memòria de la pell. Cercaves constantment unes mans que s'enllacessin amb les teves i continuaves agraint cada mostra d'afecte que rebies. Sentir com encara deies "gràcies", en aquells brevíssims instants de lucidesa, em va fer somniar moltes vegades amb una millora impossible. Una regressió de la malaltia que mai no podria produir-se. La realitat m'esclatava davant dels ulls cada vegada que t'aturaves quan semblava que anaves a començar un discurs. I no puc negar que em resistia a acceptar-ho. "El meu germà es deia Ramon", vas dir-me un dia mentre et donava el berenar, els teus ulls blaus vagant en el no res. Uns segons vaig estar expectant, estèrilment esperançada, fins que vaig acabar esclatant en plors en adonar-me que no hi havia continuació. Que mai més no n'hi hauria.
Ara només vius en els records dels que encara rondem per aquí. Dins del meu esperit. Conservo flaixbacs preciosos, de la meva infantesa sobretot, on tu ets una protagonista important i als quals recorro sovint per tal que no se m'esborrin. Vivències que mai no et vaig agrair. Perquè, segurament, tampoc no calia. Et recordo relativament jove (la meva edat d'ara, devies tenir), alegre i, fins i tot, múrria malgrat que pretenies amagar-te darrere d'una pàtina de sobrietat. Quan em banyaves dins la pica de la cuina, quan miràvem fotos antigues i m'explicaves històries familiars, quan m'ensenyaves alguna joguina teva que encara conservaves, quan em cantaves el "Sol, solet" amb la veu una mica esquerdada i plena de tendresa, quan intentaves que fes la migdiada i no te'n sorties. 
I ara, de casualitat, navegant per Internet (que és una cosa que ja no vas tenir temps de conèixer, tu que eres tan curiosa de tot el que jo et pogués ensenyar) he trobat un dibuix que em recorda un d'aquest moments remots viscuts amb tu: quan vas decidir apropar una cadira al meu llit i quedar-t'hi a llegir totes les nits fins que m'adormís perquè jo t'havia dit que em feia por quedar-me sola. No vaig saber-te explicar què m'amoïnava en aquells moments i t'ho dic ara: veia com les parets s'estretien, se m'apropaven i semblava que m'haguessin d'esclafar. Seria interessant d'esbrinar a què es devia aquesta sensació tan nítida que recordo que va durar anys. Tant se val, no és d'això que vull parlar sinó de tu. Perquè parlant de tu, te'm fas present. Vull parlar de la melangia que t'embargava, en ocasions, fruit de les vivències del passat (la guerra, la mort de l'oncle, la por dels avis quan van guanyar els "nacionals", el mutisme de la postguerra, l'eternitat de la dictadura, tot el mal que se'ns va fer com a poble...). Vull parlar de l'alegria que, malgrat tot, també portaves dins encara que preferissis no mostrar-la, sovint protegint-te rere el posat adust. I jo, massa despreocupada potser (estava malalta de joventut), no ho vaig saber apreciar fins que va ser massa tard, quan encara estaves aquí però ja no podíem gaudir-ne plegades. Però sé que, d'una manera o d'una altra, continues estant ben a prop meu, al meu voltant. Potser encara estàs a l'espona del meu llit, com vas fer totes aquelles nits en què vas vetllar el meu son, asseguda llegint o mentre cosies. Gràcies per haver-hi estat. Ara ja només em puc permetre recordar-ho i, si de cas, imaginar-me que qualsevol nit d'aquestes se t'acudeix passar-hi una estona a fer-me companyia mentre dormo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada