No diguis res

No havia llegit res de l'escriptora Raquel Gámez Serrano, autora que publica habitualment amb Llibres del Delicte i que manté el blog "En clau de negre", i No diguis res ha estat una molt bona estrena. Aquesta no és una novel·la de tipus procedimental ja que el gruix de la història que s'hi narra no parteix d'un fet delictiu al qual li calgui una investigació policial sinó que es tracta d'una novel·la psicològica durant la qual, tanmateix, el lector no pot deixar de tenir la impressió que en qualsevol moment en passarà una de grossa. Fins que passa, és clar.

No diguis res és una novel·la de personatges molt ben construïda que narra la vida d'una parella al llarg d'un període d'anys força ampli. Els protagonistes, dibuixats amb precisió, arrosseguen uns passats emocionalment tèrbols i es mouen obsedits en cerca de la felicitat però, a causa d'una sèrie d'incapacitats afectives, acaben endinsant-se en la misèria moral més absoluta. A més, tothora sembla que es complaguin en unes actituds de vegades absurdes, marcades per la incomunicació, els silencis i la incomprensió. L'autora va fent, al llarg de la narració, un in crescendo del desassossec turmentós on viuen instal·lats aquests personatges fins que arriba el desenllaç, absolutament esborronador. 

On ens porten les fugides endavant en cerca de la felicitat somniada? Fins on estem disposats a arribar per tal de protegir els qui estimem? Aquestes són algunes de les preguntes a què ens aboca la lectura d'aquesta novel·la. Actual per la temàtica (sobre la qual crec que és millor no revelar res) però també pel tractament de la trama, d'una negror oberta de mires segons les tendències més modernes del gènere, i tan inquietant que atrapa el lector dins la mena de bogeria dels personatges, que el van empenyent pel pedregar alhora que hi cauen ells, sense poder-ho evitar, No diguis res és una novel·la de lectura plaent i absolutament recomanable.

Botons de mostra:

"Volia pujar una família. Perquè, d’això, es podria dir que ell ja no en tenia. Els havia decebut i d’alguna manera, incapaç també ara d’engendrar, seguia refermant la creença que tenia d’ell mateix: era una persona mediocre, com tantes vegades li havia retret el seu pare."

"Des de petita, l’havien posicionat entre els marges d’algú, d’un pare autoritari, d’una mare histriònica. D’un germà mort. I no s’havia adonat fins aleshores que no estava preparada per a la solitud."

"Tot restava encara per construir: tenia una casa, tenia un marit, només hi faltava un fill. Va forçar el gest i intentà somriure, de primer amb els llavis i després amb els ulls ja contagiats. Li esqueia més ser feliç i va decidir que no es permetria estar trista. Mai més. Hauria de mantenir a ratlla els records o inventar-los perquè no fessin mal."

La segona dona i altres criatures ferides

Avui tinc l'alegria de poder-vos presentar un llibre que em toca de ben a prop. És el meu recull de contes titulat "La segona dona i altres criatures ferides", publicat per l'editorial Espai Literari. Però no us en faig ressenya ni us en dic res més. Tan sols els tres botons de mostra que podeu veure a la imatge. Si mai teniu ocasió de llegir el recull, espero que us agradi i em pugueu donar la vostra opinió. El podreu trobar, per encàrrec, a qualsevol llibreria o bé a la botiga en línia de l'editorial.

Els inicis d'Stephen King, els de Ray Bradbury i altres coincidències felices

Aquest estiu passat, entre moltes altres lectures (eclèctiques, per descomptat), vaig gaudir de dos llibres molt especials, trobats en llibreries de vell. D'una banda, 'Memoria de crímenes' (A Memory of Murder, 1984), d'en Ray Bradbury, un recull de contes de quan el poeta de la ciència ficció era molt jove i encara no havia trobat les històries on se sentís còmode escrivint, per això mirava d'imitar l'estil negre de Hammet i Chandler, tal com explica en el pròleg, on també exposa les seves idees i experiències sobre el fet d'escriure; el primer dels contes ("Pequeño asesino") és un dels més inquietants i ben resolts que he llegit mai. D'altra banda, també vaig llegir 'Mientras escribo', traducció al castellà del títol On Writing. A Memory On The Craft, un llibre de memòries que Stephen King va publicar l'any 2000, on parla, de manera desacomplexadíssima, molt entretinguda i adreçant-se constantment al lector com ho faria amb un amic, dels seus inicis en l'escriptura, de les tècniques narratives que utilitza, dels processos creatius que han seguit les seves novel·les i de la seva vida, marcada per la creació literària i per l'addicció a les drogues i l'alcohol. El llibre és una mescla exquisida entre llibre de memòries i compendi de tècniques d'escriptura i serveix per acostar-nos al vessant més humà de l'escriptor de Maine. A més, parla dels primers contes, molt anteriors a la publicació de Carrie, la primera novel·la, que va treure la família King de les angoixes econòmiques que estaven patint. Aquests primers contes són els que algunes revistes literàries del moment li van acceptar de publicar (n'havia escrit molts altres, que li van rebutjar, com no s'està d'explicar ell mateix). A mesura que m'endinsava en la lectura del llibre, anava marcant els títols que King hi esmenta perquè pensava cercar-los, majoritàriament a Internet, on sovint es troben joietes introbables en paper.

I vet aquí que, a finals de setembre, dues de les millors editorials independents en català van anunciar la publicació conjunta de dos títols de King: L'Altra Editorial s'encarrega de l'On Writing, traduït com a 'Escriure. Memòries d'un ofici' (en traducció de Martí Sales), mentre que Males Herbes ens acosta 'Torn de nit' (Night Shift, 1978), traduït per Ferran Ràfols, el recull de contes primerencs que King esmenta al primer llibre i que jo estava disposada a cercar delerosament. Us imagineu la meva joia? Doncs encara n'hi ha més. Més endavant us ho explico.

'Torn de nit', vint contes, amb un pròleg del mateix King on explica més detalls dels seus processos d'escriptura i sobre el que el entén per literatura de gènere de terror. Vint contes escrits entre el 1968 i el 1977, abans d'esdevenir famós, contes on ja va dipositar les llavors del que més tard germinaria en novel·les tan admirades com Salem's Lot. Alguns dels contes han donat peu a adaptacions cinematogràfiques, com "Els nois de les panotxes", a partir del qual es va crear una autèntica saga de films, o "Deixar-ho, S.A." i "La cornisa", tots dos inclosos com a curts al film Cat's Eye (1985), amb guió del mateix King.

Entre les pàgines de 'Torn de nit' ressonen les veus de Lovecraft i de Matheson, de tota la mitologia al voltant dels vampirs i del Dràcula de Bram Stoker, i aquell terror tan gustós que es troba en la quotidianitat i que King va aprendre dels relats de la Shirley Jackson. Dues de les històries m'han sorprès perquè no incorporen cap element sobrenatural ni terrorífic o misteriós ("L'últim graó de l'escala" i "La dona de l'habitació") i demostren que King és, realment, un gran escriptor d'històries i de personatges psicològicament profunds. Són dos drames tan reals com la vida mateixa, i el segon, que clou el recull, reconec que em va deixar especialment colpida. Dins d'aquest trasbals, sorgeix de nou la coincidència: l'esment al conte de terror de Bradbury que precisament acabava de llegir unes setmanes abans, aquell que menciono més amunt i que em sembla tan esplèndid.

La literatura que fa Stephen King, tan marcadament de gènere, té molts detractors entre els literats més llepafils, i n'hi ha que li recriminen l'èxit tan esplendorós que, des de fa tants anys, el manté entre els escriptors més venuts. Prejudicis, és clar, i també un punt d'enveja. Estic segura que, si no fos per tots aquests condiconants, qualsevol any d'aquests li atorgarien el Nobel, i seria ben merescudament. Perquè la veritat és que Stephen King és un escriptor de raça que va començar a forjar el seu talent de ben jove i que ha anat demostrant el seu art al llarg dels anys, i això s'aprecia molt bé a 'Torn de nit', un llibre destinat a fer les delícies dels seus admiradors però que també pot ser una bona manera, per als qui no en coneixen l'obra i hi tinguin curiositat, d'endinsar-se en el món del "rei del terror", ja que permet veure com va començar a construir el seu univers literari i a modelar la seva escriptura. Si aquesta lectura es complementa amb la d''Escriure', el goig ja és superlatiu absolut. Gràcies infinites, doncs, a Males Herbes i a L'Altra Editorial per haver-nos posat aquestes dues joies majúscules a l'abast en la nostra llengua.

Botons de mostra

"La meva obsessió són les coses macabres. Els relats que trobareu més avall no els he escrit per diners (...) els he escrit perquè resulta que els he escrit. Tinc una obsessió amb un potencial de venda. A les cambres encoixinades de tot el món hi ha un munt de bojos que no tenen tanta sort" (del pròleg).

"La porta va grinyolar diabòlicament sobre l'única frontissa restant, i vam endinsar-nos en la penombra de l'interior. L'olor de verdet i de podrit formava un tel vaporós que gairebé aclaparava. I era com si sota aquest vel hi haugés una olor encara més profunda, una olor llefiscosa i pudent, la flaire de la vellúria i de la decadència. Una ferum com la que deu sortir dels taüts corruptes i les tombes violades."

"El tallagespa vermell que l'home gras havia dut amb la furgoneta corria tot sol. No l'empenyia ningú; de fet, no hi havia ningú a menys d'un metre i mig de distància. Corria febrilment, esquinçava la pobra herba del pati d'en Harold Parkette com si fos un dimoniet venjatiu pujat directament de l'infern. La màquina xisclava i bramava i es tirava uns pets blaus d'un fum blau de petroli, endut per una mena de bogeria mecànica frenètica que omplia en Charles de terror. L'olor mig pansida de l'herba tallada planava a l'aire com un vi agre."

Mandarines, un film d'història agredolça

Avui us parlaré d'un film que em té el cor robat: Mandarines (Mandarïinid), una producció estoniano-georgiana de 2013, dirigida, produïda i escrita pel director de cinema i guionista georgià Zaza Urushadze. El context del film és la guerra que es va esdevenir el 1992 entre les antigues províncies soviètiques de Geòrgia i Abkhàzia (també es pot escriure Abcàsia), quan aquesta darrera cercava el reconeixement com a republica independent, després de la desintegració de la Unió Soviètica.
En un llogaret d'Abkhàzia han romàs només dos vilatans, veïns i amics de tota la vida; l'un es dedica al conreu de la mandarina i l'altre, que és fuster, li confecciona les caixes amb què transportar-les. Allà coincideixen dos guerrillers, un de cada bàndol, enemics mortals, per tant, que han caigut ferits i són atesos pels dos amics, dins d'un pacte de no agressió mentre romanguin dins la casa del fuster. La relació que s'estableix entre aquests quatre homes durant algunes setmanes és l'eix central del film. Una història senzilla en aparença però amb un contingut molt profund i ple d'humanitat. Un cant a la pau, a la inutilitat de les guerres, a l'esperança. Amb una fotografia preciosa, amb pinzellades d'humor i amb una seqüència final bellíssima, quan ja apareixen els crèdits, on es veu un dels protagonistes conduint per una carretera enmig del paisatge mentre sona la darrera cançó, pertanyent a la banda sonora de tocs orientals creada pel compositor georgià Niaz Diazamidze. Un film absolutament commovedor que he vist unes quantes vegades i que sempre em desperta les millors de les emocions.

Lema

Fa temps que no escric res en aquest espai però ara he decidit tornar-hi. Espero que pugui tornar a ser amb força i assiduïtat. Els qui em seguiu sabreu que aquest blog és molt eclèctic i per això tracta, habitualment, de llibres però també de la Barcelona d'abans, de gèneres literaris i, en algunes ocasions, de qüestions actuals. I, si pot ser parlar de tot relacionant-ho amb llibres, encara millor. En definitiva, hi parlo de les meves dèries, que són diverses i variades. L'espai domèstic, la casa on vivim i, especialment, allà on ja no vivim i que enyorem, és una d'aquestes dèries. Per això el que avui us deixo, com a preludi dels posts que intentaré anar penjant amb un ritme més sovintejat, és una reflexió amb la qual coincideixo al cent per cent, procedent de la novel·la La ciutat i la casa, de l'escriptora italiana Natalia Ginzburg (1916-1991); si no l'heu llegida, correu a cercar-la a la biblioteca o a la llibreria del barri o a qualsevol llibreria de vell. És una novel·la esplèndida, d'aquelles que es queden dins del cor i a la lleixa dels llibres als quals cal retornar sovint. La cita que n'he seleccionat podria ser perfectament un dels lemes d'aquest blog i, per què no, de la meva vida mateixa. 

Amb aquesta fotografia del Portal de l'Àngel cap als anys 50-60 a tutti colori però amb predomini del groc, us desitjo unes Bones Festes. Un Nadal més reivindicatiu que mai, amb els nostres drets conculcats per un govern aliè que ni tan sols té una representació significativa en el nostre Parlament. Amb el record dels presos polítics i dels governants a l'exili, amb l'alegria d'haver tornat a aconseguir, ahir mateix, majoria absoluta independentista (tot i que amb l'amargor de veure com un partit creat per fer-nos mal ha obtingut tant de suport popular de les classes més baixes i ignorants), els millors desitjos per a tots vosaltres.

Èxode, nostàlgia i amor per la vida

Aquesta novel·la breu d'aparença senzilla és un dietari delicat i preciós que resumeix tota una vida i que ens apropa a un episodi de la Història força desconegut (l'èxode istrià-dàlmatà de 1947, quan la ciutat de Fiume va passar a Croàcia, dins l'antiga Iugoslàvia) viscut per l'autora, Marisa Madieri, quan era una nena que encara no podia entendre la dimensió del que estava vivint. 

El dietari s'inicia el novembre de 1981 i es clou el novembre de 1984. Tres anys durant els quals l'autora va desgranant records d'infantesa i d'adolescència, d'aquells anys incerts però plens alhora d'esperances i d'alegries. Els paisatges, els éssers estimats, les olors i els colors van omplint les pàgines d'aquest petit tresor en forma de llibre i conformant petites perles poètiques i tendres.

Madieri, injustament més coneguda per ser l'esposa del també escriptor Claudio Magris que no pas per les seves obres, narra amb una força poètica que flueix natural i explica uns fets sovint terribles sense dramatismes ni ressentiment, amb pietat per tothom a qui esmenta, fins i tot per a una àvia de qui explica les actituds menyspreables d'una manera objectiva però que a ulls del lector queda retratada com un monstre. Aquest és un dels aspectes que més m'han impressionat d'aquesta lecctura. Estic segura que Madieri va ser una d'aquelles persones que es distingeixen per la seva bondat i misericòrdia, fins al punt que no semblen capaces de concebre les maldats dels altres com a tals.

Si encara no l'heu llegit, feu-vos el favor de cercar aquest llibre bellíssim de Marisa Madieri, una gran miniaturista que va saber encabir en poques pàgines tota la intensitat d'uns anys viscuts en uns moments de gran convulsió històrica i personal i transmetre'ns l'amor que, tanmateix, mai no va deixar de sentir per la vida.

Botons de mostra:

"La profunditat del temps és una conquesta recent meva. En el silenci de la casa, quan em quedo sola al matí, retrobo la felicitat de pensar, de recórrer endavant i endarrere el passat, d'escoltar el flux del present. És una cosa que abans rarament havia experimentat. Després d'una infància satisfeta i resolta en la immediatesa, una adolescència pobra i introvertida i una joventut obstinada, he arribat a una maduresa en què les coses i els esdeveniments semblen tenir un ritme més lent, que permet la reflexió."

"El meu jardí, que he tornat a veure de gran i m'ha semblat miserable i esquifit, als meus ulls infantils era el món sencer, era l'aventura. Les troanes que feien de tanca eren una selva, els gats que s'hi amagaven, els pardals, les formigues i les sargantanes tots els animals de l'Edèn, els còdols i els vidres de colors escampats per terra tresors i pedres precioses, els esglaons que portaven a casa de la portera l'escalinata d'un palau."

"Es va quedar sorpresa d'entrar en una família en què compten més la gratitud i els afectes que no els diners, en els quals només es pensa quan no n'hi ha. En morir el pare s'esperava que, per dividir-nos l'herència, la meva germana i jo vendríem el pis on ella, després de liquidar amb valentia tots els seus béns, se n'havia anat a viure amb l'avi Gigio, i es va quedar estupefacta quan la vam convidar a quedar-s'hi per sempre."