Els inicis d'Stephen King, els de Ray Bradbury i altres coincidències felices

Aquest estiu passat, entre moltes altres lectures (eclèctiques, per descomptat), vaig gaudir de dos llibres molt especials, trobats en llibreries de vell. D'una banda, 'Memoria de crímenes' (A Memory of Murder, 1984), d'en Ray Bradbury, un recull de contes de quan el poeta de la ciència ficció era molt jove i encara no havia trobat les històries on se sentís còmode escrivint, per això mirava d'imitar l'estil negre de Hammet i Chandler, tal com explica en el pròleg, on també exposa les seves idees i experiències sobre el fet d'escriure; el primer dels contes ("Pequeño asesino") és un dels més inquietants i ben resolts que he llegit mai. D'altra banda, també vaig llegir 'Mientras escribo', traducció al castellà del títol On Writing. A Memory On The Craft, un llibre de memòries que Stephen King va publicar l'any 2000, on parla, de manera desacomplexadíssima, molt entretinguda i adreçant-se constantment al lector com ho faria amb un amic, dels seus inicis en l'escriptura, de les tècniques narratives que utilitza, dels processos creatius que han seguit les seves novel·les i de la seva vida, marcada per la creació literària i per l'addicció a les drogues i l'alcohol. El llibre és una mescla exquisida entre llibre de memòries i compendi de tècniques d'escriptura i serveix per acostar-nos al vessant més humà de l'escriptor de Maine. A més, parla dels primers contes, molt anteriors a la publicació de Carrie, la primera novel·la, que va treure la família King de les angoixes econòmiques que estaven patint. Aquests primers contes són els que algunes revistes literàries del moment li van acceptar de publicar (n'havia escrit molts altres, que li van rebutjar, com no s'està d'explicar ell mateix). A mesura que m'endinsava en la lectura del llibre, anava marcant els títols que King hi esmenta perquè pensava cercar-los, majoritàriament a Internet, on sovint es troben joietes introbables en paper.

I vet aquí que, a finals de setembre, dues de les millors editorials independents en català van anunciar la publicació conjunta de dos títols de King: L'Altra Editorial s'encarrega de l'On Writing, traduït com a 'Escriure. Memòries d'un ofici' (en traducció de Martí Sales), mentre que Males Herbes ens acosta 'Torn de nit' (Night Shift, 1978), traduït per Ferran Ràfols, el recull de contes primerencs que King esmenta al primer llibre i que jo estava disposada a cercar delerosament. Us imagineu la meva joia? Doncs encara n'hi ha més. Més endavant us ho explico.

'Torn de nit', vint contes, amb un pròleg del mateix King on explica més detalls dels seus processos d'escriptura i sobre el que el entén per literatura de gènere de terror. Vint contes escrits entre el 1968 i el 1977, abans d'esdevenir famós, contes on ja va dipositar les llavors del que més tard germinaria en novel·les tan admirades com Salem's Lot. Alguns dels contes han donat peu a adaptacions cinematogràfiques, com "Els nois de les panotxes", a partir del qual es va crear una autèntica saga de films, o "Deixar-ho, S.A." i "La cornisa", tots dos inclosos com a curts al film Cat's Eye (1985), amb guió del mateix King.

Entre les pàgines de 'Torn de nit' ressonen les veus de Lovecraft i de Matheson, de tota la mitologia al voltant dels vampirs i del Dràcula de Bram Stoker, i aquell terror tan gustós que es troba en la quotidianitat i que King va aprendre dels relats de la Shirley Jackson. Dues de les històries m'han sorprès perquè no incorporen cap element sobrenatural ni terrorífic o misteriós ("L'últim graó de l'escala" i "La dona de l'habitació") i demostren que King és, realment, un gran escriptor d'històries i de personatges psicològicament profunds. Són dos drames tan reals com la vida mateixa, i el segon, que clou el recull, reconec que em va deixar especialment colpida. Dins d'aquest trasbals, sorgeix de nou la coincidència: l'esment al conte de terror de Bradbury que precisament acabava de llegir unes setmanes abans, aquell que menciono més amunt i que em sembla tan esplèndid.

La literatura que fa Stephen King, tan marcadament de gènere, té molts detractors entre els literats més llepafils, i n'hi ha que li recriminen l'èxit tan esplendorós que, des de fa tants anys, el manté entre els escriptors més venuts. Prejudicis, és clar, i també un punt d'enveja. Estic segura que, si no fos per tots aquests condiconants, qualsevol any d'aquests li atorgarien el Nobel, i seria ben merescudament. Perquè la veritat és que Stephen King és un escriptor de raça que va començar a forjar el seu talent de ben jove i que ha anat demostrant el seu art al llarg dels anys, i això s'aprecia molt bé a 'Torn de nit', un llibre destinat a fer les delícies dels seus admiradors però que també pot ser una bona manera, per als qui no en coneixen l'obra i hi tinguin curiositat, d'endinsar-se en el món del "rei del terror", ja que permet veure com va començar a construir el seu univers literari i a modelar la seva escriptura. Si aquesta lectura es complementa amb la d''Escriure', el goig ja és superlatiu absolut. Gràcies infinites, doncs, a Males Herbes i a L'Altra Editorial per haver-nos posat aquestes dues joies majúscules a l'abast en la nostra llengua.

Botons de mostra

"La meva obsessió són les coses macabres. Els relats que trobareu més avall no els he escrit per diners (...) els he escrit perquè resulta que els he escrit. Tinc una obsessió amb un potencial de venda. A les cambres encoixinades de tot el món hi ha un munt de bojos que no tenen tanta sort" (del pròleg).

"La porta va grinyolar diabòlicament sobre l'única frontissa restant, i vam endinsar-nos en la penombra de l'interior. L'olor de verdet i de podrit formava un tel vaporós que gairebé aclaparava. I era com si sota aquest vel hi haugés una olor encara més profunda, una olor llefiscosa i pudent, la flaire de la vellúria i de la decadència. Una ferum com la que deu sortir dels taüts corruptes i les tombes violades."

"El tallagespa vermell que l'home gras havia dut amb la furgoneta corria tot sol. No l'empenyia ningú; de fet, no hi havia ningú a menys d'un metre i mig de distància. Corria febrilment, esquinçava la pobra herba del pati d'en Harold Parkette com si fos un dimoniet venjatiu pujat directament de l'infern. La màquina xisclava i bramava i es tirava uns pets blaus d'un fum blau de petroli, endut per una mena de bogeria mecànica frenètica que omplia en Charles de terror. L'olor mig pansida de l'herba tallada planava a l'aire com un vi agre."

Mandarines, un film d'història agredolça

Avui us parlaré d'un film que em té el cor robat: Mandarines (Mandarïinid), una producció estoniano-georgiana de 2013, dirigida, produïda i escrita pel director de cinema i guionista georgià Zaza Urushadze. El context del film és la guerra que es va esdevenir el 1992 entre les antigues províncies soviètiques de Geòrgia i Abkhàzia (també es pot escriure Abcàsia), quan aquesta darrera cercava el reconeixement com a republica independent, després de la desintegració de la Unió Soviètica.
En un llogaret d'Abkhàzia han romàs només dos vilatans, veïns i amics de tota la vida; l'un es dedica al conreu de la mandarina i l'altre, que és fuster, li confecciona les caixes amb què transportar-les. Allà coincideixen dos guerrillers, un de cada bàndol, enemics mortals, per tant, que han caigut ferits i són atesos pels dos amics, dins d'un pacte de no agressió mentre romanguin dins la casa del fuster. La relació que s'estableix entre aquests quatre homes durant algunes setmanes és l'eix central del film. Una història senzilla en aparença però amb un contingut molt profund i ple d'humanitat. Un cant a la pau, a la inutilitat de les guerres, a l'esperança. Amb una fotografia preciosa, amb pinzellades d'humor i amb una seqüència final bellíssima, quan ja apareixen els crèdits, on es veu un dels protagonistes conduint per una carretera enmig del paisatge mentre sona la darrera cançó, pertanyent a la banda sonora de tocs orientals creada pel compositor georgià Niaz Diazamidze. Un film absolutament commovedor que he vist unes quantes vegades i que sempre em desperta les millors de les emocions.

Lema

Fa temps que no escric res en aquest espai però ara he decidit tornar-hi. Espero que pugui tornar a ser amb força i assiduïtat. Els qui em seguiu sabreu que aquest blog és molt eclèctic i per això tracta, habitualment, de llibres però també de la Barcelona d'abans, de gèneres literaris i, en algunes ocasions, de qüestions actuals. I, si pot ser parlar de tot relacionant-ho amb llibres, encara millor. En definitiva, hi parlo de les meves dèries, que són diverses i variades. L'espai domèstic, la casa on vivim i, especialment, allà on ja no vivim i que enyorem, és una d'aquestes dèries. Per això el que avui us deixo, com a preludi dels posts que intentaré anar penjant amb un ritme més sovintejat, és una reflexió amb la qual coincideixo al cent per cent, procedent de la novel·la La ciutat i la casa, de l'escriptora italiana Natalia Ginzburg (1916-1991); si no l'heu llegida, correu a cercar-la a la biblioteca o a la llibreria del barri o a qualsevol llibreria de vell. És una novel·la esplèndida, d'aquelles que es queden dins del cor i a la lleixa dels llibres als quals cal retornar sovint. La cita que n'he seleccionat podria ser perfectament un dels lemes d'aquest blog i, per què no, de la meva vida mateixa. 

Amb aquesta fotografia del Portal de l'Àngel cap als anys 50-60 a tutti colori però amb predomini del groc, us desitjo unes Bones Festes. Un Nadal més reivindicatiu que mai, amb els nostres drets conculcats per un govern aliè que ni tan sols té una representació significativa en el nostre Parlament. Amb el record dels presos polítics i dels governants a l'exili, amb l'alegria d'haver tornat a aconseguir, ahir mateix, majoria absoluta independentista (tot i que amb l'amargor de veure com un partit creat per fer-nos mal ha obtingut tant de suport popular de les classes més baixes i ignorants), els millors desitjos per a tots vosaltres.

Èxode, nostàlgia i amor per la vida

Aquesta novel·la breu d'aparença senzilla és un dietari delicat i preciós que resumeix tota una vida i que ens apropa a un episodi de la Història força desconegut (l'èxode istrià-dàlmatà de 1947, quan la ciutat de Fiume va passar a Croàcia, dins l'antiga Iugoslàvia) viscut per l'autora, Marisa Madieri, quan era una nena que encara no podia entendre la dimensió del que estava vivint. 

El dietari s'inicia el novembre de 1981 i es clou el novembre de 1984. Tres anys durant els quals l'autora va desgranant records d'infantesa i d'adolescència, d'aquells anys incerts però plens alhora d'esperances i d'alegries. Els paisatges, els éssers estimats, les olors i els colors van omplint les pàgines d'aquest petit tresor en forma de llibre i conformant petites perles poètiques i tendres.

Madieri, injustament més coneguda per ser l'esposa del també escriptor Claudio Magris que no pas per les seves obres, narra amb una força poètica que flueix natural i explica uns fets sovint terribles sense dramatismes ni ressentiment, amb pietat per tothom a qui esmenta, fins i tot per a una àvia de qui explica les actituds menyspreables d'una manera objectiva però que a ulls del lector queda retratada com un monstre. Aquest és un dels aspectes que més m'han impressionat d'aquesta lecctura. Estic segura que Madieri va ser una d'aquelles persones que es distingeixen per la seva bondat i misericòrdia, fins al punt que no semblen capaces de concebre les maldats dels altres com a tals.

Si encara no l'heu llegit, feu-vos el favor de cercar aquest llibre bellíssim de Marisa Madieri, una gran miniaturista que va saber encabir en poques pàgines tota la intensitat d'uns anys viscuts en uns moments de gran convulsió històrica i personal i transmetre'ns l'amor que, tanmateix, mai no va deixar de sentir per la vida.

Botons de mostra:

"La profunditat del temps és una conquesta recent meva. En el silenci de la casa, quan em quedo sola al matí, retrobo la felicitat de pensar, de recórrer endavant i endarrere el passat, d'escoltar el flux del present. És una cosa que abans rarament havia experimentat. Després d'una infància satisfeta i resolta en la immediatesa, una adolescència pobra i introvertida i una joventut obstinada, he arribat a una maduresa en què les coses i els esdeveniments semblen tenir un ritme més lent, que permet la reflexió."

"El meu jardí, que he tornat a veure de gran i m'ha semblat miserable i esquifit, als meus ulls infantils era el món sencer, era l'aventura. Les troanes que feien de tanca eren una selva, els gats que s'hi amagaven, els pardals, les formigues i les sargantanes tots els animals de l'Edèn, els còdols i els vidres de colors escampats per terra tresors i pedres precioses, els esglaons que portaven a casa de la portera l'escalinata d'un palau."

"Es va quedar sorpresa d'entrar en una família en què compten més la gratitud i els afectes que no els diners, en els quals només es pensa quan no n'hi ha. En morir el pare s'esperava que, per dividir-nos l'herència, la meva germana i jo vendríem el pis on ella, després de liquidar amb valentia tots els seus béns, se n'havia anat a viure amb l'avi Gigio, i es va quedar estupefacta quan la vam convidar a quedar-s'hi per sempre."

Wolfgang o com enganxar-se a la lectura

Wolfgang
Laia Aguilar

Premi Carlemany 2016

Columna

Fa poques setmanes va haver-hi molt de rebombori a causa d'una campanya publicitària ben desafortunada que pretenia fomentar la lectura per mitjà de l'enviament massiu de llibres en català al president dels EUA. Un despropòsit com aquest, que s'invalida per ell mateix, va quedar, no cal dir-ho, totalment desarticulat quan llibreters, escriptors, activistes culturals i altres persones amb dos dits de front van posar el crit al cel i van fer que l'Ajuntament de Barcelona (que havia encarregat la campanya a una agència amb un grau tan alt d'inèpcia) s'ho repensés i l'enretirés. Tan fàcil com hauria estat, per exemple, encarregar a les escoles que adquirissin el darrer llibre guardonat amb el Premi Carlemany que el Govern d'Andorra atorga per al Foment de la lectura. No conec les novel·les guardonades en edicions anteriors, i no dubto gens que devien ser igualment reeixides, però el que ens ofereix la Laia Aguilar amb aquesta Wolfgang (extraordinari) és realment excel·lent.

En Wolfgang és un nen d'onze anys, superdotat amb un coeficient intel·lectual de 152, apassionat de la música i del piano, interessat per la ciència i els avenços tècnics però molt poc hàbil socialment i amb un bloqueig emocional important. Té una família petita, amb la mare com a centre i la iaia i la tieta com a satèl·lits, sense que li calgui ningú més (excepte la professora de música, que també li fa de psicòloga i a qui, a la seva manera, té en gran estima). La història s'inicia quan la mare mor de manera sobtada i, segons que ha deixat especificat en el testament, en Wolfgang se n'ha d'anar a viure amb el pare, un home a qui el nen ni tan sols coneix. La manera com conviuran i intentaran adaptar-se a la nova situació aquestes dues persones amb un lligam tan íntim i alhora tan desconegudes i diferents entre elles, és el punt de partida de l'evolució interior que el protagonista experimentarà al llarg de la novel·la.

En Wolfgang se'ns mostra com un nen de respostes i reflexions sorprenents i, en molts casos, no exemptes pas de raó. Un nen intensament lligat al record de la mare, un nen a qui no li agrada estar amb altres nens i que se sent superior a qualsevol persona normal i corrent (als quals ell anomena "sota cent", ja que considera que deuen tenir un coeficient per sota d'aquesta xifra), un nen ple d'obsessions, amb una ment estructurada per compartiments, que fa llistes de tota mena de coses, que somnia a ser el millor concertista de piano del món i que intenta entendre què ha dut la mare a fer que ell i el pare tants anys absent hagin de conviure. La resposta està en un secret familiar que ell intueix i està disposat a esbrinar.

El que més sorprèn en llegir aquesta novel·la és la facilitat amb què l'autora aconsegueix introduir-nos dins la ment d'un nen d'onze anys amb unes característiques tan especials com les del protagonista i la naturalitat amb què el fa parlar, sense que grinyoli res en cap moment. No tothom ho sap fer, això, i realment la Laia Aguilar hi ha excel·lit. Fins al punt que arribem a sentir una gran empatia i, sobretot, simpatia per aquest personatge tan arrogant que molt probablement ens consideraria a tots nosaltres, pobres lectors que gaudim i perdem el temps amb les històries de ficció, uns sota cent acabats. La clau està en la gran tendresa que desperta quan li veiem les mancances emocionals que pateix i la sensació permanent que té d'estar desubicat en la seva nova quotidianitat però també en el món en general.

La novel·la entra dins la categoria del que s'anomena literatura crossover, aquelles històries que no són específicament per a joves ni per a adults, sinó que pretenen agradar a un públic objectiu d'edat indefinida. La veritat és que un dels requisits del Premi Carlemany consisteix a passar el sedàs d'un jurat compost per nou estudiants andorrans d'entre 14 i 16 anys, que escull la guanyadora entre tres obres preseleccionades per part d'un jurat adult. I el resultat final, en aquest cas, és una novel·la veritablement capaç d'interessar tothom, joves i adults. Wolfgang (extraordinari) té tot de raons per atrapar els lectors i fer que s'hi quedin deliciosament enganxats: intriga, emotivitat, humor (amb moments francament hilarants), una escriptura àgil amb uns diàlegs que sonen ben naturals i, sobretot, el retrat tan aconseguit de la personalitat extraordinària d'aquesta mena de Sheldon Cooper pre-adolescent tendre i estimable. 

Si jo estigués en el lloc dels que remenen les cireres en qüestions educatives, em deixaria estar de campanyes publicitàries patètiques i proveiria tots els instituts de novel·les amb trempera com aquesta Wolfgang (extraordinari) que ha escrit la Laia Aguilar. Una novel·la que té un altíssim potencial per fer que els joves s'apassionin per la lectura i esdevinguin lectors habituals, amb totes les repercussions positives que això té per a la nostra societat futura.

Botons de mostra: 

"Tinc onze anys i no sóc una esponja.

El porífer (dit vulgarment esponja marina) és l'animal menys intel·ligent del món aquàtic. Ni té una estructura cranial, ni té teixits diferenciats, ni cap neurona. Per tant, quan dic que no sóc una esponja em refereixo al fet que no sóc com la majoria de gent que m'envolta, que tenen un coeficient intel·lectual més aviat baix.

També m'agrada dir-los curts. O sota cent. O comuns. O normals i corrents, com quasi totes les persones que habiten en aquest món."

"Vaig cap a la taula i dic al senyor Carles que sense el meu piano jo no puc tocar. Ni tampoc puc viure. Perquè el piano me'l va regalar la mare i perquè sense el meu instrument... de cap manera puc existir!

El senyor Carles s'aixeca del sofà i s'adona que tot jo tremolo i començo a suar. Així que es posa en acció, em toca el braç per consolar-me una mica i crido:

-No em toquis!

La veritat és que no suporto que em toqui ningú: excepte la mare, l'àvia Matilde i la tieta (i aquesta darrera, depèn de les circumstàncies i el moment). Així que m'aparto i el miro com si fos un terrorista."

"Et vull fer una pregunta, Wolfgang. Si ens quedéssim tots dos tirats a París, sols, sense diners, sense menjar ni aigua, qui de tots dos sobreviuria millor?

La pregunta m'incomoda. I sempre que una pregunta m'incomoda acostumo a fer exactament el mateix.

-Quina pregunta més estúpida, més ignorant...

-De veritat que et creus que no hi ha ningú superior a tu? -em pregunta.

Penso unes mil·lèsimes de segon. Ho tinc clar.

-No."

Un retrat social ple d'humanitat. El somriure de Darwin

Una novel·la que comença amb una dedicatòria personal plena d'amor i que es complementa amb una cita d'Eduardo Galeano adreçada als més desvalguts de la Terra ha de ser necessàriament un llibre ple d'humanitat. Aquest és el cas d'El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga. Amb un dibuix psicològicament acurat i profund dels personatges, l'autora desgrana una història emotiva i emocionant, plena de valors humans.

La novel·la s'adscriu al gènere negre (Llibres del Delicte n'és l'editorial) perquè, efectivament, hi apareix un crim, del qual en sabem l'autor des del mateix instant en què es comet, molt avançada la lectura, un cop els personatges ens han estat presentats amb detall i ja ens desperten sensacions que poden anar de la identificació més absoluta a la més gran de les repulses. Perquè El somriure de Darwin no és una novel·la del tipus procedimental (on el que interessa és la resolució d'un misteri i el descobriment del culpable) sinó que el que pretén és fer un retrat de la societat per mitjà de l'estudi de personatges, que es presenten plens de dubtes, de contradiccions, de sentiments de culpa per fets del passat, de secrets, de pors, de prejudicis i de mesquineses. Com qualsevol de nosaltres, o com qualsevol de les persones que ens envolten, dins la família, a la feina o al barri. I aquests personatges, de sobte, de manera més o menys circumstancial, es veuen involucrats en un fet delictiu que no havien pas programat. El somriure de Darwin s'adscriu, doncs, dins del gènere negre, en el subgènere que darrerament es coneix com a "gris-asfalt", com han convingut a anomenar-lo la mateixa Villalonga i una altra mestra del gènere, Empar Fernández (autora de La mujer que no bajó del avión, entre d'altres novel·les). 

Sèneca va dir que aquell qui és valent és lliure. I amb El somriure de Darwin queda clar que Anna Maria Villalonga té totes dues qualitats: és valenta perquè hi retrata un vessant de la societat que no acostuma a gaudir d'altaveus (el dels sense sostre que omplen els carrers i les zones marginals de Barcelona, aquells que resulten tan incòmodes a les persones "de bé") i és lliure perquè no segueix consignes ni modes a l'hora d'escriure. La novel·la se centra en la relació entranyable entre en Max, un rodamón, i en Darwin, el gos que l'acompanya, i entre ells dos i la Noemí, una noia solitària amb un secret familiar que li tenalla la consciència i li ha condicionat la vida. Un quart personatge, l'Ivan, que els és antagònic en valors, serà l'espurna que els acabarà de lligar de manera dramàtica i definitiva.

Amb una manera de narrar fluïda, una estructura molt ben pensada que dota la història d'una gran agilitat, i amb un desenllaç molt ben trobat on es fa justícia sense que calguin heroïcitats inversemblants, El somriure de Darwin és una novel·la que destil·la sentiments, sense que hi apareguin mel·lifluositats empipadores ni paternalismes embafadors. Les circumstàncies i les interioritats dels personatges se'ns expliquen tal com raja, en alguns casos en primera persona. En aquest sentit, és remarcable la capacitat de l'autora per introduir-se en els pensaments del personatge més indesitjable (fill d'aquesta societat malalta, tanmateix). 

Si calgués definir aquest petit retrat de l'ànima humana amb només tres mots, aquests serien compassió, empatia i dignitat. Valors tots que sovintegen en la literatura i en la persona d'Anna Maria Villalonga.

Botons de mostra:

"Noemí el va veure, perdut allà al mig, palplantat de gairell entre un munt de desconeguts que s'estrenyien i s'agafaven com si fossin amics de tota la vida. Dret com un pal, fent unes passes curtes a dreta i esquerra, desconcertat, invisible. Només va ser un instant. L'home va reaccionar de pressa, va picar uns copets al llom del seu gos i va marxar carrer avall. A ella li va saber greu. Potser perquè en el fons se sentia tan rara i diferent com aquell rodamón."

"Ha comentat que venien de Zàmbia, o de Botswana, o de Zimbabwe. D'algun país d'aquests, perdut enmig de la selva, amb un nom que té moltes b i z i w. Com pot ser que aquells negres treballin a Europa, en una multinacional? I són peixos grossos, ha especificat el director, tan tranquil i tan normal. Peixos grossos! No, si ara resultarà que els negres també ocparan els llocs de poder. Però, com pot ser?"

"Dins del petit recinte hi ha un home que sembla molt vell, abillat amb uns parracs espellifats i una gorra que li tapa les celles. Té els ulls mig clucs i està en una postura malgirbada, com encastat contra la paret. S'arrapa amb una mà guerxa a un carro de súper, tot deformat, que vessa de trastos d'aspecte inútil.El carro té les rodes tortes, hi sobresurten ferros i trossos de fusta, i el seu considerable volum impedeix que la porta es pugui tancar. L'home desprèn una intensa fetor de pixum, una pestilència agra i nauseabunda que colpeja els narius d'Ivan com una punyada."