Quinze anys amb tu

"Em fa feliç tenir-te per poder estimar-te". Aquest és un pensament que vaig escriure al febrer passat pensant en tu. No sabia que marxaries tan d'hora. No podia ni tan sols imaginar-m'ho, en aquell moment. És una frase que resumeix totes les sensacions precioses que he viscut tenint-te a prop tots aquests anys. Quinze anys plens de la teva estimada presència. Tota la teva vida.

Sentir els teus miols mentre obria la porta i trobar-te esperant-me al rebedor de casa. Asseure'm a la butaca, sentir les teves passes baixant l'escala de fusta i veure la corredissa que feies per posar-te'm a sobre. Gaudir d'aquest plaer que m'oferies. Que m'esperessis al passadís mentre jo era asseguda a la tassa del vàter. Cridar-te quan no sabia on eres i que vinguessis de seguida. Si et cridava i no venies i t'havia de cercar sota el llit o el sofà també tenia la seva gràcia. El gest que feies amb el cap reclamant-me carícies. El petit ensurt quan pujaves de sobte al meu llit. La manera com t'arraulies contra el meu cos mentre jo t'abraçava. La confiança infinita amb què ho feies. Sentir que el cor se m'esponjava amb aquests instants que compartíem. Els teus ulls verds fixos en mi, encuriosida com estaves amb qualsevol cosa que jo fes. La teva carona preciosa ben a prop de la meva. Els petons que em permeties que et fes. Que em deixessis tocar-te els coixinets dels peus. Agafar-te com a un nadó i que et deixessis fer. Els sons que feies en llepar-te. La placidesa amb què dormies. L'amor tan gran que em feies sentir...

Finalment, consolar-me perquè hem trobat un indret preciós on tenir-te. Ben a prop nostre. Ben endins nostre. Per sempre, Lluna amorosa. He estat feliç perquè t'he tingut per poder estimar-te.

Ets la meva vida i la meva mort. Els Lais de Maria de França

Coneixeu els Lais de Maria de França? Si no els coneixeu, espero que amb la vindicació que penso fer-ne tot seguit, correu cap a la vostra llibreria o a la biblioteca més propera a cercar-ne el llibre i disposar-vos a passar una bona estona. Perquè són moltes les virtuts d'aquest recull de contes. Sabeu, si em seguiu, com defenso aquest gènere. I ho faig en les formes modernes com en les antigues. I una forma antiga de conte és, precisament, el "lai" narratiu.

I és que, de fet, no us estic parlant de cap novetat. Aquest és un recull de dotze contes medievals, escrits a finals del segle XII. Espero que això no us espanti; altrament, us estaríeu perdent una obra deliciosa. Al cap i a la fi, el vilipendi del que s'anomena edat mitjana respon a tota una colla de prejudicis que fan que l'època es vegi, en el seu conjunt, com un temps fosc i tenebrós. I, en realitat, va ser un moment d'esplendor per a la cultura i la literatura de l'Occident europeu (a banda que es van començar a formar la llengua i la nació catalanes, en contacte molt estret amb Occitània, fins que el rumb de la història ho va capgirar). En el període situat entre els segles XI-XIV (el que s'anomena baixa edat mitjana) va ser quan els laics van accedir al saber (que fins aleshores estava en mans dels clergues) i quan les llengües vernacles van començar a veure's com a instruments vàlids per a fer literatura i per a difondre ciència, al costat del llatí. Així va néixer i es va consolidar la literatura romànica en vulgar i un gènere nou: la novel·la, inaugurada per les històries de Chrétien de Troyes, que estaven emmarcades en el context de la Taula Rodona del rei Artur i els seus cavallers.

Vull aclarir-vos, però, que tot i que estigui vindicant l'època des del punt de vista cultural i literari, això no vol dir que us la vulgui vendre com un moment de flors i violes (hi ha hagut mai cap època així, en aquest món?), i menys des del punt de vista de la dona, sotmesa aleshores a la societat patriarcal i als costums feudals estrictes, injustos i cruels respecte al matrimoni. De tota manera, també és cert que va haver-hi dones que, per la seva condició social privilegiada, van poder accedir a la cultura, fins al punt que algunes es van aplicar a traduir i, fins i tot, a escriure, sense cap pretensió de caire feminista ni reivindicatiu, per suposat, tot i que probablement no és gens agosarat que suposem que van obrir el pas a les dones que vindrien més tard, amb el que s'anomena època moderna (com Christina de Pizan o Isabel de Villena) i que sí que van dedicar els seus esforços i la seva literatura a l'intent de capgirar la situació anòmala de les dones del seu temps.

Maria de França va ser una d'aquelles dones privilegiades que a l'Edat mitjana van tenir accés a la cultura. En realitat, se'n sap ben poca cosa amb certesa. Només el nom i la procedència perquè ella mateixa s'anomena d'aquesta manera a l'epíleg d'una de les seves obres (una traducció de l'anglès al normand que va fer d'una col·lecció de faules d'Esop): "Em dic Maria i sóc de França", hi deia, referint-se a una França que en aquell moment s'identificava amb l'Illa de França, és a dir, la regió que comprèn París i els seus voltants. És molt plausible que Maria hagués pertangut a la cort de dames de la poderosa reina Elionor d'Aquitània. Va ser coetània de De Troyes i, com ell, escrivia a càrrec del seu senyor. Enric II Plantagenet, marit d'Elionor, és el rei "noble, valerós i cortès" a qui Maria va dedicar els seus contes o lais.

I per què se'n diu lais? El mot lai és d'arrel celta i significa "cançó", en referència a les històries que els cantaires bretons, joglars que es movien per la Petita i la Gran Bretanya, anaven recitant pels pobles amb l'acompanyament d'instruments musicals. No cantaven a l'amor ni al desamor, com feia el lai líric, sinó que hi narraven les aventures esdevingudes a la Bretanya en un passat remot, situades en l'univers ple de meravelles i fets sobrenaturals de les llegendes cèltiques. La transmissió d'aquestes històries, doncs, era oral. Maria de França va voler recuperar-les i plasmar-les per escrit per tal que no es perdessin. Aquesta voluntat fa que, com diu Jaume Vallcorba a la presentació dels Lais editats per Quaderns Crema, puguem considerar que Maria va ser la primera "folklorista" europea. Ella mateixa dóna fe d'aquesta voluntat en el pròleg: "Aquell a qui Déu ha donat ciència [...] de molt bon grat ho ha de mostrar [...] I vaig pensar en els lais que havia sentit [...] Els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d'unes aventures de les quals havien sentit parlar. N'he sentit contar moltes i no les vull deixar en oblit".

Tot i això, Maria de França no es va dedicar simplement a recopilar aquestes petites joies de la saviesa popular, sinó que va efectuar una feina d'autèntica creadora, ja que les va elaborar, els va atorgar el segell propi, guiada per una voluntat creadora, d'escriptora que vol transcendir i anar més enllà de la tasca traductora i que no vol limitar-se a escriure sobre el que altres ja havien escrit abans. El seu desig d'originalitat la va portar a abandonar la font escrita de què la fornien els textos clàssics per dedicar-se a la font oral proporcionada pels lais, fixar-la per escrit, afegint-hi per tant tot allò que li va venir de gust de collita pròpia, fer-la rimar i difondre-la. La seva va ser una de les primeres obres de ficció escrites en llengua vernacle, concretament en anglonormand, amb la qual va donar una forma nova als materials folklòrics i tradicionals de la cultura cèltica que els joglars bretons cantaven a les places dels pobles. Els lais eren originalment escrits en versos octosíl·labs, amb rima consonant apariada. La versió de Quaderns Crema, en traducció de Joan Jubany, presenta els textos en prosa: "si els hagués traduïts mantenint-ne la versificació ens sonarien com les auques i no pas com els contes, que és el que són", tot i que en manté l'estil delicat i el lèxic dels objectes que avui dia han desaparegut (de tota manera, un glossari al final del llibre aclareix aquest aspecte).

Els dotze lais recollits per Maria de França contenen tot d'elements comuns a la matèria de Bretanya: el cicle artúric, la llegenda del Tristany i la meravella bretona, poblada d'éssers fantàstics com ara fades, fonts màgiques, ocells meravellosos i homes llop. A diferència de De Troyes, però, Maria no dóna tanta importància al fet cavalleresc de lluites d'honor i d'assoliment de glòria sinó que se centra més en l'aspecte amorós i en els sentiments que s'hi relacionen. Tot allò de què es devia parlar a les "corts d'amor" de la reina Elionor però enquadrat en un món de meravella. Triangles amorosos, amor entre un mortal i un ésser sobrenatural, marits gelosos, dones tancades dalt d'una torre, dones que es volen desfer del marit, amants que es moren d'amor... Els lais presenten històries que es mouen entre la simplicitat dels contes de fades i l'aprofundiment del caràcter dels personatges de la novel·la psicològica. Perquè un aspecte que sobta molt en llegir aquestes històries és la manera com els personatges expressen les emocions, sobretot els femenins. Ho fan d'una manera ingènua i gens moderna, si voleu, però amb una gran vivesa i naturalitat. No em puc estar de reproduir una de les frases més belles d'expressió d'amor que s'inclouen en aquests lais, i que hi apareix pronunciada per boca d'un home: "Ets la meva vida i la meva mort". Aquesta virulència abrusadora en l'expressió d'un sentiment pertany, però, a la ploma d'una dona, l'enigmàtica Maria de França, que ens parla des del segle XII d'un tema tan universal i atemporal com és l'amor.

Botons de mostra:

Abans del vespre arribarà al lloc on cobrarà la salut: al peu d'una antiga ciutat, que era la capital d'aquell regne. El senyor que la governava era un home molt vell i tenia per muller una dama d'alt paratge, noble, cortesa, bella i prudent. Era gelós amb desmesura, perquè ja ho porta la natura, que tots els vells siguin gelosos. Els horroritza ser cornuts. És el peatge de l'edat!

Temps ha, hom podia sentir contar, i solia passar sovint, que molts homes es convertien en garwaf i habitaven els boscos. El garwaf és una bèstia salvatge, un home-llop. Mentre li dura l'estat de ràbia, devora la gent i fa malvestats, i va i ve per les boscúries. Deixem, però, aquest tema de banda, que us vull parlar de Bisclavret.

Fa temps, succeí a Normandia una aventura molt divulgada de dos joves que es varen estimar i van morir, tots dos, a causa del seu amor. Els bretons en van fer un lai. Es diu el Lai dels dos amants.

Contes amb frescor cítrica

Estic segura que us va passar per alt aquest llibre de l'Albert Roca Enrich que avui us recomano. És un recull de contes que el 2009 va guanyar el Premi Joan Marquès Arbona de relats de la Vall de Sóller. El va publicar, tres anys més tard, Edicions Documenta Balear. Aquesta mena de desconsideració només s'explica per la poca importància que, en certs sectors editorials (i també entre el públic en general), es dóna al gènere del relat curt. Ja sabeu, els que seguiu el meu blog, com em deleixo pels gèneres breus, especialment pels contes, i com els vindico de manera aferrissada. Avui us recomano vivament la lectura d'aquest llibre.

Són vint-i-tres contes molt breus que llisquen amb agilitat, plens de poesia en molts casos, i que deixen un regust molt especial, com molt allimonat, tal com indica el títol. Però més aviat podríem definir-lo com a molt cítric. Perquè no tots tenen l'acidesa de la llimona; també n'hi ha d'amargs com l'aranja i d'altres que deixen aquell regust tan agradable de les taronges al punt.

Tendresa, crueltat, crítica social, por al desconegut, amistat, amor, imbecil·litat humana... Un còctel eclèctic de temàtiques i de sensacions molt diverses amara les pàgines d'aquest recull. Hi trobem realisme descarnat, surrealisme, quotidianitat, distopies, realisme màgic i fantasia alienígena, ben amanit tot plegat amb dosis d'humor i d'ironia marca de l'autor.

Una mostra d'ironia i originalitat és la repetició d'un mateix conte amb dos finals alternatius, ben diferents, sense avisar-ho gaire. Com les cares A i B dels discos de vinil, com les dues cares d'una mateixa moneda. Un és taronja i l'altre aranja. Contradictoris, com la condició humana mateixa, i per aquesta raó, ben versemblants, tant l'un com l'altre.

Aquest recull aplega unes històries plenament recomanables, escrites amb un llenguatge fresc i desacomplexat. Convé paladejar-les d'una en una i a poc a poc, com si fossin els petits glops amb què s'assaboreix una llimonada en ple estiu.

Una novel·la aclaparadora

La consulta a Tortosa i un conte de la Shirley Jackson

El que es va esdevenir el cap de setmana passat a Tortosa, la consulta popular per decidir si calia o no que es mantingués el monument feixista que el dictador Franco va fer plantificar enmig del riu, és una greu anomalia democràtica. Perquè el feixisme no és un ens neutre i no se’l pot sotmetre a consulta com si es tractés d’una qüestió innòcua (com ara, posem per cas, la conveniència d’obrir una nova biblioteca o la conversió d’un carrer determinat en una illa de vianants). A Tortosa el que s’ha fet és utilitzar un artefacte propi de la democràcia —una consulta al poble— per tal de donar-li al feixisme franquista l’oportunitat de perpetuar-se, per mitjà d’aquest símbol fàl·lic, amb aguilot inclòs, que passa per monument als caiguts en la batalla de l’Ebre (als del bàndol vencedor, tot i que ara ens vulguin fer creure que els inclou a tots; la inscripció ho diu ben clar: observeu la foto 2).

Foto 2: la inscripció indica a qui està dedicat el monument

El feixisme no es consulta, se’l combat. O se l’enderroca a cops de mall, com s’hauria d’haver fet fa molts anys amb el monument del riu. Perquè ara el que s’ha aconseguit és que hagi quedat establert un precedent molt perillós on els espanyolistes més rancis i els nostàlgics del franquisme (gent amb una ètica i unes maneres molt poc desitjables) podran sucar-hi pa. Vés a saber si no hi trobaran, en Tortosa, un lloc de peregrinatge on puguin campar al seu aire. Tant pel fet d’haver consultat al poble com pel resultat obtingut. Perquè ja m’explicareu com es fa per “reinterpretar” (vegeu foto 3) un monument dedicat a honorar les glòries del feixisme. Com es “reinterpreten” els assassinats impunes, els morts a les fosses comunes, la negació a condemnar l’alçament i tot el que va comportar, els afusellaments per qüestions polítiques...?

Foto 3: el text de la consulta

Vol dir, tot plegat, que Tortosa és plena de franquistes (els que van votar perquè el monument es mantingui i els que van passar de tot i es van abstenir)? No, ni de bon tros, però potser la resposta és més greu, encara. Perquè un dels arguments que s’han esgrimit en favor de no tocar el monument és el de l’adhesió sentimental dels tortosins a una cosa que l’han vista sempre, allà al mig del riu. Sempre hi ha estat, per què l’hem de treure? Un argument que ho redueix tot a una qüestió d’identitat local que els de fora no poden entendre (tal com esgrimeixen també en el cas dels correbous). I d’això, senyores i senyors, se’n diu conformisme social. Tot i que, si no volem quedar-nos curts, és millor dir-ne imbecil·litat humana. Apel·lar a la tradició. Es poden causar els més greus estralls en una societat, amb aquesta excusa tan pueril: l’ablació femenina n’és un bon exemple. En voleu un altre, extret de la ficció? Llegiu el conte “The lottery” (La loteria)*, de l’escriptora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Allà també s’hi presenta un poble amb una “tradició” àmpliament seguida pels vilatans. Quan arribeu al final, se us posaran els pèls de punta. Espero que no se’ns acabin posant també, d’aquí a un temps, segons quines siguin les conseqüències del que acaba d’esdevenir-se a Tortosa.

*A Internet està penjat, en versió traduïda al castellà. Si el voleu en català, em sembla que haurem d’esperar-nos fins que L’Altra editorial es decideixi a publicar-lo, tal com ha fet amb La maledicció de Hill House, una de les celebrades novel·les de l’autora. Podeu llegir-ne la versió en castellà en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/jackson/la_loteria.htm

Tres roses grogues (i literàries)

Com que va venir Sant Jordi i, tot badant, no vaig publicar al blog cap felicitació ni menció especial de cap mena, ni recomanació llibretera, ni enviament virtual de roses, abans que s'acabi l'abril i per tal de compensar-vos-ho d'alguna manera, avui us porto "Tres roses grogues", un relat de l'escriptor nordamericà Raymond Carver on narra els darrers dies de la vida d'Anton Txèkhov (1860-1904), l'escriptor i dramaturg rus que va capgirar la manera d'entendre el teatre i la literatura del seu temps.

Raymond Carver (1938-1988), que es va prodigar en poesia i, sobretot, com a contista, reconeixia el mestratge de la literatura de Txèkhov, autor d'obres teatrals i de relats breus on els personatges són persones bones mancades d'empenta, molt reals, molt de carn i ossos que es veuen abocades a un destí que no desitgen i que s'hi resignen d'una manera gairebé mandrosa, amb deixadesa, amb conformitat. Aquesta manca d'artifici dels herois txekhovians, gens idealitzats, el fet que l'autor els doni veu sense jutjar-los, el minimalisme amb què descriu les situacions que els envolten, el que els fa dir i el que els fa callar, la prosa pura i mancada d'afectacions, tota aquesta sèrie d'elements van despertar l'admiració dels escriptors nord-americans, com Katherine Mansfield, Truman Capote, Carson McCullers i tants d'altres, entre els quals el mateix Carver.

El relat que us presento ("Tres roses grogues") és, doncs, un homenatge elegant i magistral que Carver va voler retre a qui considerava mestre de la seva prosa. De fet, Txèkhov està considerat un dels pares del relat modern (d'altres són Edgar Alan Poe i Franz Kafka), d'on beuen autors més propers en el temps com James Salter o Alice Munro.

Per tal d'escriure "Tres roses grogues" Carver es va basar en una anècdota real esdevinguda en els moments finals de Txèkhov. El context és el següent: l'any 1904, Anton Txèkhov tenia quaranta-quatre anys i portava temps afectat de tuberculosi. En un intent que ja devia ser desesperat per recuperar-se, va instal·lar-se al balneari de Badenweiler (a la Selva Negra) juntament amb la seva esposa, l'actriu Olga Knipper, i va ser allà on, una nit de juliol, després de patir una crisi greu, es va morir. Segons que ella va deixar escrit a les seves cartes, el doctor del balneari, que va atendre l'escriptor malalt en aquells moments d'urgència, va demanar que els portessin xampany i, amb aquesta pensada inaudita i potser estrambòtica, Txèkhov va tenir temps de beure'n una copa just en els darrers instants de la seva vida. Fins aquí la realitat que ens ha pervingut a través de les cròniques escrites en l'època (per mitjà de cartes o bé d'entrevistes). Tota la resta, tots els detalls que ens narra Carver en el seu conte (les roses grogues, el tap de suro al terra, l'encàrrec fet per l'esposa al cambrer i les converses mantingudes), formen part de la imaginació de l'escriptor. Perquè Carver no pretenia pas escriure una crònica, sinó que el seu ànim era aprofitar una vivència real i testimoniada i fer-la passar pel sedàs de la ficció -amanint-la, doncs, amb elements de collita pròpia- per tal de crear un artefacte literari ben diferent. I la veritat és que Carver va barrejar realitat i ficció d'una manera tan realista, tan natural i versemblant, que molts dels elements que es va inventar ja es donen per reals en biografies de Txèkhov escrites amb posterioritat a l'escriptura del conte.

Aquí us deixo l'enllaç perquè pugueu llegir el conte sencer (està en castellà):

http://www.cuentosinfin.com/tres-rosas-amarillas/

I aquí el podeu llegir en versió original en anglès, a la pàgina del The New Yorker (només l'inici, ja que cal ser-ne subscriptor per poder accedir als continguts complets):

http://www.newyorker.com/magazine/1987/06/01/errand 

Per cert, com veureu, el conte es titula originàriament "Errand" (el títol de "Tres roses grogues" és el de la traducció al castellà). Podria traduir-se per "Encàrrec", en referència a la petició que l'Olga Knipper del conte fa al jove cambrer (i segurament era més adient, que per això el va escollir Carver, tot i que cal reconèixer que l'altre és més bucòlic). 

Llegiu-lo i gaudiu-lo. La veritat és que no se m'acudeix un homenatge millor, per al mestre de contistes, que el de veure la darrera anècdota de la seva vida engrandida i tergiversada, amb elegància i respecte, per tal de fer-ne un conte tan preciós.

Un relat esfèric de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques")

Si seguiu habitualment aquest blog, ja us deveu haver adonat que sóc una amant apassionada dels gèneres narratius breus. En un dels meus posts on defensava aquesta forma de literatura, vaig incloure-hi una cita del magnífic escriptor argentí Julio Cortázar (1914-1984), que va ser també un teòric excel·lent, extreta de l'assaig titulat Sobre el cuento. Us la recordo:

"[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos."

Doncs bé, avui m'ha vingut de gust recordar un conte fantàstic (en totes les seves accepcions) d'aquest gran escriptor. Es titula "Continuidad de los parques" i és un exemple perfecte del que el mateix Cortázar, com hem vist, considerava l'esfericitat del conte. La primera vegada que el vaig llegir vaig quedar-ne meravellada per la manera com en tan poques línies (és un relat brevíssim, que amb prou feines ocupa una pàgina) aconsegueix atrapar el lector i fer-lo anar per on vol. És un d'aquells textos que, un cop l'has descobert, ja no pots oblidar-lo i es queda per sempre més com un referent del que és bona literatura. Podeu llegir-lo en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continuidad_de_los_parques.htm

Dono per fet que si esteu llegint aquest paràgraf del meu post és perquè ja heu llegit el conte de Cortázar (sigui fa temps o bé ara, en l'enllaç de més amunt). Si no és així, per vosaltres feu i no tindreu dret a acusar-me d'estar-vos aixafant la guitarra, perquè tot seguit em permeto la llibertat de comentar-vos-en algunes qüestions (mínimes, atesos l'espai escàs de què disposem i el suc immens que es pot extreure d'aquest conte).

Com us deia, aquest és un conte esfèric per excel·lència. Comença com una història costumista on un senyor es disposa a reprendre la lectura d'un llibre, que té una mica deixat de banda a causa d'un seguit d'ocupacions. De seguida ens porta cap al terreny de la intriga, ja que ens manté tota l'estona pendents del que passarà dins de la novel·la que el protagonista està llegint (i això, alhora, és un exemple de metaliteratura, de ficció dins la ficció). I, al final, ens adonem que l'autor ens ha tingut immersos en una història de caire fantàstic, un exemple de realisme màgic on la ficció i la realitat s'acaben superposant de manera perfectament circular. 

Una qüestió important o, si més no, força intrigant i que em va cridar l'atenció ja en el primer moment de llegir el conte: què vol dir, el títol? Doncs bé, això té a veure amb els tres plans de la realitat que apareixen en el conte: primer, la realitat -ficcional- del lector de la novel·la, és a dir, del protagonista cortazarià; segon, la realitat -de debò- del lector real, és a dir la vostra i la d'una servidora; i tercer, la realitat -també ficcional- on viuen els personatges de la novel·la que llegeix el protagonista del conte. És a aquests plans diferents que es refereix Cortázar quan parla de "parques"; per tant, la "continuidad de los parques" és aquesta mena d'interrelació entre les tres realitats, el punt de fuga per mitjà del qual es passa d'una ficció a una altra, fent un joc de mons paral·lels, en aquell desenllaç sorprenent al qual arribem d'una manera tan natural, de tan ben escrit com està el relat.

La literatura és un joc, tal com el mateix Cortázar postulava. I l'exemple d'aquest conte seu tan celebrat em serveix per fer un elogi dels relats breus alhora que del gènere fantàstic. Perquè és per mitjà d'aquest gènere, del fantàstic, que el joc de la ficció s'engrandeix i traspassa tots els límits, ja que permet la introducció d'elements sobrenaturals, percepcions alterades de la realitat, somnis i altres elements provinents del que no és tangible i de la imaginació, sempre tan lliure, de l'autor. Com us deia a l'inici, doncs, i segur que hi estareu d'acord, aquest conte de Cortázar és un relat fantàstic en totes les accepcions del terme. En té d'altres, tant o més impactants que aquest (penso en "Casa tomada", ara mateix). I també, sortosament, podem gaudir de molts altres autors que s'han apropat al gènere fantàstic servint-se del relat breu com a instrument i aconseguint uns resultats també excel·lents (penso en Borges, en Calders, en Fernández Cubas, en Sánchez-Piñol i en tants d'altres). De tot plegat, ja miraré d'anar-ne parlant en properes ocasions, perquè amb aquesta teca literària n'hi ha per delectar-s'hi durant estones ben llargues.