"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

diumenge, 17 de febrer de 2019

La casa d'en Ray Bradbury


La façana, de color groc, de la casa d'en Ray Bradbury
Si llegiu habitualment aquest blog ja deveu saber que una de les meves dèries són les cases, els espais viscuts i estimats del passat que ens desvetllen les més tendres de les nostàlgies, en els quals desitjaríem poder tornar-hi a entrar per reviure la nostra vida, el caliu de la infantesa, les persones estimades que ja no hi són, aquells qui vam ser i no tornarem a ser mai més. I suposo que també us deveu haver adonat que un dels meus escriptors més admirats és en Ray Bradbury, el poeta de la ciència ficció i la fantasia, autor dels contes meravellosos de Les pomes daurades del sol (1953) o els d’aquella al·legoria profundíssima que són Les cròniques marcianes (1951), i del tribut a la lectura i els llibres —i a la llibertat— que suposa Fahrenheit 451 (1953). Doncs bé, amb ell serà que avui inauguri una nova secció dins el blog, on parlaré dels escriptors i les seves cases, els seus espais creatius, on escrivien les ficcions (els assaigs, en algunes ocasions) que tant ens han admirat.


Diverses estances i jardí posterior de la casa
He escollit començar amb la casa d’en Ray Bradbury (Waukegan, Illinois, 1920-Los Àngeles, 2012) perquè em sembla un cas ben trist i perquè tenia una casa ben bonica, de l'estil de les que m'agraden a mi. Potser hi haurà algú que cregui que pensar tant en les cases és ser materialista; jo tinc clar que no, perquè quan s’hi pensa des de la nostàlgia i l’estimació, s’està ben lluny d’allò purament material. Deia que el cas d’en Ray Bradbury i la seva casa és ben trist, i ho és perquè ja fa temps que no en queda res. Així és, ras i curt: la casa on l’admirat escriptor va viure i escriure durant cinquanta anys va ser enderrocada el 2015, tres anys després que ell es morís.

La casa estava situada a Los Àngeles, ciutat on Bradbury va arribar amb tretze anys i on va viure fins a la mort, al número 10265 de Cheviot Drive. Era una construcció de 1937, de quatre dormitoris, amb llar de foc i grans finestrals, amb la façana pintada d’un càlid color groc i envoltada per un jardí de 880 metres quadrats. No era pas una mansió, era una casa prou normal; al cap i a la fi, Bradbury, tot i que famosíssim, no era més que un escriptor, si em permeteu la broma. Els Bradbury la van adquirir entusiasmats amb el fet que tingués un soterrani, peça de la casa on l’escriptor instal·laria el seu estudi i que també li seria útil per emmagatzemar tota la mena d’andròmines variades que col·leccionava i de les quals es resistia a desempallegar-se. En aquest aspecte, Bradbury era un autèntic friqui al més pur estil Big Bang Theory: assidu de les Comic Cons, acumulava joguines  i maquetes, tant de dinosaures com de prototips de la NASA que ell mateix va ajudar a dissenyar. 

Bradbury en el menjador de casa, l'any 2000.
Foto de Kirk McKoy, Los Angeles Times
El lligam de Bradbury amb la ciutat on vivia i l’admiració que la seva obra despertava arreu eren indiscutibles: té una estrella al Passeig de la fama de Hollywood, dóna nom a una plaça situada entre els carrers West 5th i South Flower i, per si això fos poc, també hi ha un asteroide batejat en el seu honor (el 9766 Bradbury, descobert el 1992, tot i que no van posar-li el nom fins el 2000). La importància que la NASA donava al geni de la ciència ficció va quedar demostrada quan el 2004 va decidir que fos ell qui anunciés al món que la nau robot Spirit s’havia posat a Mart. En contrast amb tot això, sobta que no se’n volgués conservar la casa intacta i que es bandegés la idea d'utilitzar-la per tal de reconvertir-la en un museu, un espai on honorar la seva memòria i gaudir del seu llegat més personal. El 2014, una agència immobiliària la va posar a la venda i al cap d'un temps la va adquirir l’arquitecte Thom Mayne, molt reconegut i guanyador de diversos premis. Ell i la seva dona no sabien que la casa havia pertangut a en Ray Bradbury. Tanmateix, la seva idea en comprar-la era enderrocar-la per fer-ne una de moderna, ja que ells consideraven la casa construïda el 1937 com “una de les pitjors cases del veïnat, extraordinàriament banal”, i que el seu aspecte poc atractiu, segons ells, no feia justícia a la figura magnífica de Bradbury.  L’Ajuntament de Los Ángeles i la Fundació Ray Bradbury no hi van tenir cap inconvenient. Al cap i a la fi, l’extensa biblioteca que havien contingut aquelles parets, juntament amb els arxivadors de documentació i les relíquies friquis acumulades al llarg dels anys no s’han malmès pas, és clar, sinó que es conserven al Centre d’estudis Ray Bradbury, a Indiana, on pensen a fer una rèplica del seu estudi i on, de ben segur, gaudiran de les condicions més apropiades per a la conservació i la recuperació per part dels investigadors. Quan els admiradors  més acèrrims i fidels de Bradbury van saber que la casa havia de ser destruïda, van organitzar-se per fer-ne les darreres fotografies, algunes també del procés d’enderroc. Al Google Maps, ara mateix, la versió satèl·lit encara mostra el solar buit i ple de maquinària però en versió peu de carrer ja es veu la casa nova tota construïda, tan moderna i mastodòntica, i tan anodina i impersonal com era d’esperar.
 
Bradbury al seu estudi, envoltat d'andròmines diverses

Les cases dels escriptors són espais venerats, i és lògic que sigui així. També ho són les dels actors i altres personatges "famosos", però en aquest cas és més per la mitificació que acostuma envoltar-los. Sovint, tot i que les cases hagin canviat d'amos i les pertinences de l'escriptor hagin estat traslladades a un altre espai, ostenten una placa que homenatja i recorda la persona que hi va viure i va crear-hi les seves obres. En canvi, si la casa s’enderroca, no queda ni la possibilitat d’imaginar-se l’autor en la seva quotidianitat, assegut al porxo mentre rumia en un passatge del llibre que el manté ocupat o bé deixant a terra la mànega amb què rega les plantes i entrant a correcuita a l’interior de la casa perquè acaba de venir-li una idea al cap. Quan l’arquitecte que ara ocupa l'espai que va pertànyer a Bradbury, en aquella casa nova i moderna feta al seu gust, va saber qui havia estat l'anterior inquil·lí, va tenir la voluntat de construir-hi un mur de forja al carrer, que forma part de la tanca de la finca, on hi consten diverses citacions de llibres de Bradbury com a homenatge. És el mínim que ha pogut fer, i és una decisió que l’honora, certament. Tanmateix, no sé què en pensarien els Bradbury, ni si en Ray s'hi sentiria tan inspirat, en una casa tan marcadament futurista però mancada de caliu, com es va sentir en la seva més modesta i anticuada casa, aquella on va viure i escriure durant la major part de la seva vida i on va crear totes les fantasies que conformen el seu llegat. 


La tanca de forja amb cites de Bradbury, a l'exterior de la casa de l'arquitecte Thom Mayne


Cap comentari:

Publica un comentari