Els perills de remenar el passat

Avui aquest blog acull novament un llibre de l’escriptora barcelonina Sílvia Romero i Olea, a qui en una ressenya anterior vaig definir com a “escriptora tot terreny, admirablement prolífica, que salta reeixidament entre gèneres” (podeu llegir-ne més detalls a la ressenya en concret, sobre la novel·la El Jurament, en aquest enllaç). Celebrant que s’acaba de publicar la segona edició d’Ànima mesquina, un llibre molt anterior de la mateixa autora que també vaig ressenyar en el blog (podeu llegir la ressenya aquí), i aprofitant la imminència de la Diada de Sant Jordi, avui parlem de la novel·la La noia del retrat (2022), que és la segona part d’Ànima mesquina i reprèn la historia d’un personatge que va acabar sent secundari davant la força inaudita que va prendre la protagonista.

Els qui hàgiu llegit Ànima mesquina, o bé hàgiu llegit la ressenya feta en aquest blog, recordareu que estava protagonitzada per una dona que es deia Mercè i que era una mala persona, egoista, sense capacitat empàtica ni humanitat. Una de les nombroses mesquineses que aquest personatge cometia al llarg de la novel·la era l’abandonament en un orfenat d’en Josep, el seu fill de mesos, no pas perquè passés penúries sinó perquè, simplement, no volia fer-se’n càrrec. I a La noia del retrat, Romero recupera el personatge d’en Josep i li dóna tot el protagonisme que es mereix i que molts lectors li demanaven.

En Josep, a diferència de la seva mare, és un home bo, un personatge entranyable a qui el narrador de La noia del retrat va seguint des que és abandonat fins que es fa adult. I sempre té dins l’ànima aquell rossec de no haver pogut conèixer la mare. Tant se val que visqui envoltat de l’amor de les persones que l’acullen de petit i l’ajuden a fer-se home: la mancança de la mare desconeguda és un trauma que necessita ser guarit. I, tot i que les persones bones amb qui en Josep estableix vincles familiars malgrat que no hi té parentiu sanguini, algunes de les quals van conèixer de primera mà les característiques abjectes de la mare absent, l’adverteixen dels riscos que corre si s’hi posa en contacte, el noi acaba anant a cercar-la i, per fer-ho, li cal viatjar des de Las Palmas fins a Barcelona.

Com bé li repeteixen les persones que l’envolten, remenar el passat pot ser perillós i també ho és anar-lo a cercar d’una manera potser eixelebrada tot i que sigui una necessitat gairebé vital. I en Josep, finalment, aconsegueix trobar el rastre de la seva mare i acaba coneixent una veritat que li fa encara més mal que l’absència permanent i el desconeixement en què havia viscut tota la vida. Per saber quina és aquesta veritat cruel i despietada, i quina mena de juguesca perversa li té reservat el destí al pobre Josep, cal que llegiu La noia del retrat i que conegueu amb detall tota la confluència de vicissituds per on passa el protagonista.

A La noia del retrat Sílvia Romero ha construït una història imaginativa i entretinguda, ambientada en un arc temporal situat entre el 1940 i el 1970, on no hi manquen les referències a aquella Barcelona de fa molts anys, més grisa i austera però més bonica i catalana que no pas la d’avui. De fet, la novel·la és, també, un cant d’amor al barri de l’autora, el Poble Sec, en les descripcions acurades i rigoroses dels carrers tal com eren en l’època que s’hi retrata. Un dels trets que distingeixen Sílvia Romero com a novel·lista és, precisament, la tasca exhaustiva de cerca documental que sol fer per tal de descriure de manera adient els escenaris i les particularitats quotidianes de les èpoques que li plau reviure damunt del paper.

Sílvia Romero se serveix de La noia del retrat per fer reflexionar el lector sobre la importància del passat, de la nostàlgia i de l’enyor, fins i tot, d’allò no viscut. I també sobre la bondat que es pot trobar en algunes persones, de la compassió, la comprensió i l’estimació, valors que fa temps que estan tan poc en boga i que són tan necessaris si volem sobreviure com a societat. Uns valors que propicien que es creïn aquells fils misteriosos fets d’afinitats i d’estima entre persones diferents que acaben sent molt semblants.

Si us atanseu a la lectura de La noia del retrat, de Sílvia Romero i Olea, trobareu una història amena, narrada amb agilitat i mestria, amb descripcions minucioses i ben construïdes, que us farà passar unes hores ben plaents.

Botons de mostra:

“Josep torna a caminar per Barcelona abandonant rere seu el monument a Colom. Ocupat en l’embrolla de pensaments que el capfica s’oblida de l’itinerari que ha de seguir i avança Rambles amunt, deixant-se seduir per l’estrany ambient del passeig, entre el caràcter urbà de la gran ciutat i l’aroma pintoresc per l’amalgama de personatges que hi circulen, i sense adonar-se que algú va rere les seves passes. Té el cap massa ple de records.”

“Camina a tocar de les façanes: el bar Chicago, remodelat des de fa només quatre anys i ocupant tot el xamfrà; la gelateria Sirvent, amb les copes amb boles de gelats que mai no ha provat; les dues cerveseries, l’una al costat de l’altra: la Moritz, amb l’amora de cervesa que surt en passar-hi pel davant i la Bohemia, de la fàbrica Damm, amb entrada per la Ronda de Sant Pau i pel carrer Marqués del Duero i que té, com a atractiu afegit, un cinema a l’aire lliure a la terrassa de dalt que Gabriel, malgrat haver intentat colar-se, mai no ha aconseguit veure; i a la cantonada amb el carrer d’Aldana la cafeteria Géminis, que des de fa un parell d’anys ha adoptat el nom d’el Jabalí, de la xarcuteria del costat, en unir-se en matrimoni ambdues famílies i unificar el negoci.”

“—Per què et vas fer puta? —pronuncia enmig del silenci, i és conscient d’haver-ho dit en veu alta quan s’escolta la pròpia veu.

La dona abandona l’aguait i es tomba amb ronseria cap al seu interlocutor. A la comissura dels llavis es perfila un inici de ganyota que Pedro no sap detectar, i per aquest motiu s’atribola tot ell, sabedor del despropòsit del comentari. Però en realitat el rictus que Sofía està controlant és el del riure, perquè amb els anys de convivència que porten sota el sostre de la fonda li diverteix el sobtat interès.”

Maleïts humans!

Fa tres anys estàvem confinats, arreu del Planeta. Feia pocs dies que havia començat aquella situació tan atípica, tan distòpica, tan desconcertant. Hi va haver gent que deia que d'allò en sortiríem havent-nos fet millors persones (sempre hi ha veus farigoleres), però no ha estat així ni sembla que n'hàgim extret cap lliçó. Avui he decidit recuperar aquest article que vaig escriure a mitjan 2017, tres anys abans de la distopia global, on expressava la meva ràbia davant el que estava passant amb el nostre Planeta, un sentiment del tot alineat amb el que manifesta l'esplèndida cantautora catalana Marta Shanti a la seva cançó Terra (no us la perdeu, podeu escoltar-la al seu canal de YouTube clicant 

aquí). Pel que fa al meu article, el vaig intitular "Maleïts humans" i podeu llegir-lo tot seguit, sense que hi hagi modificat ni una coma:

Maleïts humans

Permeteu-me que avui sigui destralera, políticament incorrecta i molt, molt derrotista, però és que em sembla que aquí, en aquest planeta nostre, el que cal és una bona escabetxada general. Fa uns dies que he vist les imatges d’unes inundacions a les Canàries, on la zona costera ha quedat pràcticament arrasada, ben bé arran d’uns xalets que hi ha per allà. La mar recuperant els seus dominis mil·lenaris, això és el que he vist. I després hi ha les inundacions recents a París i al Regne Unit, a banda de tota mena de catàstrofes naturals que s'esdevenen cada dos per tres arreu del planeta. Cada vegada que se’ns informa d'aquesta mena de notícies me'n recordo del film “El planeta dels simis” (el bo, l’original del 1968, el d’en Charlton Heston, ja ens entenem). Com fa el protagonista al final, de vegades jo també maleeixo els humans, tota la raça sencera. Perquè no és només que el canvi climàtic sigui una realitat esgarrifosa causada per nosaltres mateixos i de la qual tenim proves diàriament. És que, per acabar-ho d’adobar, només cal veure les notícies o una estona de no res de telescombraria o com es comporta certa gent pel carrer, per adonar-se de la manca de valors, d’ètica, de compassió, de seny, de totes les coses bones que calen per ser persona, que pateix la societat en general, en tots els àmbits en general, a tot el món en general. I això porta a la manca de respecte per la Natura, a desestimar les veus que clamen per aturar el canvi climàtic, a continuar vivint d'aquesta manera insostenible. Per això sovint penso que no hi perdríem gaire si la Natura, revoltada d’una vegada per totes i farta de tots nosaltres, es cruspís amb avidesa tot el mal que la nostra espècie ha produït al Planeta i a la humanitat mateixa, per tal de renéixer i que en quedés una Terra sense humans, amb els simis fent el seu paper de simis, amb els cavalls fent de cavalls en llibertat, perquè ningú —ni humà ni simi— no té dret a pujar-s’hi a les gropes. Que ho fes d’un cop sec, si pot ser. Perquè a base de tsunamis, terratrèmols, inundacions i altres desastres l’únic que s’aconsegueix són petites agonies que, massa sovint, perjudiquen als més humils, als que en tenen menys culpa, i commocionen les persones de bona voluntat. Si estigués a la meva mà (vull dir, si jo fos la Natura mateixa, no pas algú amb poder i diners, que no són res), jo el que faria és adormir pietosament en un son etern els humans més justos i fer sucumbir, sota l’aigua, el foc o el que s’escaigui i sense gaires miraments, els malvats per acció o per omissió i els que més culpa tinguin de tot plegat. I, a partir d’aquí, fos en negre per a la Humanitat i aires nous al resplendent planeta blau.

Diada Internacional de la Dona

Estimem-nos, avui, cada dia i tothora, a nosaltres mateixes i les unes a les altres. Al costat dels homes bons que ens respecten i fan camí a prop nostre. I recordem, sempre, la lluita de les qui ens han precedit: si nosaltres, ara, estem una mica bé, és gràcies a elles. 💜

La immensitat d'una novel·la molt breu

Coses petites com aquestes és el segon llibre que llegeixo de l’escriptora irlandesa Claire Keegan. Una novel·la breu, com l’anterior, Tres llums, també publicada dins la col·lecció Micra, d’editorial Minúscula, una col·lecció de llepolies, autèntiques llaminadures literàries. La historia és aparentment senzilla, i comença com un retrat costumista d’un poble de la Irlanda rural, un retrat que podríem qualificar d’entranyable si no fos que aquest és un mot amb una càrrega ensucrada que no té res a veure amb el que realment ens transmet el llibre ni amb la manera de narrar de Keegan.

Coses petites com aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim? Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.

L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.

Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit, però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà quedat ben endins.

Botons de mostra

“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en contra de l’estat de les coses...?”

“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se sumen les unes amb les altres, dones una vida.”

“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que potser no arribarien mai.”

El que ens endurem

"No suporto la injustícia, el racisme, la intolerància, l’homofòbia, el feixisme, tot això que sembla obvi... però tampoc suporto el bonisme estúpid, la correcció política estèril; en definitiva, l’estupidesa humana. La bondat ben entesa, la de debò, la compassió, l’amabilitat, el respecte i la paciència amb els altres, aquests valors tan poc “de moda”, aquests sí que són importants i són els que ens distingeixen com a éssers humans realment evolucionats. 

Em considero encara immergida en el procés d’intentar ser una bona persona. Recordo que en Lluís Llach, en el seu concert de comiat a Verges, l’any 2007, va dir que el dia que a una criatura se li pregunti què vol ser de gran i contesti “una bona persona” segurament la societat que somniem estarà molt més a la vora. Crec que aquest ha de ser un dels objectius més importants de la vida de tothom. Cal que intentem ser bones persones, en el sentit autèntic del terme, perquè això és el que veritablement ens endurem de la vida."  (Anna Porquet Botey - Fragment del text "Qui sóc")

Fa uns quants mesos, en concret el passat 22 de novembre de 2021, la locutora Eugènia Oliveras em va entrevistar al seu programa Món Global, de Ràdio Vallromanes. Va iniciar el programa llegint aquest fragment d'un escrit meu mentre de fons sonava la cançó Your Song, d'Elton John. Les músiques que apareixen en el programa van ser escollides per mi i durant la conversa en vaig anar explicant els motius. Vam parlar de diverses qüestions, fent una mica de miscel·lània, i després ens vam centrar en l'escriptura i en els llibres que he publicat fins ara*. També en vaig llegir alguns fragments en veu alta. Podeu escoltar l'entrevista sencera clicant en aquest enllaç: http://radio.vallromanes.cat/radios/mon-global/2021/11/22/anna-porquet-mp3

*Canviar la realitat, Els Grups de Defensa de la Llengua i l'aplicació de la teoria sociolingüística a l'activisme lingüístic (Ed. del 1979), La segona dona i altres criatures ferides (Espai Literari, 2018), Descalces per casa (El Punt Volat, 2021)

Aloma i Adolphe, o Rodoreda i Constant

A setze anys vaig començar a endinsar-me en el món de la Mercè Rodoreda per mitjà d'Aloma. Eren els anys vuitanta i no recordo que me la fessin llegir a l'institut; suposo que hi vaig arribar per curiositat. Vaig rellegir-la per pur plaer unes quantes vegades, subjugada per la història que s'hi narra i per la gran descoberta que per a mi foren, en aquella època, el llenguatge rodoredià i la percepció que el català és una llengua literària de primera magnitud. Em va fascinar que cada capítol de la novel·la anés encapçalat per una cita literària. Una de les cites que Rodoreda inclou en aquesta novel·la em va quedar fixada a la memòria; era de la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant. N'hi havia d'altres provinents de la mateixa font, però la que em va cridar tant l'atenció va ser la següent: 

        "Maleït aquell qui, en els primers moments d'una unió amorosa, no cregui que aquesta             unió ha d'ésser eterna."

És ben plausible que la traducció fos de la mateixa Rodoreda. Per fi, en una Setmana del llibre en català, en concret la de 2002, quan encara se celebrava a les Drassanes, vaig poder aconseguir la novel·la de Constant i, en llegir-la, vaig entendre per què la Rodoreda la tenia en tanta estima. I no em vaig estar d'escriure-hi una referència al record de com n'havia tingut notícia. Perquè sóc de les que escriuen, subratllen i marquen els llibres. I més quan m'aporten tanta felicitat lectora.

I vosaltres, com us vau atansar a la literatura de Rodoreda? Vau arribar-hi perquè era lectura obligatòria o bé per interès lector?  Coneixíeu la novel·la de Constant? Us agrada que els llibres incloguin cites literàries? I sou dels qui escriviu en els llibres? I si ho feu, és en llapis o en bolígraf o retolador? Jo sempre hi escric en llapis, excepte si és en l'espai de la dedicatòria; i, en alguna ocasió, marco amb retolador florescent. 

Us agrairé que, si us ve de gust, deixeu els vostres comentaris més avall.

Un film francès amb reivindicació del català inclosa

L'any 2002 es va estrenar el film francès L'auberge espagnole, desafortunadament conegut entre nosaltres per Una casa de locos (i per Una casa de bojos, amb el servilisme acostumat a casa nostra), escrit i dirigit per Cédric Klapisch. És molt recomanable per diverses raons: perquè és una comèdia sense astracanades ni carrinclonades i amb algun toc profund, perquè està ben rodada i és agradable de veure, perquè hi apareix Barcelona (un grup d'estudiants d'Erasmus s'estan en un pis del Raval i se'n descriuen les vivències durant un any), i perquè conté una escena clau, que s'hauria de passar a totes les televisions i a totes les escoles, i sobretot als estudiants estrangers que es plantegen venir a estudiar a casa nostra, per tal que entenguessin que a les terres de parla catalana, el català és la llengua vehicular. L'escena consisteix en què un professor d'universitat es nega a fer la classe en castellà quan li ho demana una estudiant estrangera (crec recordar que era sudamericana) i el professor li contesta que si volia que li fessin classe en castellà podia haver escollit qualsevol universitat espanyola, i evidentment continua fent la classe en català. Us confesso que vaig anar al cinema a veure aquest film quan el van estrenar només per poder veure aquesta escena. Tractant-se d'una pel·lícula francesa, l'escena esdevé una rara avis molt reconfortant i necessària. Tant de bo que el nostre cinema, el que es fa a casa nostra, i els programes i les sèries que es fan a TV3 continguessin escenes i moments d'aquest nivell de conscienciació lingüística. Ens hi va la llengua, ens hi va la vida del català.

Com us he dit, el film és altament recomanable per tot de raons. Si podeu aconseguir-lo en DVD (o si el trobeu en alguna plataforma) us farà passar una bona estona. Hi surten bons actors, entre els quals la francesa Audrey Tatou (quan encara no era gens coneguda) i les nostres Cristina Brondo i Irene Montalà. I també hi tenen molt de protagonisme els carrers de Barcelona, retratats tal com són, amb pixats de turistes inclosos, sense fer-ne un pastitx turístic i poca-solta com el que perpetraria el senyor Allen uns anys després.