Els qui hàgiu llegit Ànima
mesquina, o bé hàgiu llegit la ressenya feta en aquest blog, recordareu que
estava protagonitzada per una dona que es deia Mercè i que era una mala
persona, egoista, sense capacitat empàtica ni humanitat. Una de les nombroses
mesquineses que aquest personatge cometia al llarg de la novel·la era
l’abandonament en un orfenat d’en Josep, el seu fill de mesos, no pas perquè
passés penúries sinó perquè, simplement, no volia fer-se’n càrrec. I a La noia del retrat, Romero recupera el
personatge d’en Josep i li dóna tot el protagonisme que es mereix i que molts
lectors li demanaven.
En Josep, a diferència de la seva mare, és un home bo, un
personatge entranyable a qui el narrador de La
noia del retrat va seguint des que és abandonat fins que es fa adult. I
sempre té dins l’ànima aquell rossec de no haver pogut conèixer la mare. Tant
se val que visqui envoltat de l’amor de les persones que l’acullen de petit i
l’ajuden a fer-se home: la mancança de la mare desconeguda és un trauma que
necessita ser guarit. I, tot i que les persones bones amb qui en Josep estableix
vincles familiars malgrat que no hi té parentiu sanguini, algunes de les quals van
conèixer de primera mà les característiques abjectes de la mare absent,
l’adverteixen dels riscos que corre si s’hi posa en contacte, el noi acaba
anant a cercar-la i, per fer-ho, li cal viatjar des de Las Palmas fins a Barcelona.
Com bé li repeteixen les persones que l’envolten, remenar el
passat pot ser perillós i també ho és anar-lo a cercar d’una manera potser eixelebrada
tot i que sigui una necessitat gairebé vital. I en Josep, finalment, aconsegueix trobar el rastre de
la seva mare i acaba coneixent una veritat que li fa encara més mal que
l’absència permanent i el desconeixement en què havia viscut tota la vida. Per
saber quina és aquesta veritat cruel i despietada, i quina mena de juguesca
perversa li té reservat el destí al pobre Josep, cal que llegiu La noia del retrat i que conegueu amb
detall tota la confluència de vicissituds per on passa el protagonista.
A La noia del retrat
Sílvia Romero ha construït una història imaginativa i entretinguda, ambientada en
un arc temporal situat entre el 1940 i el 1970, on no hi manquen les
referències a aquella Barcelona de fa molts anys, més grisa i austera però més
bonica i catalana que no pas la d’avui. De fet, la novel·la és, també, un cant
d’amor al barri de l’autora, el Poble Sec, en les descripcions acurades i
rigoroses dels carrers tal com eren en l’època que s’hi retrata. Un dels trets
que distingeixen Sílvia Romero com a novel·lista és, precisament, la tasca
exhaustiva de cerca documental que sol fer per tal de descriure de manera
adient els escenaris i les particularitats quotidianes de les èpoques que li
plau reviure damunt del paper.
Sílvia Romero se serveix de La noia del retrat per fer reflexionar el lector sobre la
importància del passat, de la nostàlgia i de l’enyor, fins i tot, d’allò no
viscut. I també sobre la bondat que es pot trobar en algunes persones, de la
compassió, la comprensió i l’estimació, valors que fa temps que estan tan poc
en boga i que són tan necessaris si volem sobreviure com a societat. Uns valors
que propicien que es creïn aquells fils misteriosos fets d’afinitats i d’estima
entre persones diferents que acaben sent molt semblants.
Si us atanseu a la lectura de La noia del retrat, de Sílvia Romero i Olea, trobareu una història
amena, narrada amb agilitat i mestria, amb descripcions minucioses i ben
construïdes, que us farà passar unes hores ben plaents.
Botons de mostra:
“Josep torna a caminar per Barcelona abandonant rere seu el
monument a Colom. Ocupat en l’embrolla de pensaments que el capfica s’oblida de
l’itinerari que ha de seguir i avança Rambles amunt, deixant-se seduir per
l’estrany ambient del passeig, entre el caràcter urbà de la gran ciutat i
l’aroma pintoresc per l’amalgama de personatges que hi circulen, i sense adonar-se
que algú va rere les seves passes. Té el cap massa ple de records.”
“Camina a tocar de les façanes: el bar Chicago, remodelat
des de fa només quatre anys i ocupant tot el xamfrà; la gelateria Sirvent, amb
les copes amb boles de gelats que mai no ha provat; les dues cerveseries, l’una
al costat de l’altra: la Moritz, amb l’amora de cervesa que surt en passar-hi
pel davant i la Bohemia, de la fàbrica Damm, amb entrada per la Ronda de Sant
Pau i pel carrer Marqués del Duero i que té, com a atractiu afegit, un cinema a
l’aire lliure a la terrassa de dalt que Gabriel, malgrat haver intentat
colar-se, mai no ha aconseguit veure; i a la cantonada amb el carrer d’Aldana
la cafeteria Géminis, que des de fa un parell d’anys ha adoptat el nom d’el
Jabalí, de la xarcuteria del costat, en unir-se en matrimoni ambdues famílies i
unificar el negoci.”
“—Per què et
vas fer puta? —pronuncia enmig del silenci, i és conscient d’haver-ho dit en
veu alta quan s’escolta la pròpia veu.
La dona abandona l’aguait i es tomba amb ronseria cap al seu
interlocutor. A la comissura dels llavis es perfila un inici de ganyota que
Pedro no sap detectar, i per aquest motiu s’atribola tot ell, sabedor del
despropòsit del comentari. Però en realitat el rictus que Sofía està controlant
és el del riure, perquè amb els anys de convivència que porten sota el sostre
de la fonda li diverteix el sobtat interès.”
