La casa que
vull
que el mar la
vegi
i uns arbres
amb fruit
que me la
festegin
("La casa que vull", Joan Salvat-Papasseit)
Em causa admiració la gent que sempre ha viscut
en una masia o en una altra mena de casa gran, tota la família junta, avis,
pares, néts, tots formant part d'una mateixa tribu que troba refugi dins un
mateix caliu. On tots plegats viuen, dialoguen, eduquen, estimen, discuteixen,
pateixen, s’il·lusionen, s’enfaden, s’entristeixen, s’acomiaden per sempre en
pau o són benvinguts a la vida amb alegria. On els mobles, els objectes, els
llibres, els retalls de diari, els records de cadascú troben un lloc on raure,
ni que sigui a les golfes, i on tot va passant de pares a fills, explicant-ne
els detalls amb estima i rebent-los amb interès i curiositat. I ho envejo
perquè ja tinc a les espatlles un munt de cases a les quals no puc acudir. De
vegades recordo un objecte i veig de manera ben nítida on està exposat, però de
sobte tinc una decepció perquè m'adono que només és un record, que allà no puc
arribar-hi perquè ni la casa, ni el racó ni l'objecte ja no hi són.
I aquí em ve a la memòria una citació magnífica
d’una novel·la breu que és una petita joia literària: "Caldria anotar en
totes les constitucions del món el dret imprescriptible de cadascú a tornar
quan li plagui als llocs sagrats del seu passat. Li haurien de donar un manat
de claus per poder entrar a tots els pisos, casetes i jardinets on va
transcórrer la seva infantesa, i hauria de poder romandre hores senceres en aquests
palaus d'hivern de la memòria. Els nous propietaris mai no podrien barrar el
pas a aquests pelegrins del temps." (La intrusa, d’Éric Faye, Edicions de
1984). No us sembla un somni preciós? Jo m’hi sento plenament identificada.
Dins d’aquest sentiment, ara us explicaré una
qüestió personal (molt personal, gairebé íntima): a banda de les “cases
perdudes” (i totes les pertinences de les que ens vam haver de desfer amb cada
abandó), aquells pisos dels tiets i dels pares que ja he esmentat en alguna altra
ocasió en aquest blog, ara puc dir que tinc una casa recuperada. Ho dic amb
alegria, amb il·lusió, amb emoció i amb orgull. Una caseta senzilla, de només
dos dormitoris, en un terreny tan rústic que no té ni aigua (ens abastim amb
dipòsits) ni enllumenat de carrer. És un dels espais on va transcórrer la meva
infantesa. Ja de gran, hi anaven només els meus pares. Per circumstàncies,
aquesta caseta, aquest terreny que anys ençà havia contingut un hort
esplendorós conreat pel meu pare, tot va quedar abandonat. Deixat. No hi
anàvem. Mon pare, en la seva desídia (disculpable, ja que era fruit d’una
tristor més aviat intuïda que no pas expressada en veu alta) fins i tot en va
perdre les claus. Com que sóc filla única, em corresponia a mi agafar les
regnes de la recuperació d’aquest espai, si és que em venia de gust. I, quan em
va venir de gust, ho vaig fer.
Vaig trobar la casa plena de pols, teranyines i brutícia. També estava plena d’andròmines rescatades del pis dels meus pares que
jo mateixa havia dipositat en caixes com si la caseta fos un magatzem (en
aquells moments, no m’estimava la caseta com ho faig avui; no cal que
m’estengui en els motius). Tot això m’ho esperava. El pitjor, però, va ser que
la vaig trobar ultratjada per estranys que hi havien entrat en cerca d’objectes
de valor o de diners i que van remenar armaris i calaixos i en van estendre tot
el contingut per terra de mala manera. Allò que se’n diu un espectacle dantesc.
Però, després del disgust inicial, que no va ser pas petit, em vaig posar immediatament
mans a l’obra. Per sort, no ho vaig haver de fer sola. No només vaig comptar
amb la meva parella sinó que, providencialment, vaig trobar una professional de
la decoració que em va ajudar a fer endreça des d’aquell estat tan lamentable
en què estava tot. El primer dia, quan vaig veure com s’arromangava i començava
a moure objectes —amb respecte i cura— per tal d’anar decidint què fer-ne i com
recol·locar-los, si era el cas, em vaig adonar que no m’havia equivocat. Al
final d’aquella primera jornada vam tenir el menjador endreçat. No dic net i
polit perquè seria mentida: la instal·lació de l’aigua requeria una reparació
exhaustiva i, en aquells moments, l’únic que estàvem fent era obrir-nos pas i
començar a retornar-li la dignitat a la caseta per tal que, més endavant,
pogués entrar-hi el professional que calgués a treballar-hi.
Tots tres plegats (la meva parella, la decoradora
i jo) vam anar buidant la casa d’andròmines trencades (incloent-hi joguines
meves de quan era petita), alliberant l’espai i recol·locant els mobles. Cada
dia que ens trobàvem fèiem endreça d’una estança. Fins que va poder entrar el
lampista i, més endavant, els pintors i, finalment, es va poder netejar tot amb
aigua i sabó. Actualment, la caseta està plenament recuperada; li hem retornat
la dignitat, fa molt de goig dins de la seva senzillesa i desperta alegria de
viure. N'he fet el meu espai, on gaudir de la Natura i on aïllar-me, si em convé, a l'hora d'escriure. Tot això, en la major part, ha estat gràcies a la intervenció de la
Begoña, la decoradora de què us he parlat. No és una decoradora a l’ús, com
haureu pogut comprovar pel que us he estat explicant. És una persona que
s’implica totalment en el que significa el procés d’endreçar des de zero i pels
motius que siguin, alguns dels quals poden ser molt estressants i difícils de
portar sense ajuda: separacions, caos per acumulació d’objectes,
buidatge de pisos per trasllat o per defunció... En el meu cas, era una mica de
barreja de tot; moltes vegades he pensat que tant de bo l’hagués trobada quan
vaig haver de buidar el pis dels meus pares. La Begoña acompanya com ho faria
una amiga, aconsellant millores que s’hi puguin fer i aplicant els seus amplis
coneixements de decoració. I tot això ho fa amb un respecte exquisit tant a les
decisions que pren la persona que ha de viure entre aquelles quatre parets com
als objectes íntims (cartes, dibuixos, roba, manualitats antigues...) que es
van trobant durant el procés.
D’aquesta experiència, us puc dir que no només
n’he extret la recuperació de la caseta i de l’estima que em desperta, l’emoció
de veure com va millorant i l’alegria de poder-la gaudir, sinó també una
amistat amb la Begoña, la persona que ha estat al meu costat durant tot aquest
temps, gairebé un any, en què hem estat immerses en aquesta tasca tan bonica i
reconfortant. Ella disfruta fent aquesta feina, i això es nota plenament en el
resultat final. Si mai us cal contactar-hi, us en deixo les senyes perquè us la
recomano sense cap mena de dubte: es diu Begoña Gil Egea, la trobareu al web www.makeityours.es, a l’adreça electrònica
b.gil@makeityours.es i al telèfon
672624892.
Com a cirereta d’aquesta entrada (i botó de
mostra de la feina feta), us ensenyo tres imatges: el menjador de la casa tal
com el vam trobar en obrir-la, l’endreça del primer dia i com va quedar després de recol·locar mobles, pintar i netejar.
