La sacsejada que no t'esperes

Los vivos y los muertos. Edmundo Paz Soldán

Alfaguara (2009)

Si ens prenem massa seriosament -o massa superficialment, que també s'hi valdria- el que ens diu la sinopsi a la contraportada d'aquest llibre, correm el risc d'enfrontar-nos a la lectura poc preparats per a les sacsejades que ens anirà provocant. A mi, moltes de les seves pàgines m'han deixat sense alè. M'han fet venir ganes d'obrir el balcó, encara que sigui hivern, encara que alguns d'aquests dies, precisament, han estat més freds del que darrerament és l'habitual, per tal de respirar alenades d'aire sense parar, fins que he aconseguit calmar-me.

Perquè Los vivos y los muertos diu que va de les morts, en circumstàncies tràgiques i diverses, d'alguns adolescents d'una petita localitat nordamericana, ocorregudes en un lapse de pocs mesos. I penses: "D'acord, em disposo a llegir una novel·la d'intriga i potser de por". I no és ben bé així. Sí que és cert que el llibre va atrapant el lector de mica en mica, dins la narració fluïda d'uns fets atroços que no semblen possibles. Sí que és cert que hi apareixen accidents horripilants, violacions, assassinats, automutilacions i suïcidis. Però del que realment tracta aquest llibre és de la pèrdua dels éssers estimats i de com enfrontar-se al fet d'haver-los sobreviscut. I aquesta temàtica -no m'ho negareu pas- fa que trontollin fins les consciències més adormides.

L'autor, Edmundo Paz Soldán, bolivià afincat als Estats Units des dels anys noranta, es basa en uns fets reals esdevinguts en aquella època ben a prop del poble on viu, els quals van desafiar les regles més elementals i bàsiques de l'estadística i que només s'expliquen per una mena de conspiració entre les casualitats, la mala sort i les maneres de ser dels protagonistes. El resultat és aquesta història tremebunda de mesquineses, mentides, falsedats i racons negres de l'ànima, plena de personatges que es coneixen tots els uns als altres, relacionats com estan de les maneres més diverses. Alguns ens expliquen la seva versió dels fets, en una estructura de novel·la coral perfectament construïda. Són nou narradors, cadascun amb la seva manera d'expressar-se, amb les seves idees, les seves dèries, les seves pors, les seves virtuts i els seus defectes, que van desfilant al llarg de trenta-cinc capítols explicant el seu punt de vista. "Això no és res de nou!", podreu dir-me, i tindreu raó. On resideix l'originalitat de l'obra, doncs? Ara us ho explico.

D'una banda, en la identitat dels personatges concrets que ha escollit l'autor per tal que efectuïn aquest rol de narradors i, sobretot, en les circumstàncies en què alguns ho fan (i que no us detallaré perquè us aixafaria la guitarra i em maleiríeu els ossos, si és que mai us ve de gust llegir el llibre). D'altra banda, en la manera excel·lent com està construïda la història perquè, tot i haver-hi introduït tota una sèrie d'elements que haurien pogut fer-la caure en el terreny fangós del pastitx o bé que haurien pogut constituir subtemes que distraguessin l'atenció (adolescents d'institut amb tota la seva problemàtica hormonal, cheerleaders del futbol americà, segregació racial, tota mena d'addicions -a la pornografia, a l'alcohol i les drogues, a les xarxes socials-, fracassos sentimentals, ganes de morir-se, de matar i de sobreviure), l'autor aconsegueix allunyar-se de tòpics i de llocs comuns i, el que és millor encara, de la sensibleria i el sentimentalisme extrem en què els discursos d'alguns personatges podrien incórrer, així com de l'enaltiment de la depravació en què podrien caure alguns altres.

Però hi ha més elements que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari realment singular: primer, el fet lingüístic, perquè l'obra està escrita originalment en castellà (amb un registre que, en algun moment, festeja amb l'spanglish) però la història que construeix està situada a Madison, un poble proper a Nova York, i l'omple de referències culturals pròpies del tipisme nordamericà (des de la música de Green Day fins als Simpsons). I segon, la manera com s'hi entrellacen la quotidianitat dels personatges amb el món virtual de les noves tecnologies, representades pels jocs d'ordinador, la televisió i Internet, fins al punt que, en algunes ocasions, fins i tot juguen un paper destacat dins la trama.

Els vius i els morts. Els que moren i els que lluiten per sobreviure. I, també, els que, feliçment o no, ho aconsegueixen. Un retrat de la classe mitjana ianqui, amb totes les ombres i les misèries i, malgrat tot, revestit d'humanitat. Perquè, després del sotrac d'haver assistit a les circumstàncies emocionalment xocants de cadascuna de les morts esdevingudes, continua planant l'ombra esperançadora de la vida.


Botons de mostra:

"El cielo opresivo de Madison sólo es perfecto para los funerales amargos en cementerios con lápidas semienterradas en la nieve. Las nubes color carbón se amontonan y empujan entre sí como niños en el patio de un kinder a la hora del recreo. Quiero ser fuerte, voy a serlo. Me niego a que se asomen las lágrimas y hagan aquello que saben hacer: resumir mejor que nada la tristeza, la angustia, la desesperación."

"Hernández había visto muchas cosas en sus años de policía; varias veces, mientras jugábamos al póquer, le escuché decir que ya nada le sorprendía de lo que hacían los hombres. Casos como éste le hacían ver que se trataba de una exageración. Estaba bien que fuera así: el comercio diario con la depravación no debía insensibilizarnos ante el descubrimiento de abismos más allá de los abismos."

"Y pienso que en todo este tiempo lo único que he hecho es aprender que la vida es pérdida. Nuestros hijos no son nuestros hijos, nuestros padres no son nuestros padres, nuestros amigos no son nuestros amigos. Cerramos los ojos, los abrimos, y los otros ya no están. Y no debemos lamentar la pérdida, debemos más bien celebrar ese tiempo de compañía que se nos dio."

Vindicació del conte

Scherezade, una de les primeres contistes de la Història

És molt decebedor, per als que gaudim llegint i escrivint contes, que la novel·la continuï sent percebuda com el “gran gènere” mentre que el conte està considerat el germà petit, el gènere menor. Com si no requerís —tant a l’hora d’escriure’l com de llegir-lo— un esforç tant o més gran que el que requereix la novel·la. Hi ha qui diu, en aquest sentit, que el conte és el pas previ de tot aquell que vulgui escriure novel·la, com si el conte fos una mena d’assaig preparatori abans de l’embranzida final que suposaria l’escriptura d’un artefacte literari de debò, com il faut, autèntic i amb pedigrí, que vindria a ser la novel·la.

I la veritat és que en tots dos gèneres l’escriptor/a pot arribar a excel·lir i oferir-nos una obra d’art inoblidable. Se m’acudeixen, per exemple, la novel·la llarga Madame Bovary, de Gustave Flaubert, la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant o el conte “Tristesa”, d’Anton Txèkhov: totes tres obres, amb la seva extensió respectiva, són veritables joies de la literatura.

A més, cada gènere té les seves pròpies regles (una altra cosa és on es troben més còmodes un escriptor o un lector determinats), i és aquí on es contraposen l’extensió de la novel·la a la tensió del conte. Per la seva brevetat, el conte ha de ser intens, ha de captar i mantenir l’interès del lector des de les primeres línies i no deixar-lo anar fins arribar al final. I, si pot ser, fer que continuï pensant més enllà de l’acte de lectura, com passa, per exemple, amb el conte “La habitación de Nona”, de Cristina Fernández Cubas, amb “Radicals lliures”, d’Alice Munro, o amb el mateix “Tristesa”, ja esmentat, de Txèkhov. En això resideix la famosa teoria de l’iceberg promoguda per Hemingway, o la de Ricardo Piglia, referida a les dues històries que sempre explica un conte: la història literal (la que llegim) i la història oculta (la que cal que el lector intueixi d’allò llegit). Aquest procediment requereix d’una gran precisió per part de l’escriptor, que haurà de saber trobar les paraules justes i necessàries, descriure les escenes més precises i imprescindibles (i saber també esborrar tot allò que sobri) per a transmetre la història que es proposa contar i el missatge o la reflexió que pretén desvetllar. Això ho trobem, per exemple, al conte “Turons com elefants blancs”, de Hemingway, on assistim a la conversa aparentment banal entre dos amants que prenen un refresc quan, en realitat, estan plantejant-se si la noia hauria d’avortar.

Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diversos vindicadors del conte com a gènere perfectament vàlid per ell mateix i de gran complexitat, els quals no s’han limitat a fer-ne una defensa teòrica sinó que han predicat amb l’exemple, com ara Gabriel García Márquez, Anton Txèkhov, Edgar Alan Poe, Jorge Luis Borges, Pere Calders, Quim Monzó, Albert Sánchez-Piñol o Jaume Cabré. Un d’aquests grans defensors del gènere va ser Julio Cortázar, que en un assaig titulat “Sobre el cuento” va considerar el conte com un artefacte d’una precisió i un arrodoniment tan perfectes com els d’una esfera:

“[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos.”

Una novel·la pot contenir algunes pàgines sobreres, com ara descripcions d’utilitat dubtosa, que no fan avançar l’acció sinó que ens aturen per tal que contemplem un paisatge o un escenari, o bé digressions del narrador o d’algun personatge que no afectarien gens al resultat final si s’eliminessin (i, amb això, no vull dir que no existeixin, a la història de la novel·lística, paràgrafs amb descripcions d'una gran bellesa i poesia o digressions ben carregades de raó). Un conte no es pot permetre res d’això. Ha d’anar directe cap al final, de tal manera que tot allò que s’hi expliqui, tot el que s’hi narri o es descrigui, tot adquireixi ple sentit en arribar al desenllaç. Així doncs, l'escriptor de contes ha de fer tot un esforç per tal que el conte es revesteixi de la perfecció esfèrica de què parla Cortázar. Però, i com ha de ser, el lector de contes? Intel·ligent i pacient. La idea no és meva, sinó de l’escriptora catalana en llengua castellana Cristina Fernández Cubas —a qui admiro profundament, tot i que ideològicament intueixo que tenim més d’una diferència— que va dir en una entrevista: “El cuento es un género muy misterioso y muy difícil. El cuento exige un lector despierto por la economía del lenguaje y la intensidad que exige el género. El lector de cuentos no tiene prisa por más que pudiera parecer lo contrario.” Efectivament, el lector de contes ha de saber tornar enrere quan li ha semblat que no entenia un fragment, una idea, un concepte. I ho fa esperant trobar aquella sintonia amb l'autor que, amb tota seguretat, es farà present. I és quan això arriba que el lector diu “Oooh!” i es queda amb la boca oberta. Acaba d’aparèixer aquell llaç invisible que uneix la intel·ligència de l’emissor amb la del receptor. S’ha produït la màgia. I això, en un recull de contes perfectament elaborats, rodons com esferes cortazarianes, representa quedar-se bocabadat cada cert nombre de pàgines, ni més ni menys que a cada desenllaç.