ENTENDRE L'ALTRE

La intrusa. Éric Faye

Edicions de 1984 (2013)

Aquest llibre del francès Éric Faye és una petita obra d'art de la qual no s'hauria de privar ningú que tingui un mínim de sensibilitat. Una joia que, alhora, és un cant a la nostàlgia. Ah!, que potser sou d'aquells que el mot us provoca urticària? Doncs, no patiu, perquè l'escriptura de Faye no peca pas de sensiblera ni de mel·líflua. Ens transmet el missatge de tal manera que ens trobem assaborint-ne el gust sense adonar-nos que ens l'hem begut.

El llibre té el format de nouvelle, una novel·la breu, molt breu  (cent pàgines exactes), i la narració llisca àgil en el que comença semblant una història d'intriga: un home s'adona que algú li entra al domicili quan ell no hi és; hi instal·la unes càmeres que controla des de la feina i acaba descobrint una dona que hi viu d'amagat, des de fa un any. L'autor es va basar en un fet real esdevingut al Japó, i és allà on ambienta la narració. Però el suc que n'acaba extraient és tan bo que acaba fent-ne una història universal. No només pel que se'ns revela amb el desenllaç sinó pel retrat que ofereix dels dos protagonistes. Són ells els qui porten el pes de la narració, opció molt ben triada perquè era imprescindible conèixer el punt de vista de tots dos per tal de construir aquesta història. Temes com el gust per la soledat viscuda amb serenor i, sobretot, el sentiment de compassió que, de sobte, es pot sentir per un estrany, omplen aquestes pàgines. I, en realitat, amb una senzillesa genial, ens fa connectar amb els nostres records, els de cadascú de nosaltres, segur. Perquè no es pot ser persona i no sentir una mínima identificació amb el que l'autor està dient amb aquesta obra. No cal que us n'expliqui gaire cosa més, perquè aquesta és una d'aquelles històries a les quals val més la pena que us hi enfronteu sense massa idees preconcebudes ni més informació de la necessària. Tot i això, us hi afegiré dos detalls: que el llibre va guanyar el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa l'any 2010 i que el títol original és Nagasaki; el nom que se li ha donat a la traducció respon a criteris comercials que jo considero desafortunats ja que potencien el vessant intrigant de la història, que hi té un espai, tal com us he dit, però no és el que realment l'omple de contingut. Llegiu aquesta novel·leta i gaudiu-la. Us adonareu que acabeu d'assaborir una petita exquisidesa literària.

Botons de mostra:

"M'agradava la meva habitació, un balcó obert al món, al renaixement d'un món en el qual havien mort alguns dels meus avantpassats un 9 d'agost llunyà. Vuit anys de la meva vida s'havien escolat allà. Com me les estimava aquelles habitacions, aquelles parets..."

"Mentre provo d'agafar el son girat d'un costat i després de l'altre, una idea se'm fa insistent, no la puc foragitar de cap manera. Aquella dona, durant els centenars de nits que ha passat a uns quants metres de mi, es podia haver aixecat i em podia haver matat mentre dormia, amb una ganivetada."

"La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d'agrupar-se al voltant d'un foc, els jo s'aïllen, s'espien. Cadascú creu que se'n sortirà millor que el veí, i això també és probable que sigui la fi de l'home."

HOMES HETERO QUE ES MORREGEN EN PÚBLIC

La foto dels castellers és d'Elena Gavaldà photo & video.

Aquests dies, a Espanya, s’està debatent la investidura per tal d’escollir un nou govern i, des de Catalunya estant, ens ho mirem amb una barreja de curiositat i d’expectació, com qui contempla un espectacle, tenint en compte que fa anys i panys que molts hem fet la desconnexió mental (Ah! —em pregunto, sorpresa— Però és que hi havies estat mai connectada?) i ara ja només estem a l’espera del cop de tisores definitiu que està en mans dels nostres governants (i nostre, és clar, que ja portem temps jugant-hi un paper decisiu). Ahir, però, vam poder gaudir de la repassada que Pablo Iglesias li va fer al candidat Pedro Sánchez. Una repassada plena de dades històriques irrefutables i, sobretot, de dignitat política i humana. I d’aquesta repassada en queda una imatge d’aquelles que retraten més qui les observa i n’opina que no pas qui les protagonitza: la morrejada d’Iglesias i Xavier Domènech entre els escons del Congrés, davant les mirades atònites i impagables dels diputats del PP. Tant se val si, com s’ha dit, va ser un error de sincronia en anar-se a fer un petó a les galtes i per això van acabar fent-se’l a la boca. El resultat és una imatge magnífica, similar a la que van protagonitzar dos castellers, que van petonejar-se celebrant que havien aconseguit descarregar el dos de nou amb folre i manilles, i a la dels cupaires David Fernández i Antonio Baños, que ara no sabria concretar què celebraven però segur que si van unir els llavis amb tanta fruïció va ser perquè els va venir de gust. Aquesta mena d’imatges esdevenen icones perfectes per a la lluita en contra de l’homofòbia.

Perquè quan homes heterosexuals (gosaria dir que ho són tots els fotografiats) es morregen en públic amb aquest desacomplexament tan sa i lluminós, estan fent molt més que expressar un entusiasme momentani o una camaraderia entranyable. Estan contribuint a visibilitzar els petons entre persones del mateix sexe com un fet normal i habitual, propi de persones que s’estimen i que ho celebren amb alegria. I, més encara, estan fent passos endavant per esmicolar tabús, desfer prejudicis i eliminar discriminacions i estigmatizacions de les persones homosexuals.

Tot i que en el nostre país —i també a Espanya i a la resta d’Europa— l’homosexualitat masculina i femenina es pugui viure amb un cert respecte per part de l’entorn, amb una certa tranquil·litat, hi ha molta feina per fer, això és evident. I, de la mateixa manera com les discriminacions que pateix la nostra llengua ens afecten a tots, sigui on sigui que es produeixin d’arreu dels Països Catalans, també ens ha d’afectar, com a persones, la discriminació d’altres éssers humans, la marginació, la humiliació, la persecució, sigui on sigui que es produeixin d’aquest món. Més encara, de la mateixa manera que la lluita feminista necessita dels homes que entenen i respecten les reivindicacions de les dones —tan necessàries, encara, avui dia—, la lluita pels drets dels que viuen una sexualitat diferent també es veu reforçada amb la col·laboració dels que la viuen de maneres "tradicionals". Perquè, tot plegat, al cap i a la fi, es resumeix en una qüestió de reivindicació de drets humans i de respecte a la llibertat de les persones. I, en aquesta lluita, hi estem implicats tots els éssers humans, sense excepció.