Enyor de tu

Avui fa tres anys. Però, en certa manera, encara fa més temps que no hi ets. La teva essència es va anar diluint molt abans que el teu cor s'aturés. La memòria que fugia, les paraules que no arribaven, els embarbussaments constants. Però res d'això no va poder amb la memòria de la pell. Cercaves constantment unes mans que s'enllacessin amb les teves i continuaves agraint cada mostra d'afecte que rebies. Sentir com encara deies "gràcies", en aquells brevíssims instants de lucidesa, em va fer somniar moltes vegades amb una millora impossible. Una regressió de la malaltia que mai no podria produir-se. La realitat m'esclatava davant dels ulls cada vegada que t'aturaves quan semblava que anaves a començar un discurs. I no puc negar que em resistia a acceptar-ho. "El meu germà es deia Ramon", vas dir-me un dia mentre et donava el berenar, els teus ulls blaus vagant en el no res. Uns segons vaig estar expectant, estèrilment esperançada, fins que vaig acabar esclatant en plors en adonar-me que no hi havia continuació. Que mai més no n'hi hauria.
Ara només vius en els records dels que encara rondem per aquí. Dins del meu esperit. Conservo flaixbacs preciosos, de la meva infantesa sobretot, on tu ets una protagonista important i als quals recorro sovint per tal que no se m'esborrin. Vivències que mai no et vaig agrair. Perquè, segurament, tampoc no calia. Et recordo relativament jove (la meva edat d'ara, devies tenir), alegre i, fins i tot, múrria malgrat que pretenies amagar-te darrere d'una pàtina de sobrietat. Quan em banyaves dins la pica de la cuina, quan miràvem fotos antigues i m'explicaves històries familiars, quan m'ensenyaves alguna joguina teva que encara conservaves, quan em cantaves el "Sol, solet" amb la veu una mica esquerdada i plena de tendresa, quan intentaves que fes la migdiada i no te'n sorties. 
I ara, de casualitat, navegant per Internet (que és una cosa que ja no vas tenir temps de conèixer, tu que eres tan curiosa de tot el que jo et pogués ensenyar) he trobat un dibuix que em recorda un d'aquest moments remots viscuts amb tu: quan vas decidir apropar una cadira al meu llit i quedar-t'hi a llegir totes les nits fins que m'adormís perquè jo t'havia dit que em feia por quedar-me sola. No vaig saber-te explicar què m'amoïnava en aquells moments i t'ho dic ara: veia com les parets s'estretien, se m'apropaven i semblava que m'haguessin d'esclafar. Seria interessant d'esbrinar a què es devia aquesta sensació tan nítida que recordo que va durar anys. Tant se val, no és d'això que vull parlar sinó de tu. Perquè parlant de tu, te'm fas present. Vull parlar de la melangia que t'embargava, en ocasions, fruit de les vivències del passat (la guerra, la mort de l'oncle, la por dels avis quan van guanyar els "nacionals", el mutisme de la postguerra, l'eternitat de la dictadura, tot el mal que se'ns va fer com a poble...). Vull parlar de l'alegria que, malgrat tot, també portaves dins encara que preferissis no mostrar-la, sovint protegint-te rere el posat adust. I jo, massa despreocupada potser (estava malalta de joventut), no ho vaig saber apreciar fins que va ser massa tard, quan encara estaves aquí però ja no podíem gaudir-ne plegades. Però sé que, d'una manera o d'una altra, continues estant ben a prop meu, al meu voltant. Potser encara estàs a l'espona del meu llit, com vas fer totes aquelles nits en què vas vetllar el meu son, asseguda llegint o mentre cosies. Gràcies per haver-hi estat. Ara ja només em puc permetre recordar-ho i, si de cas, imaginar-me que qualsevol nit d'aquestes se t'acudeix passar-hi una estona a fer-me companyia mentre dormo.

El català en un univers paral·lel

Ara no em posaré a fer de politòloga perquè no en sóc ni tan sols aficionada. Però, des de la meva humil opinió, vull manifestar com ho hauria fet jo, si hagués pogut, en relació a la constitució del 78. I em cenyiré a la qüestió de les llengües, que en això sí que hi entenc una mica. Perquè ahir va tornar a passar. Al Congrés es va fer callar els diputats catalans quan iniciaven el seu discurs en la nostra llengua. És una imatge absurda, per retrògrada (“cállese, sabe que aquí no puede hablar en catalán”, au va, home!), que es reitera en el temps per la beneïda tossuderia dels nostres representants (en aquest cas, Joan Tardà, d’ERC, i Joan Coscubiela, d’ICV), que mai no defalleixen en l’intent quan s’escau (tinguem en compte que es debatia una moció que pretenia fer creure que a Espanya no es discrimina cap llengua). I la mare dels ous d’aquesta situació és la Constitució del 78 i tot el que va venir després. La Carta Magna inamovible que serveix per donar legitimitat a la discriminació en diferents graus, tot i que a l’article 3.3 diu: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció".

Aquest “especial respecte i protecció” és el quid de la qüestió. Com es materialitza? Com fins ara? Malament rai. Tinguem en compte que a l’Espanya profunda un tant per cent important de la població creu que parlem català per fastiguejar-los. I la situació d’ahir al Congrés va servir per posar en evidència que, a Espanya, la llengua permesa —i obligada— és el castellà, mentre que totes les altres són tractades com si fossin de fireta, d’ornamentació, per a la intimitat.

Si la Constitució del 78 no s’hagués redactat amb por i en consens obligat amb els franquistes, s’hauria pogut fer efectiu el “respecte” per les altres llengües de l’Estat espanyol enlloc de fer que quedés reduït a un munt de paraules buides (per no parlar del galdós "café para todos" que va dividir l'estat en diferents comunitats autònomes, cadascuna amb un parlament i totes les institucions que se’n deriven, alhora que esquarterava els Països Catalans també en diferents comunitats). Us imagineu com de diferent de l'actual seria un Estat espanyol on les quatre llengües que s'hi parlen (castellà, català, èuscar i gallec) s’haguessin proposat, des del primer moment, com a matèria d’estudi obligada a primària (el que aleshores era l’EGB) a tot el territori estatal? Us podeu fer la idea de tot el bo que això hauria significat? A banda que no es produirien episodis de discriminació, ja que tothom, com a mínim, entendria les altres llengües i totes tindrien un mateix rang, les ments de la població s’haurien obert per a l’estudi d’altres llengües i, realment, per al respecte de totes les que no siguin l'espanyola; s’hauria entès de seguida que no existeix la figura del “fastigueig” quan es tracta de parlar una llengua determinada, sinó de recollir i utilitzar tot el bagatge que una manera determinada d’entendre el món ha deixat reflectit en el llenguatge; no s’hauria produït mai l’esperpent de Lapaos i altres monstres; parlaríem amb naturalitat i amb més o menys encert (això ja depèn de les habilitats lingüístiques de cadascú) la llengua de cada territori de l'estat. Cada vegada que es produeix un episodi com el d’ahir al Congrés penso en l'univers paral·lel d'un estat espanyol plurilingüe similar al Québec o a Suïssa. Somnio truites, ja ho sé. I tant se me n'hauria de donar, si al cap i a la fi, el que realment anhelo és la independència del meu país. La independència total. El tall de tisores definitiu. Però que hauria estat diferent, ja ho crec que sí.

Banalització del feixisme espanyol

Tenen tota la raó els que en aquests darrers dies s’han queixat que un programa de TVE, la televisió pública espanyola que paguen tots els espanyols, catalans inclosos (de moment), hagi entrevistat la néta més famosa del dictador Franco en un ambient distès i amical, com si s’estigués entrevistant una persona respectable amb vivències interessants per explicar. Tenen tota la raó els que se’n queixen, perquè es va parlar del feixista sanguinari que dies abans de morir encara tenia pols per signar sentències de mort, com si s’hagués tractat d’un avi venerable. L’amic de Hitler i de Mussolini. El que es va fer dir “Caudillo por la gracia de Dios” i es va passejar sota pali. El que va anorrear culturalment, socialment, humanament el nostre país. Durant tot el programa va ser tractat de “persona normal”, que estimava els néts i els abraçava, que gaudia amb la família, que era simpàtic en el tracte. Com si estiguessin parlant d’un home qualsevol, d'una bona persona. Banalitzant el feixisme, sense anomenar res del que va representar i continua representant per a tantes famílies que encara cerquen els seus morts a les cunetes i a les fosses comunes. Tenen tota la raó els que se’n queixen, evidentment. I la comparació que puguem fer amb els familiars dels criminals nazis, que han comparegut en diferents televisions alemanyes demanant perdó pels horrors que ells no van cometre, no fa més que afegir sal a la nostra ferida.

Però, tot i que tinguin tota la raó els que se'n queixen, tot i que aquest programa actual ens hagi estampat una bufetada de realitat en plena cara i ens hagi cridat marcant bé les síl·labes: “nosotros vencimos y os lo restregaremos por los morros siempre que queramos” (en la llengua de l’imperio, ens ho diuen, és clar, no n’admeten d’altra), no vull estar-me de recordar un altre cas flagrant i igual de punyent, per no dir més: l’any 1996, la periodista catalana Àngels Barceló, a TV3 (la televisió pública de Catalunya, la que es diu “nostra” i que paguem tots els catalans), també va entrevistar la mateixa dona, la néta més famosa del dictador Franco, en un programa que es deia “Àngels de nit”. Va ser una conversa igual de distesa i d’amical. Com si s’estigués entrevistant una persona respectable amb vivències interessants per explicar. I, en finalitzar, la mateixa Àngels Barceló li va regalar un ram de flors, enmig de somriures i escarafalls d’alegria. Aquella nit, l’audiència de TV3 va ser de rècord. A costa de banalitzar el feixisme i de continuar fent-li el joc sense cap mena d’esperit crític. Sense cap intenció de denúncia. Només frivolitat. Una frivolitat indigna que encara és viva i continua nodrint-se del dolor de milions de persones.

Dones que no ens tenyim

“Tíñete, mujer!”, em va dir la mare d’un company d’escola del meu fill en veure que m’havia deixat els cabells de color natural. Que m’havia deixat de tenyir, per dir-ho amb més propietat. Em va sorprendre la seva impertinència (allò que en castellà se’n diu “desfachatez”, que és una paraula que envejo d’aquell idioma perquè la pronunciació de les seves quatre síl·labes equival a quatre escopinades d’indignació). Què es pensava? Que no sabia el que em feia? Que havia estat víctima d’un atac sobtat i prolongat de vagància i deixadesa? I em va sorprendre, sobretot, perquè uns instants abans, quan jo l’havia distingida a distància, m’havia quedat parada (feia temps que no la veia) en veure-li la cara solcada d’arrugues com mai abans l’havia vista (devien ser de prendre el sol, segurament, que és el motiu més estúpid que podríem trobar per tenir arrugues). No li vaig respondre “doncs tu, fes-te un lífting” perquè no sóc d’aquesta manera, però bé que s’ho mereixia. Quin és el problema, de portar els cabells naturals? “Fa deixat”, diuen algunes. “Et fa gran”, diuen d’altres. Una, fins i tot, em va dir que em feia semblar una dona gran ben conservada. Ai, senyor! Posa una “dona gran” tenyida al meu costat i ja ho veurem, si això és veritat. Per sort, hi ha d’altra gent que els semblen tan bonics, els meus cabells al natural, perquè hi porto els reflexes incorporats, dins d’una gamma de grisos i blancs força afortunada (si em permeteu la immodèstia. Que no són quatre cabells blancs mal comptats enmig d’una cabellera castany clar o ros fosc (mai no vaig acabar d’escatir quina era la definició escaient) com em passava quan vaig prendre la decisió de tenyir-me’ls, fa molts anys, sinó que, ara, tot i la meva edat encara jovençana (quaranta-llargs, confesso), tinc gairebé tots els cabells d’aquell to plata argentat tan autèntic, tan difícil que cap tint aconsegueixi igualar. Però, tant se val: el que em convé que quedi clar és que jo no em tenyeixo —més ben dit: jo he deixat de tenyir-me— perquè m’ha vingut de gust. És una decisió personal, com qui escull de quin color pintar casa seva, de quina manera vol anar vestida o quina mena de queviures no ompliran mai el seu rebost. Com si no ho hagués volgut fer mai, ni quan els cabells blancs eren, realment, només quatre de mal comptats. Ningú no hi té res a dir, i menys de segons quines maneres i amb una certa insistència. És una qüestió de respecte, ni més ni menys. Una qualitat de què la societat no sembla anar gaire sobrada, precisament.