"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)
Com que va venir Sant Jordi i, tot badant, no vaig publicar al blog cap felicitació ni menció especial de cap mena, ni recomanació llibretera, ni enviament virtual de roses, abans que s'acabi l'abril i per tal de compensar-vos-ho d'alguna manera, avui us porto "Tres roses grogues", un relat de l'escriptor nordamericà Raymond Carver on narra els darrers dies de la vida d'Anton Txèkhov (1860-1904), l'escriptor i dramaturg rus que va capgirar la manera d'entendre el teatre i la literatura del seu temps.
Raymond Carver (1938-1988), que es va prodigar en poesia i, sobretot, com a contista, reconeixia el mestratge de la literatura de Txèkhov, autor d'obres teatrals i de relats breus on els personatges són persones bones mancades d'empenta, molt reals, molt de carn i ossos que es veuen abocades a un destí que no desitgen i que s'hi resignen d'una manera gairebé mandrosa, amb deixadesa, amb conformitat. Aquesta manca d'artifici dels herois txekhovians, gens idealitzats, el fet que l'autor els doni veu sense jutjar-los, el minimalisme amb què descriu les situacions que els envolten, el que els fa dir i el que els fa callar, la prosa pura i mancada d'afectacions, tota aquesta sèrie d'elements van despertar l'admiració dels escriptors nord-americans, com Katherine Mansfield, Truman Capote, Carson McCullers i tants d'altres, entre els quals el mateix Carver.
El relat que us presento ("Tres roses grogues") és, doncs, un homenatge elegant i magistral que Carver va voler retre a qui considerava mestre de la seva prosa. De fet, Txèkhov està considerat un dels pares del relat modern (d'altres són Edgar Alan Poe i Franz Kafka), d'on beuen autors més propers en el temps com James Salter o Alice Munro.
Per tal d'escriure "Tres roses grogues" Carver es va basar en una anècdota real esdevinguda en els moments finals de Txèkhov. El context és el següent: l'any 1904, Anton Txèkhov tenia quaranta-quatre anys i portava temps afectat de tuberculosi. En un intent que ja devia ser desesperat per recuperar-se, va instal·lar-se al balneari de Badenweiler (a la Selva Negra) juntament amb la seva esposa, l'actriu Olga Knipper, i va ser allà on, una nit de juliol, després de patir una crisi greu, es va morir. Segons que ella va deixar escrit a les seves cartes, el doctor del balneari, que va atendre l'escriptor malalt en aquells moments d'urgència, va demanar que els portessin xampany i, amb aquesta pensada inaudita i potser estrambòtica, Txèkhov va tenir temps de beure'n una copa just en els darrers instants de la seva vida. Fins aquí la realitat que ens ha pervingut a través de les cròniques escrites en l'època (per mitjà de cartes o bé d'entrevistes). Tota la resta, tots els detalls que ens narra Carver en el seu conte (les roses grogues, el tap de suro al terra, l'encàrrec fet per l'esposa al cambrer i les converses mantingudes), formen part de la imaginació de l'escriptor. Perquè Carver no pretenia pas escriure una crònica, sinó que el seu ànim era aprofitar una vivència real i testimoniada i fer-la passar pel sedàs de la ficció -amanint-la, doncs, amb elements de collita pròpia- per tal de crear un artefacte literari ben diferent. I la veritat és que Carver va barrejar realitat i ficció d'una manera tan realista, tan natural i versemblant, que molts dels elements que es va inventar ja es donen per reals en biografies de Txèkhov escrites amb posterioritat a l'escriptura del conte.
Aquí us deixo l'enllaç perquè pugueu llegir el conte sencer (està en castellà):
http://www.cuentosinfin.com/tres-rosas-amarillas/
I aquí el podeu llegir en versió original en anglès, a la pàgina del The New Yorker (només l'inici, ja que cal ser-ne subscriptor per poder accedir als continguts complets):
http://www.newyorker.com/magazine/1987/06/01/errand
Per cert, com veureu, el conte es titula originàriament "Errand" (el títol de "Tres roses grogues" és el de la traducció al castellà). Podria traduir-se per "Encàrrec", en referència a la petició que l'Olga Knipper del conte fa al jove cambrer (i segurament era més adient, que per això el va escollir Carver, tot i que cal reconèixer que l'altre és més bucòlic).
Llegiu-lo i gaudiu-lo. La veritat és que no se m'acudeix un homenatge millor, per al mestre de contistes, que el de veure la darrera anècdota de la seva vida engrandida i tergiversada, amb elegància i respecte, per tal de fer-ne un conte tan preciós.
Si seguiu habitualment aquest blog, ja us deveu haver adonat que sóc una amant apassionada dels gèneres narratius breus. En un dels meus posts on defensava aquesta forma de literatura, vaig incloure-hi una cita del magnífic escriptor argentí Julio Cortázar (1914-1984), que va ser també un teòric excel·lent, extreta de l'assaig titulat Sobre el cuento. Us la recordo:
"[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos."
Doncs bé, avui m'ha vingut de gust recordar un conte fantàstic (en totes les seves accepcions) d'aquest gran escriptor. Es titula "Continuidad de los parques" i és un exemple perfecte del que el mateix Cortázar, com hem vist, considerava l'esfericitat del conte. La primera vegada que el vaig llegir vaig quedar-ne meravellada per la manera com en tan poques línies (és un relat brevíssim, que amb prou feines ocupa una pàgina) aconsegueix atrapar el lector i fer-lo anar per on vol. És un d'aquells textos que, un cop l'has descobert, ja no pots oblidar-lo i es queda per sempre més com un referent del que és bona literatura. Podeu llegir-lo en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continuidad_de_los_parques.htm
Dono per fet que si esteu llegint aquest paràgraf del meu post és perquè ja heu llegit el conte de Cortázar (sigui fa temps o bé ara, en l'enllaç de més amunt). Si no és així, per vosaltres feu i no tindreu dret a acusar-me d'estar-vos aixafant la guitarra, perquè tot seguit em permeto la llibertat de comentar-vos-en algunes qüestions (mínimes, atesos l'espai escàs de què disposem i el suc immens que es pot extreure d'aquest conte).
Com us deia, aquest és un conte esfèric per excel·lència. Comença com una història costumista on un senyor es disposa a reprendre la lectura d'un llibre, que té una mica deixat de banda a causa d'un seguit d'ocupacions. De seguida ens porta cap al terreny de la intriga, ja que ens manté tota l'estona pendents del que passarà dins de la novel·la que el protagonista està llegint (i això, alhora, és un exemple de metaliteratura, de ficció dins la ficció). I, al final, ens adonem que l'autor ens ha tingut immersos en una història de caire fantàstic, un exemple de realisme màgic on la ficció i la realitat s'acaben superposant de manera perfectament circular.
Una qüestió important o, si més no, força intrigant i que em va cridar l'atenció ja en el primer moment de llegir el conte: què vol dir, el títol? Doncs bé, això té a veure amb els tres plans de la realitat que apareixen en el conte: primer, la realitat -ficcional- del lector de la novel·la, és a dir, del protagonista cortazarià; segon, la realitat -de debò- del lector real, és a dir la vostra i la d'una servidora; i tercer, la realitat -també ficcional- on viuen els personatges de la novel·la que llegeix el protagonista del conte. És a aquests plans diferents que es refereix Cortázar quan parla de "parques"; per tant, la "continuidad de los parques" és aquesta mena d'interrelació entre les tres realitats, el punt de fuga per mitjà del qual es passa d'una ficció a una altra, fent un joc de mons paral·lels, en aquell desenllaç sorprenent al qual arribem d'una manera tan natural, de tan ben escrit com està el relat.
La literatura és un joc, tal com el mateix Cortázar postulava. I l'exemple d'aquest conte seu tan celebrat em serveix per fer un elogi dels relats breus alhora que del gènere fantàstic. Perquè és per mitjà d'aquest gènere, del fantàstic, que el joc de la ficció s'engrandeix i traspassa tots els límits, ja que permet la introducció d'elements sobrenaturals, percepcions alterades de la realitat, somnis i altres elements provinents del que no és tangible i de la imaginació, sempre tan lliure, de l'autor. Com us deia a l'inici, doncs, i segur que hi estareu d'acord, aquest conte de Cortázar és un relat fantàstic en totes les accepcions del terme. En té d'altres, tant o més impactants que aquest (penso en "Casa tomada", ara mateix). I també, sortosament, podem gaudir de molts altres autors que s'han apropat al gènere fantàstic servint-se del relat breu com a instrument i aconseguint uns resultats també excel·lents (penso en Borges, en Calders, en Fernández Cubas, en Sánchez-Piñol i en tants d'altres). De tot plegat, ja miraré d'anar-ne parlant en properes ocasions, perquè amb aquesta teca literària n'hi ha per delectar-s'hi durant estones ben llargues.
