Caramels de gingebre

Avui aquest humil blog es vesteix de festa per celebrar la publicació de Pell, escates i altres camises de força, recull de contes de l’escriptora gironina Gemma Santaló, companya i amiga de cuites literàries, amb qui fa temps que compartim molt bones estones, habitualment virtuals però també sovint presencials, juntament amb altres creadors de ficcions que també estan tocats per la bogeria de l’escriptura. Va ser una alegria, per a tots nosaltres, saber que el segell Trípode, editorial nova i valenta que aposta sense complexes pels gèneres breus i pels autors desconeguts, decidia publicar-li el llibre.

Les trenta històries que conformen Pell, escates i altres camises de força parteixen d’una aparent quotidianitat on, de sobte, sura el pòsit d’irrealitat que les amara. S’hi descriuen vides o retalls de vides, de la més anodina a la més tèrbola, de la més tendra a la més sòrdida, que desfilen davant els ulls del lector i li desvetllen tota mena de sensacions. Ens entendrim amb “Nico”, vivim una alegria trista amb “Circ”, ens causa repulsa “La cadernera”, patim una perplexitat incòmoda amb “Panegíric a l’Olimp” o sentim compassió amb “La via”. Aquestes trenta històries són llaminadures punyents que, com els caramels de gingebre confitat, deixen un regust entre agredolç i coent que ens plau i ens desplau alhora però sempre ens convida a voler-ne més.

Festejant amb el realisme màgic a cada gir de pàgina, llegir els contes de Pell, escates i altres camises de força és introduir-se en el món, a voltes oníric a voltes virulent i sempre poètic, de la Gemma Santaló. La seva prosa seductora llisca àgil i acolorida i ens captiva sense remei dins el seu univers ple d’emocions i simbolisme. Algun dels contes us sorprendrà de tal manera que us preguntareu si heu entès bé el que hi volia dir l’autora. Tant se val, perquè a qui realment pertanyen les creacions literàries, al capdavall, és als lectors, que en poden fer les interpretacions que més els plaguin, depenent de tota una sèrie de factors. El que podeu tenir per segur és que el viatge a través de les paraules que ens proposa la Gemma Santaló és tan plaent, les imatges que crea tenen tant de poder i tanta força, que la lectura esdevé un autèntic gaudi. I, finalment, com passa amb la bona literatura, us adonareu que està parlant de nosaltres mateixos, de la condició humana, del que ens passa per dins i que no deixem que es vegi per fora. I el sacseig que us haurà provocat, i la bellesa amb què ho haurà aconseguit, us faran veure que esteu davant d’una grandíssima escriptora de qui esperareu amb ànsia tot el que, d'ara endavant, ens pugui oferir.

Botons de mostra

"Quan va veure que s'aixecava del seient i es disposava a sortir, en Rafel va decidir entrar en acció. Es va alçar, va inflar el pit i va posar el palmell de la mà damunt del dors de la mà d'ella, que s'agafava a la barra mentre desava les ulleres dins la bossa. Amb les galtes enrogides, la noia va apuntar el nassarró cap a ell, i li va dirigir els ulls, petits i foscos, plens d'un esguard interrogatiu que va quedar respost amb un 'perdó' i una pudorosa recol·locació d'en Rafel a la barra de l'autobús."

"En aquell moment ja era negra nit, no hi havia estrelles. Els fanals il·luminaven el carrer i repartien la foscor. El cel es carregava de tempesta. Es va aixecar un vent fort i ho va regirar tot: fulles, rètols, papers. Les ombres romanien quietes. El cotxe avançava i nosaltres callàvem; neguitosos i amb por: tant de trobar-lo com de no trobar-lo; cada u amb la seva versió. Els ulls posats a la vorera, i a la carretera. Mira que si ara... Així, fins arribar al punt que els vaig indicar."

"L'hivern va ser fred, tothom ho deia. Els paisatges es projectaven en blanc i negre, els jardins es despullaven, i els marges del camí de casa estaven permanentment gelats. Res no es movia, ni el vent ni les hores. Tot i la poca estona de llum, els dies es feien llargs. A les nits, els minuts s'arrossegaven per dissoldre's, gastats i buits, en l'endemà; en una alba morta."

Una obra menor i peculiar d'Stephen King

La caja de botones de Gwendy
Stephen King i Richard Chizmar
Editorial Suma de letras, 2018

He llegit aquest llibre en poques hores. Allò que es diu: l'he devorat. És una novel·la breu i va signada per Stephen King, escriptor de culte a qui sempre és plaent de llegir, i per Richard Chizmar, propietari de Cemetery Dance Publications, una editorial especialitzada en literatura de terror. El motiu pel qual King comparteix autoria amb aquest altre senyor m’ha semblat d’allò més sorprenent: el de Maine va anar escrivint la història fins que va arribar un moment en què no sabia com acabar-la i li ho va demanar al seu amic. Per correu electrònic es van anar passant les idees i ho van acabar fent a dues mans. Tanmateix, el resultat final, enlloc de ser una obra millorada, ha acabat sent una obra millorable. Poqueta cosa, per ser de King. Ara, això sí, amb tots els trets característics que admiro tant de la seva narrativa, com ara la capacitat de penetració psicològica en la ment femenina adolescent.

'La caja de botones de Gwendy' relata la història d’una noia que viu en un poble fictici, Castle Rock, part indestriable de l’imaginari mític de King. Quan la història comença, la Gwendy Peterson és grassoneta, menja compulsivament, està acomplexada i pateix bullying a l'escola. Un home misteriós l'aborda un dia per donar-li una caixa de botons (dels que es pitgen, no pas dels de merceria). La caixa és màgica i ella haurà de conservar-la fins que ell la hi demani, més endavant; mentrestant, la Gwendy podrà utilitzar-la com li vingui de gust, tenint en compte que la caixa, segons com la faci anar, pot tenir uns efectes literalment devastadors. En les primeres pàgines, la Gwendy ens remet al personatge de la Carrie White per la propensió a ser marginada pels espècimens de torn, però l’aparició de la caixa de botons modifica les circumstàncies i li fa experimentar uns canvis espectaculars en tots els aspectes. Al llarg de l'obra, el lector acompanyarà la Gwendy des de la preadolescència fins a la universitat, moment en què el senyor misteriós torna per reclamar la capseta i es clou la novel·la. Ambientada en els anys 70 però escrita ara mateix, l'obra té una deliciosa pàgina vintage que sempre ve molt de gust. No és pas una novel·la de terror, tot i que conté algunes escenes truculentes, sinó més aviat fantàstica i de tocs sobrenaturals però, com sovint passa en les novel·les de gènere quan estan ben fetes, del que ens acaba parlant és de la condició humana en general i, particularment, del procés d'aprenentatge de la protagonista al llarg dels anys, influït per la presència de la caixa misteriosa.

És veritat que aquesta és una novel·la "devorable" en poques hores, no només per la brevetat sinó perquè juga amb les expectatives de tal manera que el lector no té més remei que quedar-se enxarxat en el joc de la ficció i l'únic que desitja és arribar al desenllaç per saber com s’acaba. A més, la protagonista és una noia a qui l'autor —escriptor mascle gens masclista— dota d’una intel·ligència i un capteniment que la fan molt atractiva. Ara bé, no aporta gaire cosa nova. És una història que es veu molt simple per la manera com està narrada, podrien haver-li tret molt més suc. Es passa per l’adolescència de la protagonista d’una manera massa ràpida. Ja sabeu que m’agraden les novel·les breus, però quan juguen com cal amb els tempos; aquesta no acaba de resoldre bé aquest aspecte. Els esdeveniments se succeeixen de manera una mica precipitada i se salten moments de la vida de la protagonista que haurien pogut donar molt de joc si s’hi haguessin entretingut una mica més. Es desaprofita l’ocasió per descriure les vivències de la protagonista, tan bé com narra King aquesta mena de personatges; tot i això, la Gwendy és un personatge molt més ben traçat que no pas la resta, que acaben difuminats en l'estereotip. 

Pel que fa a l'edició, la novel·la té una factura impecable. Tapa dura amb sobrecoberta, inclou unes il·lustracions interiors ben reeixides en blanc i negre i unes d'esplèndides en colors a la portada i la contraportada. Tot i això, el preu no és gens elevat. Una novel·la per passar l’estona (cosa que, per ella mateixa, ja és prou bona) i per adonar-se que fins i tot els escriptors més merescudament encimbellats poden tenir defectes o moments en què no són tan genials.

Botons de mostra:

"-A lo mejor te ves gordita, porque las chicas y mujeres de este país nuestro tienen ideas extrañas sobre su aspecto. Los medios... ¿Sabes a qué me refiero con "los medios"?
-Claro. Los periódicos, la tele, la revista Time i la Newsweek.
-Lo has clavado. Pues bien, los medios dicen: "Chicas, mujeres, en este nuevo y valiente mundo de igualdad, podéis ser lo que queráis mientras no dejéis de veros los dedos de los pies cuando os ponéis derechas".
Es verdad que ha estado observándome, piensa Gwendy, porque hago eso todos los días al llegar arriba. Se ruboriza."

"La preocupación de Gwendy por que alguien descubra o robe la caja es como un constante murmullo de fondo en su cabeza, pero en ningún momento llega a regir su vida. Se le ocurre que esa quizá sea una de las razones de que el señor Ferris se la diera, de que la hubiera nombrado la elegida."

"A principios de junio, la señora Peterson y Gwendy fueron a la galería comercial del centro de Castle Rock y volvieron a casa con un par de coloridos bikinis -uno, amarillo canario; el otro, de un intenso color rojo con lunares blancos- y chanclas a juego. El bikini amarillo pronto se convierte en el favorito de Gwendy. Nunca lo admitiá ante nadie, pero en la intimidad de su cuarto, cuando se contempla en el espejo de cuerpo entero, piensa en su fuero interno que se parece a la chica que anuncia el protector solar de Coppertone. Esto nunca deja de complacerla."