La immensitat d'una novel·la molt breu

Coses petites com aquestes és el segon llibre que llegeixo de l’escriptora irlandesa Claire Keegan. Una novel·la breu, com l’anterior, Tres llums, també publicada dins la col·lecció Micra, d’editorial Minúscula, una col·lecció de llepolies, autèntiques llaminadures literàries. La historia és aparentment senzilla, i comença com un retrat costumista d’un poble de la Irlanda rural, un retrat que podríem qualificar d’entranyable si no fos que aquest és un mot amb una càrrega ensucrada que no té res a veure amb el que realment ens transmet el llibre ni amb la manera de narrar de Keegan.

Coses petites com aquestes és un llibre d'aparença petita que, en les poques pàgines que ocupa, encomana ganes de viure i ens interpel·la d’una manera profunda. Perquè, en arribar al final de la lectura, com s’esdevé en la bona literatura, venen les reflexions: comprenem les motivacions que condueixen el protagonista a prendre la decisió que pren? Les compartim? Actuaríem com ell? Com serà la vida, a partir d’ara, a cals Furlong, personatges principals de la història? Només per això ja val la pena la lectura, però a més hi ha tot el camí previ, aquell desplegament de detalls quotidians, de descripcions breus i precises que ens situen en els escenaris on transcorre l’acció. I també hi ha les reflexions del protagonista sobre el seu propi passat, les converses amb la seva dona, els silencis de cadascun i el que aquests silencis suggereixen. Cal molt de talent per encabir tanta humanitat en un llibre tan petit.

L’obra té un aire tan dickensià que durant la lectura m’he sorprès a mi mateixa imaginant-me els protagonistes vestits d’època quan, en realitat, els fets s’esdevenen a mitjan anys vuitanta del segle XX. Però això és perquè l’ambient rural, la descripció de les tasques domèstiques a què es dediquen la dona i les filles del protagonista i tot el que envolta la feina dels obrers de la fàbrica propietat del marit, fins i tot la manera de captenir-se dels personatges, tot plegat contribueix a crear aquesta atmosfera pròpia de novel·la de Dickens. Hi contribueix, també, el fet central de la història, que involucra les monges d’un convent i que va causar un bon rebombori en la societat irlandesa del moment per com d’anacrònica semblava la situació.

Caldrà que llegiu la novel·la i arribeu fins al final per tal de saber de què parlo, però ja és aquesta la funció d’una ressenya: fer-vos venir ganes d’agafar el llibre i devorar-lo. En poques hores el tindreu llegit, però després encara us acompanyarà durant un quant temps perquè se us haurà quedat ben endins.

Botons de mostra

“...es va trobar preguntant-se si tenia cap mena de sentit estar vius sense ajudar-se els uns als altres. Era possible continuar al llarg dels anys, les dècades, tota una vida, sense mai ser prou valent per anar en contra de l’estat de les coses...?”

“Va pensar en la senyora Wilson, en les seves bondats quotidianes, com l’havia corregit i animat, en les coses petites que havia dit i fet i que s’havia negat a fer i dir i que devia saber, les coses que, quan se sumen les unes amb les altres, dones una vida.”

“I que bonic que era ser allà on eres i deixar que per una vegada la situació et recordés el passat, tot i l’amargor, en lloc de mirar sempre cap a la mecànica dels dies i els problemes que havien de venir, que potser no arribarien mai.”

El que ens endurem

"No suporto la injustícia, el racisme, la intolerància, l’homofòbia, el feixisme, tot això que sembla obvi... però tampoc suporto el bonisme estúpid, la correcció política estèril; en definitiva, l’estupidesa humana. La bondat ben entesa, la de debò, la compassió, l’amabilitat, el respecte i la paciència amb els altres, aquests valors tan poc “de moda”, aquests sí que són importants i són els que ens distingeixen com a éssers humans realment evolucionats. 

Em considero encara immergida en el procés d’intentar ser una bona persona. Recordo que en Lluís Llach, en el seu concert de comiat a Verges, l’any 2007, va dir que el dia que a una criatura se li pregunti què vol ser de gran i contesti “una bona persona” segurament la societat que somniem estarà molt més a la vora. Crec que aquest ha de ser un dels objectius més importants de la vida de tothom. Cal que intentem ser bones persones, en el sentit autèntic del terme, perquè això és el que veritablement ens endurem de la vida."  (Anna Porquet Botey - Fragment del text "Qui sóc")

Fa uns quants mesos, en concret el passat 22 de novembre de 2021, la locutora Eugènia Oliveras em va entrevistar al seu programa Món Global, de Ràdio Vallromanes. Va iniciar el programa llegint aquest fragment d'un escrit meu mentre de fons sonava la cançó Your Song, d'Elton John. Les músiques que apareixen en el programa van ser escollides per mi i durant la conversa en vaig anar explicant els motius. Vam parlar de diverses qüestions, fent una mica de miscel·lània, i després ens vam centrar en l'escriptura i en els llibres que he publicat fins ara*. També en vaig llegir alguns fragments en veu alta. Podeu escoltar l'entrevista sencera clicant en aquest enllaç: http://radio.vallromanes.cat/radios/mon-global/2021/11/22/anna-porquet-mp3

*Canviar la realitat, Els Grups de Defensa de la Llengua i l'aplicació de la teoria sociolingüística a l'activisme lingüístic (Ed. del 1979), La segona dona i altres criatures ferides (Espai Literari, 2018), Descalces per casa (El Punt Volat, 2021)