Bufetades de realitat a totes dues galtes

Reconec que, tot i ser amant declarada dels gèneres breus, m'ha costat atansar-me a aquest recull de relats de l'Antònia Carré-Pons, i ha estat per la temàtica. Sí, perquè el fet de saber que les històries estan basades en uns protagonistes ancians, la majoria dependents i decrèpits, em feia tirar enrere cada vegada que la portada, d'un alegre color taronja, em cridava des del prestatge. Costa molt de llegir res sobre això quan forma part del teu dia a dia. De fet, costa molt de llegir-ho quan sabem que, si vivim prou, arribarem a assemblar-nos força a aquests protagonistes. Però, finalment, ho he fet; he llegit tots i cadascun dels contes del recull. I n'he gaudit. Perquè la manera preciosa i detallista de narrar de l'Antònia Carré-Pons és un regal, perquè m'agrada la manca de pudor de què fa gala per parlar del que s'escaigui en cada moment, i per la tendresa que resideix en els relats, malgrat la pàtina d'humor negre que els amara i que ja s'intueix des del títol. El que més m'ha agradat? L'últim, per tot el que conté i perquè li escau realment el paper de cloenda del recull. I els que més m'han colpit, òbviament, han estat aquells on he vist reflectida la realitat que m'envolta des de fa un temps. Ignoro si l'Antònia Carré-Pons té coneixement d'aquesta temàtica per experiència viscuda i si aquesta vivència ha estat de més a prop o de més lluny; sigui com sigui, l'autora ha construït unes ficcions plenes de realitats i ens les acosta vívides, palpables i sense embuts per tal que ens bufetegin a totes dues galtes convertides en literatura. I, com succeeix quan la literatura és de tan bona qualitat, no en sortim pas indemnes, i tant que no.

Botons de mostra: 

"Que el final de la vida era una puta merda i que ell no volia acabar així, que preferia anar-se'n d'aquest món abans d'hora, però amb totes les facultats intactes. La Maria va dir que ella també preferia morir-se abans de la decrepitud, la Màrcia va replicar que no. Que ella volia arribar als cent anys. Que seria una velleta emprenyadora, però que s'encarregaria de cuidar-los a tots dos."

"Em vénen basques. La bafarada de suor amb regust de ceba se'm passeja per tot el tub digestiu. Això que va ben vestit, el paio. Deu ser d'aquells que es dutxa cada dia però que es posa la mateixa roba dos o tres cops. I a sobre té halitosi, ecs, més hauria valgut que no se m'hagués acostat per demanar-me disculpes quan m'ha tocat les cames en asseure's al meu davant, així potser no me n'hauria adonat. Amb la bafarada de ceba en tinc ben bé prou."

"Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia nascut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt."