Una joia de la Barcelona perduda. Els bancs biblioteca del Pg. de Sant Joan

Avui toca ració de nostàlgia. Però d'aquella no viscuda, que potser és la més estranya. Perquè en el moment en què vaig saber de l'existència actualment inexistent dels bancs biblioteca del Passeig de Sant Joan, entre Provença i Diagonal -tan a prop de casa que gairebé em fa mal d'imaginar-m'ho- vaig refermar-me en la meva idea que la Barcelona d'unes quantes dècades abans que jo nasqués era molt més bonica, o com a mínim més civilitzada i culta, que l'actual. Que els bancs estiguessin en actiu als anys 30 i que perdessin la funció amb la guerra i s'acabessin desmantellant en els franquistes anys 50 no fa més que refermar la meva refermació.


Com expliquen en el blog Barcelofília, que és d'on he obtingut les fotografies que us mostro (allà n'hi tenen alguna més), el gran passeig central que encara coneixem avui dia i que està situat al tram superior del Passeig de Sant Joan (el que va des de la Diagonal fins a la Travessera de Gràcia), es va inaugurar l'any 1930. La nova urbanització incloïa la construcció d'uns bancs de rajola ceràmica i també la d'un conjunt més monumental i de tall clàssic de bancs (dissenyat per l'arquitecte Félix de Azúa) que disposava d'una mena d'armariets amb portes de vidre que contenien lleixes de llibres. Un funcionari uniformat s'encarregava d'anar prestant els llibres als veïns o transeünts que ho sol·licitessin, que podien llegir-los asseguts allà mateix prenent la fresca. En acabar l'estona de lectura, o bé la jornada laboral del funcionari, aquest recollia els llibres i els ficava de nou a les lleixes fins un altre moment. No se'ls enduia enlloc. Recollia la paradeta i els llibres es quedaven allà, dormien en aquells armaris, cal suposar que ben protegits de la intempèrie. Allò era una biblioteca. La primera biblioteca pública a l'aire lliure que va tenir Barcelona. I va ser als anys 30. És clar. I el Franquisme s'ho va carregar. És clar, també. Ni tan sols ho tenim com a record o com a decoració. No cal dir, com a objecte amb una funció recuperada. Res, no en queda, si no és la memòria de ben pocs que ho puguin recordar de primera mà. I l'esforç que fem molts perquè no s'oblidi res. Res de res. Que no s'oblidin les obres arquitectòniques enderrocades sense miraments per construir-hi monstres de ciment (parlo de la Casa Vicente Ferrer de la placa de Catalunya, substituïda pel búnker horrorós del Corte Inglés) però que tampoc s'oblidi que va existir fa molts anys una Barcelona molt més neta, ni que fos grisa, ni que la coneguem a través de fotografies en blanc i negre o de to sèpia, i sobretot molt més culta, molt més protectora de la cultura, la Cultura, en majúscules. Que no s'oblidi que tot allò va ser anihilat pel Franquisme i per tots els anys de foscor que van venir després (rieu-vos de la grisor de les fotografies o dels edificis; la de la realitat era molt més punyent).

No sé vosaltres, però a mi tot això em produeix un neguit. Potser no és un "gran neguit", però sí un neguit prou important perquè hi pari atenció. O perquè hi dediqui una estona escrivint aquest post. Tant de bo que pugui contribuir a obrir els ulls d'algú que no entengui per què del Franquisme se'n diu "la llarga nit" o bé "el llarg hivern". O també la gran desfeta, el nostre genocidi, els quaranta anys perduts, la involució cultural imposada...
Proposaria des d'aquí, des d'aquesta talaia humil i que probablement passa desapercebuda, que de la mateixa manera que es van recuperar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, es mirés per recuperar també el banc biblioteca, ni que fos en "edició facsímil", reconstruït a través dels plànols i les fotografies que es conserven. Passa que no goso fer-ho, no goso proposar-ho seriosament perquè no em refio que la Barcelona d'avui estigui preparada, com sí que ho estava la dels anys 30, per tenir un objecte preciós com aquest, amb unes vitrines plenes de joies literàries, a plena intempèrie. Perquè la Barcelona d'avui, que rendeix culte i llepa els peus dels turistes de patacada i de creuers de luxe, no em sembla la Barcelona civilitzada i neta de què van gaudir els nostres avis.

Quinze anys amb tu

"Em fa feliç tenir-te per poder estimar-te". Aquest és un pensament que vaig escriure al febrer passat pensant en tu. No sabia que marxaries tan d'hora. No podia ni tan sols imaginar-m'ho, en aquell moment. És una frase que resumeix totes les sensacions precioses que he viscut tenint-te a prop tots aquests anys. Quinze anys plens de la teva estimada presència. Tota la teva vida.

Sentir els teus miols mentre obria la porta i trobar-te esperant-me al rebedor de casa. Asseure'm a la butaca, sentir les teves passes baixant l'escala de fusta i veure la corredissa que feies per posar-te'm a sobre. Gaudir d'aquest plaer que m'oferies. Que m'esperessis al passadís mentre jo era asseguda a la tassa del vàter. Cridar-te quan no sabia on eres i que vinguessis de seguida. Si et cridava i no venies i t'havia de cercar sota el llit o el sofà també tenia la seva gràcia. El gest que feies amb el cap reclamant-me carícies. El petit ensurt quan pujaves de sobte al meu llit. La manera com t'arraulies contra el meu cos mentre jo t'abraçava. La confiança infinita amb què ho feies. Sentir que el cor se m'esponjava amb aquests instants que compartíem. Els teus ulls verds fixos en mi, encuriosida com estaves amb qualsevol cosa que jo fes. La teva carona preciosa ben a prop de la meva. Els petons que em permeties que et fes. Que em deixessis tocar-te els coixinets dels peus. Agafar-te com a un nadó i que et deixessis fer. Els sons que feies en llepar-te. La placidesa amb què dormies. L'amor tan gran que em feies sentir...

Finalment, consolar-me perquè hem trobat un indret preciós on tenir-te. Ben a prop nostre. Ben endins nostre. Per sempre, Lluna amorosa. He estat feliç perquè t'he tingut per poder estimar-te.

Ets la meva vida i la meva mort. Els Lais de Maria de França

Coneixeu els Lais de Maria de França? Si no els coneixeu, espero que amb la vindicació que penso fer-ne tot seguit, correu cap a la vostra llibreria o a la biblioteca més propera a cercar-ne el llibre i disposar-vos a passar una bona estona. Perquè són moltes les virtuts d'aquest recull de contes. Sabeu, si em seguiu, com defenso aquest gènere. I ho faig en les formes modernes com en les antigues. I una forma antiga de conte és, precisament, el "lai" narratiu.

I és que, de fet, no us estic parlant de cap novetat. Aquest és un recull de dotze contes medievals, escrits a finals del segle XII. Espero que això no us espanti; altrament, us estaríeu perdent una obra deliciosa. Al cap i a la fi, el vilipendi del que s'anomena edat mitjana respon a tota una colla de prejudicis que fan que l'època es vegi, en el seu conjunt, com un temps fosc i tenebrós. I, en realitat, va ser un moment d'esplendor per a la cultura i la literatura de l'Occident europeu (a banda que es van començar a formar la llengua i la nació catalanes, en contacte molt estret amb Occitània, fins que el rumb de la història ho va capgirar). En el període situat entre els segles XI-XIV (el que s'anomena baixa edat mitjana) va ser quan els laics van accedir al saber (que fins aleshores estava en mans dels clergues) i quan les llengües vernacles van començar a veure's com a instruments vàlids per a fer literatura i per a difondre ciència, al costat del llatí. Així va néixer i es va consolidar la literatura romànica en vulgar i un gènere nou: la novel·la, inaugurada per les històries de Chrétien de Troyes, que estaven emmarcades en el context de la Taula Rodona del rei Artur i els seus cavallers.

Vull aclarir-vos, però, que tot i que estigui vindicant l'època des del punt de vista cultural i literari, això no vol dir que us la vulgui vendre com un moment de flors i violes (hi ha hagut mai cap època així, en aquest món?), i menys des del punt de vista de la dona, sotmesa aleshores a la societat patriarcal i als costums feudals estrictes, injustos i cruels respecte al matrimoni. De tota manera, també és cert que va haver-hi dones que, per la seva condició social privilegiada, van poder accedir a la cultura, fins al punt que algunes es van aplicar a traduir i, fins i tot, a escriure, sense cap pretensió de caire feminista ni reivindicatiu, per suposat, tot i que probablement no és gens agosarat que suposem que van obrir el pas a les dones que vindrien més tard, amb el que s'anomena època moderna (com Christina de Pizan o Isabel de Villena) i que sí que van dedicar els seus esforços i la seva literatura a l'intent de capgirar la situació anòmala de les dones del seu temps.

Maria de França va ser una d'aquelles dones privilegiades que a l'Edat mitjana van tenir accés a la cultura. En realitat, se'n sap ben poca cosa amb certesa. Només el nom i la procedència perquè ella mateixa s'anomena d'aquesta manera a l'epíleg d'una de les seves obres (una traducció de l'anglès al normand que va fer d'una col·lecció de faules d'Esop): "Em dic Maria i sóc de França", hi deia, referint-se a una França que en aquell moment s'identificava amb l'Illa de França, és a dir, la regió que comprèn París i els seus voltants. És molt plausible que Maria hagués pertangut a la cort de dames de la poderosa reina Elionor d'Aquitània. Va ser coetània de De Troyes i, com ell, escrivia a càrrec del seu senyor. Enric II Plantagenet, marit d'Elionor, és el rei "noble, valerós i cortès" a qui Maria va dedicar els seus contes o lais.

I per què se'n diu lais? El mot lai és d'arrel celta i significa "cançó", en referència a les històries que els cantaires bretons, joglars que es movien per la Petita i la Gran Bretanya, anaven recitant pels pobles amb l'acompanyament d'instruments musicals. No cantaven a l'amor ni al desamor, com feia el lai líric, sinó que hi narraven les aventures esdevingudes a la Bretanya en un passat remot, situades en l'univers ple de meravelles i fets sobrenaturals de les llegendes cèltiques. La transmissió d'aquestes històries, doncs, era oral. Maria de França va voler recuperar-les i plasmar-les per escrit per tal que no es perdessin. Aquesta voluntat fa que, com diu Jaume Vallcorba a la presentació dels Lais editats per Quaderns Crema, puguem considerar que Maria va ser la primera "folklorista" europea. Ella mateixa dóna fe d'aquesta voluntat en el pròleg: "Aquell a qui Déu ha donat ciència [...] de molt bon grat ho ha de mostrar [...] I vaig pensar en els lais que havia sentit [...] Els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d'unes aventures de les quals havien sentit parlar. N'he sentit contar moltes i no les vull deixar en oblit".

Tot i això, Maria de França no es va dedicar simplement a recopilar aquestes petites joies de la saviesa popular, sinó que va efectuar una feina d'autèntica creadora, ja que les va elaborar, els va atorgar el segell propi, guiada per una voluntat creadora, d'escriptora que vol transcendir i anar més enllà de la tasca traductora i que no vol limitar-se a escriure sobre el que altres ja havien escrit abans. El seu desig d'originalitat la va portar a abandonar la font escrita de què la fornien els textos clàssics per dedicar-se a la font oral proporcionada pels lais, fixar-la per escrit, afegint-hi per tant tot allò que li va venir de gust de collita pròpia, fer-la rimar i difondre-la. La seva va ser una de les primeres obres de ficció escrites en llengua vernacle, concretament en anglonormand, amb la qual va donar una forma nova als materials folklòrics i tradicionals de la cultura cèltica que els joglars bretons cantaven a les places dels pobles. Els lais eren originalment escrits en versos octosíl·labs, amb rima consonant apariada. La versió de Quaderns Crema, en traducció de Joan Jubany, presenta els textos en prosa: "si els hagués traduïts mantenint-ne la versificació ens sonarien com les auques i no pas com els contes, que és el que són", tot i que en manté l'estil delicat i el lèxic dels objectes que avui dia han desaparegut (de tota manera, un glossari al final del llibre aclareix aquest aspecte).

Els dotze lais recollits per Maria de França contenen tot d'elements comuns a la matèria de Bretanya: el cicle artúric, la llegenda del Tristany i la meravella bretona, poblada d'éssers fantàstics com ara fades, fonts màgiques, ocells meravellosos i homes llop. A diferència de De Troyes, però, Maria no dóna tanta importància al fet cavalleresc de lluites d'honor i d'assoliment de glòria sinó que se centra més en l'aspecte amorós i en els sentiments que s'hi relacionen. Tot allò de què es devia parlar a les "corts d'amor" de la reina Elionor però enquadrat en un món de meravella. Triangles amorosos, amor entre un mortal i un ésser sobrenatural, marits gelosos, dones tancades dalt d'una torre, dones que es volen desfer del marit, amants que es moren d'amor... Els lais presenten històries que es mouen entre la simplicitat dels contes de fades i l'aprofundiment del caràcter dels personatges de la novel·la psicològica. Perquè un aspecte que sobta molt en llegir aquestes històries és la manera com els personatges expressen les emocions, sobretot els femenins. Ho fan d'una manera ingènua i gens moderna, si voleu, però amb una gran vivesa i naturalitat. No em puc estar de reproduir una de les frases més belles d'expressió d'amor que s'inclouen en aquests lais, i que hi apareix pronunciada per boca d'un home: "Ets la meva vida i la meva mort". Aquesta virulència abrusadora en l'expressió d'un sentiment pertany, però, a la ploma d'una dona, l'enigmàtica Maria de França, que ens parla des del segle XII d'un tema tan universal i atemporal com és l'amor.

Botons de mostra:

Abans del vespre arribarà al lloc on cobrarà la salut: al peu d'una antiga ciutat, que era la capital d'aquell regne. El senyor que la governava era un home molt vell i tenia per muller una dama d'alt paratge, noble, cortesa, bella i prudent. Era gelós amb desmesura, perquè ja ho porta la natura, que tots els vells siguin gelosos. Els horroritza ser cornuts. És el peatge de l'edat!

Temps ha, hom podia sentir contar, i solia passar sovint, que molts homes es convertien en garwaf i habitaven els boscos. El garwaf és una bèstia salvatge, un home-llop. Mentre li dura l'estat de ràbia, devora la gent i fa malvestats, i va i ve per les boscúries. Deixem, però, aquest tema de banda, que us vull parlar de Bisclavret.

Fa temps, succeí a Normandia una aventura molt divulgada de dos joves que es varen estimar i van morir, tots dos, a causa del seu amor. Els bretons en van fer un lai. Es diu el Lai dels dos amants.

Contes amb frescor cítrica

Estic segura que us va passar per alt aquest llibre de l'Albert Roca Enrich que avui us recomano. És un recull de contes que el 2009 va guanyar el Premi Joan Marquès Arbona de relats de la Vall de Sóller. El va publicar, tres anys més tard, Edicions Documenta Balear. Aquesta mena de desconsideració només s'explica per la poca importància que, en certs sectors editorials (i també entre el públic en general), es dóna al gènere del relat curt. Ja sabeu, els que seguiu el meu blog, com em deleixo pels gèneres breus, especialment pels contes, i com els vindico de manera aferrissada. Avui us recomano vivament la lectura d'aquest llibre.

Són vint-i-tres contes molt breus que llisquen amb agilitat, plens de poesia en molts casos, i que deixen un regust molt especial, com molt allimonat, tal com indica el títol. Però més aviat podríem definir-lo com a molt cítric. Perquè no tots tenen l'acidesa de la llimona; també n'hi ha d'amargs com l'aranja i d'altres que deixen aquell regust tan agradable de les taronges al punt.

Tendresa, crueltat, crítica social, por al desconegut, amistat, amor, imbecil·litat humana... Un còctel eclèctic de temàtiques i de sensacions molt diverses amara les pàgines d'aquest recull. Hi trobem realisme descarnat, surrealisme, quotidianitat, distopies, realisme màgic i fantasia alienígena, ben amanit tot plegat amb dosis d'humor i d'ironia marca de l'autor.

Una mostra d'ironia i originalitat és la repetició d'un mateix conte amb dos finals alternatius, ben diferents, sense avisar-ho gaire. Com les cares A i B dels discos de vinil, com les dues cares d'una mateixa moneda. Un és taronja i l'altre aranja. Contradictoris, com la condició humana mateixa, i per aquesta raó, ben versemblants, tant l'un com l'altre.

Aquest recull aplega unes històries plenament recomanables, escrites amb un llenguatge fresc i desacomplexat. Convé paladejar-les d'una en una i a poc a poc, com si fossin els petits glops amb què s'assaboreix una llimonada en ple estiu.

Una novel·la aclaparadora

La consulta a Tortosa i un conte de la Shirley Jackson

El que es va esdevenir el cap de setmana passat a Tortosa, la consulta popular per decidir si calia o no que es mantingués el monument feixista que el dictador Franco va fer plantificar enmig del riu, és una greu anomalia democràtica. Perquè el feixisme no és un ens neutre i no se’l pot sotmetre a consulta com si es tractés d’una qüestió innòcua (com ara, posem per cas, la conveniència d’obrir una nova biblioteca o la conversió d’un carrer determinat en una illa de vianants). A Tortosa el que s’ha fet és utilitzar un artefacte propi de la democràcia —una consulta al poble— per tal de donar-li al feixisme franquista l’oportunitat de perpetuar-se, per mitjà d’aquest símbol fàl·lic, amb aguilot inclòs, que passa per monument als caiguts en la batalla de l’Ebre (als del bàndol vencedor, tot i que ara ens vulguin fer creure que els inclou a tots; la inscripció ho diu ben clar: observeu la foto 2).

Foto 2: la inscripció indica a qui està dedicat el monument

El feixisme no es consulta, se’l combat. O se l’enderroca a cops de mall, com s’hauria d’haver fet fa molts anys amb el monument del riu. Perquè ara el que s’ha aconseguit és que hagi quedat establert un precedent molt perillós on els espanyolistes més rancis i els nostàlgics del franquisme (gent amb una ètica i unes maneres molt poc desitjables) podran sucar-hi pa. Vés a saber si no hi trobaran, en Tortosa, un lloc de peregrinatge on puguin campar al seu aire. Tant pel fet d’haver consultat al poble com pel resultat obtingut. Perquè ja m’explicareu com es fa per “reinterpretar” (vegeu foto 3) un monument dedicat a honorar les glòries del feixisme. Com es “reinterpreten” els assassinats impunes, els morts a les fosses comunes, la negació a condemnar l’alçament i tot el que va comportar, els afusellaments per qüestions polítiques...?

Foto 3: el text de la consulta

Vol dir, tot plegat, que Tortosa és plena de franquistes (els que van votar perquè el monument es mantingui i els que van passar de tot i es van abstenir)? No, ni de bon tros, però potser la resposta és més greu, encara. Perquè un dels arguments que s’han esgrimit en favor de no tocar el monument és el de l’adhesió sentimental dels tortosins a una cosa que l’han vista sempre, allà al mig del riu. Sempre hi ha estat, per què l’hem de treure? Un argument que ho redueix tot a una qüestió d’identitat local que els de fora no poden entendre (tal com esgrimeixen també en el cas dels correbous). I d’això, senyores i senyors, se’n diu conformisme social. Tot i que, si no volem quedar-nos curts, és millor dir-ne imbecil·litat humana. Apel·lar a la tradició. Es poden causar els més greus estralls en una societat, amb aquesta excusa tan pueril: l’ablació femenina n’és un bon exemple. En voleu un altre, extret de la ficció? Llegiu el conte “The lottery” (La loteria)*, de l’escriptora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965). Allà també s’hi presenta un poble amb una “tradició” àmpliament seguida pels vilatans. Quan arribeu al final, se us posaran els pèls de punta. Espero que no se’ns acabin posant també, d’aquí a un temps, segons quines siguin les conseqüències del que acaba d’esdevenir-se a Tortosa.

*A Internet està penjat, en versió traduïda al castellà. Si el voleu en català, em sembla que haurem d’esperar-nos fins que L’Altra editorial es decideixi a publicar-lo, tal com ha fet amb La maledicció de Hill House, una de les celebrades novel·les de l’autora. Podeu llegir-ne la versió en castellà en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/jackson/la_loteria.htm

Tres roses grogues (i literàries)

Com que va venir Sant Jordi i, tot badant, no vaig publicar al blog cap felicitació ni menció especial de cap mena, ni recomanació llibretera, ni enviament virtual de roses, abans que s'acabi l'abril i per tal de compensar-vos-ho d'alguna manera, avui us porto "Tres roses grogues", un relat de l'escriptor nordamericà Raymond Carver on narra els darrers dies de la vida d'Anton Txèkhov (1860-1904), l'escriptor i dramaturg rus que va capgirar la manera d'entendre el teatre i la literatura del seu temps.

Raymond Carver (1938-1988), que es va prodigar en poesia i, sobretot, com a contista, reconeixia el mestratge de la literatura de Txèkhov, autor d'obres teatrals i de relats breus on els personatges són persones bones mancades d'empenta, molt reals, molt de carn i ossos que es veuen abocades a un destí que no desitgen i que s'hi resignen d'una manera gairebé mandrosa, amb deixadesa, amb conformitat. Aquesta manca d'artifici dels herois txekhovians, gens idealitzats, el fet que l'autor els doni veu sense jutjar-los, el minimalisme amb què descriu les situacions que els envolten, el que els fa dir i el que els fa callar, la prosa pura i mancada d'afectacions, tota aquesta sèrie d'elements van despertar l'admiració dels escriptors nord-americans, com Katherine Mansfield, Truman Capote, Carson McCullers i tants d'altres, entre els quals el mateix Carver.

El relat que us presento ("Tres roses grogues") és, doncs, un homenatge elegant i magistral que Carver va voler retre a qui considerava mestre de la seva prosa. De fet, Txèkhov està considerat un dels pares del relat modern (d'altres són Edgar Alan Poe i Franz Kafka), d'on beuen autors més propers en el temps com James Salter o Alice Munro.

Per tal d'escriure "Tres roses grogues" Carver es va basar en una anècdota real esdevinguda en els moments finals de Txèkhov. El context és el següent: l'any 1904, Anton Txèkhov tenia quaranta-quatre anys i portava temps afectat de tuberculosi. En un intent que ja devia ser desesperat per recuperar-se, va instal·lar-se al balneari de Badenweiler (a la Selva Negra) juntament amb la seva esposa, l'actriu Olga Knipper, i va ser allà on, una nit de juliol, després de patir una crisi greu, es va morir. Segons que ella va deixar escrit a les seves cartes, el doctor del balneari, que va atendre l'escriptor malalt en aquells moments d'urgència, va demanar que els portessin xampany i, amb aquesta pensada inaudita i potser estrambòtica, Txèkhov va tenir temps de beure'n una copa just en els darrers instants de la seva vida. Fins aquí la realitat que ens ha pervingut a través de les cròniques escrites en l'època (per mitjà de cartes o bé d'entrevistes). Tota la resta, tots els detalls que ens narra Carver en el seu conte (les roses grogues, el tap de suro al terra, l'encàrrec fet per l'esposa al cambrer i les converses mantingudes), formen part de la imaginació de l'escriptor. Perquè Carver no pretenia pas escriure una crònica, sinó que el seu ànim era aprofitar una vivència real i testimoniada i fer-la passar pel sedàs de la ficció -amanint-la, doncs, amb elements de collita pròpia- per tal de crear un artefacte literari ben diferent. I la veritat és que Carver va barrejar realitat i ficció d'una manera tan realista, tan natural i versemblant, que molts dels elements que es va inventar ja es donen per reals en biografies de Txèkhov escrites amb posterioritat a l'escriptura del conte.

Aquí us deixo l'enllaç perquè pugueu llegir el conte sencer (està en castellà):

http://www.cuentosinfin.com/tres-rosas-amarillas/

I aquí el podeu llegir en versió original en anglès, a la pàgina del The New Yorker (només l'inici, ja que cal ser-ne subscriptor per poder accedir als continguts complets):

http://www.newyorker.com/magazine/1987/06/01/errand 

Per cert, com veureu, el conte es titula originàriament "Errand" (el títol de "Tres roses grogues" és el de la traducció al castellà). Podria traduir-se per "Encàrrec", en referència a la petició que l'Olga Knipper del conte fa al jove cambrer (i segurament era més adient, que per això el va escollir Carver, tot i que cal reconèixer que l'altre és més bucòlic). 

Llegiu-lo i gaudiu-lo. La veritat és que no se m'acudeix un homenatge millor, per al mestre de contistes, que el de veure la darrera anècdota de la seva vida engrandida i tergiversada, amb elegància i respecte, per tal de fer-ne un conte tan preciós.

Un relat esfèric de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques")

Si seguiu habitualment aquest blog, ja us deveu haver adonat que sóc una amant apassionada dels gèneres narratius breus. En un dels meus posts on defensava aquesta forma de literatura, vaig incloure-hi una cita del magnífic escriptor argentí Julio Cortázar (1914-1984), que va ser també un teòric excel·lent, extreta de l'assaig titulat Sobre el cuento. Us la recordo:

"[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos."

Doncs bé, avui m'ha vingut de gust recordar un conte fantàstic (en totes les seves accepcions) d'aquest gran escriptor. Es titula "Continuidad de los parques" i és un exemple perfecte del que el mateix Cortázar, com hem vist, considerava l'esfericitat del conte. La primera vegada que el vaig llegir vaig quedar-ne meravellada per la manera com en tan poques línies (és un relat brevíssim, que amb prou feines ocupa una pàgina) aconsegueix atrapar el lector i fer-lo anar per on vol. És un d'aquells textos que, un cop l'has descobert, ja no pots oblidar-lo i es queda per sempre més com un referent del que és bona literatura. Podeu llegir-lo en aquest enllaç: http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/cortazar/continuidad_de_los_parques.htm

Dono per fet que si esteu llegint aquest paràgraf del meu post és perquè ja heu llegit el conte de Cortázar (sigui fa temps o bé ara, en l'enllaç de més amunt). Si no és així, per vosaltres feu i no tindreu dret a acusar-me d'estar-vos aixafant la guitarra, perquè tot seguit em permeto la llibertat de comentar-vos-en algunes qüestions (mínimes, atesos l'espai escàs de què disposem i el suc immens que es pot extreure d'aquest conte).

Com us deia, aquest és un conte esfèric per excel·lència. Comença com una història costumista on un senyor es disposa a reprendre la lectura d'un llibre, que té una mica deixat de banda a causa d'un seguit d'ocupacions. De seguida ens porta cap al terreny de la intriga, ja que ens manté tota l'estona pendents del que passarà dins de la novel·la que el protagonista està llegint (i això, alhora, és un exemple de metaliteratura, de ficció dins la ficció). I, al final, ens adonem que l'autor ens ha tingut immersos en una història de caire fantàstic, un exemple de realisme màgic on la ficció i la realitat s'acaben superposant de manera perfectament circular. 

Una qüestió important o, si més no, força intrigant i que em va cridar l'atenció ja en el primer moment de llegir el conte: què vol dir, el títol? Doncs bé, això té a veure amb els tres plans de la realitat que apareixen en el conte: primer, la realitat -ficcional- del lector de la novel·la, és a dir, del protagonista cortazarià; segon, la realitat -de debò- del lector real, és a dir la vostra i la d'una servidora; i tercer, la realitat -també ficcional- on viuen els personatges de la novel·la que llegeix el protagonista del conte. És a aquests plans diferents que es refereix Cortázar quan parla de "parques"; per tant, la "continuidad de los parques" és aquesta mena d'interrelació entre les tres realitats, el punt de fuga per mitjà del qual es passa d'una ficció a una altra, fent un joc de mons paral·lels, en aquell desenllaç sorprenent al qual arribem d'una manera tan natural, de tan ben escrit com està el relat.

La literatura és un joc, tal com el mateix Cortázar postulava. I l'exemple d'aquest conte seu tan celebrat em serveix per fer un elogi dels relats breus alhora que del gènere fantàstic. Perquè és per mitjà d'aquest gènere, del fantàstic, que el joc de la ficció s'engrandeix i traspassa tots els límits, ja que permet la introducció d'elements sobrenaturals, percepcions alterades de la realitat, somnis i altres elements provinents del que no és tangible i de la imaginació, sempre tan lliure, de l'autor. Com us deia a l'inici, doncs, i segur que hi estareu d'acord, aquest conte de Cortázar és un relat fantàstic en totes les accepcions del terme. En té d'altres, tant o més impactants que aquest (penso en "Casa tomada", ara mateix). I també, sortosament, podem gaudir de molts altres autors que s'han apropat al gènere fantàstic servint-se del relat breu com a instrument i aconseguint uns resultats també excel·lents (penso en Borges, en Calders, en Fernández Cubas, en Sánchez-Piñol i en tants d'altres). De tot plegat, ja miraré d'anar-ne parlant en properes ocasions, perquè amb aquesta teca literària n'hi ha per delectar-s'hi durant estones ben llargues.

ENTENDRE L'ALTRE

La intrusa. Éric Faye

Edicions de 1984 (2013)

Aquest llibre del francès Éric Faye és una petita obra d'art de la qual no s'hauria de privar ningú que tingui un mínim de sensibilitat. Una joia que, alhora, és un cant a la nostàlgia. Ah!, que potser sou d'aquells que el mot us provoca urticària? Doncs, no patiu, perquè l'escriptura de Faye no peca pas de sensiblera ni de mel·líflua. Ens transmet el missatge de tal manera que ens trobem assaborint-ne el gust sense adonar-nos que ens l'hem begut.

El llibre té el format de nouvelle, una novel·la breu, molt breu  (cent pàgines exactes), i la narració llisca àgil en el que comença semblant una història d'intriga: un home s'adona que algú li entra al domicili quan ell no hi és; hi instal·la unes càmeres que controla des de la feina i acaba descobrint una dona que hi viu d'amagat, des de fa un any. L'autor es va basar en un fet real esdevingut al Japó, i és allà on ambienta la narració. Però el suc que n'acaba extraient és tan bo que acaba fent-ne una història universal. No només pel que se'ns revela amb el desenllaç sinó pel retrat que ofereix dels dos protagonistes. Són ells els qui porten el pes de la narració, opció molt ben triada perquè era imprescindible conèixer el punt de vista de tots dos per tal de construir aquesta història. Temes com el gust per la soledat viscuda amb serenor i, sobretot, el sentiment de compassió que, de sobte, es pot sentir per un estrany, omplen aquestes pàgines. I, en realitat, amb una senzillesa genial, ens fa connectar amb els nostres records, els de cadascú de nosaltres, segur. Perquè no es pot ser persona i no sentir una mínima identificació amb el que l'autor està dient amb aquesta obra. No cal que us n'expliqui gaire cosa més, perquè aquesta és una d'aquelles històries a les quals val més la pena que us hi enfronteu sense massa idees preconcebudes ni més informació de la necessària. Tot i això, us hi afegiré dos detalls: que el llibre va guanyar el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa l'any 2010 i que el títol original és Nagasaki; el nom que se li ha donat a la traducció respon a criteris comercials que jo considero desafortunats ja que potencien el vessant intrigant de la història, que hi té un espai, tal com us he dit, però no és el que realment l'omple de contingut. Llegiu aquesta novel·leta i gaudiu-la. Us adonareu que acabeu d'assaborir una petita exquisidesa literària.

Botons de mostra:

"M'agradava la meva habitació, un balcó obert al món, al renaixement d'un món en el qual havien mort alguns dels meus avantpassats un 9 d'agost llunyà. Vuit anys de la meva vida s'havien escolat allà. Com me les estimava aquelles habitacions, aquelles parets..."

"Mentre provo d'agafar el son girat d'un costat i després de l'altre, una idea se'm fa insistent, no la puc foragitar de cap manera. Aquella dona, durant els centenars de nits que ha passat a uns quants metres de mi, es podia haver aixecat i em podia haver matat mentre dormia, amb una ganivetada."

"La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d'agrupar-se al voltant d'un foc, els jo s'aïllen, s'espien. Cadascú creu que se'n sortirà millor que el veí, i això també és probable que sigui la fi de l'home."

HOMES HETERO QUE ES MORREGEN EN PÚBLIC

La foto dels castellers és d'Elena Gavaldà photo & video.

Aquests dies, a Espanya, s’està debatent la investidura per tal d’escollir un nou govern i, des de Catalunya estant, ens ho mirem amb una barreja de curiositat i d’expectació, com qui contempla un espectacle, tenint en compte que fa anys i panys que molts hem fet la desconnexió mental (Ah! —em pregunto, sorpresa— Però és que hi havies estat mai connectada?) i ara ja només estem a l’espera del cop de tisores definitiu que està en mans dels nostres governants (i nostre, és clar, que ja portem temps jugant-hi un paper decisiu). Ahir, però, vam poder gaudir de la repassada que Pablo Iglesias li va fer al candidat Pedro Sánchez. Una repassada plena de dades històriques irrefutables i, sobretot, de dignitat política i humana. I d’aquesta repassada en queda una imatge d’aquelles que retraten més qui les observa i n’opina que no pas qui les protagonitza: la morrejada d’Iglesias i Xavier Domènech entre els escons del Congrés, davant les mirades atònites i impagables dels diputats del PP. Tant se val si, com s’ha dit, va ser un error de sincronia en anar-se a fer un petó a les galtes i per això van acabar fent-se’l a la boca. El resultat és una imatge magnífica, similar a la que van protagonitzar dos castellers, que van petonejar-se celebrant que havien aconseguit descarregar el dos de nou amb folre i manilles, i a la dels cupaires David Fernández i Antonio Baños, que ara no sabria concretar què celebraven però segur que si van unir els llavis amb tanta fruïció va ser perquè els va venir de gust. Aquesta mena d’imatges esdevenen icones perfectes per a la lluita en contra de l’homofòbia.

Perquè quan homes heterosexuals (gosaria dir que ho són tots els fotografiats) es morregen en públic amb aquest desacomplexament tan sa i lluminós, estan fent molt més que expressar un entusiasme momentani o una camaraderia entranyable. Estan contribuint a visibilitzar els petons entre persones del mateix sexe com un fet normal i habitual, propi de persones que s’estimen i que ho celebren amb alegria. I, més encara, estan fent passos endavant per esmicolar tabús, desfer prejudicis i eliminar discriminacions i estigmatizacions de les persones homosexuals.

Tot i que en el nostre país —i també a Espanya i a la resta d’Europa— l’homosexualitat masculina i femenina es pugui viure amb un cert respecte per part de l’entorn, amb una certa tranquil·litat, hi ha molta feina per fer, això és evident. I, de la mateixa manera com les discriminacions que pateix la nostra llengua ens afecten a tots, sigui on sigui que es produeixin d’arreu dels Països Catalans, també ens ha d’afectar, com a persones, la discriminació d’altres éssers humans, la marginació, la humiliació, la persecució, sigui on sigui que es produeixin d’aquest món. Més encara, de la mateixa manera que la lluita feminista necessita dels homes que entenen i respecten les reivindicacions de les dones —tan necessàries, encara, avui dia—, la lluita pels drets dels que viuen una sexualitat diferent també es veu reforçada amb la col·laboració dels que la viuen de maneres "tradicionals". Perquè, tot plegat, al cap i a la fi, es resumeix en una qüestió de reivindicació de drets humans i de respecte a la llibertat de les persones. I, en aquesta lluita, hi estem implicats tots els éssers humans, sense excepció.

La sacsejada que no t'esperes

Los vivos y los muertos. Edmundo Paz Soldán

Alfaguara (2009)

Si ens prenem massa seriosament -o massa superficialment, que també s'hi valdria- el que ens diu la sinopsi a la contraportada d'aquest llibre, correm el risc d'enfrontar-nos a la lectura poc preparats per a les sacsejades que ens anirà provocant. A mi, moltes de les seves pàgines m'han deixat sense alè. M'han fet venir ganes d'obrir el balcó, encara que sigui hivern, encara que alguns d'aquests dies, precisament, han estat més freds del que darrerament és l'habitual, per tal de respirar alenades d'aire sense parar, fins que he aconseguit calmar-me.

Perquè Los vivos y los muertos diu que va de les morts, en circumstàncies tràgiques i diverses, d'alguns adolescents d'una petita localitat nordamericana, ocorregudes en un lapse de pocs mesos. I penses: "D'acord, em disposo a llegir una novel·la d'intriga i potser de por". I no és ben bé així. Sí que és cert que el llibre va atrapant el lector de mica en mica, dins la narració fluïda d'uns fets atroços que no semblen possibles. Sí que és cert que hi apareixen accidents horripilants, violacions, assassinats, automutilacions i suïcidis. Però del que realment tracta aquest llibre és de la pèrdua dels éssers estimats i de com enfrontar-se al fet d'haver-los sobreviscut. I aquesta temàtica -no m'ho negareu pas- fa que trontollin fins les consciències més adormides.

L'autor, Edmundo Paz Soldán, bolivià afincat als Estats Units des dels anys noranta, es basa en uns fets reals esdevinguts en aquella època ben a prop del poble on viu, els quals van desafiar les regles més elementals i bàsiques de l'estadística i que només s'expliquen per una mena de conspiració entre les casualitats, la mala sort i les maneres de ser dels protagonistes. El resultat és aquesta història tremebunda de mesquineses, mentides, falsedats i racons negres de l'ànima, plena de personatges que es coneixen tots els uns als altres, relacionats com estan de les maneres més diverses. Alguns ens expliquen la seva versió dels fets, en una estructura de novel·la coral perfectament construïda. Són nou narradors, cadascun amb la seva manera d'expressar-se, amb les seves idees, les seves dèries, les seves pors, les seves virtuts i els seus defectes, que van desfilant al llarg de trenta-cinc capítols explicant el seu punt de vista. "Això no és res de nou!", podreu dir-me, i tindreu raó. On resideix l'originalitat de l'obra, doncs? Ara us ho explico.

D'una banda, en la identitat dels personatges concrets que ha escollit l'autor per tal que efectuïn aquest rol de narradors i, sobretot, en les circumstàncies en què alguns ho fan (i que no us detallaré perquè us aixafaria la guitarra i em maleiríeu els ossos, si és que mai us ve de gust llegir el llibre). D'altra banda, en la manera excel·lent com està construïda la història perquè, tot i haver-hi introduït tota una sèrie d'elements que haurien pogut fer-la caure en el terreny fangós del pastitx o bé que haurien pogut constituir subtemes que distraguessin l'atenció (adolescents d'institut amb tota la seva problemàtica hormonal, cheerleaders del futbol americà, segregació racial, tota mena d'addicions -a la pornografia, a l'alcohol i les drogues, a les xarxes socials-, fracassos sentimentals, ganes de morir-se, de matar i de sobreviure), l'autor aconsegueix allunyar-se de tòpics i de llocs comuns i, el que és millor encara, de la sensibleria i el sentimentalisme extrem en què els discursos d'alguns personatges podrien incórrer, així com de l'enaltiment de la depravació en què podrien caure alguns altres.

Però hi ha més elements que fan d'aquesta novel·la un artefacte literari realment singular: primer, el fet lingüístic, perquè l'obra està escrita originalment en castellà (amb un registre que, en algun moment, festeja amb l'spanglish) però la història que construeix està situada a Madison, un poble proper a Nova York, i l'omple de referències culturals pròpies del tipisme nordamericà (des de la música de Green Day fins als Simpsons). I segon, la manera com s'hi entrellacen la quotidianitat dels personatges amb el món virtual de les noves tecnologies, representades pels jocs d'ordinador, la televisió i Internet, fins al punt que, en algunes ocasions, fins i tot juguen un paper destacat dins la trama.

Els vius i els morts. Els que moren i els que lluiten per sobreviure. I, també, els que, feliçment o no, ho aconsegueixen. Un retrat de la classe mitjana ianqui, amb totes les ombres i les misèries i, malgrat tot, revestit d'humanitat. Perquè, després del sotrac d'haver assistit a les circumstàncies emocionalment xocants de cadascuna de les morts esdevingudes, continua planant l'ombra esperançadora de la vida.


Botons de mostra:

"El cielo opresivo de Madison sólo es perfecto para los funerales amargos en cementerios con lápidas semienterradas en la nieve. Las nubes color carbón se amontonan y empujan entre sí como niños en el patio de un kinder a la hora del recreo. Quiero ser fuerte, voy a serlo. Me niego a que se asomen las lágrimas y hagan aquello que saben hacer: resumir mejor que nada la tristeza, la angustia, la desesperación."

"Hernández había visto muchas cosas en sus años de policía; varias veces, mientras jugábamos al póquer, le escuché decir que ya nada le sorprendía de lo que hacían los hombres. Casos como éste le hacían ver que se trataba de una exageración. Estaba bien que fuera así: el comercio diario con la depravación no debía insensibilizarnos ante el descubrimiento de abismos más allá de los abismos."

"Y pienso que en todo este tiempo lo único que he hecho es aprender que la vida es pérdida. Nuestros hijos no son nuestros hijos, nuestros padres no son nuestros padres, nuestros amigos no son nuestros amigos. Cerramos los ojos, los abrimos, y los otros ya no están. Y no debemos lamentar la pérdida, debemos más bien celebrar ese tiempo de compañía que se nos dio."

Vindicació del conte

Scherezade, una de les primeres contistes de la Història

És molt decebedor, per als que gaudim llegint i escrivint contes, que la novel·la continuï sent percebuda com el “gran gènere” mentre que el conte està considerat el germà petit, el gènere menor. Com si no requerís —tant a l’hora d’escriure’l com de llegir-lo— un esforç tant o més gran que el que requereix la novel·la. Hi ha qui diu, en aquest sentit, que el conte és el pas previ de tot aquell que vulgui escriure novel·la, com si el conte fos una mena d’assaig preparatori abans de l’embranzida final que suposaria l’escriptura d’un artefacte literari de debò, com il faut, autèntic i amb pedigrí, que vindria a ser la novel·la.

I la veritat és que en tots dos gèneres l’escriptor/a pot arribar a excel·lir i oferir-nos una obra d’art inoblidable. Se m’acudeixen, per exemple, la novel·la llarga Madame Bovary, de Gustave Flaubert, la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant o el conte “Tristesa”, d’Anton Txèkhov: totes tres obres, amb la seva extensió respectiva, són veritables joies de la literatura.

A més, cada gènere té les seves pròpies regles (una altra cosa és on es troben més còmodes un escriptor o un lector determinats), i és aquí on es contraposen l’extensió de la novel·la a la tensió del conte. Per la seva brevetat, el conte ha de ser intens, ha de captar i mantenir l’interès del lector des de les primeres línies i no deixar-lo anar fins arribar al final. I, si pot ser, fer que continuï pensant més enllà de l’acte de lectura, com passa, per exemple, amb el conte “La habitación de Nona”, de Cristina Fernández Cubas, amb “Radicals lliures”, d’Alice Munro, o amb el mateix “Tristesa”, ja esmentat, de Txèkhov. En això resideix la famosa teoria de l’iceberg promoguda per Hemingway, o la de Ricardo Piglia, referida a les dues històries que sempre explica un conte: la història literal (la que llegim) i la història oculta (la que cal que el lector intueixi d’allò llegit). Aquest procediment requereix d’una gran precisió per part de l’escriptor, que haurà de saber trobar les paraules justes i necessàries, descriure les escenes més precises i imprescindibles (i saber també esborrar tot allò que sobri) per a transmetre la història que es proposa contar i el missatge o la reflexió que pretén desvetllar. Això ho trobem, per exemple, al conte “Turons com elefants blancs”, de Hemingway, on assistim a la conversa aparentment banal entre dos amants que prenen un refresc quan, en realitat, estan plantejant-se si la noia hauria d’avortar.

Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diversos vindicadors del conte com a gènere perfectament vàlid per ell mateix i de gran complexitat, els quals no s’han limitat a fer-ne una defensa teòrica sinó que han predicat amb l’exemple, com ara Gabriel García Márquez, Anton Txèkhov, Edgar Alan Poe, Jorge Luis Borges, Pere Calders, Quim Monzó, Albert Sánchez-Piñol o Jaume Cabré. Un d’aquests grans defensors del gènere va ser Julio Cortázar, que en un assaig titulat “Sobre el cuento” va considerar el conte com un artefacte d’una precisió i un arrodoniment tan perfectes com els d’una esfera:

“[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos.”

Una novel·la pot contenir algunes pàgines sobreres, com ara descripcions d’utilitat dubtosa, que no fan avançar l’acció sinó que ens aturen per tal que contemplem un paisatge o un escenari, o bé digressions del narrador o d’algun personatge que no afectarien gens al resultat final si s’eliminessin (i, amb això, no vull dir que no existeixin, a la història de la novel·lística, paràgrafs amb descripcions d'una gran bellesa i poesia o digressions ben carregades de raó). Un conte no es pot permetre res d’això. Ha d’anar directe cap al final, de tal manera que tot allò que s’hi expliqui, tot el que s’hi narri o es descrigui, tot adquireixi ple sentit en arribar al desenllaç. Així doncs, l'escriptor de contes ha de fer tot un esforç per tal que el conte es revesteixi de la perfecció esfèrica de què parla Cortázar. Però, i com ha de ser, el lector de contes? Intel·ligent i pacient. La idea no és meva, sinó de l’escriptora catalana en llengua castellana Cristina Fernández Cubas —a qui admiro profundament, tot i que ideològicament intueixo que tenim més d’una diferència— que va dir en una entrevista: “El cuento es un género muy misterioso y muy difícil. El cuento exige un lector despierto por la economía del lenguaje y la intensidad que exige el género. El lector de cuentos no tiene prisa por más que pudiera parecer lo contrario.” Efectivament, el lector de contes ha de saber tornar enrere quan li ha semblat que no entenia un fragment, una idea, un concepte. I ho fa esperant trobar aquella sintonia amb l'autor que, amb tota seguretat, es farà present. I és quan això arriba que el lector diu “Oooh!” i es queda amb la boca oberta. Acaba d’aparèixer aquell llaç invisible que uneix la intel·ligència de l’emissor amb la del receptor. S’ha produït la màgia. I això, en un recull de contes perfectament elaborats, rodons com esferes cortazarianes, representa quedar-se bocabadat cada cert nombre de pàgines, ni més ni menys que a cada desenllaç.