"Per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre" (Emily Dickinson)

divendres, 18 de gener de 2019

Caramels de gingebre


Avui aquest humil blog es vesteix de festa per celebrar la publicació de Pell, escates i altres camises de força, recull de contes de l’escriptora gironina Gemma Santaló, companya i amiga de cuites literàries, amb qui fa temps que compartim molt bones estones, habitualment virtuals però també sovint presencials, juntament amb altres creadors de ficcions que també estan tocats per la bogeria de l’escriptura. Va ser una alegria, per a tots nosaltres, saber que el segell Trípode, editorial nova i valenta que aposta sense complexes pels gèneres breus i pels autors desconeguts, decidia publicar-li el llibre.

Les trenta històries que conformen Pell, escates i altres camises de força parteixen d’una aparent quotidianitat on, de sobte, sura el pòsit d’irrealitat que les amara. S’hi descriuen vides o retalls de vides, de la més anodina a la més tèrbola, de la més tendra a la més sòrdida, que desfilen davant els ulls del lector i li desvetllen tota mena de sensacions. Ens entendrim amb “Nico”, vivim una alegria trista amb “Circ”, ens causa repulsa “La cadernera”, patim una perplexitat incòmoda amb “Panegíric a l’Olimp” o sentim compassió amb “La via”. Aquestes trenta històries són llaminadures punyents que, com els caramels de gingebre confitat, deixen un regust entre agredolç i coent que ens plau i ens desplau alhora però sempre ens convida a voler-ne més.

Festejant amb el realisme màgic a cada gir de pàgina, llegir els contes de Pell, escates i altres camises de força és introduir-se en el món, a voltes oníric a voltes virulent i sempre poètic, de la Gemma Santaló. La seva prosa seductora llisca àgil i acolorida i ens captiva sense remei dins el seu univers ple d’emocions i simbolisme. Algun dels contes us sorprendrà de tal manera que us preguntareu si heu entès bé el que hi volia dir l’autora. Tant se val, perquè a qui realment pertanyen les creacions literàries, al capdavall, és als lectors, que en poden fer les interpretacions que més els plaguin, depenent de tota una sèrie de factors. El que podeu tenir per segur és que el viatge a través de les paraules que ens proposa la Gemma Santaló és tan plaent, les imatges que crea tenen tant de poder i tanta força, que la lectura esdevé un autèntic gaudi. I, finalment, com passa amb la bona literatura, us adonareu que està parlant de nosaltres mateixos, de la condició humana, del que ens passa per dins i que no deixem que es vegi per fora. I el sacseig que us haurà provocat, i la bellesa amb què ho haurà aconseguit, us faran veure que esteu davant d’una grandíssima escriptora de qui esperareu amb ànsia tot el que, d'ara endavant, ens pugui oferir.

Botons de mostra

"Quan va veure que s'aixecava del seient i es disposava a sortir, en Rafel va decidir entrar en acció. Es va alçar, va inflar el pit i va posar el palmell de la mà damunt del dors de la mà d'ella, que s'agafava a la barra mentre desava les ulleres dins la bossa. Amb les galtes enrogides, la noia va apuntar el nassarró cap a ell, i li va dirigir els ulls, petits i foscos, plens d'un esguard interrogatiu que va quedar respost amb un 'perdó' i una pudorosa recol·locació d'en Rafel a la barra de l'autobús."

"En aquell moment ja era negra nit, no hi havia estrelles. Els fanals il·luminaven el carrer i repartien la foscor. El cel es carregava de tempesta. Es va aixecar un vent fort i ho va regirar tot: fulles, rètols, papers. Les ombres romanien quietes. El cotxe avançava i nosaltres callàvem; neguitosos i amb por: tant de trobar-lo com de no trobar-lo; cada u amb la seva versió. Els ulls posats a la vorera, i a la carretera. Mira que si ara... Així, fins arribar al punt que els vaig indicar."

"L'hivern va ser fred, tothom ho deia. Els paisatges es projectaven en blanc i negre, els jardins es despullaven, i els marges del camí de casa estaven permanentment gelats. Res no es movia, ni el vent ni les hores. Tot i la poca estona de llum, els dies es feien llargs. A les nits, els minuts s'arrossegaven per dissoldre's, gastats i buits, en l'endemà; en una alba morta."

dimecres, 9 de gener de 2019

Una obra menor i peculiar d'Stephen King

La caja de botones de Gwendy
Stephen King i Richard Chizmar
Editorial Suma de letras, 2018

He llegit aquest llibre en poques hores. Allò que es diu: l'he devorat. És una novel·la breu i va signada per Stephen King, escriptor de culte a qui sempre és plaent de llegir, i per Richard Chizmar, propietari de Cemetery Dance Publications, una editorial especialitzada en literatura de terror. El motiu pel qual King comparteix autoria amb aquest altre senyor m’ha semblat d’allò més sorprenent: el de Maine va anar escrivint la història fins que va arribar un moment en què no sabia com acabar-la i li ho va demanar al seu amic. Per correu electrònic es van anar passant les idees i ho van acabar fent a dues mans. Tanmateix, el resultat final, enlloc de ser una obra millorada, ha acabat sent una obra millorable. Poqueta cosa, per ser de King. Ara, això sí, amb tots els trets característics que admiro tant de la seva narrativa, com ara la capacitat de penetració psicològica en la ment femenina adolescent.

'La caja de botones de Gwendy' relata la història d’una noia que viu en un poble fictici, Castle Rock, part indestriable de l’imaginari mític de King. Quan la història comença, la Gwendy Peterson és grassoneta, menja compulsivament, està acomplexada i pateix bullying a l'escola. Un home misteriós l'aborda un dia per donar-li una caixa de botons (dels que es pitgen, no pas dels de merceria). La caixa és màgica i ella haurà de conservar-la fins que ell la hi demani, més endavant; mentrestant, la Gwendy podrà utilitzar-la com li vingui de gust, tenint en compte que la caixa, segons com la faci anar, pot tenir uns efectes literalment devastadors. En les primeres pàgines, la Gwendy ens remet al personatge de la Carrie White per la propensió a ser marginada pels espècimens de torn, però l’aparició de la caixa de botons modifica les circumstàncies i li fa experimentar uns canvis espectaculars en tots els aspectes. Al llarg de l'obra, el lector acompanyarà la Gwendy des de la preadolescència fins a la universitat, moment en què el senyor misteriós torna per reclamar la capseta i es clou la novel·la. Ambientada en els anys 70 però escrita ara mateix, l'obra té una deliciosa pàgina vintage que sempre ve molt de gust. No és pas una novel·la de terror, tot i que conté algunes escenes truculentes, sinó més aviat fantàstica i de tocs sobrenaturals però, com sovint passa en les novel·les de gènere quan estan ben fetes, del que ens acaba parlant és de la condició humana en general i, particularment, del procés d'aprenentatge de la protagonista al llarg dels anys, influït per la presència de la caixa misteriosa.

És veritat que aquesta és una novel·la "devorable" en poques hores, no només per la brevetat sinó perquè juga amb les expectatives de tal manera que el lector no té més remei que quedar-se enxarxat en el joc de la ficció i l'únic que desitja és arribar al desenllaç per saber com s’acaba. A més, la protagonista és una noia a qui l'autor —escriptor mascle gens masclista— dota d’una intel·ligència i un capteniment que la fan molt atractiva. Ara bé, no aporta gaire cosa nova. És una història que es veu molt simple per la manera com està narrada, podrien haver-li tret molt més suc. Es passa per l’adolescència de la protagonista d’una manera massa ràpida. Ja sabeu que m’agraden les novel·les breus, però quan juguen com cal amb els tempos; aquesta no acaba de resoldre bé aquest aspecte. Els esdeveniments se succeeixen de manera una mica precipitada i se salten moments de la vida de la protagonista que haurien pogut donar molt de joc si s’hi haguessin entretingut una mica més. Es desaprofita l’ocasió per descriure les vivències de la protagonista, tan bé com narra King aquesta mena de personatges; tot i això, la Gwendy és un personatge molt més ben traçat que no pas la resta, que acaben difuminats en l'estereotip. 

Pel que fa a l'edició, la novel·la té una factura impecable. Tapa dura amb sobrecoberta, inclou unes il·lustracions interiors ben reeixides en blanc i negre i unes d'esplèndides en colors a la portada i la contraportada. Tot i això, el preu no és gens elevat. Una novel·la per passar l’estona (cosa que, per ella mateixa, ja és prou bona) i per adonar-se que fins i tot els escriptors més merescudament encimbellats poden tenir defectes o moments en què no són tan genials.

Botons de mostra:

"-A lo mejor te ves gordita, porque las chicas y mujeres de este país nuestro tienen ideas extrañas sobre su aspecto. Los medios... ¿Sabes a qué me refiero con "los medios"?
-Claro. Los periódicos, la tele, la revista Time i la Newsweek.
-Lo has clavado. Pues bien, los medios dicen: "Chicas, mujeres, en este nuevo y valiente mundo de igualdad, podéis ser lo que queráis mientras no dejéis de veros los dedos de los pies cuando os ponéis derechas".
Es verdad que ha estado observándome, piensa Gwendy, porque hago eso todos los días al llegar arriba. Se ruboriza."

"La preocupación de Gwendy por que alguien descubra o robe la caja es como un constante murmullo de fondo en su cabeza, pero en ningún momento llega a regir su vida. Se le ocurre que esa quizá sea una de las razones de que el señor Ferris se la diera, de que la hubiera nombrado la elegida."

"A principios de junio, la señora Peterson y Gwendy fueron a la galería comercial del centro de Castle Rock y volvieron a casa con un par de coloridos bikinis -uno, amarillo canario; el otro, de un intenso color rojo con lunares blancos- y chanclas a juego. El bikini amarillo pronto se convierte en el favorito de Gwendy. Nunca lo admitiá ante nadie, pero en la intimidad de su cuarto, cuando se contempla en el espejo de cuerpo entero, piensa en su fuero interno que se parece a la chica que anuncia el protector solar de Coppertone. Esto nunca deja de complacerla."

divendres, 28 de desembre de 2018

Bufetades de realitat a totes dues galtes

Reconec que, tot i ser amant declarada dels gèneres breus, m'ha costat atansar-me a aquest recull de relats de l'Antònia Carré-Pons, i ha estat per la temàtica. Sí, perquè el fet de saber que les històries estan basades en uns protagonistes ancians, la majoria dependents i decrèpits, em feia tirar enrere cada vegada que la portada, d'un alegre color taronja, em cridava des del prestatge. Costa molt de llegir res sobre això quan forma part del teu dia a dia. De fet, costa molt de llegir-ho quan sabem que, si vivim prou, arribarem a assemblar-nos força a aquests protagonistes. Però, finalment, ho he fet; he llegit tots i cadascun dels contes del recull. I n'he gaudit. Perquè la manera preciosa i detallista de narrar de l'Antònia Carré-Pons és un regal, perquè m'agrada la manca de pudor de què fa gala per parlar del que s'escaigui en cada moment, i per la tendresa que resideix en els relats, malgrat la pàtina d'humor negre que els amara i que ja s'intueix des del títol. El que més m'ha agradat? L'últim, per tot el que conté i perquè li escau realment el paper de cloenda del recull. I els que més m'han colpit, òbviament, han estat aquells on he vist reflectida la realitat que m'envolta des de fa un temps. Ignoro si l'Antònia Carré-Pons té coneixement d'aquesta temàtica per experiència viscuda i si aquesta vivència ha estat de més a prop o de més lluny; sigui com sigui, l'autora ha construït unes ficcions plenes de realitats i ens les acosta vívides, palpables i sense embuts per tal que ens bufetegin a totes dues galtes convertides en literatura. I, com succeeix quan la literatura és de tan bona qualitat, no en sortim pas indemnes, i tant que no.

Botons de mostra: 

"Que el final de la vida era una puta merda i que ell no volia acabar així, que preferia anar-se'n d'aquest món abans d'hora, però amb totes les facultats intactes. La Maria va dir que ella també preferia morir-se abans de la decrepitud, la Màrcia va replicar que no. Que ella volia arribar als cent anys. Que seria una velleta emprenyadora, però que s'encarregaria de cuidar-los a tots dos."

"Em vénen basques. La bafarada de suor amb regust de ceba se'm passeja per tot el tub digestiu. Això que va ben vestit, el paio. Deu ser d'aquells que es dutxa cada dia però que es posa la mateixa roba dos o tres cops. I a sobre té halitosi, ecs, més hauria valgut que no se m'hagués acostat per demanar-me disculpes quan m'ha tocat les cames en asseure's al meu davant, així potser no me n'hauria adonat. Amb la bafarada de ceba en tinc ben bé prou."

"Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia nascut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt."

divendres, 21 de desembre de 2018


Com m'agrada fer sovint, us desitjo unes Bones Festes amb una postal antiga, de quan l'Avinguda del Portal de l'Àngel era transitable i, malgrat la grisor que encara predominava en l'ambient dels anys 70, el centre de Barcelona era un esclat de colors i de llums.

dimecres, 5 de desembre de 2018

No diguis res


No havia llegit res de l'escriptora Raquel Gámez Serrano, autora que publica habitualment amb Llibres del Delicte i que manté el blog "En clau de negre", i No diguis res ha estat una molt bona estrena. Aquesta no és una novel·la de tipus procedimental ja que el gruix de la història que s'hi narra no parteix d'un fet delictiu al qual li calgui una investigació policial sinó que es tracta d'una novel·la psicològica durant la qual, tanmateix, el lector no pot deixar de tenir la impressió que en qualsevol moment en passarà una de grossa. Fins que passa, és clar.

No diguis res és una novel·la de personatges molt ben construïda que narra la vida d'una parella al llarg d'un període d'anys força ampli. Els protagonistes, dibuixats amb precisió, arrosseguen uns passats emocionalment tèrbols i es mouen obsedits en cerca de la felicitat però, a causa d'una sèrie d'incapacitats afectives, acaben endinsant-se en la misèria moral més absoluta. A més, tothora sembla que es complaguin en unes actituds de vegades absurdes, marcades per la incomunicació, els silencis i la incomprensió. L'autora va fent, al llarg de la narració, un in crescendo del desassossec turmentós on viuen instal·lats aquests personatges fins que arriba el desenllaç, absolutament esborronador. 

On ens porten les fugides endavant en cerca de la felicitat somniada? Fins on estem disposats a arribar per tal de protegir els qui estimem? Aquestes són algunes de les preguntes a què ens aboca la lectura d'aquesta novel·la. Actual per la temàtica (sobre la qual crec que és millor no revelar res) però també pel tractament de la trama, d'una negror oberta de mires segons les tendències més modernes del gènere, i tan inquietant que atrapa el lector dins la mena de bogeria dels personatges, que el van empenyent pel pedregar alhora que hi cauen ells, sense poder-ho evitar, No diguis res és una novel·la de lectura plaent i absolutament recomanable.

Botons de mostra:

"Volia pujar una família. Perquè, d’això, es podria dir que ell ja no en tenia. Els havia decebut i d’alguna manera, incapaç també ara d’engendrar, seguia refermant la creença que tenia d’ell mateix: era una persona mediocre, com tantes vegades li havia retret el seu pare."


"Des de petita, l’havien posicionat entre els marges d’algú, d’un pare autoritari, d’una mare histriònica. D’un germà mort. I no s’havia adonat fins aleshores que no estava preparada per a la solitud."


"Tot restava encara per construir: tenia una casa, tenia un marit, només hi faltava un fill. Va forçar el gest i intentà somriure, de primer amb els llavis i després amb els ulls ja contagiats. Li esqueia més ser feliç i va decidir que no es permetria estar trista. Mai més. Hauria de mantenir a ratlla els records o inventar-los perquè no fessin mal."

divendres, 16 de novembre de 2018

La segona dona i altres criatures ferides

Avui tinc l'alegria de poder-vos presentar un llibre que em toca de ben a prop. És el meu recull de contes titulat "La segona dona i altres criatures ferides", publicat per l'editorial Espai Literari. Però no us en faig ressenya ni us en dic res més. Tan sols els tres botons de mostra que podeu veure a la imatge. Si mai teniu ocasió de llegir el recull, espero que us agradi i em pugueu donar la vostra opinió. El podreu trobar, per encàrrec, a qualsevol llibreria o bé a la botiga en línia de l'editorial.

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Els inicis d'Stephen King, els de Ray Bradbury i altres coincidències felices

Aquest estiu passat, entre moltes altres lectures (eclèctiques, per descomptat), vaig gaudir de dos llibres molt especials, trobats en llibreries de vell. D'una banda, 'Memoria de crímenes' (A Memory of Murder, 1984), d'en Ray Bradbury, un recull de contes de quan el poeta de la ciència ficció era molt jove i encara no havia trobat les històries on se sentís còmode escrivint, per això mirava d'imitar l'estil negre de Hammet i Chandler, tal com explica en el pròleg, on també exposa les seves idees i experiències sobre el fet d'escriure; el primer dels contes ("Pequeño asesino") és un dels més inquietants i ben resolts que he llegit mai. D'altra banda, també vaig llegir 'Mientras escribo', traducció al castellà del títol On Writing. A Memory On The Craft, un llibre de memòries que Stephen King va publicar l'any 2000, on parla, de manera desacomplexadíssima, molt entretinguda i adreçant-se constantment al lector com ho faria amb un amic, dels seus inicis en l'escriptura, de les tècniques narratives que utilitza, dels processos creatius que han seguit les seves novel·les i de la seva vida, marcada per la creació literària i per l'addicció a les drogues i l'alcohol. El llibre és una mescla exquisida entre llibre de memòries i compendi de tècniques d'escriptura i serveix per acostar-nos al vessant més humà de l'escriptor de Maine. A més, parla dels primers contes, molt anteriors a la publicació de Carrie, la primera novel·la, que va treure la família King de les angoixes econòmiques que estaven patint. Aquests primers contes són els que algunes revistes literàries del moment li van acceptar de publicar (n'havia escrit molts altres, que li van rebutjar, com no s'està d'explicar ell mateix). A mesura que m'endinsava en la lectura del llibre, anava marcant els títols que King hi esmenta perquè pensava cercar-los, majoritàriament a Internet, on sovint es troben joietes introbables en paper.

I vet aquí que, a finals de setembre, dues de les millors editorials independents en català van anunciar la publicació conjunta de dos títols de King: L'Altra Editorial s'encarrega de l'On Writing, traduït com a 'Escriure. Memòries d'un ofici' (en traducció de Martí Sales), mentre que Males Herbes ens acosta 'Torn de nit' (Night Shift, 1978), traduït per Ferran Ràfols, el recull de contes primerencs que King esmenta al primer llibre i que jo estava disposada a cercar delerosament. Us imagineu la meva joia? Doncs encara n'hi ha més. Més endavant us ho explico.

'Torn de nit', vint contes, amb un pròleg del mateix King on explica més detalls dels seus processos d'escriptura i sobre el que el entén per literatura de gènere de terror. Vint contes escrits entre el 1968 i el 1977, abans d'esdevenir famós, contes on ja va dipositar les llavors del que més tard germinaria en novel·les tan admirades com Salem's Lot. Alguns dels contes han donat peu a adaptacions cinematogràfiques, com "Els nois de les panotxes", a partir del qual es va crear una autèntica saga de films, o "Deixar-ho, S.A." i "La cornisa", tots dos inclosos com a curts al film Cat's Eye (1985), amb guió del mateix King.

Entre les pàgines de 'Torn de nit' ressonen les veus de Lovecraft i de Matheson, de tota la mitologia al voltant dels vampirs i del Dràcula de Bram Stoker, i aquell terror tan gustós que es troba en la quotidianitat i que King va aprendre dels relats de la Shirley Jackson. Dues de les històries m'han sorprès perquè no incorporen cap element sobrenatural ni terrorífic o misteriós ("L'últim graó de l'escala" i "La dona de l'habitació") i demostren que King és, realment, un gran escriptor d'històries i de personatges psicològicament profunds. Són dos drames tan reals com la vida mateixa, i el segon, que clou el recull, reconec que em va deixar especialment colpida. Dins d'aquest trasbals, sorgeix de nou la coincidència: l'esment al conte de terror de Bradbury que precisament acabava de llegir unes setmanes abans, aquell que menciono més amunt i que em sembla tan esplèndid.

La literatura que fa Stephen King, tan marcadament de gènere, té molts detractors entre els literats més llepafils, i n'hi ha que li recriminen l'èxit tan esplendorós que, des de fa tants anys, el manté entre els escriptors més venuts. Prejudicis, és clar, i també un punt d'enveja. Estic segura que, si no fos per tots aquests condiconants, qualsevol any d'aquests li atorgarien el Nobel, i seria ben merescudament. Perquè la veritat és que Stephen King és un escriptor de raça que va començar a forjar el seu talent de ben jove i que ha anat demostrant el seu art al llarg dels anys, i això s'aprecia molt bé a 'Torn de nit', un llibre destinat a fer les delícies dels seus admiradors però que també pot ser una bona manera, per als qui no en coneixen l'obra i hi tinguin curiositat, d'endinsar-se en el món del "rei del terror", ja que permet veure com va començar a construir el seu univers literari i a modelar la seva escriptura. Si aquesta lectura es complementa amb la d''Escriure', el goig ja és superlatiu absolut. Gràcies infinites, doncs, a Males Herbes i a L'Altra Editorial per haver-nos posat aquestes dues joies majúscules a l'abast en la nostra llengua.

Botons de mostra

"La meva obsessió són les coses macabres. Els relats que trobareu més avall no els he escrit per diners (...) els he escrit perquè resulta que els he escrit. Tinc una obsessió amb un potencial de venda. A les cambres encoixinades de tot el món hi ha un munt de bojos que no tenen tanta sort" (del pròleg).

"La porta va grinyolar diabòlicament sobre l'única frontissa restant, i vam endinsar-nos en la penombra de l'interior. L'olor de verdet i de podrit formava un tel vaporós que gairebé aclaparava. I era com si sota aquest vel hi haugés una olor encara més profunda, una olor llefiscosa i pudent, la flaire de la vellúria i de la decadència. Una ferum com la que deu sortir dels taüts corruptes i les tombes violades."

"El tallagespa vermell que l'home gras havia dut amb la furgoneta corria tot sol. No l'empenyia ningú; de fet, no hi havia ningú a menys d'un metre i mig de distància. Corria febrilment, esquinçava la pobra herba del pati d'en Harold Parkette com si fos un dimoniet venjatiu pujat directament de l'infern. La màquina xisclava i bramava i es tirava uns pets blaus d'un fum blau de petroli, endut per una mena de bogeria mecànica frenètica que omplia en Charles de terror. L'olor mig pansida de l'herba tallada planava a l'aire com un vi agre."