Bufetades de realitat a totes dues galtes

Reconec que, tot i ser amant declarada dels gèneres breus, m'ha costat atansar-me a aquest recull de relats de l'Antònia Carré-Pons, i ha estat per la temàtica. Sí, perquè el fet de saber que les històries estan basades en uns protagonistes ancians, la majoria dependents i decrèpits, em feia tirar enrere cada vegada que la portada, d'un alegre color taronja, em cridava des del prestatge. Costa molt de llegir res sobre això quan forma part del teu dia a dia. De fet, costa molt de llegir-ho quan sabem que, si vivim prou, arribarem a assemblar-nos força a aquests protagonistes. Però, finalment, ho he fet; he llegit tots i cadascun dels contes del recull. I n'he gaudit. Perquè la manera preciosa i detallista de narrar de l'Antònia Carré-Pons és un regal, perquè m'agrada la manca de pudor de què fa gala per parlar del que s'escaigui en cada moment, i per la tendresa que resideix en els relats, malgrat la pàtina d'humor negre que els amara i que ja s'intueix des del títol. El que més m'ha agradat? L'últim, per tot el que conté i perquè li escau realment el paper de cloenda del recull. I els que més m'han colpit, òbviament, han estat aquells on he vist reflectida la realitat que m'envolta des de fa un temps. Ignoro si l'Antònia Carré-Pons té coneixement d'aquesta temàtica per experiència viscuda i si aquesta vivència ha estat de més a prop o de més lluny; sigui com sigui, l'autora ha construït unes ficcions plenes de realitats i ens les acosta vívides, palpables i sense embuts per tal que ens bufetegin a totes dues galtes convertides en literatura. I, com succeeix quan la literatura és de tan bona qualitat, no en sortim pas indemnes, i tant que no.

Botons de mostra: 

"Que el final de la vida era una puta merda i que ell no volia acabar així, que preferia anar-se'n d'aquest món abans d'hora, però amb totes les facultats intactes. La Maria va dir que ella també preferia morir-se abans de la decrepitud, la Màrcia va replicar que no. Que ella volia arribar als cent anys. Que seria una velleta emprenyadora, però que s'encarregaria de cuidar-los a tots dos."

"Em vénen basques. La bafarada de suor amb regust de ceba se'm passeja per tot el tub digestiu. Això que va ben vestit, el paio. Deu ser d'aquells que es dutxa cada dia però que es posa la mateixa roba dos o tres cops. I a sobre té halitosi, ecs, més hauria valgut que no se m'hagués acostat per demanar-me disculpes quan m'ha tocat les cames en asseure's al meu davant, així potser no me n'hauria adonat. Amb la bafarada de ceba en tinc ben bé prou."

"Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia nascut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt."

Com m'agrada fer sovint, us desitjo unes Bones Festes amb una postal antiga, de quan l'Avinguda del Portal de l'Àngel era transitable i, malgrat la grisor que encara predominava en l'ambient dels anys 70, el centre de Barcelona era un esclat de colors i de llums.

No diguis res

No havia llegit res de l'escriptora Raquel Gámez Serrano, autora que publica habitualment amb Llibres del Delicte i que manté el blog "En clau de negre", i No diguis res ha estat una molt bona estrena. Aquesta no és una novel·la de tipus procedimental ja que el gruix de la història que s'hi narra no parteix d'un fet delictiu al qual li calgui una investigació policial sinó que es tracta d'una novel·la psicològica durant la qual, tanmateix, el lector no pot deixar de tenir la impressió que en qualsevol moment en passarà una de grossa. Fins que passa, és clar.

No diguis res és una novel·la de personatges molt ben construïda que narra la vida d'una parella al llarg d'un període d'anys força ampli. Els protagonistes, dibuixats amb precisió, arrosseguen uns passats emocionalment tèrbols i es mouen obsedits en cerca de la felicitat però, a causa d'una sèrie d'incapacitats afectives, acaben endinsant-se en la misèria moral més absoluta. A més, tothora sembla que es complaguin en unes actituds de vegades absurdes, marcades per la incomunicació, els silencis i la incomprensió. L'autora va fent, al llarg de la narració, un in crescendo del desassossec turmentós on viuen instal·lats aquests personatges fins que arriba el desenllaç, absolutament esborronador. 

On ens porten les fugides endavant en cerca de la felicitat somniada? Fins on estem disposats a arribar per tal de protegir els qui estimem? Aquestes són algunes de les preguntes a què ens aboca la lectura d'aquesta novel·la. Actual per la temàtica (sobre la qual crec que és millor no revelar res) però també pel tractament de la trama, d'una negror oberta de mires segons les tendències més modernes del gènere, i tan inquietant que atrapa el lector dins la mena de bogeria dels personatges, que el van empenyent pel pedregar alhora que hi cauen ells, sense poder-ho evitar, No diguis res és una novel·la de lectura plaent i absolutament recomanable.

Botons de mostra:

"Volia pujar una família. Perquè, d’això, es podria dir que ell ja no en tenia. Els havia decebut i d’alguna manera, incapaç també ara d’engendrar, seguia refermant la creença que tenia d’ell mateix: era una persona mediocre, com tantes vegades li havia retret el seu pare."

"Des de petita, l’havien posicionat entre els marges d’algú, d’un pare autoritari, d’una mare histriònica. D’un germà mort. I no s’havia adonat fins aleshores que no estava preparada per a la solitud."

"Tot restava encara per construir: tenia una casa, tenia un marit, només hi faltava un fill. Va forçar el gest i intentà somriure, de primer amb els llavis i després amb els ulls ja contagiats. Li esqueia més ser feliç i va decidir que no es permetria estar trista. Mai més. Hauria de mantenir a ratlla els records o inventar-los perquè no fessin mal."