Mandarines, un film d'història agredolça

Avui us parlaré d'un film que em té el cor robat: Mandarines (Mandarïinid), una producció estoniano-georgiana de 2013, dirigida, produïda i escrita pel director de cinema i guionista georgià Zaza Urushadze. El context del film és la guerra que es va esdevenir el 1992 entre les antigues províncies soviètiques de Geòrgia i Abkhàzia (també es pot escriure Abcàsia), quan aquesta darrera cercava el reconeixement com a republica independent, després de la desintegració de la Unió Soviètica.
En un llogaret d'Abkhàzia han romàs només dos vilatans, veïns i amics de tota la vida; l'un es dedica al conreu de la mandarina i l'altre, que és fuster, li confecciona les caixes amb què transportar-les. Allà coincideixen dos guerrillers, un de cada bàndol, enemics mortals, per tant, que han caigut ferits i són atesos pels dos amics, dins d'un pacte de no agressió mentre romanguin dins la casa del fuster. La relació que s'estableix entre aquests quatre homes durant algunes setmanes és l'eix central del film. Una història senzilla en aparença però amb un contingut molt profund i ple d'humanitat. Un cant a la pau, a la inutilitat de les guerres, a l'esperança. Amb una fotografia preciosa, amb pinzellades d'humor i amb una seqüència final bellíssima, quan ja apareixen els crèdits, on es veu un dels protagonistes conduint per una carretera enmig del paisatge mentre sona la darrera cançó, pertanyent a la banda sonora de tocs orientals creada pel compositor georgià Niaz Diazamidze. Un film absolutament commovedor que he vist unes quantes vegades i que sempre em desperta les millors de les emocions.