Lema

Fa temps que no escric res en aquest espai però ara he decidit tornar-hi. Espero que pugui tornar a ser amb força i assiduïtat. Els qui em seguiu sabreu que aquest blog és molt eclèctic i per això tracta, habitualment, de llibres però també de la Barcelona d'abans, de gèneres literaris i, en algunes ocasions, de qüestions actuals. I, si pot ser parlar de tot relacionant-ho amb llibres, encara millor. En definitiva, hi parlo de les meves dèries, que són diverses i variades. L'espai domèstic, la casa on vivim i, especialment, allà on ja no vivim i que enyorem, és una d'aquestes dèries. Per això el que avui us deixo, com a preludi dels posts que intentaré anar penjant amb un ritme més sovintejat, és una reflexió amb la qual coincideixo al cent per cent, procedent de la novel·la La ciutat i la casa, de l'escriptora italiana Natalia Ginzburg (1916-1991); si no l'heu llegida, correu a cercar-la a la biblioteca o a la llibreria del barri o a qualsevol llibreria de vell. És una novel·la esplèndida, d'aquelles que es queden dins del cor i a la lleixa dels llibres als quals cal retornar sovint. La cita que n'he seleccionat podria ser perfectament un dels lemes d'aquest blog i, per què no, de la meva vida mateixa.