Ets la meva vida i la meva mort. Els Lais de Maria de França

Coneixeu els Lais de Maria de França? Si no els coneixeu, espero que amb la vindicació que penso fer-ne tot seguit, correu cap a la vostra llibreria o a la biblioteca més propera a cercar-ne el llibre i disposar-vos a passar una bona estona. Perquè són moltes les virtuts d'aquest recull de contes. Sabeu, si em seguiu, com defenso aquest gènere. I ho faig en les formes modernes com en les antigues. I una forma antiga de conte és, precisament, el "lai" narratiu.

I és que, de fet, no us estic parlant de cap novetat. Aquest és un recull de dotze contes medievals, escrits a finals del segle XII. Espero que això no us espanti; altrament, us estaríeu perdent una obra deliciosa. Al cap i a la fi, el vilipendi del que s'anomena edat mitjana respon a tota una colla de prejudicis que fan que l'època es vegi, en el seu conjunt, com un temps fosc i tenebrós. I, en realitat, va ser un moment d'esplendor per a la cultura i la literatura de l'Occident europeu (a banda que es van començar a formar la llengua i la nació catalanes, en contacte molt estret amb Occitània, fins que el rumb de la història ho va capgirar). En el període situat entre els segles XI-XIV (el que s'anomena baixa edat mitjana) va ser quan els laics van accedir al saber (que fins aleshores estava en mans dels clergues) i quan les llengües vernacles van començar a veure's com a instruments vàlids per a fer literatura i per a difondre ciència, al costat del llatí. Així va néixer i es va consolidar la literatura romànica en vulgar i un gènere nou: la novel·la, inaugurada per les històries de Chrétien de Troyes, que estaven emmarcades en el context de la Taula Rodona del rei Artur i els seus cavallers.

Vull aclarir-vos, però, que tot i que estigui vindicant l'època des del punt de vista cultural i literari, això no vol dir que us la vulgui vendre com un moment de flors i violes (hi ha hagut mai cap època així, en aquest món?), i menys des del punt de vista de la dona, sotmesa aleshores a la societat patriarcal i als costums feudals estrictes, injustos i cruels respecte al matrimoni. De tota manera, també és cert que va haver-hi dones que, per la seva condició social privilegiada, van poder accedir a la cultura, fins al punt que algunes es van aplicar a traduir i, fins i tot, a escriure, sense cap pretensió de caire feminista ni reivindicatiu, per suposat, tot i que probablement no és gens agosarat que suposem que van obrir el pas a les dones que vindrien més tard, amb el que s'anomena època moderna (com Christina de Pizan o Isabel de Villena) i que sí que van dedicar els seus esforços i la seva literatura a l'intent de capgirar la situació anòmala de les dones del seu temps.

Maria de França va ser una d'aquelles dones privilegiades que a l'Edat mitjana van tenir accés a la cultura. En realitat, se'n sap ben poca cosa amb certesa. Només el nom i la procedència perquè ella mateixa s'anomena d'aquesta manera a l'epíleg d'una de les seves obres (una traducció de l'anglès al normand que va fer d'una col·lecció de faules d'Esop): "Em dic Maria i sóc de França", hi deia, referint-se a una França que en aquell moment s'identificava amb l'Illa de França, és a dir, la regió que comprèn París i els seus voltants. És molt plausible que Maria hagués pertangut a la cort de dames de la poderosa reina Elionor d'Aquitània. Va ser coetània de De Troyes i, com ell, escrivia a càrrec del seu senyor. Enric II Plantagenet, marit d'Elionor, és el rei "noble, valerós i cortès" a qui Maria va dedicar els seus contes o lais.

I per què se'n diu lais? El mot lai és d'arrel celta i significa "cançó", en referència a les històries que els cantaires bretons, joglars que es movien per la Petita i la Gran Bretanya, anaven recitant pels pobles amb l'acompanyament d'instruments musicals. No cantaven a l'amor ni al desamor, com feia el lai líric, sinó que hi narraven les aventures esdevingudes a la Bretanya en un passat remot, situades en l'univers ple de meravelles i fets sobrenaturals de les llegendes cèltiques. La transmissió d'aquestes històries, doncs, era oral. Maria de França va voler recuperar-les i plasmar-les per escrit per tal que no es perdessin. Aquesta voluntat fa que, com diu Jaume Vallcorba a la presentació dels Lais editats per Quaderns Crema, puguem considerar que Maria va ser la primera "folklorista" europea. Ella mateixa dóna fe d'aquesta voluntat en el pròleg: "Aquell a qui Déu ha donat ciència [...] de molt bon grat ho ha de mostrar [...] I vaig pensar en els lais que havia sentit [...] Els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d'unes aventures de les quals havien sentit parlar. N'he sentit contar moltes i no les vull deixar en oblit".

Tot i això, Maria de França no es va dedicar simplement a recopilar aquestes petites joies de la saviesa popular, sinó que va efectuar una feina d'autèntica creadora, ja que les va elaborar, els va atorgar el segell propi, guiada per una voluntat creadora, d'escriptora que vol transcendir i anar més enllà de la tasca traductora i que no vol limitar-se a escriure sobre el que altres ja havien escrit abans. El seu desig d'originalitat la va portar a abandonar la font escrita de què la fornien els textos clàssics per dedicar-se a la font oral proporcionada pels lais, fixar-la per escrit, afegint-hi per tant tot allò que li va venir de gust de collita pròpia, fer-la rimar i difondre-la. La seva va ser una de les primeres obres de ficció escrites en llengua vernacle, concretament en anglonormand, amb la qual va donar una forma nova als materials folklòrics i tradicionals de la cultura cèltica que els joglars bretons cantaven a les places dels pobles. Els lais eren originalment escrits en versos octosíl·labs, amb rima consonant apariada. La versió de Quaderns Crema, en traducció de Joan Jubany, presenta els textos en prosa: "si els hagués traduïts mantenint-ne la versificació ens sonarien com les auques i no pas com els contes, que és el que són", tot i que en manté l'estil delicat i el lèxic dels objectes que avui dia han desaparegut (de tota manera, un glossari al final del llibre aclareix aquest aspecte).

Els dotze lais recollits per Maria de França contenen tot d'elements comuns a la matèria de Bretanya: el cicle artúric, la llegenda del Tristany i la meravella bretona, poblada d'éssers fantàstics com ara fades, fonts màgiques, ocells meravellosos i homes llop. A diferència de De Troyes, però, Maria no dóna tanta importància al fet cavalleresc de lluites d'honor i d'assoliment de glòria sinó que se centra més en l'aspecte amorós i en els sentiments que s'hi relacionen. Tot allò de què es devia parlar a les "corts d'amor" de la reina Elionor però enquadrat en un món de meravella. Triangles amorosos, amor entre un mortal i un ésser sobrenatural, marits gelosos, dones tancades dalt d'una torre, dones que es volen desfer del marit, amants que es moren d'amor... Els lais presenten històries que es mouen entre la simplicitat dels contes de fades i l'aprofundiment del caràcter dels personatges de la novel·la psicològica. Perquè un aspecte que sobta molt en llegir aquestes històries és la manera com els personatges expressen les emocions, sobretot els femenins. Ho fan d'una manera ingènua i gens moderna, si voleu, però amb una gran vivesa i naturalitat. No em puc estar de reproduir una de les frases més belles d'expressió d'amor que s'inclouen en aquests lais, i que hi apareix pronunciada per boca d'un home: "Ets la meva vida i la meva mort". Aquesta virulència abrusadora en l'expressió d'un sentiment pertany, però, a la ploma d'una dona, l'enigmàtica Maria de França, que ens parla des del segle XII d'un tema tan universal i atemporal com és l'amor.

Botons de mostra:

Abans del vespre arribarà al lloc on cobrarà la salut: al peu d'una antiga ciutat, que era la capital d'aquell regne. El senyor que la governava era un home molt vell i tenia per muller una dama d'alt paratge, noble, cortesa, bella i prudent. Era gelós amb desmesura, perquè ja ho porta la natura, que tots els vells siguin gelosos. Els horroritza ser cornuts. És el peatge de l'edat!

Temps ha, hom podia sentir contar, i solia passar sovint, que molts homes es convertien en garwaf i habitaven els boscos. El garwaf és una bèstia salvatge, un home-llop. Mentre li dura l'estat de ràbia, devora la gent i fa malvestats, i va i ve per les boscúries. Deixem, però, aquest tema de banda, que us vull parlar de Bisclavret.

Fa temps, succeí a Normandia una aventura molt divulgada de dos joves que es varen estimar i van morir, tots dos, a causa del seu amor. Els bretons en van fer un lai. Es diu el Lai dels dos amants.