"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

dimecres, 21 d’octubre del 2015

El català en un univers paral·lel



Ara no em posaré a fer de politòloga perquè no en sóc ni tan sols aficionada. Però, des de la meva humil opinió, vull manifestar com ho hauria fet jo, si hagués pogut, en relació a la constitució del 78. I em cenyiré a la qüestió de les llengües, que en això sí que hi entenc una mica. Perquè ahir va tornar a passar. Al Congrés es va fer callar els diputats catalans quan iniciaven el seu discurs en la nostra llengua. És una imatge absurda, per retrògrada (“cállese, sabe que aquí no puede hablar en catalán”, au va, home!), que es reitera en el temps per la beneïda tossuderia dels nostres representants (en aquest cas, Joan Tardà, d’ERC, i Joan Coscubiela, d’ICV), que mai no defalleixen en l’intent quan s’escau (tinguem en compte que es debatia una moció que pretenia fer creure que a Espanya no es discrimina cap llengua). I la mare dels ous d’aquesta situació és la Constitució del 78 i tot el que va venir després. La Carta Magna inamovible que serveix per donar legitimitat a la discriminació en diferents graus, tot i que a l’article 3.3 diu: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció".
Aquest “especial respecte i protecció” és el quid de la qüestió. Com es materialitza? Com fins ara? Malament rai. Tinguem en compte que a l’Espanya profunda un tant per cent important de la població creu que parlem català per fastiguejar-los. I la situació d’ahir al Congrés va servir per posar en evidència que, a Espanya, la llengua permesa —i obligada— és el castellà, mentre que totes les altres són tractades com si fossin de fireta, d’ornamentació, per a la intimitat.
Si la Constitució del 78 no s’hagués redactat amb por i en consens obligat amb els franquistes, s’hauria pogut fer efectiu el “respecte” per les altres llengües de l’Estat espanyol enlloc de fer que quedés reduït a un munt de paraules buides (per no parlar del galdós "café para todos" que va dividir l'estat en diferents comunitats autònomes, cadascuna amb un parlament i totes les institucions que se’n deriven, alhora que esquarterava els Països Catalans també en diferents comunitats). Us imagineu com de diferent de l'actual seria un Estat espanyol on les quatre llengües que s'hi parlen (castellà, català, èuscar i gallec) s’haguessin proposat, des del primer moment, com a matèria d’estudi obligada a primària (el que aleshores era l’EGB) a tot el territori estatal? Us podeu fer la idea de tot el bo que això hauria significat? A banda que no es produirien episodis de discriminació, ja que tothom, com a mínim, entendria les altres llengües i totes tindrien un mateix rang, les ments de la població s’haurien obert per a l’estudi d’altres llengües i, realment, per al respecte de totes les que no siguin l'espanyola; s’hauria entès de seguida que no existeix la figura del “fastigueig” quan es tracta de parlar una llengua determinada, sinó de recollir i utilitzar tot el bagatge que una manera determinada d’entendre el món ha deixat reflectit en el llenguatge; no s’hauria produït mai l’esperpent de Lapaos i altres monstres; parlaríem amb naturalitat i amb més o menys encert (això ja depèn de les habilitats lingüístiques de cadascú) la llengua de cada territori de l'estat. Cada vegada que es produeix un episodi com el d’ahir al Congrés penso en l'univers paral·lel d'un estat espanyol plurilingüe similar al Québec o a Suïssa. Somnio truites, ja ho sé. I tant se me n'hauria de donar, si al cap i a la fi, el que realment anhelo és la independència del meu país. La independència total. El tall de tisores definitiu. Però que hauria estat diferent, ja ho crec que sí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada