"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i tercer, escric en català perquè em dóna la gana." (Montserrat Roig)

divendres, 9 d’octubre del 2015

Banalització del feixisme espanyol



Tenen tota la raó els que en aquests darrers dies s’han queixat que un programa de TVE, la televisió pública espanyola que paguen tots els espanyols, catalans inclosos (de moment), hagi entrevistat la néta més famosa del dictador Franco en un ambient distès i amical, com si s’estigués entrevistant una persona respectable amb vivències interessants per explicar. Tenen tota la raó els que se’n queixen, perquè es va parlar del feixista sanguinari que dies abans de morir encara tenia pols per signar sentències de mort, com si s’hagués tractat d’un avi venerable. L’amic de Hitler i de Mussolini. El que es va fer dir “Caudillo por la gracia de Dios” i es va passejar sota pali. El que va anorrear culturalment, socialment, humanament el nostre país. Durant tot el programa va ser tractat de “persona normal”, que estimava els néts i els abraçava, que gaudia amb la família, que era simpàtic en el tracte. Com si estiguessin parlant d’un home qualsevol, d'una bona persona. Banalitzant el feixisme, sense anomenar res del que va representar i continua representant per a tantes famílies que encara cerquen els seus morts a les cunetes i a les fosses comunes. Tenen tota la raó els que se’n queixen, evidentment. I la comparació que puguem fer amb els familiars dels criminals nazis, que han comparegut en diferents televisions alemanyes demanant perdó pels horrors que ells no van cometre, no fa més que afegir sal a la nostra ferida.
Però, tot i que tinguin tota la raó els que se'n queixen, tot i que aquest programa actual ens hagi estampat una bufetada de realitat en plena cara i ens hagi cridat marcant bé les síl·labes: “nosotros vencimos y os lo restregaremos por los morros siempre que queramos” (en la llengua de l’imperio, ens ho diuen, és clar, no n’admeten d’altra), no vull estar-me de recordar un altre cas flagrant i igual de punyent, per no dir més: l’any 1996, la periodista catalana Àngels Barceló, a TV3 (la televisió pública de Catalunya, la que es diu “nostra” i que paguem tots els catalans), també va entrevistar la mateixa dona, la néta més famosa del dictador Franco, en un programa que es deia “Àngels de nit”. Va ser una conversa igual de distesa i d’amical. Com si s’estigués entrevistant una persona respectable amb vivències interessants per explicar. I, en finalitzar, la mateixa Àngels Barceló li va regalar un ram de flors, enmig de somriures i escarafalls d’alegria. Aquella nit, l’audiència de TV3 va ser de rècord. A costa de banalitzar el feixisme i de continuar fent-li el joc sense cap mena d’esperit crític. Sense cap intenció de denúncia. Només frivolitat. Una frivolitat indigna que encara és viva i continua nodrint-se del dolor de milions de persones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada