Èxode, nostàlgia i amor per la vida

Aquesta novel·la breu d'aparença senzilla és un dietari delicat i preciós que resumeix tota una vida i que ens apropa a un episodi de la Història força desconegut (l'èxode istrià-dàlmatà de 1947, quan la ciutat de Fiume va passar a Croàcia, dins l'antiga Iugoslàvia) viscut per l'autora, Marisa Madieri, quan era una nena que encara no podia entendre la dimensió del que estava vivint. 

El dietari s'inicia el novembre de 1981 i es clou el novembre de 1984. Tres anys durant els quals l'autora va desgranant records d'infantesa i d'adolescència, d'aquells anys incerts però plens alhora d'esperances i d'alegries. Els paisatges, els éssers estimats, les olors i els colors van omplint les pàgines d'aquest petit tresor en forma de llibre i conformant petites perles poètiques i tendres.

Madieri, injustament més coneguda per ser l'esposa del també escriptor Claudio Magris que no pas per les seves obres, narra amb una força poètica que flueix natural i explica uns fets sovint terribles sense dramatismes ni ressentiment, amb pietat per tothom a qui esmenta, fins i tot per a una àvia de qui explica les actituds menyspreables d'una manera objectiva però que a ulls del lector queda retratada com un monstre. Aquest és un dels aspectes que més m'han impressionat d'aquesta lecctura. Estic segura que Madieri va ser una d'aquelles persones que es distingeixen per la seva bondat i misericòrdia, fins al punt que no semblen capaces de concebre les maldats dels altres com a tals.

Si encara no l'heu llegit, feu-vos el favor de cercar aquest llibre bellíssim de Marisa Madieri, una gran miniaturista que va saber encabir en poques pàgines tota la intensitat d'uns anys viscuts en uns moments de gran convulsió històrica i personal i transmetre'ns l'amor que, tanmateix, mai no va deixar de sentir per la vida.

Botons de mostra:

"La profunditat del temps és una conquesta recent meva. En el silenci de la casa, quan em quedo sola al matí, retrobo la felicitat de pensar, de recórrer endavant i endarrere el passat, d'escoltar el flux del present. És una cosa que abans rarament havia experimentat. Després d'una infància satisfeta i resolta en la immediatesa, una adolescència pobra i introvertida i una joventut obstinada, he arribat a una maduresa en què les coses i els esdeveniments semblen tenir un ritme més lent, que permet la reflexió."

"El meu jardí, que he tornat a veure de gran i m'ha semblat miserable i esquifit, als meus ulls infantils era el món sencer, era l'aventura. Les troanes que feien de tanca eren una selva, els gats que s'hi amagaven, els pardals, les formigues i les sargantanes tots els animals de l'Edèn, els còdols i els vidres de colors escampats per terra tresors i pedres precioses, els esglaons que portaven a casa de la portera l'escalinata d'un palau."

"Es va quedar sorpresa d'entrar en una família en què compten més la gratitud i els afectes que no els diners, en els quals només es pensa quan no n'hi ha. En morir el pare s'esperava que, per dividir-nos l'herència, la meva germana i jo vendríem el pis on ella, després de liquidar amb valentia tots els seus béns, se n'havia anat a viure amb l'avi Gigio, i es va quedar estupefacta quan la vam convidar a quedar-s'hi per sempre."