Tres roses grogues (i literàries)

Com que va venir Sant Jordi i, tot badant, no vaig publicar al blog cap felicitació ni menció especial de cap mena, ni recomanació llibretera, ni enviament virtual de roses, abans que s'acabi l'abril i per tal de compensar-vos-ho d'alguna manera, avui us porto "Tres roses grogues", un relat de l'escriptor nordamericà Raymond Carver on narra els darrers dies de la vida d'Anton Txèkhov (1860-1904), l'escriptor i dramaturg rus que va capgirar la manera d'entendre el teatre i la literatura del seu temps.

Raymond Carver (1938-1988), que es va prodigar en poesia i, sobretot, com a contista, reconeixia el mestratge de la literatura de Txèkhov, autor d'obres teatrals i de relats breus on els personatges són persones bones mancades d'empenta, molt reals, molt de carn i ossos que es veuen abocades a un destí que no desitgen i que s'hi resignen d'una manera gairebé mandrosa, amb deixadesa, amb conformitat. Aquesta manca d'artifici dels herois txekhovians, gens idealitzats, el fet que l'autor els doni veu sense jutjar-los, el minimalisme amb què descriu les situacions que els envolten, el que els fa dir i el que els fa callar, la prosa pura i mancada d'afectacions, tota aquesta sèrie d'elements van despertar l'admiració dels escriptors nord-americans, com Katherine Mansfield, Truman Capote, Carson McCullers i tants d'altres, entre els quals el mateix Carver.

El relat que us presento ("Tres roses grogues") és, doncs, un homenatge elegant i magistral que Carver va voler retre a qui considerava mestre de la seva prosa. De fet, Txèkhov està considerat un dels pares del relat modern (d'altres són Edgar Alan Poe i Franz Kafka), d'on beuen autors més propers en el temps com James Salter o Alice Munro.

Per tal d'escriure "Tres roses grogues" Carver es va basar en una anècdota real esdevinguda en els moments finals de Txèkhov. El context és el següent: l'any 1904, Anton Txèkhov tenia quaranta-quatre anys i portava temps afectat de tuberculosi. En un intent que ja devia ser desesperat per recuperar-se, va instal·lar-se al balneari de Badenweiler (a la Selva Negra) juntament amb la seva esposa, l'actriu Olga Knipper, i va ser allà on, una nit de juliol, després de patir una crisi greu, es va morir. Segons que ella va deixar escrit a les seves cartes, el doctor del balneari, que va atendre l'escriptor malalt en aquells moments d'urgència, va demanar que els portessin xampany i, amb aquesta pensada inaudita i potser estrambòtica, Txèkhov va tenir temps de beure'n una copa just en els darrers instants de la seva vida. Fins aquí la realitat que ens ha pervingut a través de les cròniques escrites en l'època (per mitjà de cartes o bé d'entrevistes). Tota la resta, tots els detalls que ens narra Carver en el seu conte (les roses grogues, el tap de suro al terra, l'encàrrec fet per l'esposa al cambrer i les converses mantingudes), formen part de la imaginació de l'escriptor. Perquè Carver no pretenia pas escriure una crònica, sinó que el seu ànim era aprofitar una vivència real i testimoniada i fer-la passar pel sedàs de la ficció -amanint-la, doncs, amb elements de collita pròpia- per tal de crear un artefacte literari ben diferent. I la veritat és que Carver va barrejar realitat i ficció d'una manera tan realista, tan natural i versemblant, que molts dels elements que es va inventar ja es donen per reals en biografies de Txèkhov escrites amb posterioritat a l'escriptura del conte.

Aquí us deixo l'enllaç perquè pugueu llegir el conte sencer (està en castellà):

http://www.cuentosinfin.com/tres-rosas-amarillas/

I aquí el podeu llegir en versió original en anglès, a la pàgina del The New Yorker (només l'inici, ja que cal ser-ne subscriptor per poder accedir als continguts complets):

http://www.newyorker.com/magazine/1987/06/01/errand 

Per cert, com veureu, el conte es titula originàriament "Errand" (el títol de "Tres roses grogues" és el de la traducció al castellà). Podria traduir-se per "Encàrrec", en referència a la petició que l'Olga Knipper del conte fa al jove cambrer (i segurament era més adient, que per això el va escollir Carver, tot i que cal reconèixer que l'altre és més bucòlic). 

Llegiu-lo i gaudiu-lo. La veritat és que no se m'acudeix un homenatge millor, per al mestre de contistes, que el de veure la darrera anècdota de la seva vida engrandida i tergiversada, amb elegància i respecte, per tal de fer-ne un conte tan preciós.